CAMP DE MINES

El David fa la última repassada al pis, per veure si es deixa alguna cosa. Observa l’equip de música, creat a peces a partir de l’amplificador Akai que li va vendre aquell capità quan estava a punt d’acabar les milícies, al llunyà Càdis. Els altaveus, Vieta; el plat, Garrard; la pletina, Sony; buscant el millor de cada casa. Tant és, tampoc li porta tants bons records. Ja en comprarà un altre. Torna a revisar els discos que no s’endu, tots vinils. Encara no ha entrat en l’era del CD. Sosté entre els dits el Mind Games, de Lennon. Dubta, i el desa. Com el disc de Renaissance. Li agraden, però els deixa. Com si fossin petites mines emocionals que poden esclatar en ser percebudes.

Recorda quan, plens d’inexperiència, innocents i maldestres, feien quelcom semblant al sexe a casa de la Isabel. Col·locaven la clau al pany, per tal que ningú no els pogués sorprendre. Posaven el disc de Renaissance i assajaven com podia ser fer l’amor, que els agradava dir. Un cop, de poc no els enganxa el seu pare en plena feina. Es van oblidar del truc de la clau, a saber perquè, i van haver de vestir-se a corre cuita. Van dissimular, però ell va copsar la veritat pels rostres agitats. Tot i així, va fer-se l’orni, però mai més van tornar a magrejar-se en aquella cambra. Anaven, quan podien, a casa d’algun amic. Un any i escaig més tard, un pic casats, tornarien a posar aquell disc per follar, ara sí, a la seva pròpia cambra, però mai va sonar igual. Això, abans que les coses es comencessin a torçar, i el sexe esdevingués esporàdic i sec.

Va cap a la sala d’estudi. Observa les prestatgeries, sòlides i ara amb molts buits, i la gran taula que havia de servir pels dos. Els va costar trobar uns mobles adients, prou sòlids i fondos per encabir dues fileres de llibres al mateix prestatge. I més mines emocionals: els volums del centenari de La Vanguardia, l’Atlas Històric d’en Duby, l’Enciclopèdia Larousse, en colors. Passa els dits pels lloms, i fa una carícia lleu a la taula.

La Isabel estava amb els seus pares, de vacances en un poble prop de Roses, mentre ell s’estava a Barcelona durant la setmana, treballant. Des que havien tingut la Mireia havien deixat de fer càmping, amb la cosa que la criatura era molt petita. D’això en feia tres anys. Tres anys en que la relació s’havia anat degradant, en els quals tots dos havien anat a parar al psiquiatre i en que, amb gran inconsciència, en un moment una mica millor, havien decidit tenir un altre fill. Que esperaven pel desembre. De manera que aquest estiuejar amb els sogres portava pinta d’allargar-se uns quants anys més. I ell ja ho entenia, però no podia evitar enyorar-se de la remor de la pluja sobre la tela de la tenda, del vent agitant les fulles dels arbres, de l’aroma de la herba i de la terra mullada després de l’aiguat. De la llibertat d’anar on els plagués, ara aquí, ara allà, sense planificar. Només de pensar en l’equipatge que portaven per a la seva filla, sabia que era una opció impossible: llit plegadís, joguines, trona, cotxet, canviador. Un embalum tres vegades més gran que el que duien els dos adults. Això havia quedat enrere, molt enrere. I, aquell final d’estiu, per treure’s una mica l’espina d’aquella relació ambivalent que havia tingut amb els Jocs d’aquella Barcelona olímpica, va anar a veure l’entrada dels atletes paralímpics a l’Estadi,. Els va observar dirigir-se cap a la porta des del Palau Sant Jordi, en un grup heterogeni i anàrquic, per formar els grups nacionals. Gent jove, tots amb alguna minusvàlua i, tanmateix, contents, cofois, amb una companyonia que no entenia de banderes ni de pàtries. Els va envejar, ell, que estava sencer i ho tenia tot, o li ho semblava. I l’emoció intensa d’aquell moment li va fer saltar les llàgrimes. Després, a l’esplanada, quan ja es retirava, va topar amb una caseta on venien enciclopèdies. Amb el cor tendre, no va poder resistir l’embat del venedor, que li va encolomar la Larousse i la Història de Barcelona, les quals van arribar quinze dies més tard perfectament embalades. La segona se la queda, en record d’aquell moment. Però la primera la deixa. Una altra peça per al camp de mines que va sembrant.

