Pensament positiu
El mon està ple de possibilitats. Només cal trobar-les.
Quan l’Albert es va despertar, aquesta va ser la primera pensada que li va venir al cap. Va tornar a tancar els ulls, concentrant-se en ella i esperant que continués, però ja no hi va haver manera. Aquell enunciat havia estat com un estel fugaç en la foscor de la seva ment, i amb l’arribada de la consciència s’havia esvaït del tot. Ja l’assaltaven els “he de” de sempre: he d’aixecar-me, he de planxar la camisa, he de dutxar-me, he de tornar a llegir el currículum... Aquestes consignes obligatòries li feien basarda, però no sabia com aturar-les. Cada matí l’assetjaven sense treva. No aquestes en concret; sempre són diferents i sempre s’assemblen. Anaven acompanyades pel jutge, el que decidia si allò que feia o deixava de fer estava bé o malament. El que li repetia els retrets relatius a la seva inutilitat, el que no el deixava mandrejar mentre tingués alguna cosa pendent.
De cop, li va venir un record d’infància. Estava amb el seu pare a la Serra de l’Obac. El portava sovint, a la muntanya. Era una manera de contactar amb els seus orígens camperols. Aquell dia, amb un tros de cordill i un retall de cuiro, li havia construït una fona i li ensenyava a fer-la servir. A l’Albert li costava molt. Primer, que el projectil s’aguantés al seu lloc en repòs. Després, aconseguit això, girar l’artefacte sense que caigués, sobre tot en el primer moment. I, al final, deixar anar el cap del fil en el moment adequat i llençar la pedra en la direcció desitjada. Era molt difícil per un marrec de set o vuit anys, i els renys del pare no contribuïen a asserenar-lo. El jutge, el refotut jutge. Tanmateix, a soles, amb pràctica i obstinació, se’n va sortir. De la mateixa manera, se’n sortiria ara.
L’Albert portava temps a l’atur, vora un any. L’empresa on treballava, dedicada a fer alçavidres per a automòbils, havia fet un ERO, i a ell li havia tocat el rebre, com a molts companys. Ser especialista en control de qualitat no li estava facilitant les coses, però el pitjor era l’edat: cinquanta-un anys. Massa vell per fer feina i massa jove per jubilar-se. En aquesta societat en que l’experiència sembla ser més una nosa que un mèrit, tenir-ne molta és com dur unes sabates de ferro en una prova de natació.
Ell havia intentat no defallir. Havia aprofitat per perfeccionar el seu anglès i aprendre una mica d’alemany, i havia fet algun curs per ampliar els coneixements en altres gremis. No podia evitar, però, que cada dia se li fes més feixuc consultar les demandes a Internet, tot comprovant com, la majoria, demanaven anar-se’n a l’estranger. I ell no se sentia en condicions, amb un fill a punt d’acabar el BUP i la dona treballant en una empresa de la Generalitat. No volia anar-hi tot sol. Per a algunes coses, ja se li havia passat l’arròs.
Moltes vegades s’havia desanimat i, fins i tot, estava segur que anava vorejant la depressió, en un equilibri difícil. Aquesta manca de ganes d’aixecar-se, una certa apatia, el desencís... Coneixia els símptomes: n’havia patit una, als vint-i-cinc anys, quan no trobava la primera feina després d’haver acabat la universitat i, tot d’una, la seva xicota des de feia cinc anys el va deixar. Per viure la vida, li va dir. Va sentir llavors aquesta mateixa apatia, el desencís que ara sent. El fet que ara estigués més viscut, més rodat, li permetia distanciar-se una mica, però el xuclador que estava en marxa dins la seva ment era hipnòtic, absorbent, i temia que, tard o d’hora, l’acabaria engolint.
No obstant, avui s’havia despertat amb un pensament positiu, i això era un gran què. L’entrevista aniria bé, segur.
En llevar-se, es va dutxar amb l’aigua ben calenta i, amb el barnús posat, s’afaità acuradament. Una mica de colònia, però no massa, per no embafar. A continuació, es va cruspir un bon esmorzar: un kiwi, un suc de préssec, pa de llinassa amb un bon tall de pernil, un te amb una mica de llet i unes galetes, per omplir l’últim forat. Tot seguit, prengué la camisa de l’armari i es va posar a planxar-la sobre la post. El sol entrava per la finestra i, a contrallum, va veure les partícules que dansaven la seva coreografia aleatòria. Moviment brownià, va pensar, sense adonar-se de la seva apreciació científica. Després de repassar bé els punys i el coll, allisà les mànigues, sense ratlla: l’esforç bé s’ho valia.
