AMÈLIA

    El cirerer està florint.  L'Amèlia des de la finestra de la seva habitació, pensa que aquest any pot haver-hi una bona collita. Recorda quan l'avi el va plantar i li va dir: Mèlia -sempre l'havia anomenat així-  quan ja siguis una dona, em recordaràs a l'arribada de l'estiu, collint les cireres que et donarà aquest arbre. S'havien avingut molt amb l'avi, el cirerer havia estat el millor regal. Ara, encara se'n allunyaria més del record. Marxava terra enllà.

    Per la paret escrostonada de la façana del mas, un roser enfiladís no trigarà a poncellar. Davant l'entrada, l'àvia es gronxa al balancí, tot fent mitja, atenta la mirada als dos menuts que juguen a l'era. El Tro els empaita, prenent-los la pilota. Estan  al seu càrrec des de que es va morir la mare, quan encara era molt jove, i el pare en to seriós, sense una llàgrima, li va dir, Amèlia, d'ara en endavant tu portaràs la casa. 

    Se'n va. Ho deixa tot. No pot més. En Roger la va convèncer. És enginyer amb feina a Alemanya. Ja fa uns mesos que hi  treballa, on hi té un piset llogat en el que hi viuran els dos. Casats. Li ha promés que es casaran només arribar allà. Com havia desitjat, ser una senyora! Ella, tot el dia feinejant al mas, cuinant, rentant la roba, tenint cura dels petits, de l'àvia i sobretot, patint del despotisme del pare, que mai va suportar la mort de la mare. El seu caràcter es va agrir. Tot ho troba malament, i la recrimina  constantment: que si la despesa excessiva, que si la mare sí que cuinava bé... Tot això ha anat corsecant l'ànima de l'Amèlia. I va aparèixer en Roger. Un bon noi que li oferia estimació, seguretat, tracte dolç, i per damunt de tot, deixar de ser la pobra noia, la ventafocs de Mas Torner, per ser la senyora de Montmay. Lluny d'aquesta terra aspre, eixuta, de males collites i menyspreus. 

    La tarda va caient, la llum serena es va esmorteint i uns núvols amenaçadors entren a la vall penetrant pel Coll de Jou. Sent l'àvia com crida els petits que entrin a casa. El Tro arriba el primer.

    Podrà viure sense els seus germans petits? Els fa de mare. Mèlia -també li diuen- que repassarem els deures? Mèlia, em vindràs a dir bona nit? Els enyorarà. Però ha de fer la seva vida. Una vida nova. Els escriurà, els telefonarà.

    Ja té la motxila preparada. S'emporta el més just. El Roger li va dir que ja ho compraran tot allà. Quan es faci fosc, anirà fins a la carretera, on ell l'esperarà per anar a ciutat a agafar el tren. Una fugida en l'obscuritat de la nit, cap un futur esperençador, però també incert. Han estat uns dies plens de dubtes, de no dormir, pensant en el que deixa i el que es trobarà, i en en Robert, el dia que li va proposar, anem-nos-en Amèlia, tu no pots viure d'aquesta manera, vine amb mi. I ella, amb uns ulls espantats, i la cara encesa li va contestar, però què dius Roger, jo no puc deixar això. És la meva casa, la meva família. I així varen començar aquells dies i nits d'angoixa i de turment. Com dissabte passat, quan a la nit, tard, el seu pare va entrar a casa, havia baixat a la Vila, va començar a cridar no ho suporto més. Amb evidències d'ebrietat, amenaçà de cremar-ho tot. I quan l'Amèlia li digué, pare no us amoineu, aneu al llit que demà ja en parlarem, ell li va clavar una plantofada que li deixà la cara marcada. Aquella marca que el temps mai ja no l'esborraria. El cop decisiu. 

    Es toca la cara tot mirant-se al mirall gastat. Ja falta poc. Està impacient i el cor li batega amb ànsia. L'ànsia de la incertesa, de la il·lusió, de la inquietud, del ja s'ha acabat. Torna a mirar per la finestra abans no s'apagui el paisatge, intentant retenir-lo per a aquell futur somiat lluny d'aquests turons.

    Turons, que tantes vegades havien recorregut amb l'avi. A tothora els acompanyava la Perla. Feia el camí quatre vegades, corria al davant i tornava per veure si seguien. Era la constant companya de l'avi. Mai es va apartar del seu costat. Quan ell va morir, la Perla es va quedar al costat de la tomba, trista, sense menjar, fins que el pare la va lligar i la portà a casa deixant-la estacada per que no es tornés a escapar. Va morir de tristesa. L'Amèlia la va enterrar junt al regal de l'avi, el cirerer, que aviat faria cireres.

    Avui el pare torna a ser a la Vila. Tornarà tard. L'Amèlia agafa la motxilla i surt  plorosa, si em veiessin, per la banda de darrera on hi ha el bosquet a prop, que la protegirà. Una última mirada enrera per a la casa, l'àvia i els petits que ja no es veuen i pel Tro que ha deixat tancat a dins, no la seguís. No li cal llum per al camí. El podria fer amb els ulls clucs. El camí que més enllà dels arbres baixa en un no res cap al poble. El poble on tot sovint ha anat a comprar el que faltava al mas. Sobretot els diumenges, on hi ha mercat, i ha gaudit de l'enrenou de la gent de tota la contrada. Aquell mercat on, en aquella festivitat que estava ple de rams i palmons, va voler participar en la benedicció i aixecant les branques de llorer i olivera que havia baixat del mas, va deixar els sacs de la compra a terra i aquell noi li va dir, et puc ajudar?

    Ja ha arribat a la carretera i s'asseu a aquella pedra, sota el roure del camí de Mas Torner. En Roger no triga a aparèixer, en un auto que ha llogat a ciutat, es besen sense dir-se res, i en silenci emprenen el camí del cel.

    Ella va acceptar l'ajuda, i aquell noi l'acompanyà fins a prop del mas. Em dic Roger, li va dir, i jo Amèlia. I amb un quin nom tant bonic, ella es va enrojolar. 

    Arriben a l'estació, ell ja amb els bitllets, passen a l'andana, el tren és a punt de sortir. En Roger puja al vagó, creient que ella el segueix, quan tot d'una per la finestra del seient que té assignat la veu dreta a fora. Va Amèlia, corre, que el tren ja marxa. Amèlia, Amèlia. I mirant-li els ulls, només hi veu una il·lusió, que de cop s'ha esvanit.

    Dempeus, ella veu com el tren es va allunyant cap al futur passat. Mèlia, sent que li diu l'avi, aviat estaran a punt les cireres.

JOSEP MARIA CARBONELL