EL DIA QUE VA MORIR CAIM

Malgrat com n'era de complicada la situació, jo només tenia ulls per l’ampolla de whisky que hi havia a sobre de l’aparador; necessitava més que mai una copa, no aconseguia pensar en res més que no fos prendre un glop d’aquell elixir que dia rere dia m’havia sotmès i enfonsat la meva vida.

Em veia reflectit al mirall, ja no quedava res d’aquell home atractiu que estava disposat a menjar-se el món. Només restava l'espectre d’un ésser patètic, despullat i de genolls a terra, amb una panxa prominent que amagava un membre que feia temps que no li responia.  Talment, semblava un eunuc vell i decrèpit que cridava implorant en brams al seu germà  perquè el perdonés. La resposta eren cops de puny que l’anaven macant tot el cos.  Fins on volia arribar? Quant de temps duraria aquella tortura?

-Mata'm d’una vegada, fa temps que ho estic esperant. Posa fi a aquesta fastigosa vida.

-Estimat germà, és evident que estem escrivint l’últim capítol, ja no hi ha res a perdre, tu has acabat amb la teva existència i amb la meva. Per a mi també ha arribat el moment tan esperat. Si Déu et perdona i t’obre les portes del cel, serà gràcies a mi, per aquests instants de sofriment i d'angoixa que t’estic regalant, sóc el teu boixí i em vull condemnar per no retrobar-me amb tu a la vida eterna.

-Ignasi t’ho suplico, abans de morir concedeix-me el plaer d'una última copa.

-No, Lluís, vull que tinguis el cap clar i que siguis conscient del teu ocàs, has de ser conscient de cada minut de la teva agonia, sense cap resta d’alcohol a la venes. Però ben pensat tinc el poder de la benevolència i a canvi del relat d’aquella nit, puc ser generós amb tu. Vull que m’ho expliquis en detall, com a mi m’agrada, com aquells contes de terror que em relataves  quan érem nens, que no em deixaven dormir i em feien mullar el llit cada nit. Una història a canvi d’una copa.

-He recordat tantes versions diferents que no sé quina és la certa; he volgut oblidar allunyant tant aquell dia, que no sé si el que t’explicaré és de veritat el que va succeir.

-Una història a canvi d’una copa, tu decideixes.

