No n’hi ha prou amb sobreviure

Xavier Pueyo

Hi ha dies que les aparences semblen voler posar a prova allò que ens diu el cor. Quan el vaig veure davant meu per primera vegada, vaig pensar que no estava segura de si el meu primer pressentiment havia estat correcte, de si la il·lusió que havia posat en aquella cita es veuria recompensada. Havia anat a la perruqueria, però el resultat no em satisfeia, no semblava jo mateixa. La perruquera havia insistit en aquell canvi d’imatge, que m’aniria molt bé i, ara, jo no ho veia clar. Després de milers de proves, m’havia acabat vestint amb la faldilla recta negra i la brusa crema, i duia a sobre l’abric de pell girada de color vi, i em semblava que tot plegat no combinava gens i em donava un aspecte massa clàssic. Amb aquella llarga gavardina que duia com si fos un guardapols dels genets de l’oest americà, les ulleres de muntura de pasta gruixuda i un nas prominent, feia una fila molt allunyada del model que la seva veu al telèfon m’havia suggerit. Quan el vaig veure, vaig haver de contenir-me per no tornar a casa cames ajudeu-me. No ho vaig fer, perquè recordava que la meva amiga m’havia parlat de la seva galanteria, de la seva amabilitat, d’un cert aire bohemi. Malgrat que trobava que, d’entrada, semblava més aviat excèntric. Vàrem anar fins al seu cotxe, i em vaig sentir afalagada quan, en arribar-hi, va obrir primer la porta de l’acompanyant i, després d’haver-me acomodat al seient, va tancar-la amb suavitat per donar la volta al automòbil i posar-se al lloc de conducció. Aquest gest, fet amb total naturalitat, era diferent del que fins ara m’havien brindat els diferents homes que havien passat per la meva vida, i això em va fer pensar que potser si, que el pressentiment seria bo. Tot i això, em sentia nerviosa, insegura, sense tenir clar si aquella aposta arriscada de trucar jo per demanar-li una cita no li hauria semblat massa agosarada, si no em jutjaria una dona “fàcil”. La presentació i les primeres frases, abans d’iniciar la marxa, havien estat de tempteig, i m’havia semblat curiós, alhora que plaent, que en cap moment em va preguntar l’edat i sí, en canvi, el signe del zodíac, cosa ben estranya en un home. Això em va fer pensar que potser la meva amiga tenia certa raó, en allò de l’aire bohemi. No vàrem xerrar gaire fins arribar al restaurant que ell havia escollit, petit, amb un disseny acurat, més aviat clàssic, amb una il·luminació íntima, que es concentrava sobre les taules i deixava la resta en una certa penombra suggerent. En arribar a la taula, que estava en un racó una mica apartat i entranyable, no vaig esperar altre gest que, efectivament, m’ajudés a treure’m l’abric i enretirés la cadira per facilitar-me que pogués seure. Mentre anàvem picant dels primers plats, un pica-pica variat d’especialitats de la casa, la seva conversa va sortir dels llocs habituals per entrar amb facilitat en els espais privats i compromesos, d’una manera natural i sense afectació, en tant que la seva mirada directa, sovint tendra, m’anava mostrava el seu interior tímidament. Acompanyats pels glops de “Viña Esmeralda”, em va anar donant informació sobre si mateix, el seu periple d’home divorciat, sense lamentacions ni ràbia, com quelcom que havia passat i prou, i el lloc on havia arribat després de moltes voltes i giragonses emocionals. En un moment donat, va treure uns papers rebregats de la butxaca, i em va llegir un poema intens, un cant a l’amor que  acabava en un “No n’hi ha prou amb sobreviure. No és prou”. I allò em va portar a les meves pròpies històries d’amor truncades, i a la meva vida solitària, en que m’era ja difícil esperar trobar “l’home”, l’home de la meva vida, que potser ara era davant meu. I vaig sentir que la porta del meu cor s’obria tota sola, mostrant el seu interior tou i acollidor, necessitat de ser estimat, en tant les llàgrimes brollaven dels meus ulls, regalimant suaument galtes avall. I ell, visiblement emocionat, m’oferia un mocador de paper. El seu plor em va sacsejar i em va commoure, i de cop em vaig adonar que aquella dona que tenia al davant podia ser “la dona”. I la cuirassa que protegia els meus sentiments, que havia entreobert per arriscar en aquella cita a cegues, va caure del tot, donant entrada a nous aires en aquell espai tant de temps tancat, tant de temps resclosit. La seva veu càlida al telèfon m’havia evocat una imatge que, en veure-la al portal de casa seva, va haver de fer un reset per captar-ne la real, amb aquell cabell ros una mica escarolat, el seu aspecte una mica