IMPERDIBLE EL BLOG DEL CLUB DE LECTURA

http://www.dimartsdellibres.blogspot.com.es/

Pensament positiu

El mon està ple de possibilitats. Només cal trobar-les.

Quan l’Albert es va despertar, aquesta va ser la primera pensada que li va venir al cap. Va tornar a tancar els ulls, concentrant-se en ella i esperant que continués, però ja no hi va haver manera. Aquell enunciat havia estat com un estel fugaç en la foscor de la seva ment, i amb l’arribada de la consciència s’havia esvaït del tot. Ja l’assaltaven els “he de” de sempre: he d’aixecar-me, he de planxar la camisa, he de dutxar-me, he de tornar a llegir el currículum... Aquestes consignes obligatòries li feien basarda, però no sabia com aturar-les. Cada matí l’assetjaven sense treva. No aquestes en concret; sempre són diferents i sempre s’assemblen. Anaven acompanyades pel jutge, el que decidia si allò que feia o deixava de fer estava bé o malament. El que li repetia els retrets relatius a la seva inutilitat, el que no el deixava mandrejar mentre tingués alguna cosa pendent.

De cop, li va venir un record d’infància. Estava amb el seu pare a la Serra de l’Obac. El portava sovint, a la muntanya. Era una manera de contactar amb els seus orígens camperols. Aquell dia, amb un tros de cordill i un retall de cuiro, li havia construït una fona i li ensenyava a fer-la servir. A l’Albert li costava  molt. Primer, que el projectil s’aguantés al seu lloc en repòs. Després, aconseguit això, girar l’artefacte sense que caigués, sobre tot en el primer moment. I, al final, deixar anar el cap del fil en el moment adequat i llençar la pedra en la direcció desitjada. Era molt difícil per un marrec de set o vuit anys, i els renys del pare no contribuïen a asserenar-lo. El jutge, el refotut jutge. Tanmateix, a soles, amb pràctica i obstinació, se’n va sortir. De la mateixa manera, se’n sortiria ara.

L’Albert portava temps a l’atur, vora un any. L’empresa on treballava, dedicada a fer alçavidres per a automòbils, havia fet un ERO, i a ell li havia tocat el rebre, com a molts companys. Ser especialista en control de qualitat no li estava facilitant les coses, però el pitjor era l’edat: cinquanta-un anys. Massa vell per fer feina i massa jove per jubilar-se. En aquesta societat en que l’experiència sembla ser més una nosa que un mèrit, tenir-ne molta és com dur unes sabates de ferro en una prova de natació.

Ell havia intentat no defallir. Havia aprofitat per perfeccionar el seu anglès i aprendre una mica d’alemany, i havia fet algun curs per ampliar els coneixements en altres gremis. No podia evitar, però, que cada dia se li fes més feixuc consultar les demandes a Internet, tot comprovant com, la majoria, demanaven anar-se’n a l’estranger. I ell no se sentia en condicions, amb un fill a punt d’acabar el BUP i la dona treballant en una empresa de la Generalitat. No volia anar-hi tot sol. Per a algunes coses, ja se li havia passat l’arròs.

Moltes vegades s’havia desanimat i, fins i tot, estava segur que anava vorejant la depressió, en un equilibri difícil. Aquesta manca de ganes d’aixecar-se, una certa apatia, el desencís... Coneixia els símptomes: n’havia patit una, als vint-i-cinc anys, quan no trobava la primera feina després d’haver acabat la universitat i, tot d’una, la seva xicota des de feia cinc anys el va deixar. Per viure la vida, li va dir. Va sentir llavors aquesta mateixa apatia, el desencís que ara sent. El fet que ara estigués més viscut, més rodat, li permetia distanciar-se una mica, però el xuclador que estava en marxa dins la seva ment era hipnòtic, absorbent, i temia que, tard o d’hora, l’acabaria engolint.

No obstant, avui s’havia despertat amb un pensament positiu, i això era un gran què. L’entrevista aniria bé, segur.

En llevar-se, es va dutxar amb l’aigua ben calenta i, amb el barnús posat, s’afaità acuradament. Una mica de colònia, però no massa, per no embafar. A  continuació, es va cruspir un bon esmorzar: un kiwi, un suc de préssec, pa de llinassa amb un bon tall de pernil, un te amb una mica de llet i unes galetes, per omplir l’últim forat. Tot seguit, prengué la camisa de l’armari i es va posar a planxar-la sobre la post. El sol entrava per la finestra i, a contrallum, va veure les partícules que dansaven la seva coreografia aleatòria. Moviment brownià, va pensar, sense adonar-se de la seva apreciació científica. Després de repassar bé els punys i el coll, allisà les mànigues, sense ratlla: l’esforç bé s’ho valia.

Mentre es cordava la camisa, li va venir al cap el dia del seu casament amb la Glòria, en com es va vestir a poc a poc, assaborint cada botó, cada llaçada de les sabates. I ho va fer igual, amb atenció als petits detalls. Avui era un dia important. Necessitava aquesta feina, i pensava aconseguir-la. N’estava convençut.

Quan va disposar al voltant del coll la corbata de seda blau plom amb els puntets grocs, es va sentir un triomfador. Amb tot detall, es va fer un nus simètric, dels de doble volta, i el va ajustar bé.

Es va vestir amb l’americana. Va enganxar amb el clip, a la butxaca interior, l’estilogràfica i el llapis portamines. I, finalment, hi desà una còpia del currículum, la història de la seva vida professional en tan sols dues pàgines, per no atabalar al lector. Per més que la seva història eren tots aquells minuts treballats, aquelles decisions difícils, aquelles comprovacions minucioses, aquells informes exhaustius. Tot allò, però, no hi cap en dues pàgines, ni en cinc-centes. Mai el paper pot contenir una vida.

Abans de sortir de casa, es va observar al mirall. El seu esguard li va transmetre confiança i fermesa. Avui tornaria victoriós.

Quan va tancar la porta amb clau, en sortir  al carrer va sentir-se com si fos la primera vegada.

Sí, el mon està ple de possibilitats. I, avui, l’esperava la seva.

Xavier Pueyo 

Ya no hay rayas

Xavier Pueyo

Aparece delante de mí.

Me asusta.

- ¡Hola! ¿Qué tal?

-  Aquí…

- ¿Vas a algún sitio?

- Al loquero

- ¿Al psiquiatra, quieres decir?

- Sí, eso.

Y me mira a los ojos. Todos buscan ávidamente en mi mirada  para descubrir ese rastro de locura, esa señal de extravío. Porque en el fondo de todas las pupilas hay siempre un punto de demencia, que controlamos férreamente, hasta que, un día, sin saber cómo, se nos escapa.

- Y… ¿cómo estás?

- Bien, supongo. No sé…

Pausa.

- Bueno, adiós. A recuperarse. Encantado de verte.

Mentira. Si lo sabes, no me hablas. Pasas de largo, girando la cabeza hacia la calzada, como buscando un taxi o el autobús, por si hay que echar una carrera hasta la parada. O toqueteando con avidez el teléfono móvil, insinuando que lo que aparece en la pantalla es la realidad misma y la calle, un sueño. Pero no lo sabías. Y has percibido tu propia chifladura en la mía, como un reflejo.

- Adiós.

Y huyes, no sea que eso que has visto se despierte y se apodere de ti. Ya puedes correr pero no por eso escaparás, como no he escapado yo.

Sigo caminando, con la vista fija en el pavimento gris. Gris de diversos tonos, de diferentes texturas. Vigilando las cagadas de perro o los escupitajos de los chinos y de los que no lo son. Y las rayas, los cientos de rayas y ranuras del pavimento que no puedo esquivar, porque están demasiado juntas para mis pies. Me angustia pisarlas. Siento que, sólo por ello, sucederá algo funesto.

Llego al portal.

Abro la puerta y luego la del ascensor. Una cabina de madera, con un pequeño banco y un espejo, que me devuelve una figura macilenta, desaseada, extraña para mí.

Pulso el botón del primer piso.

Arranca con brusquedad, con una sacudida y un chasquido. Al poco, se detiene de la misma forma.

Me bajo.

Segunda puerta.

Entro.

Le doy la tarjeta de la mutua a la secretaria. Me dice:

- Espere en la salita.

Espere, espere, espere. No me gusta la palabra espera. No me gusta esperar. Empiezo a darle vueltas a la cabeza, a qué me preguntará el loquero, a qué le responderé para escabullirme.

