En un univers en expansió

1.     El diari

Dimarts, 13 de març

Avui m’ha trucat el Martí. Fa molts anys que no ens veiem, potser set o vuit. Des que vam acabar la carrera, de fet. M’ha proposat celebrar el desè aniversari del treball de botànica, que ens va valdre un excel·lent. Per fer-ho, ha muntat una estada d’un cap de setmana en una casa rural de Begues, per rememorar els vells temps. «Es que, ara, a La Clota no deixen acampar». A mi, la veritat, no m’atrau gens la perspectiva de trobar-me amb aquella colla, que vaig deixar fa temps. Li he dit que no m’anava be, per l’embaràs de la Maria, que està molt avançada, però ell m’ha insistit: «va, home, que fa molt temps que no ens veiem i vam fer un bon equip. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa. Em faria il·lusió que hi vinguessis. La resta ha dit que sí». La resta: la seva dona, la Trini; l’Ignasi i la Dolors, i la Carlota.

Dijous, 15 de març

La Maria m’ha insistit que hi vagi i, a més, m’ha fet un discurs sobre la meva manca de sociabilitat i sobre allò de recuperar el contacte amb els antics companys. I, per més que li he dit que no m’interessen gens, aquests companys, ella anava a pinyó fix. «Així aprofitaré per anar amb la Pili (amiga seva de l’ànima) a comprar robeta per a la Paula, que només falten quatre setmanes per sortir de comptes i llavors només faltaran dues i després ja ni hi seré a temps. I descansaré de tu, que et poses molt pesat, amb tant tenir cura de mi. Un cap de setmana fora t’anirà molt be». I jo: «D’acord, però si em promets que si passa qualsevol cosa em trucaràs de seguida. Total, Begues està aquí mateix». Potser és cert que soc una mica patidor, però m’agrada tenir-ho tot ben endreçat: fa dies que vaig pintar l’habitació; tinc feta la llista dels mobles que calen i on s’han de comprar; he fet el recorregut fins a la clínica, per calcular el temps... Ho tinc tot apamat. Aquest cap de setmana serà d’aquí a quinze dies. I si s’avança el part? Be, ja no cal que hi pensis: li has dit que sí.

Divendres, 30 de març

Fins a última hora he anat rondinant, dient que millor em quedava, per si passava qualsevol cosa. Al final, m’ha engegat: «Marxa d’una vegada! Em ve de gust un cap de setmana tranquil i, amb tu al costat, és impossible. Va, ves-hi tranquil. Si hi ha qualsevol cosa, et truco. T’ho prometo». I, ja en el cotxe, m’he anat relaxant. En passar per l’ermita de Brugués, m’ha vingut un flaix: tots sis pujant des de Gavà en un autobús, disposats a passar set dies d’inventari botànic al massís del Garraf, excitats com si anéssim a l’Àfrica. Es clar que anar amb la Carlota també hi contribuïa. Mira que estava bona! La va fitxar l’Ignasi, pel nostre grup. Li anava al darrera. I, al final, es va acabant casant amb la Dolors, que era la pija. La Carlota sabia l’efecte que causava, i ho dosificava. Era com una sauna finlandesa: podies passar de la calor extrema al fred hivernal en un segon.

La casa rural ha resultat ser una antiga masia reconvertida amb gust i diners. A l’antic cobert per a la palla han fet un parell d’apartaments per a sis persones, i en Martí n’ha reservat un. Des del finestral hi ha una vista magnífica del Puig de les Agulles. Hem arribat tots: el Martí i la Trini, que fan pinta de ecoprogres; l’Ignasi i la Dolors, que semblen una pijos que assisteixen a una festa rural; i la Carlota, que encara impressiona, potser més que abans. Amb ella compartiré habitació, que no llit. I això encara no sé si és bo o dolent. L’habitació, vull dir.