Surt de la cambra d’estudi. A l’habitació de la Mireia, observa el buit al seu llitet, les joguines abandonades, els contes perduts. Ha portat el seu peluix preferit, un panda blanc i negre, a casa dels seus sogres, on ara s’ha refugiat la Isabel, amb els dos fills, per no haver de confrontar. Per no adonar-se de la desolació. Per covar l’odi.

S’ho havia de pensar, li va dir, en tornar a casa, després del part. I tant, que s’ho havia pensat! I ben ràpid! En quinze dies ja tenia a les seves mans una carta certificada d’un despatx d’advocats, on el citaven per iniciar el procés de separació matrimonial. Va anar de poc que no li agafés un cobriment de cor, en llegir aquelles línies pulcres, fredes, esmolades com fulles d’afaitar. I, tot i això, va anar-hi, per mirar de persuadir-se que allò no podia ser real, que era un error o un malson. El Gerard no tenia encara ni tres mesos. No ho podia fer. Però l’advocat li va confirmar allò que li notificava per escrit, i el va convidar a pactar els termes del conveni. Va sortir d’aquell despatx en estat de xoc. No entenia res. En arribar a casa, va trucar la Isabel, però només va poder parlar amb la sogra, que el va tractar amb fredor. Quan va haver penjat, de la part més fonda de l’ànima li va brollar un plor desconsolat. Sentí com el cor se li esquinçava, deixant un rastre d’amor que s’esvaí a l’aire. Aquella nit no pogué dormir. Va percebre com s’enfonsava en un pou fosc i estret, del que no veia la boca.

I ara, després d’una negociació dura i aspra, que havien dut els dos advocats, acabava d’arreplegar els últims bocins de les seves possessions en capses de cartró, per marxar d’aquell habitatge que havia estat comú. Palpa suaument la barana del llitet i fixa en la mirada aquella geografia de tendresa. Després, marxa cap al rebedor. No entra a la cambra de dormir. Ja no hi ha res, allí, que li interessi. Res que no fos el record àrid d’uns anys de silenci, de pidolar sexe, de sentir-se malament en ser-li concedit. I, tot i així, encara conserva l’esperança que, quan la Isabel topi amb els discos, amb els llibres, amb les cambres moblades en comú, amb cura, amb il·lusió, aquelles bombes emocionals esclatin i es faci enrere. I llavors podrien intentar construir una nova relació, bastida a partir de les ruïnes que, dia a dia, s’estenien per un escenari devastat. Entre tant, però, ell se’n duia tots els seus objectes, no fos cas que mai no es complís aquell anhel, i la seva estratègia fallés. Amb el convenciment que deixa enrere mitja vida, i que haurà de tirar endavant amb el que queda.

Al rebedor, el David agafa una bossa amb els últims objectes i surt al replà. Tanca la porta amb clau i baixa escales avall. I el pis es queda en silenci, retenint els últims retalls d’amor perdut en les seves estances buides i fosques.

Xavier Pueyo 

LLETANIA

   Avui he anat al poble on vaig néixer i viure els primers anys de la meva vida, per a un tràmit, i només en arribar i sentir el toc de la campana, la vella Saturnina, m'evoca els anys de la meva infantesa; aquells en que  tant sols als primers intents del sagristà, ja sabies si tocaven de dol, d'alegria o simplement a missa.

   He deixat l'auto a fora, per a poder caminar pels carrers pregons i vaig trepitjant les lloses poc a poc per a sentir-ne el passat. El primer a la dreta veig el forner, -encara hi és- amb aquella inconfusible olor de pa acabat de fer. El dissabte al matí la mare ens hi comprava un tall de coca de pinyons, no gaire gros, que menjàvem  amb fruició, el meu germà. L'acompanyàvem amb una mica de xocolata molt fosca i un got de llet acabada de bullir. L'havíem  i joanat a buscar cal vaquer.

    Arribo a la plaça major, on hi han col·locat uns bancs a cada costat a l'ombra de les moreres.

Les mateixes moreres a les que anàvem a arrencar fulles per als cucs de seda. El meu pare les embolcallava en un tros de roba humit i ho posava a la nevera de gel: així duraven més. Recordo aquella vegada en que tenia la capsa dels cucs ja bastant crescudets a l'habitació, i no sé com, em vaig deixar la tapa oberta. L'endemà al matí vàrem haver de buscar-los per tota la cambra. Podria haver estat un gran perjudici econòmic ja que els veníem a 10 cèntims cada un. El meu germà feia les transaccions, i jo guardava els diners en una capsa de galetes, que en aquell temps eren de llauna. Els cucs que havíem emparaulat al cole, els portàvem d'amagat en una capseta de pastilles Valda, amb uns petits forats per a que respiressin, que el pare comprava de tant en tant, quan anava a ciutat.  