Cuidado. Respira hondo. No te dispares. Coge una revista.

Temblor. Las hojas tiemblan entre mis dedos.

Mejor la dejo.

Fijo la vista en el cuadro colgado de la pared de enfrente, para no ver a los demás ocupantes de la sala. No quiero verles. No quiero que me vean.

Una fotografía nocturna de Nueva York. Aún están las torres gemelas, aquellas que unos aviones convirtieron en polvo y chatarra y sangre, aquellas que han caído miles de veces por la televisión, y seguirán cayendo, entre nubes de ceniza.

- Ya puedes pasar.

Doy un salto. No le he oído llegar.

Me deslizo tras él, por el pasillo blanquecino.

Me deja entrar primero.

Me siento.

Hasta aquí, todo bien.

Él se sitúa en su sitio, al otro lado de la mesa.

- ¿Cómo estás?

- Bien… No sé… Supongo que bien.

- ¿Supones?

- Sí… Creo que sí.

- ¿Estás tomando la medicación que te receté?

- Sí, claro. No me olvido.

Miento. Mentir siempre.

- ¿Duermes toda la noche seguida?

- De un tirón. Hasta demasiado.

- ¿Alguna novedad desde la última vez?

- Pues… he empezado a hacer ejercicio.

- ¡Ah, muy bien! ¿Qué clase de ejercicio?

- Camino un rato cada día

Tres mil pasos contados. Uno detrás de otro. Como una letanía. Uno, dos, tres, cuatro, cien, ciento uno, mil, dos mil, dos mil novecientos noventa y ocho, dos mil novecientos noventa y nueve, tres mil. Y me paro. Los tengo que contar. Si los cuento, siento que los doy. Talón, planta, talón, planta. Sin pisar las líneas del pavimento. Esto me lo callo.

- ¿Y sigues sin pisar las rayas del suelo?

¿Cómo lo ha adivinado? Este tío me lee el pensamiento.

Me encojo. Intento esconderme en un rincón pequeño de mi mente, donde no me pueda encontrar. Huir.

- Bueno… me fijo menos. Lo importante es el ejercicio.

- Bien, Bien. Sigue con ello. Te receto la misma medicación.

Sí, la misma que no me tomo, porque me deja atontado, me para el cerebro, me esquilma las ideas. La que me deja las neuronas secas como un desierto. Ese veneno, si me descuido, me deshace y me convierte en un fantasma de mí mismo, un zombi sin criterio. Prefiero dormir poco, estar vigilante, en guardia, aunque sea agotador.

Se levanta.

Esbozo una sonrisa.

Se ha acabado por hoy.

- Hasta dentro de un mes. ¡Fina, dale hora, por favor!

- Sí, doctor. A ver… el miércoles veinticinco a las seis y media. ¿Le va bien?

- Sí, creo que sí.

- Se lo apunto.

- Gracias.

- Una firmita en el ticket de la mutua, por favor

- Sí, claro.

¡Y una mierda! Un garabato. Si les hago la firma, les faltará tiempo para ir a mi banco y esquilmarme el dinero. Suerte que les tengo calados.

Salgo.

Bajo por la escalera. Ahora un escalón, ahora otro.

¡Dios!

Tropiezo y caigo y me golpeo y ruedo. Un aullido surge en mi garganta y otro golpe y ya nada. Todo negro.

La gente se arremolina en el rellano, en torno al cuerpo que está tumbado sobre el mármol. Mientras, una mancha rojiza se va extendiendo por debajo de esa cabeza, que ya no es la mía.

Una sombra negra me toma y me eleva, más y más arriba.

Y ya no hay rayas bajo mis pies.

L'HOME ABRIGAT

 Josep Maria Carbonell.

   

    L'home va abrigat. Fa molt fred i el vent bufa fort. Embolicat amb una bufanda a quadres que li tapa la boca i el nas  se li entelen les ulleres. L'home abrigat camina capcot, com d'esma, no hi veu gairebé. Per el carrer, ja fosc,  no s'hi veu ningú. Les botigues ja tancades, la remor pròpia del lloc, ja callada i oblidada.

    El Duc ja no hi és, però ell com cada dia a la mateixa hora, surt a passejar com feia abans i li

explicava com li havia anat el dia i  el Duc l'escoltava. Sempre l'escoltava content de que hagués

arribat i com cada dia el treiés a passejar.

    Avui l'home abrigat va sol. S'ha quedat sol. Es feien molta companyia. Ara que ja s'havia jubilat es passaven moltes hores junts. Havien conviscut dotze anys. El Duc ja  no hi sentia però ell

continuava parlant-li, segur que el comprenia, només amb una mirada.S'havien explicat tantes

coses en tot aquest temps...

    Ja havia caminat un bon tros quan va passar per davant del banc on hi havia un caixer. Un caixer

d'aquests amb els que cada setmana en treia uns quans diners administrant-se així la pensió.

-”Amb el Duc sempre hi entràvem,“ pensà l'home abrigat. I es disposà a fer el mateix.Com havia fet

des de feia anys.

    Però, sobtadament, sense ni saber com ,va entrar al seu darrera  un altre home. Anava molt mal

vestit ,amb un aspecte esgarrifós i un fort alè d'haver begut i empenyent-lo fortament contra el

caixer li etzibà :

“Desseguida, posa la targeta i treu  els diners !”

    L'home abrigat, molt espantat, es va resistir com va poder i el lladregot amb els ulls injectats de

sang i fora de sí  va ensenyar-li una gran navalla apuntant-li directament al coll.

“Que posis la targeta et dic !”

De sobte, l'home assaltat va veure la seva salvació i cridà ben fort : “ataca Duc ! ”

    Aquestes varen ser les últimes paraules de l'home abrigat.

Trànsits

Xavier Pueyo

L’Agustí vol ser escriptor.

Totes els seus actes s’aboquen a aquesta obsessió: escriure. És inseparable del seu bloc i del seu bolígraf. Sempre n’escull que corrin bé; vol anotar ràpid tot allò que se li acudeix, perquè algun dia ho podrà aprofitar. Fa un parell d’anys que ho va començar, des que a l’insti li van posar un treball de narrativa. Sempre li havia agradat escriure. I llegir; sobretot, llegir. Però en aquella ocasió, com que no sabia que inventar i anava just de temps, es va posar a escriure el que veia per la finestra de casa. I va treure un excel·lent.

Sempre viatja en transport públic, quan va sol. Li agrada observar la gent, inventar-se històries amb ells, les seves biografies. Ara, al tramvia, observa un home jove, com d’uns vint-i-cinc anys. Té el cabell bru i la fesomia àrab. Es diu Alí, i és de família marroquina, tot i que nascut aquí. Els pares van arribar a Catalunya fa molts anys, quan encara hi venien pocs. Al Marroc només ha anat alguns estius, i no li agrada. Va estudiar amb força, com si li anés la vida. I va acabar la carrera d’informàtica. Amb la crisi, però, no ha trobat feina. Quan presenta el currículum a qualsevol oferta, sempre li diuen que ja li diran alguna cosa. Mai ho fan. Va estar de pràctiques en una empresa de venda per Internet, però no li van renovar el contracte. Encara viu a casa els pares. Per guanyar-se uns calerons, fa algun encàrrec de muntar un web o un reportatge de casament, i fa de manobre per a un veí seu que és paleta, en Hassan. Ara va a veure la seva xicota, la Patrícia, que te el dia lliure a la sabateria on despatxa. Ningú no sap del seu amor, i ningú ho aprovaria. Ni els seus pares ni els d’ella. Es veuen d’amagat, en territoris llunyans, on no poden trobar algú que els conegui. Somnia que, potser un dia, es casaran i aniran a viure a l’estranger, en un país on el cognom i color de pell no siguin un estigma. Entre tant, cal anar trampejant, fent la puta i la ramoneta i treure’s uns diners allà on sigui. I aguantar, que la cosa està difícil. El que no sap, però, es que el final no serà feliç. No es casarà amb la Patricia, perquè ella el deixarà, pressionada per la família. I ell se n’anirà al Marroc, que no li agrada, per poder fer del que va estudiar. Tindrà èxit, però no trobarà cap més Patrícia