Mentre es cordava la camisa, li va venir al cap el dia del seu casament amb la Glòria, en com es va vestir a poc a poc, assaborint cada botó, cada llaçada de les sabates. I ho va fer igual, amb atenció als petits detalls. Avui era un dia important. Necessitava aquesta feina, i pensava aconseguir-la. N’estava convençut.
Quan va disposar al voltant del coll la corbata de seda blau plom amb els puntets grocs, es va sentir un triomfador. Amb tot detall, es va fer un nus simètric, dels de doble volta, i el va ajustar bé.
Es va vestir amb l’americana. Va enganxar amb el clip, a la butxaca interior, l’estilogràfica i el llapis portamines. I, finalment, hi desà una còpia del currículum, la història de la seva vida professional en tan sols dues pàgines, per no atabalar al lector. Per més que la seva història eren tots aquells minuts treballats, aquelles decisions difícils, aquelles comprovacions minucioses, aquells informes exhaustius. Tot allò, però, no hi cap en dues pàgines, ni en cinc-centes. Mai el paper pot contenir una vida.
Abans de sortir de casa, es va observar al mirall. El seu esguard li va transmetre confiança i fermesa. Avui tornaria victoriós.
Quan va tancar la porta amb clau, en sortir al carrer va sentir-se com si fos la primera vegada.
Sí, el mon està ple de possibilitats. I, avui, l’esperava la seva.
Xavier Pueyo
Ya no hay rayas
Xavier Pueyo
Aparece delante de mí.
Me asusta.
- ¡Hola! ¿Qué tal?
- Aquí…
- ¿Vas a algún sitio?
- Al loquero
- ¿Al psiquiatra, quieres decir?
- Sí, eso.
Y me mira a los ojos. Todos buscan ávidamente en mi mirada para descubrir ese rastro de locura, esa señal de extravío. Porque en el fondo de todas las pupilas hay siempre un punto de demencia, que controlamos férreamente, hasta que, un día, sin saber cómo, se nos escapa.
- Y… ¿cómo estás?
- Bien, supongo. No sé…
Pausa.
- Bueno, adiós. A recuperarse. Encantado de verte.
Mentira. Si lo sabes, no me hablas. Pasas de largo, girando la cabeza hacia la calzada, como buscando un taxi o el autobús, por si hay que echar una carrera hasta la parada. O toqueteando con avidez el teléfono móvil, insinuando que lo que aparece en la pantalla es la realidad misma y la calle, un sueño. Pero no lo sabías. Y has percibido tu propia chifladura en la mía, como un reflejo.
- Adiós.
Y huyes, no sea que eso que has visto se despierte y se apodere de ti. Ya puedes correr pero no por eso escaparás, como no he escapado yo.
Sigo caminando, con la vista fija en el pavimento gris. Gris de diversos tonos, de diferentes texturas. Vigilando las cagadas de perro o los escupitajos de los chinos y de los que no lo son. Y las rayas, los cientos de rayas y ranuras del pavimento que no puedo esquivar, porque están demasiado juntas para mis pies. Me angustia pisarlas. Siento que, sólo por ello, sucederá algo funesto.
Llego al portal.
Abro la puerta y luego la del ascensor. Una cabina de madera, con un pequeño banco y un espejo, que me devuelve una figura macilenta, desaseada, extraña para mí.
Pulso el botón del primer piso.
Arranca con brusquedad, con una sacudida y un chasquido. Al poco, se detiene de la misma forma.
Me bajo.
Segunda puerta.
Entro.
Le doy la tarjeta de la mutua a la secretaria. Me dice:
- Espere en la salita.
Espere, espere, espere. No me gusta la palabra espera. No me gusta esperar. Empiezo a darle vueltas a la cabeza, a qué me preguntará el loquero, a qué le responderé para escabullirme.
Cuidado. Respira hondo. No te dispares. Coge una revista.
Temblor. Las hojas tiemblan entre mis dedos.
Mejor la dejo.
Fijo la vista en el cuadro colgado de la pared de enfrente, para no ver a los demás ocupantes de la sala. No quiero verles. No quiero que me vean.