carrincló, amb aquella roba clàssica i un somriure exagerat, neguitós. Em va inquietar que fos Àries, com la meva ex dona, i vaig pensar que no sabia si m’agradaria. Però, ja que hi era, vaig tirar endavant, disposat a seguir amb aquella juguesca al destí i veure què en sortia. En el cotxe, mentre ens dirigíem al restaurant, em va costar captar gaires coses de la seva, cal dir-ho, escassa conversa, perquè sempre necessito concentrar-me en la conducció per no equivocar-me en el trànsit espès de Barcelona. Un cop allà, vaig decidir obrir el meu joc, mostrar les meves cartes d’entrada, sense subterfugis ni trampes, perquè ja tinc una edat en la que em sembla inútil jugar el joc de la seducció, de semblar atractiu i actuar en un paper, joc en el que sempre m’he sentit incòmode i que, a aquestes alçades, em sembla ben estúpid. Al cap i a la fi, jo cercava una dona per compartir la resta de la meva vida, o una bona part, i no una rebolcada d’una nit. Per això, li vaig explicat el meu viatge personal, la meva vivència i, al final, li vaig mostrar el meu últim poema, “No n’hi ha prou amb sobreviure”. I ella el va entendre. I el seu plor em van fer saber del cert que el risc havia valgut la pena. I llavors, just en aquell moment d’impasse, el cambrer va servir els segons plats que, essent peix, demanaven més atenció. La conversa va decaure, enfeinats en destriar la carn de les espines de les daurades a la sal. Però, quan aixecava la vista del plat i trobava els seus ulls, percebia un canvi, com si, de cop i volta, s’haguessin obert totes les portes i pogués entrar a dins seu i observar allò que volgués, sense limitacions ni reserves. I, amb les postres, les nostres mans es van trobar per sobre de les estovalles, iniciant-se una dansa de carícies subtils que transmetien informació de velles coneixences de vides anteriors, com el reconeixement de vells coneguts que feia molt que no sabien res l’un de l’altre i, per fi, es trobaven. No calia dir res, les mirades creuant missatges en clau que arribaven directament a l’inconscient. Ja no importava l’aspecte físic, ni el signe del zodíac, res més importava que la seva presència. De cop, allà hi érem, submergits en un estadi del mon apartat de l’entorn. Al qual em va fer tornar el cambrer, que ens va servir el que quedava del “Viña Esmeralda”, preguntant si volíem els cafès.  Em van contestar distrets que no, però tampoc no em vaig apressar a portar-los el compte, perquè ja m’havia adonat que en aquella taula s’estava jugant una partida molt important amb l’amor. Tampoc calia, per que tenia el restaurant mig buit, i hi havia taules per atendre. M’agrada observar els clients, sobre tot quan són parelles. Percebre la evolució de la relació a través dels gests, del mirar, de les atencions mútues. I aquella taula estava resultant fascinant, des d’aquells inicis de cortesia entre desconeguts fins a aquelles mirades d’una intensitat tal, que foradarien una planxa de ferro si la interposessin entre ells. I havia succeït en una evolució contínua, sense sobresalts. Ell havia parlat molt, sobre tot al principi, fins que es va treure uns papers rebregats de la butxaca dels pantalons i li va llegir el que hi duia escrit. Llavors ella va començar a plorar silenciosament, amb un somriure als llavis, i ell li va oferir un mocador, amb els ulls brillants. En aquell moment, els he volgut portar el segon, per salvar el lapse emocional en que es trobaven. La conversa s’ha esvaït per donar pas a les mirades intermitents, mentre anaven menjant el peix. I, amb les postres, a les carícies entre les mans lliures del cobert. L’expressió dels comensals era tan absent de l’entorn, que tenia la sensació que aquí només hi seien els seus cossos, mentre els seus esperits vagarejaven junts qui sap per on. I, com que ja m’agrada que al meu restaurant passin coses importants, els he deixat estar fins que, quan m’he adonat que ja havien tornat, o quasi bé, els he ofert el cafè i m’han demanat el compte. Quan els hi he portat, m’he adonat que la foguerada estava encesa i escalfava de valent. S’han aixecat, primer ell, per enretirar-li la cadira quan ella s’aixequés i oferir-li l’abric obert, en un gest de galanteria que, cal dir-ho, no es veu sovint, i se’n han anat agafats per la cintura, amb els ulls espurnejant i un somriure de felicitat a la boca que no admetia dubtes. Aquesta nit incendiaran el llit, i només seria el pròleg de l’etern relat dels amants, d’aquells afortunats que troben l’amor que la vida els té reservat. I ha succeït al meu restaurant.