Quan l’Alí baixa, l’Agustí fixa la seva atenció en la Mònica. Segurament, és una mica més gran que ell, potser divuit. Porta la carpeta de la UB i escolta Manel pels auriculars del seu IPhone, mentre tecleja febrilment amb els polzes sobre la pantalleta. El seu posat rialler delata que està fent-li un missatge al seu xicot, en Jordi, que ja és a classe. Es veuran al migdia, per dinar, al bar d’Econòmiques. Fa poc que es coneixen, però procuren estar junts tot el temps que poden. Ja fan plans que, a l’estiu, aniran de viatge  a Paris, i passejaran pels parcs i pels carrers, i faran l’amor a l’hotel fins a quedar extenuats, fins a amarar-se l’un de l’altre. Quan acabin les estudis i puguin treballar, es casaran i tindran nens. No gaire d’hora, més aviat cap als trenta-cinc, que abans cal viure, i viatjar, i gaudir de la vida. Després, això sí, un parell de criatures, nen i nena, la parelleta. Però tot al seu temps, que primer s’ha de treure els estudis d’empresarials. No vol fer com aquella companya seva, la Patrícia, que ho va deixar per posar-se en una botiga. Ella vol arribar lluny, és ambiciosa. La Mònica no sap que aquesta passió no arribarà al juny, ni que a la seva vida apareixerà el Santi, enlluernador i juganer. El Jordi esdevindrà un passat sense futur en la seva vida, i també ho serà el Santi. I molts altres homes. Fins que conegui la Sandra i li canviï la vida.

La Mònica baixa del tramvia, demanant pas a la dona que s’asseu al costat del passadís. És una veïna del carrer, que coneix la seva mare. L’Àngela també la coneix, a la Mònica; però amb els joves no hi ha gaire tracte, sempre enganxats als aparells electrònics. De totes maneres, ara no hi pensa, en això. La seva vida és un cúmul d’accions condicionades i establertes, una darrera l’altra, com els barrots d’una gàbia on ella hi és. Sent una apatia que tot ho omple. No hi pot fer més. No és feliç. Ara, com cada dimarts, va a casa de la senyora Matilde, per fer la neteja general. Quan acabi, agafarà l’autobús per anar a casa de la senyora Amèlia, i s’hi menjarà l’entrepà i la poma que porta a la bossa. Després tornarà a casa, i de camí comprarà el peix al súper. En arribar, farà el sopar, una verdura i el peix. Després veurà una mica de televisió i cap al llit, a dormir. Amb el seu marit intercanviaran algunes frases. Poques. Les necessàries per funcionar. L’Ambrosio és un bon home. Reservat, rondinaire, una mica geniüt. Però, en el fons, és un tros de pa. Ara, amb aquest ERO temporal, passa molt de temps a casa. Bé, o al bar, arreglant el país, com ell diu. L’Àngela considera que, de totes maners, encara té sort. El marit no beu, i no la pega. De tant en tant l’esbronca, si no té el menjar com a ell li agrada o si fa tard perquè perd l’autobús; però no li té en compte, perquè li sembla que va angoixat amb això de la feina. A més a més, és com és. Ja fa anys que la casa es buida de crits i de xivarri. I també de tibantors i esbroncades. Els seus dos fills ja han volat del niu, tots dos molt ben casats, gràcies a Déu, i el marit ja no la pren amb ells. El més gran va estudiar i treballa a La Caixa, una bona feina, sí senyor, que el meu Jose és molt formal. I amb la dona es van comprar un pis a Montcada, a prop dels pares d’ella. Ja se sap, pels nens que volen tenir, que les noies sempre tiren cap a la mare. A més, ara la joventut va molt escopetejada i els avis han de fer un cop de ma. El que la té amoïnada és el petit, que no va voler estudiar. Es va posar a la construcció, de manobre, i de seguida va començar a guanyar molts diners. Es va casar amb la seva xicota de tota la vida i va comprar una casa adossada a Sant Andreu de la Barca. Amb tot posat, com toca. Fa un any que s’ha quedat sense feina, perquè l’empresa va tancar. Entre l’atur, alguna coseta de paleta i el sou de la noia, anaven tirant. Justet, però tiraven. Però ara la seva jove té l’ai al cor: la perruqueria on treballa fa poca caixa, i la mestressa ja li ha dit que, o s’arregla la cosa, o haurà de fer-la fora. I, amb la hipoteca a sobre, no sap com se’n sortiran. I l’Àngela tampoc pot ajudar gaire. Per sort, encara conserva la feina a totes les cases que hi va des de fa temps, perquè són de la zona alta i aquests mai cauen. I, si ho fan, cauen drets, com els gats. Ella encara no sap que d’aquí uns mesos tindrà el fill petit a casa, desnonat, i que ella relliscarà netejant el bany de la Sra. Bruniquer i es trencarà el turmell. I deixarà de treballar i moltes cases la canviaran per una altra dona, que ara n’hi ha molta, de gent per fer neteja. I, a poc a poc, la misèria entrarà a casa seva per quedar-s’hi molt de temps.

Quan l’Àngela ja ha baixat, puja al tramvia el Josep Maria. L’Agustí hi para atenció. Vestit gris, camisa blau cel, corbata blava fosca, combinada, de ratlletes, discreta, per quedar bé. Però no li ha servit de res, avui. En un estat de perplexitat, amb la mirada perduda, li dóna voltes a la reunió amb el director i es pregunta com li pot haver passat a ell, això. Amb tot el que ha pencat per l’empresa, que s’hi ha deixat la pell, collons, i mira com li paguen. Sempre al peu del canó, sense mirar l’hora. Utilitzat, tractat com un drap brut, com un clínex. Va passant de la ràbia a la tristor, i d’aquesta a l’angoixa, i torna a començar. I ara, on trobarà feina? I com li explica a la Dolors, que l’han despatxat? Que sigui fruit d’un ERE encobert no el consola. Que ara alguns diguin que ja es veia a venir, més aviat l’emprenya. Profetes del passat. I sí, protestaran, aniran a Magistratura. De moment, però, a l’atur. Als seus cinquanta-sis anys. D’administratius n’hi ha a milers. De més joves, a més a més. Es veu a la ruïna, pidolant als semàfors. Afortunadament, no té deutes. Potser la filla els podrà ajudar un temps; encara que, la pobra, ja va prou justa. Mai hagués pensat que li pogués agafar la crisi, la maleïda crisi. L’empresa no anava malament, perquè la venda per Internet funciona. Però ja es veia que els socis volien tocar diners i fer altres coses. Van començar per no renovar els nois en pràctiques, com aquell Alí que valia un munt. I se la van acabar venent als americans. I aquests, per allò de l’economia d’escala, se’n desfan de la meitat de la plantilla. El sentiment de desolació l’ofega. L’atur. Aquesta trampa de la que, ho sap, és tan difícil sortir-ne. Un pou de penúria, la porta a la pobresa. Ara va a la seva oficina de La Caixa, a veure com està de diners i com ho té per recuperar els que va posar als fons d’inversió, que en mala hora s’hi va fotre. I espera que no l’agafi el xicot aquell, el de Montcada, que és un murri. Millor el director, a veure si li pot arreglar una mica les coses. I, sí, el Josep Maria ho passarà malament. Però no tant com ell creu ara mateix. S’enganxarà al projecte d’uns companys per muntar una empresa de màrqueting directe, que a hores d’ara encara no sap ni què és, i es muntarà en el vagó dels ocupats. Això sí, tornarà a fer més hores que un rellotge. Aquest cop de sort el tornarà a la vida.

El tramvia arriba al final del trajecte. El Josep Maria baixa, capcot, i també l’Agustí. Porta la llibreta plena d’històries per explicar. Hauria de pensar en el guió del treball que ha de fer amb el Mario i la Berta. El temps se’ls tira a sobre, i el més calent és a l’aigüera. Mentre camina distret cap al cafè on ha quedat amb els seus companys, fa una passa lateral per esquivar una tifa de gos (collons, que hi ha gent porca) just en el moment en que la Mercè arriba amb la seva bici, parlant pel mòbil, que ja fa tard. L’ensopegada és inevitable. La Mercè se’n surt amb algunes esgarrinxades, però l’Agustí cau malament i es trenca el canell. Tot d’una, el mon ha canviat. I, mentre la Mercè l’ajuda a aixecar-se, amb el mal que li fa el canell, casundena, l’Agustí s’enamora perdudament d’aquells ulls de color aiguamarina. Ignora que sortiran un temps junts, fins que ella se’n vagi a Finlàndia amb una beca Erasmus, i s’hi quedi. I que escriurà un primer llibre de narracions, que no llegirà ningú, tret dels amics i la família. I un dia, ni s’ho imagina ara, la seva primera novel·la guanyarà el Premi Llibreter i ell entrarà en el selecte club d’escriptors amb premi.