Una fotografía nocturna de Nueva York. Aún están las torres gemelas, aquellas que unos aviones convirtieron en polvo y chatarra y sangre, aquellas que han caído miles de veces por la televisión, y seguirán cayendo, entre nubes de ceniza.
- Ya puedes pasar.
Doy un salto. No le he oído llegar.
Me deslizo tras él, por el pasillo blanquecino.
Me deja entrar primero.
Me siento.
Hasta aquí, todo bien.
Él se sitúa en su sitio, al otro lado de la mesa.
- ¿Cómo estás?
- Bien… No sé… Supongo que bien.
- ¿Supones?
- Sí… Creo que sí.
- ¿Estás tomando la medicación que te receté?
- Sí, claro. No me olvido.
Miento. Mentir siempre.
- ¿Duermes toda la noche seguida?
- De un tirón. Hasta demasiado.
- ¿Alguna novedad desde la última vez?
- Pues… he empezado a hacer ejercicio.
- ¡Ah, muy bien! ¿Qué clase de ejercicio?
- Camino un rato cada día
Tres mil pasos contados. Uno detrás de otro. Como una letanía. Uno, dos, tres, cuatro, cien, ciento uno, mil, dos mil, dos mil novecientos noventa y ocho, dos mil novecientos noventa y nueve, tres mil. Y me paro. Los tengo que contar. Si los cuento, siento que los doy. Talón, planta, talón, planta. Sin pisar las líneas del pavimento. Esto me lo callo.
- ¿Y sigues sin pisar las rayas del suelo?
¿Cómo lo ha adivinado? Este tío me lee el pensamiento.
Me encojo. Intento esconderme en un rincón pequeño de mi mente, donde no me pueda encontrar. Huir.
- Bueno… me fijo menos. Lo importante es el ejercicio.
- Bien, Bien. Sigue con ello. Te receto la misma medicación.
Sí, la misma que no me tomo, porque me deja atontado, me para el cerebro, me esquilma las ideas. La que me deja las neuronas secas como un desierto. Ese veneno, si me descuido, me deshace y me convierte en un fantasma de mí mismo, un zombi sin criterio. Prefiero dormir poco, estar vigilante, en guardia, aunque sea agotador.
Se levanta.
Esbozo una sonrisa.
Se ha acabado por hoy.
- Hasta dentro de un mes. ¡Fina, dale hora, por favor!
- Sí, doctor. A ver… el miércoles veinticinco a las seis y media. ¿Le va bien?
- Sí, creo que sí.
- Se lo apunto.
- Gracias.
- Una firmita en el ticket de la mutua, por favor
- Sí, claro.
¡Y una mierda! Un garabato. Si les hago la firma, les faltará tiempo para ir a mi banco y esquilmarme el dinero. Suerte que les tengo calados.
Salgo.
Bajo por la escalera. Ahora un escalón, ahora otro.
¡Dios!
Tropiezo y caigo y me golpeo y ruedo. Un aullido surge en mi garganta y otro golpe y ya nada. Todo negro.
La gente se arremolina en el rellano, en torno al cuerpo que está tumbado sobre el mármol. Mientras, una mancha rojiza se va extendiendo por debajo de esa cabeza, que ya no es la mía.
Una sombra negra me toma y me eleva, más y más arriba.
Y ya no hay rayas bajo mis pies.
L'HOME ABRIGAT
Josep Maria Carbonell.
L'home va abrigat. Fa molt fred i el vent bufa fort. Embolicat amb una bufanda a quadres que li tapa la boca i el nas se li entelen les ulleres. L'home abrigat camina capcot, com d'esma, no hi veu gairebé. Per el carrer, ja fosc, no s'hi veu ningú. Les botigues ja tancades, la remor pròpia del lloc, ja callada i oblidada.
El Duc ja no hi és, però ell com cada dia a la mateixa hora, surt a passejar com feia abans i li
explicava com li havia anat el dia i el Duc l'escoltava. Sempre l'escoltava content de que hagués
arribat i com cada dia el treiés a passejar.
Avui l'home abrigat va sol. S'ha quedat sol. Es feien molta companyia. Ara que ja s'havia jubilat es passaven moltes hores junts. Havien conviscut dotze anys. El Duc ja no hi sentia però ell
continuava parlant-li, segur que el comprenia, només amb una mirada.S'havien explicat tantes
coses en tot aquest temps...