    Entro al bar -abans no hi era- que veig al costat de l'Ajuntament. No coneixo el cambrer, i a la meva pregunta, em respon que és el fill dels Bernades i que va obrir aquest establiment fa cosa d'un any, després de molt temps d'intentar, en va, trobar una feia adient als seus estudis d'enginyeria. El seus pares? Molt bé. Varen anar a viure a ciutat on s'hi troben acompanyats, amb el seu club d'avis, el centre mèdic a prop i els amics que han anat fent. 

    El fill Bernades va narrant històries del poble, i d'aquesta manera em vaig assabentant dels nouvinguts i dels que ja no hi són. I el mestre, el Sr. Castelló? Quan es va jubilar va marxar al seu poble. No en varen saber res mes. 

    Tinc temps, i vull passar per l'escola. Pels carrers poca gent, i no coneixo ningú, però em miren encuriosits. 

    Pujo pel carrer Malet, una costa pronunciada i m'adono que les lloses gastades per les cavalleries, han estat substituïdes per un asfalt rugós. Suposo que és per a les gelades. Al poble hi fa molt fred a l'hivern. Recordo les relliscades dels animals tibant els carros i els renecs, els cops de les xurriaques que els etzibaven els carreters fins que no assolien el Pla de la Font, dalt de tot del poble. És aquí on arribo i m'encaro a l'escola. El que queda de l'escola. El noi del bar ja m'ho ha explicat: quan va marxar el Sr. Castelló, varen decidir tancar-la i posar un transport per als pocs alumnes, reunint-los en un altre poble més habitat.

    Hi ha un banc de pedra davant l'edifici amb el rètol encara visible: Escola Municipal Garbí. 

    No sé ni quanta estona fa que sóc aquí assegut rememorant les trapelleries d'aquell temps. I em ve aquella que li vàrem fer al rector: amb en Marto -Quim Martorell, però era el Marto per a tots nosaltres- pujàrem d'amagat dalt del campanar on lligàrem la corda de la Saturnina, de manera que no es podés accionar des de baix. Aquell vespre totes les iaiones del poble varen fer tard a rosari. L'endemà al matí, el rector irrompé a la classe exigint que sortís el culpable. El Sr. Castelló, que malgrat el nom era  aragonès, ens va esbroncar molt fort. No sortiríem de l'escola fins que sabés l'autor de la fechoría. A l'hora de dinar va venir l'alcalde acompanyat del sargento de la guàrdia civil, alertats per les famílies, ja que no havíem arribat a casa. En Marto i jo com unes tombes. Hi va haver un moment, que en Colotites, -Miquel Colomer i Marsal, que en quedi constància, un tites, confident del mestre- semblava que volia dir alguna cosa. La mirada d'en Marto el va deixar clavat.

     Però el rector, que estava a l'aguait de la cara que fèiem tots, ens va calar. Varen ser quatre setmanes de rosari cada dia amb les iaiones.

    El que havia de ser un càstig, es convertí en divertiment. Ens varen assignar la lectura de les lletanies, des de dalt de la trona, un dia cada un. En Marto, com li deu anar a en Marto?, al cap de dos o tres dies, comprovant que aquelles dones grans sordejaven bastant, va començar a recitar pel seu compte:

─ Turris eburnea.

─ Ora pro nobis, contestaven les iaiones.

─ Rosa mystica.

─ Ora pro nobis.

    Tot d'una, un dia comença:

─ Kyrie eleison.

─ Perry Mason.

─ Sosa càustica.

─ Carlos Gardelis.

─ Colo titorum.

─ Boletus edulis.

─ A Gràcia amb òmnibus. 

    I totes, amb aquella devoció, a cada lletania: 

─ Ora pro nobis!

    Jo no em podia aguantar. Em girava d'esquena. 

    Uns vespres gloriosos. Quan acabàrem de complir la penitència, les iaies, en agraïment, ens varen convidar a una xocolata desfeta amb melindros.

     En Marto era tant genial, que un diumenge a missa, el rector sense voler, va fer caure un canelobre d'alabastre, trencant-se a terra estrepitosament. El meu amic, que feia d'escolà, digué en veu alta:

─  Alabastro sea Dios!

    El rebombori que es va ocasionar! Però la gent va riure molt.

    Uns dies després,  banyant-nos a pèl al riu, algú va pispar la roba del Colotites. Ni les espardenyes li va deixar. La tornada fins al poble va ser de les que fan història. Misteriosament es va posar a tocar la Saturnina, però aquesta vegada era d'alarma.Tota la gent del poble va sortir a veure què passava. Una entrada tant triomfal, que el Colotites va estar-se quinze dies tancat a casa.