Tanco la llibreta i miro on soc. M’he passat de parada. Tant és, caminaré una mica. Quan baixo, l’aire fresc de la tarda, que ja fosqueja, em desenganxa de les meves obsessions. A la butxaca porto la llibreta, plena d’històries per explicar. Caminant a pas viu, esquivo una cagada de gos que hi ha a la vorera, i sento de cop el dringar urgent del timbre d’una bicicleta, molt a prop, darrera meu.

ACEITUNEROS

Josep Maria Carbonell

Andaluces de Jaén aceituneros altivos decidme  en el alma quién, quién levantó los olivos. Andaluces de Jaén No los levantó la nada ni el dinero ni el señor, sino la tierra callada, el trabajo y el sudor. Unidos al agua pura, y a los planetas unidos, los tres dieron la hermosura de sus troncos retorcidos

Andaluces de Jaén, aceituneros altivos, decidme en el alma quién, quién levantó los olivos. Andaluces de Jaén Cuántos siglos de aceituna... Los pies y las manos presos... Sol a sol y luna a luna pesan sobre nuestros huesos.

   Era capvespre quan Julián Segura pujava feixugament la costa del poble. Abans d' arribar a les  primeres cases, aturant-se una estona per a refer l' alè es girà cap avall com feia cada dia. A banda i banda per tot el que li allargava la vista contemplà les immenses fileres dels olivars. Encara que hi

estava avesat des de sempre, pensà com n'eren de bonics els turons amb les línies encreuades d' oliveres. Eren la seva vida, no s' havia mogut mai d' allà. Hi havia altres terres diferents d’ aquelles, però en Julián Segura tenia por.

    Aquell era el seu paisatge. Moltes vegades des d’ allà mateix lloc intentava comptar, però al cap d’ una estona ja se li barrejaven els olius amb el temps que hi havia conviscut. A més ara, a la llum de l’ horabaixa, les ombres projectades barrejaven i confonien les fileres més llunyanes.

    Sovint se li feia fosc. Mai entrava al poble sense aquella aturada. Mirava els camps fins a l’ infinit. Estimava aquella terra.

    Feia més de cinquanta anys que treballava a l’ oliva, com deien allà. Segons l’ època de l’ any, tenint cura de la terra, la poda, la collita, el transports en carros cap a l’ “almazara”, on procedirien a l‘elaboració de l’oli. Era un treball dur. De sol a sol com deia el cant. Més endavant hagué d’ instal·lar els tubs de reg. D’ oliveres no sabia ni quantes n’ havia plantat. Cada vegada més lluny del poble. De tres en tres –oliveres de tres peus es diuen- aprofitant el màxim el terreny. Les coronava per dalt deixant les branques arran de terra per a facilitar-ne la recollida.

    Però ara, noves tecnologies estaven canviant els mètodes i també el paisatge. Les noves plantacions eren d’ un sol arbre –d’ un peu- amb les branques lluny de terra per a la recollida amb les màquines. Una sola feia el treball de varis homes. Molta gent havia emigrat cap a altres llocs il·lusionats amb un món millor. Alguns tornaven per les seves vacances amb narracions fantàstiques de com els havia anat. Mai explicaven, pensava en Julián Segura, la veritat. Coneixia la realitat. El Jesús, el seu fill, no va aguantar la rudesa d’ aquella terra sense futur i ja de molt jove va marxar amb la creença de trobar un nou benestar. Mai li va explicar les dificultats dels primers anys vivint en una cova quan havia deixat una casa al poble. Però el seu pare, amb quietud i patiment no va dir res.

   Sabia que mai, mai podria deixar la terra amb aquelles formes geomètriques que ell havia ajudat a construir. Havia viscut humilment però conformat i amb resignació. Simplement havia nascut allà.

   En Julián Segura deixà els seus pensaments i fent una última mirada als olivars continuà la pujada al poble i lentament, arrossegant els peus entrà al carrer que menava a casa seva.

    Aquell també era el seu carrer, la seva gent. Sortint de la tenda la Chelo, con Dios Julián!, El Martín i el Cosme al banc de pedra, mañana al mus Julián! Abans d’ entrar a casa, els veïns Miguel i Susa, que tal tu hijo Julián? Sí, tots aquells formaven la seva família. Tenia el fill lluny, però no estava sol.

    Entrà cansat a la buidor de la llar, amb quatre fustes encengué el foc, obrí la finestra del carrer i la de l’ altre costat. La que donava cap a baix els camps. I també com cada dia s’ estigué una estona mirant a l’ horitzó, fins que la fosca el va apagar. I altra vegada el sotragà la temença.

    En Julián Segura s’ aixecà lentament i acostant-se a la cuina, s’ esbandí una mica les mans a l’ aigua del ribell.  Després d’ eixugar-se amb un drap rònec, obrí el calaix, i traient-ne el pa, en llescà un bon crostó i el sucà directament a la gerra d’ oli.

  

Jaén levántate brava

sobre tus piedras lunares,

no vayas a ser esclava

con todos tus olivares.

Andaluces de Jaén,

aceituneros altivos.

Pregunta mi alma de quién,

de quién son estos olivos.

Andaluces de Jaén.*

*Del poema ACEITUNEROS

de Miguel Hernández

TARDOR D'ESTIU

Josep M. Carbonell

  Noto molt d'enrenou a la casa, alguna en deu passar. Aniré a dalt, el soroll ve d'allà. A mitja escala baixa la mestressa amb una maleta molt grossa i m'engega un fuig d'aquí que encara em faràs caure! Esporuguit i tement-me el pitjor me'n vaig al meu racó decidit a vigilar que està  passant. Al cap d'una estona també baixa la Rosario carregada amb dues enormes bosses que deixa a la porta 

on es va formant una bona pila de paquets. Això té mala pinta, m'ho veig a venir. Ara entra en Pere cridant com va això i la Rosario falta poco señor. Els nens amb cara trista se m'acosten i en Jan m'amanyaga el cap amb la mà, s'ha acabat noi. La nena amb els seus ulls verds em mira tristament. Ho sabia. S'ha acabat, tornem a la civilització. Quina llauna!

    Hem quedat tots tres molt abatuts i s'ha produït un silenci tant espès que es podia tallar amb ganivet. Amb una tristor com d' horabaixa, m'he aixecat. Surto del meu racó, no puc més, me'n vaig a fora. Ostres Mixo quin ensurt que m'has donat, que fas sota el sofà? Et penses que te'n escaparàs? Va, sortim, almenys anem a donar un últim tomb. A veure si trobem algú de la colla per a dir-los adéu fins l'any que ve. Ha sigut un bon estiu oi Mixo? Ja sé que t'has enfadat quan amb els col·legues hem practicat l'esport d'empaitar gats, però renoi és tant diver...a més, fas exercici, sinó tot el dia jaient diuen que no és gens bo. Hem gaudit d'unes bones excursions al  camp. Com vàrem fer córrer els ànecs el dia de Can Oliveres!

    A la platja hi he anat poc. No m'agrada gaire. Banyar-me encara, però llavors la cremor del foc del cel , i la terra a trossos petits  no els aguanto. Ara que tu Mixo si que li tens por a l'aigua, un dia que t'havies embrutat et varen voler rentar i vas estar tres dies sense aparèixer per casa. De fet quan vaig marxar tots  aquells dies amb la Tresca, la veïna,  si que vaig rebre. Però que volien? Que els deixés una nota escrita dient on anàvem? I jo que sabia on aniríem. I amb tota la colla que se'ns va ajuntar la cosa era complicada no podia deixar la Tresca sola. Vaig sortir-ne ben malparat defensant-la de tota aquella colla de galifardeus. Pel camí se'ns anaven afegint, de Cal Ferrer el Xic, de Can Oliveres el Troc, de les Masies de Dalt el Negre i el Ros. Fins a dotze ens ajuntàrem. Si no arriba a ser per mi, pobre Tresca. Encara vaig amb la pota ranca i em costa mastegar. Vaig quedar com un heroi, però pel que sembla els de casa no ho van entendre així. Amb tot,  la mestressa em va curar les ferides i li vaig estar molt agraït.