Ja havia caminat un bon tros quan va passar per davant del banc on hi havia un caixer. Un caixer
d'aquests amb els que cada setmana en treia uns quans diners administrant-se així la pensió.
-”Amb el Duc sempre hi entràvem,“ pensà l'home abrigat. I es disposà a fer el mateix.Com havia fet
des de feia anys.
Però, sobtadament, sense ni saber com ,va entrar al seu darrera un altre home. Anava molt mal
vestit ,amb un aspecte esgarrifós i un fort alè d'haver begut i empenyent-lo fortament contra el
caixer li etzibà :
“Desseguida, posa la targeta i treu els diners !”
L'home abrigat, molt espantat, es va resistir com va poder i el lladregot amb els ulls injectats de
sang i fora de sí va ensenyar-li una gran navalla apuntant-li directament al coll.
“Que posis la targeta et dic !”
De sobte, l'home assaltat va veure la seva salvació i cridà ben fort : “ataca Duc ! ”
Aquestes varen ser les últimes paraules de l'home abrigat.
Trànsits
Xavier Pueyo
L’Agustí vol ser escriptor.
Totes els seus actes s’aboquen a aquesta obsessió: escriure. És inseparable del seu bloc i del seu bolígraf. Sempre n’escull que corrin bé; vol anotar ràpid tot allò que se li acudeix, perquè algun dia ho podrà aprofitar. Fa un parell d’anys que ho va començar, des que a l’insti li van posar un treball de narrativa. Sempre li havia agradat escriure. I llegir; sobretot, llegir. Però en aquella ocasió, com que no sabia que inventar i anava just de temps, es va posar a escriure el que veia per la finestra de casa. I va treure un excel·lent.
Sempre viatja en transport públic, quan va sol. Li agrada observar la gent, inventar-se històries amb ells, les seves biografies. Ara, al tramvia, observa un home jove, com d’uns vint-i-cinc anys. Té el cabell bru i la fesomia àrab. Es diu Alí, i és de família marroquina, tot i que nascut aquí. Els pares van arribar a Catalunya fa molts anys, quan encara hi venien pocs. Al Marroc només ha anat alguns estius, i no li agrada. Va estudiar amb força, com si li anés la vida. I va acabar la carrera d’informàtica. Amb la crisi, però, no ha trobat feina. Quan presenta el currículum a qualsevol oferta, sempre li diuen que ja li diran alguna cosa. Mai ho fan. Va estar de pràctiques en una empresa de venda per Internet, però no li van renovar el contracte. Encara viu a casa els pares. Per guanyar-se uns calerons, fa algun encàrrec de muntar un web o un reportatge de casament, i fa de manobre per a un veí seu que és paleta, en Hassan. Ara va a veure la seva xicota, la Patrícia, que te el dia lliure a la sabateria on despatxa. Ningú no sap del seu amor, i ningú ho aprovaria. Ni els seus pares ni els d’ella. Es veuen d’amagat, en territoris llunyans, on no poden trobar algú que els conegui. Somnia que, potser un dia, es casaran i aniran a viure a l’estranger, en un país on el cognom i color de pell no siguin un estigma. Entre tant, cal anar trampejant, fent la puta i la ramoneta i treure’s uns diners allà on sigui. I aguantar, que la cosa està difícil. El que no sap, però, es que el final no serà feliç. No es casarà amb la Patricia, perquè ella el deixarà, pressionada per la família. I ell se n’anirà al Marroc, que no li agrada, per poder fer del que va estudiar. Tindrà èxit, però no trobarà cap més Patrícia
Quan l’Alí baixa, l’Agustí fixa la seva atenció en la Mònica. Segurament, és una mica més gran que ell, potser divuit. Porta la carpeta de la UB i escolta Manel pels auriculars del seu IPhone, mentre tecleja febrilment amb els polzes sobre la pantalleta. El seu posat rialler delata que està fent-li un missatge al seu xicot, en Jordi, que ja és a classe. Es veuran al migdia, per dinar, al bar d’Econòmiques. Fa poc que es coneixen, però procuren estar junts tot el temps que poden. Ja fan plans que, a l’estiu, aniran de viatge a Paris, i passejaran pels parcs i pels carrers, i faran l’amor a l’hotel fins a quedar extenuats, fins a amarar-se l’un de l’altre. Quan acabin les estudis i puguin treballar, es casaran i tindran nens. No gaire d’hora, més aviat cap als trenta-cinc, que abans cal viure, i viatjar, i gaudir de la vida. Després, això sí, un parell de criatures, nen i nena, la parelleta. Però tot al seu temps, que primer s’ha de treure els estudis d’empresarials. No vol fer com aquella companya seva, la Patrícia, que ho va deixar per posar-se en una botiga. Ella vol arribar lluny, és ambiciosa. La Mònica no sap que aquesta passió no arribarà al juny, ni que a la seva vida apareixerà el Santi, enlluernador i juganer. El Jordi esdevindrà un passat sense futur en la seva vida, i també ho serà el Santi. I molts altres homes. Fins que conegui la Sandra i li canviï la vida.