    

    Amb els meus records de cole, quasi que m'ha passat el temps i me'n vaig a pas ràpid cap a l'ajuntament. Una noia molt amable comprova a l'ordinador, l'hora convinguda amb l'alcalde, i em fa passar a una saleta.

    Un xic neguitós, obro la cartera i repasso la proposta urbanística que vull presentar, una bona oportunitat si tot em surt bé. Estic molt preocupat per la situació econòmica. Si no agafo aquest projecte potser haurem de tancar el taller d'arquitectura, vaig meditant, quan l'alcalde m'obre la porta del seu despatx. Amb unes salutacions cordials, ens asseiem en un taula on començo o obrir el projecte. 

     ─ Un moment. Ara crido el nostre regidor d'urbanisme,  -diu el batlle- és ell qui ha d'avaluar la proposta.

    Quan entra per la porta, em quedo palplantat, i blanc com el paper, només em surt de dir:

    ─ Hosti Colo..! Quant de temps!

    

    Josep M Carbonell

MOMENTS

Estava molt nerviosa, el dia havia estat molt dur, res havia sortit segons el previst. El pla de màrqueting que havíem exposat a direcció, no els hi havia agradat gens, per demà a primera hora el tenia que presentar-ho  tot corregit. Em tocaria treballar tota la nit.

 La mainadera amb va dir que a les vuit marxaria, en Pau estava malalt de varicel·la. Tenia molta febre. Últimament en sentia que portava masses carregues i un munt de responsabilitats. No arribava a tot.  Abans podia contar amb en Jordi, sempre disposat a fer-me qualsevol favor al marge de la nostre situació i del conveni establert  per el jutge, però, en els últims mesos, la nostre relació va fer un gir. Ell tenia una nova parella. Em va comentar que necessitava posar ordre a la seva vida. No volia estar pendent de les meves urgències i del meu horari laboral. Havia estat clar i contundent, si no em podia organitzar i tenia massa feina, ell es faria càrrec de la custodia d’en Pau.

Conduïa molt esverada, havia quedat a les set en el concessionari per a recollir el cotxe nou. L’ Audi que jo portava era de rènting i l’empresa m’obligava a canviar-lo cada cinc anys per un altre de la mateixa gama. No m’havia trencat el cap, vaig escollir el mateix model i color. Era una eina de treball i  per a mi no significava cap fita

Finalment, vaig arribar. El venedor m’estava esperant, tenia moltes ganes de explicar-me les prestacions però jo no tenia temps. Vaig prendre els meus estris de l’antic i l’hi vaig dir que, si sorgia qualsevol dubte, ja el trucaria.

Conduïa esverada, en aquell noment només volia en arribar d’hora a casa, al entrar a  les rondes, els cotxes estaven parats, com es habitual a les hores  punta. El temps passava. Era evident que la retenció estava provocada per un accident. Anava per a llarg. Vaig trucar a casa i l’hi vaig prometre a la cangur que la compensaria. Sense pietat em va amenaçar que ja en parlaríem i que anés pensant en buscar una substituta.

No sabia com funcionava la radio. Una flama d’olor a nou omplia aquell petit espai. Aquell mateix flaire que, quant era petita, em marejava al mateix instant de pujar al cotxe.  La mare ens posava al meu germà i a mi una tovallola blanca al pit i ens donava dues bosses, per si havíem de vomitar.

Recordo el primer cotxe del pare, un Seat 124 vermell, amb tapisseria de skay de color cru. Vam tenir que anar fins a Granollers en tren per recollir-lo. Tots mudats. La mare al mati havia estat a la perruqueria. El pare s’havia posat l’americana i la corbata del diumenges, una ocasió tan  important s’ho mereixia.

Al entrar a la botiga ens van assenyalar quin era. El tenien amagat amb una funda gris, amb solemnitat el meu pare la va destapar. Per nosaltres era el més bonic i luxós, però, sobre tot, era un somni aconseguit. Estàvem molt emocionats. Va signar un munt de papers, no l’hi havia vist a fer mai, segurament no havia tingut masses ocasions d’estampar el seu nom. Seguidament va clavar els ulls a la mare, per a ella, aquella mirada va se un ordre. Va obrir la bossa de mà, que tota l’estona tenia fortament agafada i va treure un sobre ple de bitllets de 500 i 1000 pessetes. El venedor els va contar un a un. Els pares seguien l’ operació, estaven entrega’n el seu petit tresor: els estalvis de molts anys aconseguits a base de sacrificis i renuncies.