    Mira Mixo ha entrat un auto gros al jardí. Segur que és per a  carregar-ho tot. Tancaran la casa i tothom cap a ciutat. Els nens a escola. Els dies, més curts, se'ns faran llargs. I apa, a esperar cada vespre per anar a passejar una estona, no massa, tothom té tard. Tot el dia sol, bé sol no, amb la Rosario que és una bona amiga i ens entenem molt bé. Amb la Cheli, la d'abans, no ens vàrem relacionar mai massa bé. Aquella ja va entrar amb mal peu al primer dia quan només a d'entrar i mirant-me va deixar anar aquell ai uix. La mossegada em va costar una setmana tancat a la caseta, ara,  que la Cheli va anar coixa un mes.

    També em sap greu per la Tresca que no la veuré en molt de temps ni sentiré la seva tendra i blanca olor. Segur que ens trobarem a faltar. Pensarem en les passejades de cada dia i en com hem arribat a jugar tot l'estiu. I en les nostres escapades... Abans no marxem l'aniré a veure.

    De fet, també el temps de fred té coses bones. Es fa fosc aviat però l'hora d'arribada dels nens de l'escola em té tota la tarda a prop de la porta. Quan entren tot és alegria i juguem una bona estona fins que crida la mestressa Jan i Laia heu d'anar a fer els deures. Si podem, continuem una estona més però llavors el crit és més fort i no sé perquè deu alçar tant la veu  si abans ja ho hem sentit.

     Tants records de l'estiu! Si sabés escriure ompliria el paper, però no de frases sense sentit  d'aquelles que surten d'un pou buit. Saps que m'agradaria explicar? L'instant etern del comiat de la Tresca i les dues llàgrimes verdes de la Laia.

    Sento la fresa que fan les lletres que van arribant

    Però jo no sé escriure.

    El Pere em crida. Au Mixo anem. Estic trist però no puc fer-hi més. Me n'hi vaig tot remenant  la cua.

  

L'última carta

Carme Navarra

  Estimada Mariacarme:
              Suposo que ja t’has adonat que les meves ratlles d’ara, ja molt allunyades d’il·lusions i de rialles, duen amagatzemades només tristes raons i, com es  diu vulgarment i és ben cert, el calendari no perdona. Posant els vells al seu lloc, va esborrant-los-hi sense deturar-se la claror i la il·lusió de belles hores viscudes, cregudes inoblidables, deixant cada vegada buits més llargs i espais on s’hi entaforen en silenci, les més tristes i dolorosament insuportables esllavissades.

Així comença  l’última carta que vaig rebre de l’oncle Pere des de Xile. Tenia ja més de noranta anys i, amb aquest curt comentari, s’endevina com havia canviat la seva vida. Havia estat un home fora de sèrie, em refereixo a intel·ligència, sensibilitat  i encant.  Era un seductor: grans i petits quedaven enbaladits només de sentir-lo parlar. Jo l’admirava. Des de molt joveneta  ja em cartejava amb ell, primer explicant-li les meves trifulques de nena i, amb els anys, les confidències van ser les d’una dona que parla amb un home que la comprèn.

Va emigrar a Xile per qüestions polítiques i, potser també, perquè es va separar de la seva dona  i dels seus fills.

Jo era molt petita, no entenia el que passava, només trobava a faltar a aquell oncle que m’amanyagava tant, que em tirava enlaire i em recollia amb aquelles mans fermes i fortes.

S’havia casat amb la noia més maca de Sant Just, la relació amorosa va ser dramàtica, els sogres no el volien de cap manera: era poc per a la seva filla. Però, com més entrebancs tenien, més apassionat era el seu amor.

Llavors el poble era petit, tothom coneixia la història, tothom els feia costat així que, quan finalment i contra tots els obstacles es van casar, crec que tot Sant Just  va estar de festa.

Eren la parella ideal, bells tots dos, la gent es girava a admirar-los quan passejaven la seva felicitat. Van tenir dos fills, una nena i un nen, però ni els néts van fer canviar el tarannà dels sogres amb els que vivien: els hi  van fer la vida impossible!

Van venir a viure a casa, que era la casa de la iaia Mercè  i la vam compartir tots junts fins que va venir el desastre.

Portaven cinc o sis anys de casats quan tot aquell amor que semblava que havia de ser etern, es va enfonsar com un castell de cartes. No em pregunteu de qui va ser la culpa,  segurament de tots dos, l’oncle es va enamorar d’una altra dona  i aquest motiu afegit a la qüestió política de la  guerra, on ell estava molt involucrat i perseguit, va ajudar al daltabaix.

La seva amant era una dona francesa gens maca, però  molt intel·ligent,  i amb una gran cultura i personalitat. El va embruixar. Ell ho va deixar tot  i va emigrar amb ella a Xile. Tot el que va passar llavors jo només ho puc imaginar, era molt petita, no copsava el desconsol de la meva àvia que feia poc havia perdut l’altre fill a la guerra, ni la desesperació de la meva tia ni els plors dels meus cosins, ni la pena dels meus pares.

A Sant Just, l’oncle havia estat un líder. Tothom el coneixia i estimava. Va fundar  el centre   excursionista, va iniciar les sortides a la neu quan encara no hi  havia ni estacions d’esquí, ni  remuntadors que pugessin als cims dels Pirineus. Va ser president de l’Ateneu durant un grapat d’anys.  Era un enamorat de la natura i sobretot, del seu país. Poeta, escriptor, dibuixant, catalanista, jo crec que se sabia el diccionari de Pompeu Fabra, de memòria! Polític, idealista i sobretot, somniatruites.

La seva fugida precipitada,  deixant dona i criatures, va tenir un ressò al poble, com pocs n’hi ha  hagut.

La Maria, la seva dona, va ser una mare exemplar. Va cuidar dels fills el millor que va poder, sempre ajudada per l’àvia Mercè, que la va  tractar i estimar  com a una filla i li va donar tot el que  no va rebre dels seus propis pares. Va morir molt jove, amb prou feines amb cinquanta anys. Sé que poc abans, havia escrit al meu oncle  i que ell li va respondre, d’alguna manera es van reconciliar, però ja no es van veure mai més.

En Peret, a Xile, les va passar de tots colors. Li va costar obrir-se camí i guanyar-se la vida. Això sí, va fundar el Centre Català  on si reunien tots els exilats amb les seves families i  d’on en va ser president quasi fins a la mort.

Tenia amistats indissolubles amb polítics i intel.lectuals de la nostra terra  i es va convertir en l’ambaixador  de Catalunya al sud de les Amèriques. Va emprendre diversos negocis, però va tardar anys  en triomfar en aquests afers. També allà va fundar un centre excursionista i va  iniciar als xilens a la pràctica de l’esquí, fins llavors desconeguda al país, tot i tenint muntanyes impressionants i neu a dojo.

A l’Ofèlia no la vaig conèixer  fins que després de la mort d’en Franco, van venir per primera vegada a Catalunya. Uns anys abans havien estat a Perpinyà on es van retrobar amb la iaia Mercè i amb els meus pares, els fills van desistir a l’últim moment. El meu oncle no havia estat precisament un bon pare i ells li van tenir en compte.

Així és que jo, la primera vegada que vaig parlar personalment amb l’oncle era ja una dona de més de quaranta anys, capaç d’entendre’l  i de que ell m’entenguès. Les nostres cartes de tots aquells anys, van servir per a que la relació s’enfortís sense cap recel.

Vaig ser una bona oïdora i ell un bon cofident. Coneixen’s perssonalment i expessar amb paraules i mirant-nos als ulls, va fer creixer enormement la confiança. L’atracciò era mútua, ell em va confessar coses molt íntimes que no he explicat mai, ni aquí explicarè.  Jo també vaig sincerar-me amb ell com no ho he fet amb ningú més. La nostre complicitat va ser total fins a la fí de la nostre correspondència.