La Mònica baixa del tramvia, demanant pas a la dona que s’asseu al costat del passadís. És una veïna del carrer, que coneix la seva mare. L’Àngela també la coneix, a la Mònica; però amb els joves no hi ha gaire tracte, sempre enganxats als aparells electrònics. De totes maneres, ara no hi pensa, en això. La seva vida és un cúmul d’accions condicionades i establertes, una darrera l’altra, com els barrots d’una gàbia on ella hi és. Sent una apatia que tot ho omple. No hi pot fer més. No és feliç. Ara, com cada dimarts, va a casa de la senyora Matilde, per fer la neteja general. Quan acabi, agafarà l’autobús per anar a casa de la senyora Amèlia, i s’hi menjarà l’entrepà i la poma que porta a la bossa. Després tornarà a casa, i de camí comprarà el peix al súper. En arribar, farà el sopar, una verdura i el peix. Després veurà una mica de televisió i cap al llit, a dormir. Amb el seu marit intercanviaran algunes frases. Poques. Les necessàries per funcionar. L’Ambrosio és un bon home. Reservat, rondinaire, una mica geniüt. Però, en el fons, és un tros de pa. Ara, amb aquest ERO temporal, passa molt de temps a casa. Bé, o al bar, arreglant el país, com ell diu. L’Àngela considera que, de totes maners, encara té sort. El marit no beu, i no la pega. De tant en tant l’esbronca, si no té el menjar com a ell li agrada o si fa tard perquè perd l’autobús; però no li té en compte, perquè li sembla que va angoixat amb això de la feina. A més a més, és com és. Ja fa anys que la casa es buida de crits i de xivarri. I també de tibantors i esbroncades. Els seus dos fills ja han volat del niu, tots dos molt ben casats, gràcies a Déu, i el marit ja no la pren amb ells. El més gran va estudiar i treballa a La Caixa, una bona feina, sí senyor, que el meu Jose és molt formal. I amb la dona es van comprar un pis a Montcada, a prop dels pares d’ella. Ja se sap, pels nens que volen tenir, que les noies sempre tiren cap a la mare. A més, ara la joventut va molt escopetejada i els avis han de fer un cop de ma. El que la té amoïnada és el petit, que no va voler estudiar. Es va posar a la construcció, de manobre, i de seguida va començar a guanyar molts diners. Es va casar amb la seva xicota de tota la vida i va comprar una casa adossada a Sant Andreu de la Barca. Amb tot posat, com toca. Fa un any que s’ha quedat sense feina, perquè l’empresa va tancar. Entre l’atur, alguna coseta de paleta i el sou de la noia, anaven tirant. Justet, però tiraven. Però ara la seva jove té l’ai al cor: la perruqueria on treballa fa poca caixa, i la mestressa ja li ha dit que, o s’arregla la cosa, o haurà de fer-la fora. I, amb la hipoteca a sobre, no sap com se’n sortiran. I l’Àngela tampoc pot ajudar gaire. Per sort, encara conserva la feina a totes les cases que hi va des de fa temps, perquè són de la zona alta i aquests mai cauen. I, si ho fan, cauen drets, com els gats. Ella encara no sap que d’aquí uns mesos tindrà el fill petit a casa, desnonat, i que ella relliscarà netejant el bany de la Sra. Bruniquer i es trencarà el turmell. I deixarà de treballar i moltes cases la canviaran per una altra dona, que ara n’hi ha molta, de gent per fer neteja. I, a poc a poc, la misèria entrarà a casa seva per quedar-s’hi molt de temps.