Les explicacions del funcionament, les recordo molt llargues.  La mare va sortir amb nosaltres al carrer, no volia que de cap de les maneres que es distragués i el féssim enfadar, havia d’estar molt concentrat.  Quan finalment l’hi van donar les claus, recordo perfectament la seva cara de satisfacció i felicitat al encaixar la mà del venedor. Vam pujar tots el cotxe, el pare l’hi va fer un petó a la mare, es va girar i ens va dir: Nens ja es nostre. Ara us prego que no féu sorolls, heu d’estar ven asseguts als seients i mirant el paisatge per la finestra en silenci. Prometo que, a la més mínima, us deixaré a l’ estació i tornareu en tren a casa”. No vam badar boca en tot el camí.

El viatge de tornada va ser molt tens, realment era un conductor novell, no ecertava quan havia de canviar de marxes, va fer mñes d’una accelerada i se l’hi va calar  el motor un parell de cops. La mare tenia por, però va dissimular i va proposar celebrar aquell moment tan important. Vam aturar-nos en un restaurant de l’Ametlla de molta nomenada. El pare va demanar una ampolla de cava, un xin xin, anunciava l’inici d’una nova època.

Talment, aquella compra va canviar les nostres vides i costums. Sempre havíem estat closos a casa. No recordo com passàvem el temps. Tot el que fèiem era anar el diumenge al mati a missa, quan sortíem anàvem corrents al partit de futbol i, després, al cafè del centre on compartiem el vermut  amb altres famílies de la ciutat.

 Aquella adquisició va ser el començament d’una nova vida. Per fi a l’estiu podíem anar a la platja. Era la gran il·lusió de la mare, crec que la va rejovenir. Duran molts anys, cada diumenge preparava la cistella i marxàvem d’excursió. No crec que ens queixéssim mai de la calor o de les caravanes, érem feliços amb aquella nova vida moderna que havíem aconseguit gracies aquell Seat color vermell.

Finalment vaig arribar a casa. La Lola ja tenia l’abric  posat, em va tornar a repetir que estava molt descontenta. Jo no tenia cap ganes de discutir. Tenia frissança per entrar a l’habitació del meu fill. Una llumeta d’emergència al capsal del llit il·luminava la cara d’en Pau, l’hi vaig tocar el front, no tenia febre. De cap de les maneres no volia que es despertes .

Per fi havia arribat a casa, estava molt cansada i encara tenia per un parell d’hores. Havia de treballar.  Vaig encendre una cigarreta. Feia temps que no fumava. No sé perquè en sentia melancònica i enyorada de temps millors. Potser era perquè  tenia un cotxe nou al garatge i la  seguritat de que la meva vida no canviaria.

—Dema portaré en Pau a l’escola en  un Audi nou amb tapisseria de pell gris.

MARIA ANTONIA COSTA

TOTS HI ÉREM

    Tot està per fer.

    Encara és molt d'hora i pel carrer baixen alegrement tota una colla de nois i noies en direcció cap a la plaça. Tenen tot el temps i tota una vida per davant, però en demanen una de millor. Utopía? Ells no ho creuen. 

    Una parella jove tibant el cotxet amb el nadó, els ulls clucs, adormit plàcidament, ignorant el que està passant, inclús el que es pot trobar, un cop els obri.

    Una colla està fent un castell. Un cop dalt, l'anxaneta desplega una senyera, davant l'emoció i aplaudiment de la gent que es comença a congregar.

    Un home en cadira de rodes, portat, amb tot el fervor, per la seva dona. Aniran fins el final.

    Un noi amb crosses que també ho intentarà.

    Un grup d'avis i àvies, aliens al seus dolors, dient-se que ara, potser sí.

    Una munió de gent expectant, baixa per l'avinguda principal, i encara falten dues hores.

    Un jove amb dos gossos llebrers, vigilants, asseguts amb el corresponent distintiu penjant al coll, prestos a iniciar la cursa quan se'ls ordeni.

    Una parada amb molts voluntaris, venent tot el material necessari per què tot el món vegi de què va la festa.

    Un helicòpter ho va enregistrant tot, cada vegada amb més concurrència. Aviat no s'hi cabrà. Quan es situa sobre un punt concret, tothom saluda agitant els braços enlairats, onejant la coloraina.

    Tothom crida amb veu ferma i ben alta per què se senti, fins i tot allà on cal que ho faci, el mot convingut per avui. Unànim. Només una paraula. Cap provocació. Algú no pot aixecar la veu pel nus a la gola.