Evidentment, de la seva relació amb l’Ofèlia és del que més vam parlar. Ella no em va caure mai bé. Era  -com ja he comentat- una persona  molt intel·ligent, dura i autoritària que dominava al meu oncle d’una forma brutal. Ella va ser la que aportava més diners i s’ho feia valdre! Poc després de la seva arribada a Xile es va presentar a unas oposicions per a taquimecanògrafa del Parlament i va guanyar amb una diferència abismal sobre els seus contrincants. Tant és així, que es va crear una nova llei al pais per poder accedir a aquet lloc de privilegi,  ja que en principi només hi tenien opció els xilens. Fins a la seva jubilació va mantenir aquest càrrec, tenia amistat amb tots els polítics  que passaven pel Parlament  i estava al corrent dels assumptes que només els homes més influents del país coneixien. Així que el meu oncle, que tenia un carisma tan especial i que era admirat  per tantes persones, era un no-res per a la seva dona que el feia anar per on ella volia , el dominava per complet.

Aparentment eren una parella normal, però aviat van dormir en cambres separades, ella tenia els seus amants  que canviaven quan canviaven els politics. L’oncle va tenir una amiga fins a la seva mort.

Durant un grapat de temps, des que es van  obrir les fronteres, cada dos anys venien i es passaven un mes a Sant Just. Per l’oncle va ser com una renaixença, la seva mare ja era morta, pero es va reconciliar amb els fills i va gaudir de tants amics  com tenia  a Catalunya que l’estimaven i admiraven. A l’Ateneu feien festa grossa i, a la Generalitat, també. En les seves estades, vam comprovar  com realment  la seva dona el dominava despòticament, ningú de la familia  li teníem ni simpatia ni afecte.

I  l’oncle s’anava fent vell , però seguia amb una vitalitat i una claredat de pensament, que seduia a qui tenia la sort d’escoltar-lo. Recordo  com quedaven embadalits els seus néts i també els meus, quan el sentien explicar les seves històries.  Però va arribar el dia que ja no es va veure capaç de fer tan llarg viatge  i, les seves visites a Sant Just, es varen acabar.

L’Ofèlia va tenir un ictus, va quedar impossibilitada i sense parla  i l’oncle la va cuidar amb una abnegació i una delicadesa  total. Els meus cosins van fer un grapat de viatges a Xile durant aquests anys de decrepitud  i vellesa. L’oncle va tenir els últims anys de la seva vida tot l’amor d’uns fills que ell no s’havia guanyat.

Quan va enviudar  el seu desconsol  va ser molt gran  i també molt difícil d’entendre. Ell es va anar apagant poc a poc, una minyona fidel des de feia molts anys el va cuidar, els seus fills el visitaven tant com podien.

Va morir als cent-un anys, igual que la seva germana, la meva mare. Somniant només amb retornar al seu país, a Sant Just,  al seu carrer Monistrol del que fins als últims moments recordava a tot el veïnat, i a l’Ateneu,  a retrobar els seus amics.

Tots havien mort abans que ell!

Va ser l’ùltim exilat polític català mort  a Xile. La seva tomba resta allà, a l’altre punta de mòn. La María, la seva fidel cuidadora, molt velleta tambè, de tant en tant encara li porta unes flors.

Adéu Mariacarme. Escriu-me ben llarg, si pots. Les teves i vostres ratlles són actualment per mi, l’únic lligam que em resta a tots uns amors i hores passades. Estic cansat de repetir-te que estic sol del tot, i que els dies d’ara no són altra cosa que records llunyans d’estones envejables que avui gairebé ja no em diuen res, i que, malauradament, ja no aporten esperances. Adéu estimada Mariacarme.

Santiago de Xile, 18-9-2004

AMANITA

 Josep M Carbonell

Guils de Cerdanya, Agost 2011

   El temps era bo i va dir-se “demà aniré al bosc a buscar bolets”. Havia plogut  feia tres setmanes, o sigui, com deien els vells de la contrada, vint-i-un dia després d'unes bones i generoses pluges, era temps d'anar-hi.

  Es va llevar ben d'hora . Era dimecres, el millor dia segons ell. Al mig entre un cap de setmana i l'altra que és quan hi va més gent. Enfilà la carretera de la muntanya. Tot just sortia el sol quan va arribar a un replà on podia aparcar. Es va calçar les botes, es posà l'anorac -feia fresca aquella hora – i amb el cistell a una ma i el bastó a l'altra emprengué la ruta cap a la pineda que coneixia d'altres anys i que li era molt propícia per a la seva recerca.

   S'hi trobava bé al bosc. Li agradava anar-hi sol. El lloc ideal per a pensar en tot i en no res. I a més en aquella primera hora hi regnava una solitud colpidora. Només els ocells primerencs es feien sentir i algun esquirol fugisser es deixava veure saltant d'un pi a un altre. Caminava lentament quan havent-se desviat del camí,  es va trobar al bell mig d'una clariana. La mateixa de seixanta anys abans però més petita. El bosc se n'havia menjat un bon tros. Una gran emoció el va trasbalsar. Es va asseure repenjat al roure, també més vell i allà evocà aquella altra estada al mateix lloc.

................

   Un dia, a l’estiu, l’oncle em va convidar a dormir. A l’endemà ens llevaríem d’hora i aniríem a la muntanya. Em va costar adormir-me tot excitat per l’aventura. De bon matí, tot just sortia el sol, em va despertar. Esmorzàrem una mica –en tornant ho acabaríem de fer- i vàrem iniciar el camí per la muntanya que puja a l’ermita de Sant Silvestre. Al cap d’una mitja hora arribàrem a una clariana al mig del bosc. Havíem caminat tota l’estona amb un silenci total. Amb gestos m’indicà de continuar també callats i que ens asseguéssim repenjats a un gros roure. Estava impressionat. Tota una aventura i encara no sabia per a què. Però  em sentia segur. Tenia l’oncle al costat.

   Al cap d’una bona estona d’estar completament immòbils, ja em feia mal l’esquena, començàrem a veure uns esquirols que jugant saltaven d’un arbre a l’altre. Durant tota la vida he tingut aquella visió. L’oncle m’havia portat a veure el millor espectacle que ens podia oferir el bosc. Després d’uns minuts d’observar aquell circ, ens vàrem aixecar i com que ja podíem parlar, encara que en veu baixa, m’anà explicant els diferents cants dels ocells que aquella hora saludaven el dia que arribava. Els gaigs, les aloses, els rossinyols...

   -Veus Jepó, com a vegades em deia, ara compartirem un secret tu i jo. Aquí és on pujo molts dies quan fa bo a contemplar aquesta meravella de la natura. Els esquirols i tots els animals  tenen  el bosc per a ells. Ningú els diu què han de fer ni on han d’anar. Són lliures.

   En aquell moment no vaig saber què volia dir. Més endavant ho entendria.

..............

    Però ara anava per bolets i és en això que tindria l'atenció posada. Es va aixecar i reprenent el camí de la soleia aviat va trobar el primer bolet. Un rovelló. I després un altre i un altre. I així va continuar una bona estona collint també algun rossinyol, llenegues, peus de rata...i un que no coneixia ben bé i que mirant-se'l ben aprop, tot d'una li va venir la temptació de posar-se'n a la boca un petit tros per a tastar-lo. Tampoc és que el vagi trobar molt dolent però en va llençar la resta.

    Desseguida va arribar a la font Freda i es disposà a esmorzar. Tragué la bóta de vi de la motxilla i en féu un bon trago. Tot d'una es va fixar en el cistell. De mig ple que l'havia deixat ara  estava curull. Qui els hi havia posat allà? Més espantat que sorprès  inicià la baixada cap on tenia l'auto. En arribar-hi obrí la porta del darrera. No n'hi cabien més. Va haver d'apartar-ne uns quants  per a poder seure i conduir. Sentia com unes pessigolles a l'orella i es mirà al retrovisor: uns rossinyols ben grocs, se li enfilaven com unes arracades. “Fes un cigarret que això son nervis”, però en obrir el cendrer començaren a sortir llenegues sense  parar. La tapa de la guantera esclatà vessant cents de carlets tot i que no n'era el temps. “He de trucar, no sé què passa”. Es posà la ma a la butxaca per agafar el mòbil i li en sortí un magnífic ou de reig. Els rovellons pujaven pel parabrisa i quasi ja no hi veia res. El nivell de les llenegues començava a pujar i ja li arribava a la cintura. Tornà a mirar-se al mirall : una enorme lepiota, altrament dit apagallums, li feia de barret, i a més a sobre se n'hi anaven posant més , ja eren un castell de vuit amb folre, només faltaven les manilles. A les llenegues se li van afegir els pebrassos i ja li arribaven al coll. Aviat li taparien la boca. Li costava respirar. Amb un  esforç colossal va aconseguir esquivar un camió. Un exèrcit de camagrocs li cobrien els braços.

