La padrina de la casa, aquella dona que al quedar vídua,
es vestí de negre a perpetuitat, pujava a pas lleuger la costa per anar a
visitar els veïns nous que, cada any, s’instal·làven al recó d’un bosquet
d’alzineres, a prop de la casa.
Venia del seu hort, carregada d’hortalisses que volia
oferir als nouvinguts. Un hortet que conreava amb gran cura i dedicació. Aquell
bocí de terra sabia moltes coses de la seua vida i de les llàgrimes que moltes
vegades hi havia bessat. Peró allà amb el cap cot, el devantal arromangat a la
cintura i veient l’abundor de productes i com pujàven, l’hi marxàven totes les
cabóries. Hi plantava tot allò que podia créixer i ser d’utilitat, des de
diferents tipus de flors, a totes les llegums, verdures, tubèrculs, vinya i algún
fruiter.
Al ocuparse de la finca
el matrimoni jove, (la filla hereda, el gendre o pubill, i tres xicots), ella,
va passar a segon terme, i pràcticament era tot el dia a l’hortet que tan agraït
es mostrava amb ella. Passava el temps cavant, esporgant, plantant, sulfatant i
el que s’escaigués. Aquella feina, lluny de cansar-la, era la seua millor
distracció i medicina. El que la mantenia serena i amb ganes de viure i
lluitar.
En
arribar a la barraca del carboners, només hi trobà als més vells, que no enteníen
ni un paraula de català. Ja ho veié prou que no s’enteràven de res, però s’anava
esforçant per esplicar-lo-s’hi el que els portava, amb gestos i com podía. I es
que ella tampoc sabia ni un sól mot en castellà. I els hi volia fer entendre,
que de pèssols en tenía més, que en quedava molts, i si eren del seu gust
podien anar a cerca-los ells mateixos.
Els castellans
vells, que eren això precisament, cuitadans de Castella la Vella, a més de ser
els més grans d’aquella família itinerant, van quedar moixos i parats en espera
dels fills, que encara trigarien. Era el moment de fer tanta llenya com puguéssin,
era l’hora d’afanyarse en recollir les buscalles per acabar de construïr la carbonera.
L’estiu ja s’acabava, i aviat tendrien que posar-hi foc i vigilar-la nit i dia
perquè cremès sense consumir-se i poder obtenir la major quantitat i qualitat
de carbó vegetal, que ere el seu objectiu prioritari. Aquesta feina durave unes
tres setmanes o potser una mica més i, per tota la Catalunya rural, hi
venien moltes families que com ells, també es didicàven a tal menester. En
aquella época el carbò vegetal era una matèria de primera necessitat. Perquè es
guisava només que amb aquesta antiquíssima font de calor. Tot i que ja
estàven a punt de d’atravessar l’Ecuador del segle XX.
No havien
passat dues o tres hores, que des de casa van veure com el matrimoni jove de
carboners, corria tan com podia cap a la masia. La padrina en veure’ls, va
cridar a la seua filla i van sortir ràpid al carrer, pensant que els hauria
passat alguna desgràcia.
Totes dues parts van
poder esbrinar i comprenguèren el que havía succeit: la padrina va parlar dels
pèssols i el avis castellans ven entendre “presos”, motiu per cual vàren
correr, a veure quí estava “preso” i saber a quí se’n havia endut la Guardia
Civil, que era el temor més gran i el perill que tothom corría en aquells dies
de postguerra, tan deplorables i grisos. Van entendre de seguida el que havia
passat. La confusió es convertí en un gran ensurt, que va acabar de la milllor
manera possible: amb un bon fart de riure per ambdùes bandes.
Montserrat Sala