Quan l’Àngela ja ha baixat, puja al tramvia el Josep Maria. L’Agustí hi para atenció. Vestit gris, camisa blau cel, corbata blava fosca, combinada, de ratlletes, discreta, per quedar bé. Però no li ha servit de res, avui. En un estat de perplexitat, amb la mirada perduda, li dóna voltes a la reunió amb el director i es pregunta com li pot haver passat a ell, això. Amb tot el que ha pencat per l’empresa, que s’hi ha deixat la pell, collons, i mira com li paguen. Sempre al peu del canó, sense mirar l’hora. Utilitzat, tractat com un drap brut, com un clínex. Va passant de la ràbia a la tristor, i d’aquesta a l’angoixa, i torna a començar. I ara, on trobarà feina? I com li explica a la Dolors, que l’han despatxat? Que sigui fruit d’un ERE encobert no el consola. Que ara alguns diguin que ja es veia a venir, més aviat l’emprenya. Profetes del passat. I sí, protestaran, aniran a Magistratura. De moment, però, a l’atur. Als seus cinquanta-sis anys. D’administratius n’hi ha a milers. De més joves, a més a més. Es veu a la ruïna, pidolant als semàfors. Afortunadament, no té deutes. Potser la filla els podrà ajudar un temps; encara que, la pobra, ja va prou justa. Mai hagués pensat que li pogués agafar la crisi, la maleïda crisi. L’empresa no anava malament, perquè la venda per Internet funciona. Però ja es veia que els socis volien tocar diners i fer altres coses. Van començar per no renovar els nois en pràctiques, com aquell Alí que valia un munt. I se la van acabar venent als americans. I aquests, per allò de l’economia d’escala, se’n desfan de la meitat de la plantilla. El sentiment de desolació l’ofega. L’atur. Aquesta trampa de la que, ho sap, és tan difícil sortir-ne. Un pou de penúria, la porta a la pobresa. Ara va a la seva oficina de La Caixa, a veure com està de diners i com ho té per recuperar els que va posar als fons d’inversió, que en mala hora s’hi va fotre. I espera que no l’agafi el xicot aquell, el de Montcada, que és un murri. Millor el director, a veure si li pot arreglar una mica les coses. I, sí, el Josep Maria ho passarà malament. Però no tant com ell creu ara mateix. S’enganxarà al projecte d’uns companys per muntar una empresa de màrqueting directe, que a hores d’ara encara no sap ni què és, i es muntarà en el vagó dels ocupats. Això sí, tornarà a fer més hores que un rellotge. Aquest cop de sort el tornarà a la vida.
El tramvia arriba al final del trajecte. El Josep Maria baixa, capcot, i també l’Agustí. Porta la llibreta plena d’històries per explicar. Hauria de pensar en el guió del treball que ha de fer amb el Mario i la Berta. El temps se’ls tira a sobre, i el més calent és a l’aigüera. Mentre camina distret cap al cafè on ha quedat amb els seus companys, fa una passa lateral per esquivar una tifa de gos (collons, que hi ha gent porca) just en el moment en que la Mercè arriba amb la seva bici, parlant pel mòbil, que ja fa tard. L’ensopegada és inevitable. La Mercè se’n surt amb algunes esgarrinxades, però l’Agustí cau malament i es trenca el canell. Tot d’una, el mon ha canviat. I, mentre la Mercè l’ajuda a aixecar-se, amb el mal que li fa el canell, casundena, l’Agustí s’enamora perdudament d’aquells ulls de color aiguamarina. Ignora que sortiran un temps junts, fins que ella se’n vagi a Finlàndia amb una beca Erasmus, i s’hi quedi. I que escriurà un primer llibre de narracions, que no llegirà ningú, tret dels amics i la família. I un dia, ni s’ho imagina ara, la seva primera novel·la guanyarà el Premi Llibreter i ell entrarà en el selecte club d’escriptors amb premi.
Tanco la llibreta i miro on soc. M’he passat de parada. Tant és, caminaré una mica. Quan baixo, l’aire fresc de la tarda, que ja fosqueja, em desenganxa de les meves obsessions. A la butxaca porto la llibreta, plena d’històries per explicar. Caminant a pas viu, esquivo una cagada de gos que hi ha a la vorera, i sento de cop el dringar urgent del timbre d’una bicicleta, molt a prop, darrera meu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)