   De mica en mica tots els personatges començaren a parlar però, ignorant-ne el seu nom en català es dirigien als col·legues amb el científic. Boletus edulis deixa'm passar! Cridava l'Higrophorus eburneus. Mentre els Cantharellus cibarius presumien davant els Cantharellus lutescens i els titllaven d'escanyolits. Uns Tricholoma terreum eren motiu de mofa per lo molt abrigats que anaven i es posaven a la sortida de la calefacció. Els molt incultes que se'n reien no sabien que eren fredolics.  Un enorme Lactarius deliciosus picava amb força el clàxon sense èxit aparent. I així es varen anar multiplicant fins a les prop de mil cinc-centes espècies de bolets existents al nostre país.

   No va saber com, va poder parar l'auto prement el peu per sobre les llenegues que es desfeien tot gemegant. Les sabates se li ompliren d'un suc llefiscós.

  

   I després el silenci.

   Començava a aclarir-se-li  la vista, encara borrosa. Semblaven un home i una dona vestits de blanc. 

Aconseguí sentir:

   -Ai, els boletaires ! Aquest encara se'n sortirà.

Amor de madre

Xavier Pueyo 

Bueno, ¡vamos ya!

El enfermero me ayuda a pasar a la camilla de quirófanos y me pone un gorro verde.

¡Hasta pronto! Dentro de un rato se lo subo. 

Miro a Paula y sonrío.

¡Hasta luego!

La camilla se pone en marcha. El techo blanco se va interrumpiendo con las luces de los fluorescentes. Circulamos por pasillos llenos de puertas, todas iguales. El rumor de la rodadura llena mis oídos.

Michel, el kinesiólogo, me lo aseguró.

Esto tiene que ver con tu madre. El intestino simboliza el alimento. El abandono de tu hija te ha rememorado el abandono de tu madre.

Mi madre no me abandonó.

No, supongo que no lo hizo. Pero he percibido que algo ocurrió, nada más nacer, que te creó ese sentimiento.

¡Qué feo es! ¡Es más feo que Pifio!

Sí, nací feo, ella lo dijo. Me lo repitió más adelante, ya un hombre.

Si fuese ahora, no te tendría.

Y yo lo creí.

La camilla se detiene ante el ascensor.

¿Tienes fiesta pasado mañana?

Sí, le cambio el turno a Félix, y tengo tres días seguidos. Me voy a buscar setas. Tres días, tío.

¡Enhorabuena! Ya me traerás algunas.

Entramos en el ascensor.

¿Cómo pudo saber Michel eso, sólo pasando las manos per encima de mí?

Siento el movimiento de bajada de la cabina de acero inoxidable.

Un tumor en el colon. Está en el ascendente y no es grande. Hay que operar.

El ascensor se detiene suavemente. Se abre la puerta.

Tranquilo, ya casi llegamos.

Otro ascensor. Otra puerta. El enfermero saca una llave del bolsillo. La introduce en la botonera de llamada.

Paula, tengo miedo.

No pasa nada. Lo superarás. Te quiero.

Yo también.

Las ruedas traquetean al pasar sobre las guías.

¿A usted le gusta buscar setas?

Conozco pocas, y no me gusta madrugar.

La cabina se detiene. Se abre la corredera. Entramos en un pasillo corto. El enfermero habla por un interfono.

Traigo el de la quinientos veinte.

¡Muy bien!

Ruido de apertura.

¡Adelante!

La manta que me cubre desaparece. Entro por una compuerta. Hace frio. Uniformes verdes.

No se preocupe, ahora le taparé.

Nos detenemos. Por el rabillo del ojo veo la mesa de operaciones.

Le vamos a pasar. ¿Preparado?

Sin casi moverme, me encuentro sobre la dura y helada superficie.

Ya está. Ahora le tapo.

¿Qué posibilidades hay de curación, doctor?

Altas. En parte, depende de usted, de sus ganas de vivir. La media es de un setenta por ciento.

Muy buenas, soy el anestesista. A continuación le pondremos la epidural. Vamos a sentarle.

Échese para adelante. Así. Notará una cosa fría en la espalda.

Doy un respingo cuando el espray me rocía.

Paula, Berta se ha ido y no volverá. Pero yo aún la quiero. Mi amor depende de mí.

Tiempo al tiempo. Su madre le ha llenado la cabeza de injurias. Ya crecerá. Y entonces, quizás se dé cuenta.

Solo un pinchazo. Dóblese un poco más y quédese quieto.

Un dolor breve, cerca de la columna.

Cuando veamos el resultado del informe del laboratorio, veremos si hay que hacer tratamiento o no. Cada cosa en su momento.

Muy bien.

Esparadrapo en la espalda.

Ya lo podéis tumbar ¿Está bien?

Frio. Tengo frio.

Frio de abandono. Frio de soledad. No sé si mi madre me amaba. Ni siquiera pude despedirme de ella, antes de su muerte.

Me cubre una manta.

¿Ya tenemos aquí el colon?

Sí, doctor.

Bueno, empecemos. ¿Cómo estamos?

Aquí me tiene. A ver si me arregla.

Eso, seguro.

Una mascarilla me cubre la nariz y la boca.

Respire normal. ¿Cómo se encuentra?

Bien, me encuen…

No. No quería tenerte. No te busqué, viniste. Si hubiese sido ahora, habría sabido cómo evitarlo. Pero entonces no supe. Apenas el método de Ogino, que entre las amigas comentábamos entre cuchicheos. Y ya está. Y nunca descubrí como hubiera podido ser una vida sin ti, porque un hijo lo cambia todo. Absolutamente todo.

Conocí a tu padre en una sala de fiestas. Me gustaba bailar. Él me guiñó un ojo desde una mesa cercana. Estaba con otros jóvenes que yo conocía; por eso le dije que sí. Era simpático. Y tenía un nombre de novela: Gerardo. Yo pasaba entonces por un mal momento, porque hacía poco que había roto un noviazgo de tres años. Si vas al fútbol, no me vuelvas a ver. Y fue. Y no le quise volver a ver. Me dolió mucho. Pero no quería que nada pasase por delante de mí, ni el fútbol. Nadie lo entendió. Él era el mejor partido de Bilbao. Lo pasé mal. Tu padre llegó en el momento justo. Y nos hicimos novios. Y eso que yo tenía más pretendientes. Aunque, con el asunto del noviazgo frustrado, todos me miraban de una manera diferente. Él era forastero, de un pueblo de León. No me trataba de manera extraña, como los otros. Me pareció un hombre amable y atento. Trabajaba en las obras del puerto de Bilbao, como topógrafo. Era muy galante. Y, me di cuenta más adelante, honrado y trabajador.  Estuvimos festejando un año, hasta que la empresa le trasladó a Barcelona.

Seguimos por carta, pero sentí que él no tenía prisa, que la situación ya le estaba bien. De hecho, él ejercía de cabeza de la familia que componía con sus padres y sus tres hermanos, de los que sólo uno trabajaba. Temí estar perdiendo el tiempo. Yo ya tenía veintisiete años, y no tenía edad para otra ruptura. Así que le escribí. Me la jugué. O fijamos la fecha para la boda, o lo dejamos. Así no podemos seguir. Y fijamos la fecha de la boda, para tres meses después.

Cuando nos casamos, me vine con él. Me había imaginado una ciudad animada, llena de bailes, teatros. Tenía fama por el Paralelo, las Ramblas. Una ciudad cosmopolita. Pensaba visitarlo todo, ir a todas partes. Pero no era para tanto. En verano, la humedad no te dejaba pegar un ojo por las noches. De día, la canícula se hacía insoportable. La ciudad era sucia y agitada. Una inmensidad gris donde todo me era desconocido, hasta el idioma.

Él trabajaba muchas horas, y yo estaba en el piso de su familia, con mis suegros y mis dos cuñados más pequeños, que estudiaban secretariado. Sometida a su animadversión manifiesta. Yo era la chiquita vasca que había seducido al puntal de la casa, y no me lo perdonaban. Al poco de llegar me di cuenta que estaba embarazada. Las comidas con cordero grasiento, pucheros de alubias con tocino o caracoles con pisto me revolvían el estómago con sólo olerlos. Y la madre de mi marido me llamaba remilgada y señoritinga, entre mofas.