    Un avi contempla l'espectacle amb els ulls plorosos: hi seré a temps?

    Fa un dia radiant, el sol acompanya sense calor, donant tota la llum als colors, que de tant en tant voleien amb la brisa.

    La gent gran contempla, amb sorpresa, la extraodinària quantitat de gent jove que assisteix a aquesta festivitat. Molts pensaven que darrera d'ells hi havia indiferència. I, ara, s'adonen que les llavors que ells van plantar, han arrelat. El sentiment va germinant. L'esdevenidor és d'ells.

    Ja no s'hi cap. Els carrers, principals i secundaris, vessen d'alegria, d'emoció, de festa, d'il·lusió, d'esperança.

    Una hora després del temps convingut, comença a haver-hi gent que, tímidament i amb recança, inicia el retorn cap a casa. Però encara n'hi ha que no han arribat. Es creuen: no s'hi cap, però ja us fem lloc.

    Ha estat la lliçó d'un poble adult, pacífic, amb ganes de dir prou, i que vol anar endavant. 

    Serà difícil.

    Però tot és possible.

JOSEP MARIA CARBONELL

LA COSECHA

La chica estaba parada en la calle charlando con otra mujer. Vestía una mini falda verde oscuro, un chaquetón color vino burdeos  y unas botas de caña negras. Sacó algo del bolso que le colgaba del  hombro derecho, pero se le cayó en la acera. Era algo pequeño. Recogió el objeto pero, en lugar de reintroducirlo en el bolso, lo depositó con cuidado en una cesta grande que había colocado en el suelo  a su lado.

La conversación con la otra persona prosiguió.  La chica escuchaba muy atentamente. A veces le hacía un gesto a la mujer como para que dejase de hablar, le decía algo y alargaba las manos abiertas hacia arriba debajo de su  barbilla; la otra sonreía.  A continuación metía las dos manos de nuevo en la cesta, las dejaba allí unos breves momentos y  volvían a conversar.  Estos gestos los realizó varias veces.

Se despidieron con un abrazo. La chica recogió la cesta del suelo y se fue a un quiosco cercano. Habló algo con el quiosquero, compró un diario y una revista. Seguía depositando algo con las manos en la cesta. Después se sentó en un banco a leer el periódico y a  ojear la revista.  Mientras leía, metió nuevamente posibles  cosas que no podían verse, a no ser que se estuviese junto a ella.  Lo mismo hizo cuando fue a una floristería y a comprar el pan.

Finalmente, se acercó a un viejo muro  medio derruido que cerraba un solar. Lo estuvo examinado un buen rato, hasta que anocheció.

Hacia las ocho y media de la mañana siguiente, volvió al muró.  Con la cesta en la mano, fue recorriéndolo.  Cada poco se paraba, sacaba algo de la cesta y lo pegaba en el muro. Eran palabras. Las sacaba al azar,  las colocaba en cualquier posición. A veces dos juntas.  Había muchas, una cesta casi llena de una cosecha de palabras: DIVINA-GRATIS-ACHICHARRADO-RUIDOSCALLADOS-NARANJA-ÁCIDO-LLANTO-HONDURA

Donde colocó DIVINA  se expandió una luz dorada, donde  NARANJA  brotó una enredadera con flores, donde ACHICHARRADO se derritió un trozo de la piedra del muro, donde LLANTO  cayeron gotas de lluvia y la piedra se hizo transparente, donde RUIDOS CALLADOS  sólo se escuchaban cantos de pájaros,  donde HONDURA se formó un bajorrelieve de piedras preciosas de mil colores, donde GRATIS  desapareció la palabra.

Había sido tan abundante la cosecha que las palabras envolvieron al muro e incluso sobraron algunas. La chica se las llevó y fue colocándolas en diversos sitios de la ciudad.

Todos los días contemplo un rato las transformaciones el muro desde la ventana de enfrente, la ventana de mi habitación.

                                                                                            

JT BETANCOR

Cuento de Navidad

            

Desde la ventana se podía apreciar como los árboles de hoja caduca, estaban ya completamente desnudos. En la calle helaba. Un viento fino y cortante se filtraba por las estrías i poros invisibles de las paredes, pero su silbido era perfectamente audible. Este desagradable ruido generaba en los cuerpos miedo y más frío.

Aquel niño de pocos años, con tos procedente de los constantes resfriados, no sabía lo que le esperaba. Solo se daba perfecta cuenta que aquella Navidad, no se parecería a las pocas que recordaba. Tendría menos  colorido, menos turrón, y mucha más tristeza, y quizás la inoportuna fiebre que padecía a menudo, en los últimos inviernos.