-Estic d’acord si això és el  que tu vols. Jo no volia fer-te mal, el destí ens va jugar una mala passada. Ja saps que aquest conte té títol i nom de dona. El primer dia que vas portar la Rosa a casa vaig quedar estranyament encisat. No era el meu estil de dona, a mi m’agradaven les noies vistoses, ja saps, més sofisticades. Ella era una nena natural, amb la cara rentada, sense cap tipus d’afegit, talment no ho necessitava. Fèieu bona parella, us havíeu ben trobat. Tots dos mestres de suburbis, implicats en reivindicacions i en projectes socials, ben al contrari que jo, un competitiu i prometedor financer que havia de recórrer al consum d’alcohol i cocaïna per mantenir aquell ritme frenètic. La Rosa m’havia captivat, era un àngel, ingènua, alegre i summament bondadosa. T’estimava,  i molt, però Ignasi, jo la vaig voler per a mi, des del primer dia i ningú em podia parar. El fet que tu fossis el meu germà no era un obstacle,  ara crec que més aviat era un al·licient. Primerament la vaig perseguir, li enviava constantment missatges al mòbil, alguns de tendres i  d'altres obscens. Mai en va contestar cap, fugia de les meves mirades, ignorava la meva existència, la seva actitud displicent va alimentar encara més aquella obsessió en la qual estava immers, havia de posseir-la encara que només fos un cop. Vaig  decidir canviar de tàctica, estava segur que si m’acostava més a tu la podria aconseguir. M’havia d'agermanar, donar-te confiança i fer paleses les teves debilitats i la teva mancança de personalitat. Recordes aquelles llargues tardes de confidències i xerrades intel·lectuals? Recordes aquell dia que em vas abraçar i em vas dir que finalment ens havíem retrobat? Mentida. Tot era una farsa, una comèdia cruel i programada, amb un sol objectiu. La Rosa. Mica en mica ella es va relaxar i va oblidar les meves badades anteriors,  fins i tot va participar en la nostra complicitat fraternal. A tu t’agradava que ella s’impliqués amb nosaltres, et feia sentir feliç i complet. Tots dos vau caure en el meu parany. Us assessorava en totes les vostres decisions, el meu consell se us va fer imprescindible. Vaig negociar la compra del vostre pis, vaig revisar els vostres contractes de treball, vaig recomanar el millor lloc per al casament; no fèieu cap pas sense el meu assentiment. Les meves encertades indicacions van ser fonamentals per guanyar la seva estima, la meva opinió prevalia sobre els teus comentaris. Cada vegada la tenia més a prop, el moment estava a punt d’arribar. Aquella nit la Rosa em va trucar molt amoïnada, no sabia on eres. Vas marxar  amb els teus amics i no contestaves les seves trucades, no ho havies fet mai. Tenia un mal presagi, un pressentiment  que t’havia succeït quelcom. Vaig anar diligentment a casa vostra, estava molt enfadada, estava segur que  el meu moment havia arribat. M’havia  d’arriscar, vam prendre moltes copes, massa. Rèiem, l’ambient és va distendre, vaig posar una música suau i provocadora.  No sé en quin moment ni com, però sense cap esforç, es va deixar seduir, vam fer l’amor amb una passió descontrolada, amb un neguit adolescent.  Enxauta i conscient de la seva traïció, em va mirar amb els ulls plens de llàgrimes de penediment que invocaven al meu silenci i a l'oblit. Cruelment la vaig despreciar, la vaig fer sentir bruta, deslleial, capriciosa, una vulgar dona de la vida. Va marxar desesperada, culpable d'haver propiciat el moment. Jo vaig restar immòbil, sense ni tan sols tapar-me amb el llençol, victoriós de jeure al vostre tàlem nupcial i amb la satisfacció del caçador que ha aconseguit una peça amb premi, orgullós d’haver fet el cim. Crec que em vaig adormir, anava molt begut. Del que va succeir després només en resta una vaga imatge. Et recordo a tu, plorant, somicaves. Em vas dir que la Rosa era morta, que havia tingut un accident i que el seu cotxe havia caigut per un penya-segat. Et senties culpable, estaves en estat de xoc, no em vas ni preguntar perquè dormia al teu llit. Vaig marxar i vaig desaparèixer durant molt temps. Anys. La beguda  ha estat el meu company, el meu aliat per aconseguir esvair els records, però fa temps que estic mort . A tu, Ignasi, la teva ànsia de venjança t’ha donat vida. Necessitaves una història, només tenies un final i ara ja pots fer el teu dol. Et prego estimat que siguis diligent i expeditiu, mata’m, acaba amb aquest cos que em té lligat a la vida.

L’ Ignasi es va acostar al moble, va agafar un vas llarg i va tirar tres glaçons, com acostumava a fer  el seu germà. El va omplir fins a dalt de Johnny Walker i li'n va oferir.  En Lluís tremolava sense control, va prendre una manta, el va abrigar i el va ajudar a acomodar-se al sofà.

-Germà, no t’ajudaré a acabar amb la teva vida; aquest cop no seré la teva titella. Tens raó, fa temps que et vas morir. Tot s’ha acabat, aquest conte no l'havies d’haver escrit mai, només tu ets el responsable de les teves lletres.

Quan l’Ignasi va pujar al cotxe sabia que per fi havia enterrat els dimonis. Va obrir la cartera i va mirar la foto de la Rosa. Era una noia preciosa. Recordava l’instant en què va fer el clic a la càmera i va aconseguir guardar la seva ànima en un negatiu. Va acostar els seus llavis i llargament va besar aquell paper.

María Antonia Costa