Él me decía que no sería para tanto, que su madre no me quería mal, que eran imaginaciones mías. Y, cuando yo le insistía que no, que todo era la pura verdad, me besaba y me prometía que ya estaba buscando un sitio donde mudarnos, que había dado voces por si algún compañero se enteraba de alguna promoción o de algún piso que estuviese bien, y que pronto nos iríamos.

Los días pasaban, interminables. El embarazo transcurría atroz, insoportable. Siempre esa náusea en el estómago, esa fatiga permanente. Y, lo peor de todo, su familia. Más de una vez estuve a punto de volver a Bilbao, pero no podía hacerle eso a Gerardo. Busqué la manera de estar lo menos posible en aquella casa, aprovechando que el incipiente y benigno otoño barcelonés permitía estar tiempo en la calle. Salía con cualquier excusa, a pasear, a respirar aire fresco, a ver gente. A intentar pasar lo mejor posible mi desdicha, para no acabar maldiciendo la hora en que me casé con tu padre, para no acabar maldiciéndote a ti.

 Y un día me encontré con una amiga de la infancia en la Rambla de Cataluña. Hacía unos años que vivía en esta ciudad. Se había casado con un abogado que iba para notario, ya lo verás, porque mi Antonio es muy listo y tiene buenos contactos. Pues nosotros necesitamos encontrar un piso, vivimos con mis suegros y eso no puede ser, que ya sabes que el casado, casa quiere. Pero parece que está muy difícil, sin conocer a nadie, sin ninguna influencia… No te preocupes, se lo diré a Antonio, y ya verás como en seguida lo arreglaremos.

Ya está. Ya se puede cerrar. Sutura. ¿Están  bien las constantes?

Todo bien, doctor. Está estable.

Venga, ya es nuestro.

Y me continué viendo con María África. Un buen día me dijo ya os he encontrado un piso. Los están construyendo en Las Corts. Están un poco aislados, pero la zona es estupenda, con mucho futuro. Fuimos juntas a reservarlo. De entrada, el hombre gordo del bigotillo que estaba al cargo de la promoción nos dijo que ya no quedaban. Después de que un duro pasara de mi monedero a su bolsillo, dijo que quizás sí, que ahora me acuerdo que había uno reservado que se habían echado para atrás. Vamos a mi despacho, señoras. Vean, es un tercero con ascensor, pero este bloque no lo acabamos hasta dentro de un año. La tarjeta de visita de Antonio Aguirre le cambió la perspectiva. Dentro de tres meses acabamos el primer bloque. Ya le procuraremos un piso en él, provisional, eso sí, hasta que acaben el suyo. Y yo no me lo podía creer. Reía y lloraba a la vez y, cuando llegué a aquella casa donde apenas malvivía, casi no podía disimular, porque no quería que la bruja de mi suegra se diese cuenta de mi alegría. Me encontraba mejor, renovada. Aquel día, hasta el potaje de garbanzos me sentó bien.

En la cama, aquella noche, se lo conté a Gerardo. Percibí una leve sombra en su mirada, y qué alquiler piden. Y yo me había olvidado de preguntarlo. Y él percibió en mis ojos la muda súplica no digas que no, por favor. No te preocupes, nos mudaremos, trabajaré más si es preciso. Y me tocaba la barriga, que empezaba a notarse, en cuyo interior estabas tú.

El tiempo hasta la mudanza se hizo interminable. Contaba los días que faltaban, iba en el trolebús a ver si ya estaban acabados, si faltaba mucho. Procuré no reaccionar a la hostilidad de aquella gente que, enterada del futuro traslado, la hizo más encarnizada. Pensaba en como viviríamos juntos en nuestro reducto, sin injerencias, solos.

A los seis meses de embarazo nos trasladamos a aquel piso. Era provisional, pero era nuestro, sólo nuestro. Aún no tenía la instalación de gas acabada y había que cocinar con un hornillo eléctrico. Cuando funcionaba teníamos que apagar el radiador de resistencias que llevábamos de un sitio a otro, porque no había suficiente potencia para todo. Las sillas eran cajas, una puerta vieja con dos caballetes la mesa. No había dinero para muebles, había que ahorrar para ti. La cama no, la cama era de verdad, era nuestro nido de amor. Las mesillas, otras cajas de cartón, que conseguimos en el estanquero. Y un listón de madera colgado las paredes, un armario siempre abierto. Era poca cosa, pero era sólo nuestro.

Sin embargo, pese a las visitas de mi amiga María África, yo me sentía muy sola, sin conocer a nadie en aquel barrio desangelado. Aquella ilusión inicial se fue desvaneciendo, y quedó el frío y la soledad. Tenía frio, porque el radiador no calentaba lo bastante. La barriga pesaba, pese a no ser muy prominente. Yo estaba cada vez más torpe, más pesada. Tu padre se esforzaba por complacerme. Procuraba no hacer horas extraordinarias para poder estar el mayor tiempo posible conmigo; pero, de todas maneras, llegaba siempre más tarde de lo que yo hubiese deseado. En la parte antigua de Las Corts, la dificultad del idioma aún se hizo más notable. Todos me hablaban en catalán, y ponían cara de no entender cuando les hablaba en español. Yo no les entendía, y ellos no me lo pusieron fácil. Llegué a odiar esa lengua, que me parecía una jerigonza parecida a los ladridos de los perros, au, au, au. Me negué a quererles entender. Estábamos en España, que hablasen en español. Gerardo era más conciliador, y se esforzó en entenderlo y hasta hablarlo, con el tiempo. Intentó, sin éxito, reconciliarme con ese idioma que después tú adoptaste como propio, para ti y tú familia, y eso nunca lo llegué a aceptar. Perdóname, porque sé que lo hice mal.

Buenas tardes. Hemos acabado y está en reanimación. Lo subirán dentro de un rato. Todo ha ido perfectamente; el tumor era localizado y lo hemos extirpado por completo. No tendrá que llevar bolsa…

Cuando faltaba un mes para que nacieras, decidí ir a parir a Bilbao, a casa de mis padres. Tu padre entendió que necesitaba un soporte que él no me podía dar. Que yo ya no podía más. Compramos el billete de avión, porque no era cosa de recorrer aquella distancia en un interminable viaje en tren. Cuando estaba a punto de embarcar, las azafatas se negaron a dejarme subir al aparato, alegando mi avanzado estado de gestación. Necesitaba subirme a ese avión, así que mentí. Dije que estoy sólo de seis meses, y mi médico no ha puesto ningún impedimento para este viaje. No, no tengo ningún certificado, porque ni a él ni a mí nos pareció necesario. Después de batallar durante unos minutos, cedieron a mi empeño, y pude tomar el vuelo. El Dc3 de Aviaco se bamboleaba sobre el valle del Ebro como una barca en una tormenta. Aterrizamos en Sondika en medio de una llovizna fina, el chirimiri, que sentí que me daba la bienvenida a casa.

Cuando llegó el momento del parto, el dolor me hizo maldecirte por dentro, porque venías sin yo quererlo. Al verte, lo primero que me llamó la atención fue tu piel enrojecida y el rostro desencajado por el llanto. Exclamé ¡qué feo es! ¡es más feo que Pifio! Y la comadrona, todos los recién nacidos lo son, sucios, congestionados, pero luego son lo más hermoso, ya lo verás. Y, pese a todo, mi siguiente sentimiento fue de amor hacia ti. Aún cuando deseara no haberte tenido, te amé.

Siempre quise aquello que no tuve. Siempre me fijé en aquello que me faltaba. Sin reparar en que eso me hacía perder muchas cosas buenas y muchas ocasiones de ser feliz. No hagas lo mismo. Ama a los que tienes cerca, porque eso es lo real. Y no te hieras, creyendo en lo más profundo que yo no te quise, porque no es cierto. Te he amado siempre, pese a aquel embarazo, pese a nuestros desencuentros, pese a los disgustos que pasé contigo. Me alegré con tus éxitos, me apené con tus penas.

Vive.

Vive con este amor.

Estoy recuperando la consciencia. Me siento sumamente débil. Alguien me toma la mano.

Hola, te quiero.

Sonrío.

Yo también.

Descansa.

Cierro los ojos. Siento que una lágrima furtiva se desliza por mi sien.

Paula, mi madre me amó.

Sí, claro. Descansa.

Mi madre me amó.

Y esta certeza lo cambia todo.