Quan els policies guardacostes gallecs, van veure aquella marea de color grog, van quedar bocabadats i, en veure que s’apropava cap a terra el bellugadís i descolorit groc de les aigües, van telefonar als seus comandaments, tots astorats. Estaven tant acostumats a la negror de les taques del petroli cru i a les pasteres, que aquella visió els va descol·locar.
Van passar un parell d’hores fins que
es va adonar del que realment eren aquelles
taques que suraven i s’espargien per tot el litoral. A alguns el preocupà, d’altres es van posar a riure, i n’hi hagué que van pensar que tot allò era cosa de las meigas (que haberlas hailas). I és que no feia gaires dies que també van treure de les aigües una taca rosa que surava, però aquest cop tenia cara. Molt grisa i desfigurada però, era la cara de una noia, que havia desaparegut en estranyes circumstàncies, prop de les aigües portugueses. Va ser una cas clar. Encara que no tenien avís, però, quan la van veure no ho van dubtar i van lliurar el cadàver a les autoritats pertinents, i cas tancat. Si es que una vida es pot tancar així, amb un cop de porta i amb la signatura d’un subtinent de la policia nacional.
taques que suraven i s’espargien per tot el litoral. A alguns el preocupà, d’altres es van posar a riure, i n’hi hagué que van pensar que tot allò era cosa de las meigas (que haberlas hailas). I és que no feia gaires dies que també van treure de les aigües una taca rosa que surava, però aquest cop tenia cara. Molt grisa i desfigurada però, era la cara de una noia, que havia desaparegut en estranyes circumstàncies, prop de les aigües portugueses. Va ser una cas clar. Encara que no tenien avís, però, quan la van veure no ho van dubtar i van lliurar el cadàver a les autoritats pertinents, i cas tancat. Si es que una vida es pot tancar així, amb un cop de porta i amb la signatura d’un subtinent de la policia nacional.
Aquelles platges, i els homes que les vigilaven nit i dia, estaven doncs avesats a tot però que un exèrcit d’ànecs de goma, millor dit: que tot un escamot, arribés per atacar-los, eren figues d’un altre paner. Ni ho havien vist mai. Es van preparar i es van armar, per si es tractés d’un trampa del enemic o un asqué dels narcos. Podíe ser qualsevol cosa.
Sortosament, arribà el batlle, i els va treure de dubtes. Per ser ell un home més culte i informat sabia de molt temps enrere, que un vaixell de bandera panameña, havia ancorat al mar de Bering, perdent tota la càrrega de joguines per bany, manufacturades amb cautxú. Una mena de goma resistent, més tova i antial·lèrgica. Ideal pera bebès, que la podien fins i tot mossegar, sense que representés cap perill.
No haver res a témer. Podien descansar i abaixar la guàrdia. Eren milers d’aneguets grocs descolorits que per l’atzar havien anat a parar allà, desprès de 10 anys del vessament d’aquell vaixell, i de recórrer milers de kilòmetres, sense ser vistos per ningú. Segurament cosa de meigas.
MONTSERRAT SALA
No hay comentarios:
Publicar un comentario