Desde que su padre había perdido su trabajo en el taller de gravados antiguos, las cosas fueron de mal en peor. Su madre, además, había dejado de trabajar para cuidar de él y de su tos.

Con siete años hay cosas que es imposible entender y él no podía imaginar, ni sabría por el momento qué pasó y por qué su armario ropero y sus escasos juguetes se encontraban en plena calle al aire libre. No comprendía como estaban fuera de la casa, cuando su madre, precisamente, siempre le prohibía salir a la calle a jugar. Los miraba una y otra vez. Eran viejos igual que los muebles, sí, pero a él le seguían gustando aunque estuvieran rotos y ajados. Tampoco lograba adivinar porque no podría dormir en su cama aquella noche. Nunca hasta entonces, había oído la fatídica y malsonante palabra: Deshaucio. Sería algo muy malo y muy de temer,  pensaba para sus adentros. ¿Cómo les había podido pasar a ellos una cosa semejante?, se preguntaba cien veces. Volvía a mirar los muebles tirados y pensaba que era un lastima. A él le seguían pareciendo bonitos. La caja donde su madre guardaba los adornos de Navidad, todos esparcidos entre los pocos enseres, eran una señal inequívoca de que en los próximos días nada se podría celebrar. Ni tan solo pasarían los Reyes, pues era obvio que si se marchaban nadie les diría su paradero, que ni ellos mismo sabían.

Su madre cabizbaja y apenada, tenia el pensamiento en otras cosas. Miraba de soslayo a su marido, que permanecía sentado en la acera con las manos en la cara para que no se vieran las lágrimas que asomaban en abundancia hasta que un pañuelo que sujetaba a la altura de la nariz, no las dejaba pasar libremente. El niño iba y venía con sus vecinas que le daban leche caliente con Cola-Cao. Se habían acercado al lugar otras gentes de los bloques vecinos para darles apoyo. Algunos con pancartas paseaban por delante de las fuerzas del orden. No estaban solos ante la injusticia.

Fue cayendo la noche y todos los amigos, los que protestaban y los curiosos, uno a uno entre palabras amables y buenos deseos, fueron despareciendo. También los guardias. Y allí envueltos entre un montón de mantas,  quedaron solos y desamparados.

 Fue cuando ocurrió. Paró un coche patrulla del Ayuntamiento y les invitó a entrar  en el vehículo, sin  llevarse nada de lo que estaba tirado. Después de atravesar algunas calles, sin preguntar ni protestar, el coche se detuvo delante de  un edificio de un barrio nuevo que ellos no conocían.  Como corderillos que llevan al matadero, siguieron a los guardias, mansamente. Entraron en un portal. El que iba por delante se  detuvo ante una puerta del tercer piso. Sacó unas llaves muy relucientes y les dijo, como el que recita un verso, al entregarles un sobre que había dentro de la carpeta negra que traía consigo:  Familia tengo el deber de hacerles entrega de este piso en nombre de un benefactor de la ciudad que se ha querido permanecer en el anonimato. Aquí esta todo a punto para recibirles. Este es su nuevo hogar. Les hizo entrega de aquel documento que era el título de propiedad de la vivienda. Dicho esto, salieron los dos compañeros, subieron al ascensor, que no se había movido del rellano y se pedieron en la noche.

Marido y mujer cogieron, los papeles mientras veían alejarse en dirección descendente a los dos guardias. No supieron reaccionar. Ni pensar. Estaban tan sorprendidos que no acertaron a preguntar, ni el como ni el porqué. Daban vueltas por la casa como unos posesos, riendo y gritando  con cada cosa nueva que descubrían. Porque para nada podían llegar a imaginar una solución tan maravillosa. Al día siguiente a primera hora irían al Ayuntamiento a hablar con el alcalde para agradecerle tan enorme favor y ponerse a su disposición para lo que gustara.

El conserje de la casa Consistorial les dijo que no llegaba al despacho de la alcaldía antes de las once. Esperarían a que llegara y, como no lo conocían, le dijeron al conserje que les avisara..

El hombre así lo hizo, y ellos henchidos de un amor y de un agradecimiento sin límites, corrieron hacia su persona, dándoles las gracias por su supuesta autoría o intervención en el asunto. La mirada de extrañeza del hombre, enseguida les hizo entender que el Ayuntamiento no tenia nada que ver con el hecho. Se dirigieron a la parroquia, seguro que el párroco sabría algo del asunto. Pero, al explicarle lo ocurrido, el buen hombre puso una mirada  de perplejidad que no pudo disimular. Él mismo dijo que les acompañaría al centro  de Caritas que les pillaba cerca. Lo mas seguro, pensaba, seria obra suya.

