CAMP DE MINES

El David fa la última repassada al pis, per veure si es deixa alguna cosa. Observa l’equip de música, creat a peces a partir de l’amplificador Akai que li va vendre aquell capità quan estava a punt d’acabar les milícies, al llunyà Càdis. Els altaveus, Vieta; el plat, Garrard; la pletina, Sony; buscant el millor de cada casa. Tant és, tampoc li porta tants bons records. Ja en comprarà un altre. Torna a revisar els discos que no s’endu, tots vinils. Encara no ha entrat en l’era del CD. Sosté entre els dits el Mind Games, de Lennon. Dubta, i el desa. Com el disc de Renaissance. Li agraden, però els deixa. Com si fossin petites mines emocionals que poden esclatar en ser percebudes.

Recorda quan, plens d’inexperiència, innocents i maldestres, feien quelcom semblant al sexe a casa de la Isabel. Col·locaven la clau al pany, per tal que ningú no els pogués sorprendre. Posaven el disc de Renaissance i assajaven com podia ser fer l’amor, que els agradava dir. Un cop, de poc no els enganxa el seu pare en plena feina. Es van oblidar del truc de la clau, a saber perquè, i van haver de vestir-se a corre cuita. Van dissimular, però ell va copsar la veritat pels rostres agitats. Tot i així, va fer-se l’orni, però mai més van tornar a magrejar-se en aquella cambra. Anaven, quan podien, a casa d’algun amic. Un any i escaig més tard, un pic casats, tornarien a posar aquell disc per follar, ara sí, a la seva pròpia cambra, però mai va sonar igual. Això, abans que les coses es comencessin a torçar, i el sexe esdevingués esporàdic i sec.

Va cap a la sala d’estudi. Observa les prestatgeries, sòlides i ara amb molts buits, i la gran taula que havia de servir pels dos. Els va costar trobar uns mobles adients, prou sòlids i fondos per encabir dues fileres de llibres al mateix prestatge. I més mines emocionals: els volums del centenari de La Vanguardia, l’Atlas Històric d’en Duby, l’Enciclopèdia Larousse, en colors. Passa els dits pels lloms, i fa una carícia lleu a la taula.

La Isabel estava amb els seus pares, de vacances en un poble prop de Roses, mentre ell s’estava a Barcelona durant la setmana, treballant. Des que havien tingut la Mireia havien deixat de fer càmping, amb la cosa que la criatura era molt petita. D’això en feia tres anys. Tres anys en que la relació s’havia anat degradant, en els quals tots dos havien anat a parar al psiquiatre i en que, amb gran inconsciència, en un moment una mica millor, havien decidit tenir un altre fill. Que esperaven pel desembre. De manera que aquest estiuejar amb els sogres portava pinta d’allargar-se uns quants anys més. I ell ja ho entenia, però no podia evitar enyorar-se de la remor de la pluja sobre la tela de la tenda, del vent agitant les fulles dels arbres, de l’aroma de la herba i de la terra mullada després de l’aiguat. De la llibertat d’anar on els plagués, ara aquí, ara allà, sense planificar. Només de pensar en l’equipatge que portaven per a la seva filla, sabia que era una opció impossible: llit plegadís, joguines, trona, cotxet, canviador. Un embalum tres vegades més gran que el que duien els dos adults. Això havia quedat enrere, molt enrere. I, aquell final d’estiu, per treure’s una mica l’espina d’aquella relació ambivalent que havia tingut amb els Jocs d’aquella Barcelona olímpica, va anar a veure l’entrada dels atletes paralímpics a l’Estadi,. Els va observar dirigir-se cap a la porta des del Palau Sant Jordi, en un grup heterogeni i anàrquic, per formar els grups nacionals. Gent jove, tots amb alguna minusvàlua i, tanmateix, contents, cofois, amb una companyonia que no entenia de banderes ni de pàtries. Els va envejar, ell, que estava sencer i ho tenia tot, o li ho semblava. I l’emoció intensa d’aquell moment li va fer saltar les llàgrimes. Després, a l’esplanada, quan ja es retirava, va topar amb una caseta on venien enciclopèdies. Amb el cor tendre, no va poder resistir l’embat del venedor, que li va encolomar la Larousse i la Història de Barcelona, les quals van arribar quinze dies més tard perfectament embalades. La segona se la queda, en record d’aquell moment. Però la primera la deixa. Una altra peça per al camp de mines que va sembrant.

Surt de la cambra d’estudi. A l’habitació de la Mireia, observa el buit al seu llitet, les joguines abandonades, els contes perduts. Ha portat el seu peluix preferit, un panda blanc i negre, a casa dels seus sogres, on ara s’ha refugiat la Isabel, amb els dos fills, per no haver de confrontar. Per no adonar-se de la desolació. Per covar l’odi.

S’ho havia de pensar, li va dir, en tornar a casa, després del part. I tant, que s’ho havia pensat! I ben ràpid! En quinze dies ja tenia a les seves mans una carta certificada d’un despatx d’advocats, on el citaven per iniciar el procés de separació matrimonial. Va anar de poc que no li agafés un cobriment de cor, en llegir aquelles línies pulcres, fredes, esmolades com fulles d’afaitar. I, tot i això, va anar-hi, per mirar de persuadir-se que allò no podia ser real, que era un error o un malson. El Gerard no tenia encara ni tres mesos. No ho podia fer. Però l’advocat li va confirmar allò que li notificava per escrit, i el va convidar a pactar els termes del conveni. Va sortir d’aquell despatx en estat de xoc. No entenia res. En arribar a casa, va trucar la Isabel, però només va poder parlar amb la sogra, que el va tractar amb fredor. Quan va haver penjat, de la part més fonda de l’ànima li va brollar un plor desconsolat. Sentí com el cor se li esquinçava, deixant un rastre d’amor que s’esvaí a l’aire. Aquella nit no pogué dormir. Va percebre com s’enfonsava en un pou fosc i estret, del que no veia la boca.

I ara, després d’una negociació dura i aspra, que havien dut els dos advocats, acabava d’arreplegar els últims bocins de les seves possessions en capses de cartró, per marxar d’aquell habitatge que havia estat comú. Palpa suaument la barana del llitet i fixa en la mirada aquella geografia de tendresa. Després, marxa cap al rebedor. No entra a la cambra de dormir. Ja no hi ha res, allí, que li interessi. Res que no fos el record àrid d’uns anys de silenci, de pidolar sexe, de sentir-se malament en ser-li concedit. I, tot i així, encara conserva l’esperança que, quan la Isabel topi amb els discos, amb els llibres, amb les cambres moblades en comú, amb cura, amb il·lusió, aquelles bombes emocionals esclatin i es faci enrere. I llavors podrien intentar construir una nova relació, bastida a partir de les ruïnes que, dia a dia, s’estenien per un escenari devastat. Entre tant, però, ell se’n duia tots els seus objectes, no fos cas que mai no es complís aquell anhel, i la seva estratègia fallés. Amb el convenciment que deixa enrere mitja vida, i que haurà de tirar endavant amb el que queda.

Al rebedor, el David agafa una bossa amb els últims objectes i surt al replà. Tanca la porta amb clau i baixa escales avall. I el pis es queda en silenci, retenint els últims retalls d’amor perdut en les seves estances buides i fosques.

Xavier Pueyo