MOMENTS

Estava molt nerviosa, el dia havia estat molt dur, res havia sortit segons el previst. El pla de màrqueting que havíem exposat a direcció, no els hi havia agradat gens, per demà a primera hora el tenia que presentar-ho  tot corregit. Em tocaria treballar tota la nit.

 La mainadera amb va dir que a les vuit marxaria, en Pau estava malalt de varicel·la. Tenia molta febre. Últimament en sentia que portava masses carregues i un munt de responsabilitats. No arribava a tot.  Abans podia contar amb en Jordi, sempre disposat a fer-me qualsevol favor al marge de la nostre situació i del conveni establert  per el jutge, però, en els últims mesos, la nostre relació va fer un gir. Ell tenia una nova parella. Em va comentar que necessitava posar ordre a la seva vida. No volia estar pendent de les meves urgències i del meu horari laboral. Havia estat clar i contundent, si no em podia organitzar i tenia massa feina, ell es faria càrrec de la custodia d’en Pau.

Conduïa molt esverada, havia quedat a les set en el concessionari per a recollir el cotxe nou. L’ Audi que jo portava era de rènting i l’empresa m’obligava a canviar-lo cada cinc anys per un altre de la mateixa gama. No m’havia trencat el cap, vaig escollir el mateix model i color. Era una eina de treball i  per a mi no significava cap fita

Finalment, vaig arribar. El venedor m’estava esperant, tenia moltes ganes de explicar-me les prestacions però jo no tenia temps. Vaig prendre els meus estris de l’antic i l’hi vaig dir que, si sorgia qualsevol dubte, ja el trucaria.

Conduïa esverada, en aquell noment només volia en arribar d’hora a casa, al entrar a  les rondes, els cotxes estaven parats, com es habitual a les hores  punta. El temps passava. Era evident que la retenció estava provocada per un accident. Anava per a llarg. Vaig trucar a casa i l’hi vaig prometre a la cangur que la compensaria. Sense pietat em va amenaçar que ja en parlaríem i que anés pensant en buscar una substituta.

No sabia com funcionava la radio. Una flama d’olor a nou omplia aquell petit espai. Aquell mateix flaire que, quant era petita, em marejava al mateix instant de pujar al cotxe.  La mare ens posava al meu germà i a mi una tovallola blanca al pit i ens donava dues bosses, per si havíem de vomitar.

Recordo el primer cotxe del pare, un Seat 124 vermell, amb tapisseria de skay de color cru. Vam tenir que anar fins a Granollers en tren per recollir-lo. Tots mudats. La mare al mati havia estat a la perruqueria. El pare s’havia posat l’americana i la corbata del diumenges, una ocasió tan  important s’ho mereixia.

Al entrar a la botiga ens van assenyalar quin era. El tenien amagat amb una funda gris, amb solemnitat el meu pare la va destapar. Per nosaltres era el més bonic i luxós, però, sobre tot, era un somni aconseguit. Estàvem molt emocionats. Va signar un munt de papers, no l’hi havia vist a fer mai, segurament no havia tingut masses ocasions d’estampar el seu nom. Seguidament va clavar els ulls a la mare, per a ella, aquella mirada va se un ordre. Va obrir la bossa de mà, que tota l’estona tenia fortament agafada i va treure un sobre ple de bitllets de 500 i 1000 pessetes. El venedor els va contar un a un. Els pares seguien l’ operació, estaven entrega’n el seu petit tresor: els estalvis de molts anys aconseguits a base de sacrificis i renuncies.

Les explicacions del funcionament, les recordo molt llargues.  La mare va sortir amb nosaltres al carrer, no volia que de cap de les maneres que es distragués i el féssim enfadar, havia d’estar molt concentrat.  Quan finalment l’hi van donar les claus, recordo perfectament la seva cara de satisfacció i felicitat al encaixar la mà del venedor. Vam pujar tots el cotxe, el pare l’hi va fer un petó a la mare, es va girar i ens va dir: Nens ja es nostre. Ara us prego que no féu sorolls, heu d’estar ven asseguts als seients i mirant el paisatge per la finestra en silenci. Prometo que, a la més mínima, us deixaré a l’ estació i tornareu en tren a casa”. No vam badar boca en tot el camí.

El viatge de tornada va ser molt tens, realment era un conductor novell, no ecertava quan havia de canviar de marxes, va fer mñes d’una accelerada i se l’hi va calar  el motor un parell de cops. La mare tenia por, però va dissimular i va proposar celebrar aquell moment tan important. Vam aturar-nos en un restaurant de l’Ametlla de molta nomenada. El pare va demanar una ampolla de cava, un xin xin, anunciava l’inici d’una nova època.

Talment, aquella compra va canviar les nostres vides i costums. Sempre havíem estat closos a casa. No recordo com passàvem el temps. Tot el que fèiem era anar el diumenge al mati a missa, quan sortíem anàvem corrents al partit de futbol i, després, al cafè del centre on compartiem el vermut  amb altres famílies de la ciutat.

 Aquella adquisició va ser el començament d’una nova vida. Per fi a l’estiu podíem anar a la platja. Era la gran il·lusió de la mare, crec que la va rejovenir. Duran molts anys, cada diumenge preparava la cistella i marxàvem d’excursió. No crec que ens queixéssim mai de la calor o de les caravanes, érem feliços amb aquella nova vida moderna que havíem aconseguit gracies aquell Seat color vermell.

Finalment vaig arribar a casa. La Lola ja tenia l’abric  posat, em va tornar a repetir que estava molt descontenta. Jo no tenia cap ganes de discutir. Tenia frissança per entrar a l’habitació del meu fill. Una llumeta d’emergència al capsal del llit il·luminava la cara d’en Pau, l’hi vaig tocar el front, no tenia febre. De cap de les maneres no volia que es despertes .

Per fi havia arribat a casa, estava molt cansada i encara tenia per un parell d’hores. Havia de treballar.  Vaig encendre una cigarreta. Feia temps que no fumava. No sé perquè en sentia melancònica i enyorada de temps millors. Potser era perquè  tenia un cotxe nou al garatge i la  seguritat de que la meva vida no canviaria.

—Dema portaré en Pau a l’escola en  un Audi nou amb tapisseria de pell gris.

MARIA ANTONIA COSTA