El niño, no paraba de toser y pedía ir a su casa donde sus nuevos juguetes le estaban esperando. y se puso a lloriquear y a ponerse nervioso, agarrado a las faldas de su madre.

Ésta empezaba a creer en lo increíble, y el padre andaba rápido porque quería salir de dudas. y esclarecer lo ocurrido. Efectivamente el Centro de distribución de Caritas y las oficinas estaban a dos pasos. Entraron los cuatro.  Una mujer de mediana edad les atendió muy amablemente. Se dirigió primero al cura pensando que se trataba de un caso muy urgente, al ir él en persona.

El párroco fue el primero que habló, y dio por supuesto que serian ellos responsables de tan excepcional regalo. Cuando la directora del centro  les contestó que en  Caritas no disponían de un solo euro y mucho menos para hacer una donación de tamaña envergadura, se miraron el uno al otro, sin saber que decir ni que pensar. Volvieron cada uno a su casa y decidieron mirar bien los papeles que les entregaron, para encontrar allí una explicación convincente. Pero todo cuadraba a la perfección. No había duda, toda su afiliación estaba correcta, y el título de la propiedad, estaba fechado un día antes del desalojo.

Llegaron a la conclusión que se había producido un fenómeno extraordinario de aquellos que ocurren, según dicen los creyentes, y que los trae el espíritu de la Navidad. Otra vez el milagro se había producido en la casa de una familia pobre, marcada por la tragedia y la desesperanza.

 Montserrat Sala

EL PARAIGUA

    

    No havia agafat el paraigua. Això ho ha via rumiat tres vegades. Inclús la seva dona li ho havia dit, Pere agafa'l que el més segur és que plogui, recorda aquell dia en que vares arreplegar tota aquella pluja i arribares a casa tot xop. Era veritat, va agafar una pneumònia que el va fer estar vuit dies al llit i vuit més per a refer-se una mica i poder tornar a treballar. Varen haver de suspendre el viatge que havien projectat a Nürnberg, durant el famós mercat de Nadal, el Christkindlmarkt, com en diuen allà. Els seus amics, en Pere i la Rosa, els l'hi  havien recomanat molt. Hi havien anat  l'any passat, havent-ho trobat fascinant, encara que passaren molt fred i es que és clar, en aquests llocs si no t'ho agafes.  caminant, no veus res.  Ara que per fred el que varen passar ell i la Mercè quan dos anys enrere varen anar a Viena. Sobretot en feia al cementiri, que amb una quants graus sota zero i els peus gelats es va quedar davant aquella tomba. Només hi havia escrit un nom: Beethoven. No sabé quanta estona s' hi passà, però allà, amb els ulls clucs i l'esperit enlairat, li semblà sentir les simfonies. Totes. Fins que la seva dona el va cridar, va que aquí ens gelarem, i tornà a la terra. Aquella terra blanca de neu, que cobria els últims anhels dels estadants.

    Aquella nit, però tindrien encara una altra forta emoció. Era el quatre de Desembre. Com cada any a les 23,59 hs, o sigui, un minut abans de les dotze de la nit, l'hora en que va morir Mozart, començava puntualment, el seu Requiem a Stephansdom, la catedral de Viena. Amb tota la nau a les fosques, s'inicia el concert a mesura que es van encenent els ciris. Impressionant. Sempre ho ha recordat. També que en sortint, varen entrar en un saló de tè, on varen prendre una schokolade mit rum. Una beguda molt avinent a aquella hora: una xocolata desfeta bastant líquida amb una mica de rom. Els va agradar tant, que des de llavors, en algunes reunions amb amics, n'han ofert i ha tingut una bona acceptació. Abans d'ahir mateix, varen tenir els Giralt i els Heinrich i els va agradar molt. Sobretot als Giralt que no ho coneixien. Els altres sí, perquè ell és d'un poblet prop de Salzburg i ella de Girona. Aquelles curiositats: ella caminava per Salzburg, quan va preguntar a un noi per la Residenz. Anava al concert? Ell també. Li ensenyaria el camí. I mira, d' això ja fa quaranta anys.

    Precisament ara anava a casa d'ells, per tornar el disc que li van deixar per copiar. Renoi, quina llauna, començava a ploure i no havia agafat el paraigua.

  JOSEP MARIA CARBONELL