Avui he anat al poble on vaig néixer i viure els primers anys de la meva vida, per a un tràmit, i només en arribar i sentir el toc de la campana, la vella Saturnina, m'evoca els anys de la meva infantesa; aquells en que tant sols als primers intents del sagristà, ja sabies si tocaven de dol, d'alegria o simplement a missa.
He deixat l'auto a fora, per a poder caminar pels carrers pregons i vaig trepitjant les lloses poc a poc per a sentir-ne el passat. El primer a la dreta veig el forner, -encara hi és- amb aquella inconfusible olor de pa acabat de fer. El dissabte al matí la mare ens hi comprava un tall de coca de pinyons, no gaire gros, que menjàvem amb fruició, el meu germà. L'acompanyàvem amb una mica de xocolata molt fosca i un got de llet acabada de bullir. L'havíem i joanat a buscar cal vaquer.
Arribo a la plaça major, on hi han col·locat uns bancs a cada costat a l'ombra de les moreres.
Les mateixes moreres a les que anàvem a arrencar fulles per als cucs de seda. El meu pare les embolcallava en un tros de roba humit i ho posava a la nevera de gel: així duraven més. Recordo aquella vegada en que tenia la capsa dels cucs ja bastant crescudets a l'habitació, i no sé com, em vaig deixar la tapa oberta. L'endemà al matí vàrem haver de buscar-los per tota la cambra. Podria haver estat un gran perjudici econòmic ja que els veníem a 10 cèntims cada un. El meu germà feia les transaccions, i jo guardava els diners en una capsa de galetes, que en aquell temps eren de llauna. Els cucs que havíem emparaulat al cole, els portàvem d'amagat en una capseta de pastilles Valda, amb uns petits forats per a que respiressin, que el pare comprava de tant en tant, quan anava a ciutat.
Entro al bar -abans no hi era- que veig al costat de l'Ajuntament. No coneixo el cambrer, i a la meva pregunta, em respon que és el fill dels Bernades i que va obrir aquest establiment fa cosa d'un any, després de molt temps d'intentar, en va, trobar una feia adient als seus estudis d'enginyeria. El seus pares? Molt bé. Varen anar a viure a ciutat on s'hi troben acompanyats, amb el seu club d'avis, el centre mèdic a prop i els amics que han anat fent.
El fill Bernades va narrant històries del poble, i d'aquesta manera em vaig assabentant dels nouvinguts i dels que ja no hi són. I el mestre, el Sr. Castelló? Quan es va jubilar va marxar al seu poble. No en varen saber res mes.
Tinc temps, i vull passar per l'escola. Pels carrers poca gent, i no coneixo ningú, però em miren encuriosits.
Pujo pel carrer Malet, una costa pronunciada i m'adono que les lloses gastades per les cavalleries, han estat substituïdes per un asfalt rugós. Suposo que és per a les gelades. Al poble hi fa molt fred a l'hivern. Recordo les relliscades dels animals tibant els carros i els renecs, els cops de les xurriaques que els etzibaven els carreters fins que no assolien el Pla de la Font, dalt de tot del poble. És aquí on arribo i m'encaro a l'escola. El que queda de l'escola. El noi del bar ja m'ho ha explicat: quan va marxar el Sr. Castelló, varen decidir tancar-la i posar un transport per als pocs alumnes, reunint-los en un altre poble més habitat.
Hi ha un banc de pedra davant l'edifici amb el rètol encara visible: Escola Municipal Garbí.
No sé ni quanta estona fa que sóc aquí assegut rememorant les trapelleries d'aquell temps. I em ve aquella que li vàrem fer al rector: amb en Marto -Quim Martorell, però era el Marto per a tots nosaltres- pujàrem d'amagat dalt del campanar on lligàrem la corda de la Saturnina, de manera que no es podés accionar des de baix. Aquell vespre totes les iaiones del poble varen fer tard a rosari. L'endemà al matí, el rector irrompé a la classe exigint que sortís el culpable. El Sr. Castelló, que malgrat el nom era aragonès, ens va esbroncar molt fort. No sortiríem de l'escola fins que sabés l'autor de la fechoría. A l'hora de dinar va venir l'alcalde acompanyat del sargento de la guàrdia civil, alertats per les famílies, ja que no havíem arribat a casa. En Marto i jo com unes tombes. Hi va haver un moment, que en Colotites, -Miquel Colomer i Marsal, que en quedi constància, un tites, confident del mestre- semblava que volia dir alguna cosa. La mirada d'en Marto el va deixar clavat.
Però el rector, que estava a l'aguait de la cara que fèiem tots, ens va calar. Varen ser quatre setmanes de rosari cada dia amb les iaiones.
El que havia de ser un càstig, es convertí en divertiment. Ens varen assignar la lectura de les lletanies, des de dalt de la trona, un dia cada un. En Marto, com li deu anar a en Marto?, al cap de dos o tres dies, comprovant que aquelles dones grans sordejaven bastant, va començar a recitar pel seu compte:
─ Turris eburnea.
─ Ora pro nobis, contestaven les iaiones.
─ Rosa mystica.
─ Ora pro nobis.
Tot d'una, un dia comença:
─ Kyrie eleison.
─ Perry Mason.
─ Sosa càustica.
─ Carlos Gardelis.
─ Colo titorum.
─ Boletus edulis.
─ A Gràcia amb òmnibus.
I totes, amb aquella devoció, a cada lletania:
─ Ora pro nobis!
Jo no em podia aguantar. Em girava d'esquena.
Uns vespres gloriosos. Quan acabàrem de complir la penitència, les iaies, en agraïment, ens varen convidar a una xocolata desfeta amb melindros.
En Marto era tant genial, que un diumenge a missa, el rector sense voler, va fer caure un canelobre d'alabastre, trencant-se a terra estrepitosament. El meu amic, que feia d'escolà, digué en veu alta:
─ Alabastro sea Dios!
El rebombori que es va ocasionar! Però la gent va riure molt.
Uns dies després, banyant-nos a pèl al riu, algú va pispar la roba del Colotites. Ni les espardenyes li va deixar. La tornada fins al poble va ser de les que fan història. Misteriosament es va posar a tocar la Saturnina, però aquesta vegada era d'alarma.Tota la gent del poble va sortir a veure què passava. Una entrada tant triomfal, que el Colotites va estar-se quinze dies tancat a casa.
Amb els meus records de cole, quasi que m'ha passat el temps i me'n vaig a pas ràpid cap a l'ajuntament. Una noia molt amable comprova a l'ordinador, l'hora convinguda amb l'alcalde, i em fa passar a una saleta.
Un xic neguitós, obro la cartera i repasso la proposta urbanística que vull presentar, una bona oportunitat si tot em surt bé. Estic molt preocupat per la situació econòmica. Si no agafo aquest projecte potser haurem de tancar el taller d'arquitectura, vaig meditant, quan l'alcalde m'obre la porta del seu despatx. Amb unes salutacions cordials, ens asseiem en un taula on començo o obrir el projecte.
─ Un moment. Ara crido el nostre regidor d'urbanisme, -diu el batlle- és ell qui ha d'avaluar la proposta.
Quan entra per la porta, em quedo palplantat, i blanc com el paper, només em surt de dir:
─ Hosti Colo..! Quant de temps!
Josep Maria Carbonell
No hay comentarios:
Publicar un comentario