Dissabte, 31 de març

Hem fet la caminada fins a la creu que hi ha dalt del Puig de les Agulles. Quan la vam fer per primera vegada, anàvem carregats amb els equips fotogràfics, els llibres d’identificació, bosses de mides diverses per a les mostres, les llibretes de camp i altres estris. Ens havíem aixecat molt d’hora, perquè la feina s’esperava dura. Anàvem, però, il·lusionats i esperançats per fer un treball que valgués la pena. Avui ja no hem matinat tant, ni anàvem carregats, ni tampoc amb esperança ni il·lusió. Caminàvem una mica cadascú per la seva banda, sumits en pensaments divergents. De tant en tant, algú, principalment el Martí, deia: «Us recordeu de...», i llavors comentàvem l’anècdota, amb millor o pitjor disposició. Tot eren referències a aquell passat de fa deu anys, tres mil sis-cents cinquanta-dos dies, però no parlàvem del que estava passant en aquell moment. He percebut la tibantor entre l’Ignasi i la Dolors, amb algun comentari mordaç per part d’ella, amb alguna resposta tallant per part d’ell. I distància. Un abisme. En canvi, el Martí i la Trini semblaven dues tórtores en un permanent ball nupcial, aliens a tot allò que pogués pertorbar-lo. Per la seva banda, la Carlota anava immersa en les seves meditacions, i l’he sorprès mirant-me diverses vegades, en girar el cap, amb una expressió que no he pogut desxifrar.

Havent passat les parets enrunades de La Clota, la pista s’ha enfilat i jo esbufegava de valent. Aquells cent metres i escaig de desnivell m’han fet adonar-me del meu sedentarisme. No faig exercici, per més que pagui religiosament la quota d’un gimnàs al que només hi vaig anar uns dies, al principi, i del que ja no recordo ni el color del terra. Sembla que l’esforç ha baixat les defenses, perquè, un pic a dalt, han començat les explicacions. El Martí i la Trini segueixen a la universitat, ara com a docents. En canvi, l’Ignasi va deixar la biologia, va aconseguir un MBA i es va llençar als negocis. Fins no fa gaire, li havia anat be, a base d’una barreja d’audàcia i ambició. Però sembla que ara les coses no acaben de rutllar, encara que no ens ho ha explicat gaire, i la parella comença a anar de mal borràs. Quant a la Carlota, sembla que és un cul de mal seient. A mi em sembla que no troba el seu lloc, ni amb la feina ni amb els homes. Hi ha quelcom en el seu tracte que no veig clar. Tan aviat està a mil milles de tot com vol ser el seu centre.

Quan baixàvem, m’he adonat que ja no tenim res en comú, més enllà d’un passat universitari. El temps allunya inexorablement a les persones, sotmeses a forces centrífugues que només l’atracció emocional de l’amor pot compensar. I ens convertim en un univers en expansió.

Diumenge, 1 d’abril

Ja està, ha passat allò que es veia a venir. Havent sopat, hem fet una sobretaula plena de banalitats de tota mena i de llocs comuns. Del Barça i de la independència. Tot plegat amanit amb una mica de lluita de sexes, especialment sarcàstica per part de la Dolors. La màgia de les confidències s’ha quedat al Puig. Hem anat a dormir. Quan he sortit de la dutxa m’he trobat, al bell mig de l’habitació, la Carlota amb un tanga que mostrava més que tapava. Insinuant, plena de fam d’home, era una fantasia sexual feta realitat, amb uns pits turgents i uns malucs suaus i rodons. La meva fisiologia va respondre d’immediat, i el meu membre erecte traïa la meva reculada. Per un instant, vaig estar a punt de submergir-me en aquell plaer que se m’oferia, imaginant la pell suau i la llengua àvida. Però, tot d’una, m’ha vingut al cap la Maria, i la Paula, i vaig tenir clar que aquell acte que estava a punt de fer posaria la primera pedra d’un mur entre elles i jo. Perquè el risc era que m’agradés i volgués repetir, com una droga. I, encara que això no passés, seria un fet inconfessable per sempre.

I l’he rebutjat, amb bastant poca traça, malgrat la seva insistència i el meu desig. Ha estat la meva elecció. Sempre hem d’escollir, i cada tria obre una nova porta i un nou camí que, quan l’emprenem, no té marxa enrere. Tot canvia. A cada instant. I, a aquelles hores de la nit, m’he vestit, he ficat les meves coses a la bossa i he sortit d’aquella casa. Mentre baixava per la cinta fosca, que els llums del cotxe amb prou feines perforava, he sabut que remoure el passat no acostuma a ser una bona idea.

Xavier Pueyo