DEMÀ

Xavier Pueyo

- No en vull saber res, d’ell.

- Però, Tina, és el teu pare, i està espantat. Veu la mort a prop i, per si de cas, li agradaria arreglar la vostra relació.

- Hi ha coses que no es poden arreglar. Per mi, ja es pot morir. Li va donar molt mala vida a la mama, fins i tot després de separar-se’n.

- Sobre això només tens la versió de la teva mare. No voldries tenir-ne l’altra, de versió?

- No. Passo. No me’l creuré, digui el que digui.

- Llàstima que t’entestis en viure odiant el teu pare. Només et fa mal a tu. Però, si així ho vols, ningú et pot obligar a res. Ja ets prou gran. Si canvies d’opinió, ja saps on és, o tens el meu telèfon. Espero que no t’hagis de penedir quan ja sigui massa tard. Adéu.

- Te’l podies estalviar, el discurset moralitzant. Adéu.

La Tina ha penjat, i m’he quedat amb el mòbil a la mà, sense saber massa que fer. El dia rúfol no ajuda a pensar bé, en aquests jardinets sense ni un banc on seure i on la bardissa, curosament retallada, no té prou alçada per resguardar-me de l’aire fred que bufa del nord. Uns jardinets esquerps on no es pot fer altra cosa que passar-hi sense aturar-se.

 No entenc aquesta animadversió. Recordo la última vegada que els vaig veure junts a la casa del Pere davant del Canadell, ja fa dotze anys, en que la relació entre ells era força estreta, malgrat la limitació que suposava el règim de visites. El Pere ja es queixava llavors, quan la Tina no el sentia, de les dificultats de tota mena que la Rosalia li posava per acomplir-lo, des de excuses de malaltia fins viatges imprevistos. Es clar que la Tina només tenia deu anys. No sé que devia haver canviat des de llavors: l’adolescència, la influència de la mare...

M’he quedat amb mal gust de boca. Entenc per què el Pere m’ha demanat que truques jo, en comptes de fer-ho ell. Sentir aquestes paraules és la última cosa que li convé, en aquest moment. Li diré només que no vindrà, però li estalviaré els comentaris: el Pere no s´ho mereix pas, això.

- Andreu, necessito que vinguis. És urgent.

- Tinc molta feina, Pere. Estic acabant un informe que hauria d’haver enllestit fa dies. Quan acabi ja serà tard. Si et va bé, demà a la tarda pujo a Calella i m’hi puc quedar a dormir i així tindrem temps per endavant.

- No, tio, va de debò. Estic molt fotut. Estic a Teknon. Ets el meu millor amic i no tinc ningú més a qui recórrer.

- A Teknon, dius?. Què et passa?

- Estic ingressat. M’han d’operar. Si us plau, afanyat a venir. Tinc por.

- D’acord, de seguida pujo. M’organitzo i vinc. A quina habitació estàs?

- A la 235.

- En un tres i no res em tens aquí. Tranquil,tot anirà bé.

- Gràcies, Andreu.

Amb el Pere, fa molt de temps que no ens veiem. Som amics des que érem a escola i resistim els matrimonis, les separacions, el viure a llocs distants, les activitats laborals totalment diferents i en mons socials molt llunyans entre si (jo soc enginyer, ell és un artista plàstic reconegut). Ja no és el mateix, es clar. No és el mateix ara que quan varem anar al Canet Rock, quan ell em va caure a sobre en plena dansa d’un Tiru-Tiru-Ritu allargadíssim de la Dharma, col·locats els dos amb cervesa, vodka de garrafa i maria, i que em va suposar un esquinç al turmell. Ni quan ens vàrem fondre en una abraçada quan va sortir de la Model, on l’havia portat una pedreta de haixix que no va ser a temps d’amagar a la policia, en una batuda pel Raval, i en la que només s’hi va estar una nit, gràcies a les influències del pare. Ni tampoc quan vèiem al cinema Galerias Condal, sessió darrera sessió, la pel·lícula “Hermano sol, hermana luna”, del Zeffirelli, i sortíem levitant, Passeig de Gràcia amunt, i enamoradíssims d’aquella Clara que representava que era santa. No és el mateix, però sempre ha quedat una brasa al foc de l’amistat que fa que, a poques branquetes que hi poses mentre bufes, torna a haver-hi flama. Mentre ell vivia a Barcelona i al principi d’estar a Calella, ens vèiem amb certa assiduïtat. Però va arribar un moment en que la cosa es va anar espaiant. Com a artista cotitzat, va començar a viatjar tot sovint. O es tanca al seu estudi en les fases creatives, sense voler saber res de ningú. Ara ens veiem esporàdicament, en inauguracions d’exposicions, després d’alguna conferència, però són trobades breus, perquè sempre està rodejat de gent. De totes maneres, encara mantenim l’estima. Són molts anys d’amistat profunda i antiga.

- Hola, Pere

- Salut, tio. Gràcies per venir tan aviat. Uff!, necessito una ànima amiga que m’acompanyi.

- M’ho he pogut muntar amb un company, ell acabarà la feina. Què et passa? Què tens?

- M’han d’operar. Del fetge. Van trobar-hi un tumor, en la eco d’una revisió. Me la van fer per allò de les transaminases altes. I aquí em tens, cagat de por. Els metges diuen que no és res, però jo estic cagat, Andreu. A més, m’ho van dir abans d’ahir, i m’operen aquesta tarda. Ja m’han afaitat la panxa i tot. Tanta urgència em fa mala espina.

- Però, els metges, què t’han dit?

- Res. Bé, sí... Això..., que tinc un tumor al fetge, que no saben si és benigne o maligne, que ho sabran després d’operar, quan facin la biòpsia. I que cal fer-ho tan aviat com sigui possible. Avui tenien un forat als quiròfans per un que ha fallat. I també que és una mica gros i... Jo què sé. Tampoc me n’he assabentat gaire. Quan m’han dit això del tumor, m’he atabalat molt. Ja saps que sempre he estat bastant covard, per aquestes coses. Em marejo només que em punxin per treure’m sang. I ja en porto un tip en dos dies!

- Estigues tranquil, segur que els metges ho tenen tot controlat. No posen a la gent al quiròfan així com així.

- Si, ja... Escolta, et vull demanar un favor. Vull que parlis amb la Tina. En aquest paper hi ha el telèfon. No sé com  anirà, però... Si em passés el pitjor, voldria tenir aquest tema net. No vull emportar-m’ho a la propera vida, saps? Demana-li que em vingui a veure. M’agradaria parlar amb ella, no sé... Resoldre el tema.

- Vols dir que és el millor moment?

- No ho sé, però no en tinc cap altre.

- No seria millor que la truquessis tu?

- No agafarà el telèfon. Ja ho vaig intentar. I li vaig enviar un missatge al Facebook, però res de res. No ha contestat. Si parles amb ella, al menys hi haurà una resposta activa, ni que sigui per persona interposada. És millor que el silenci.

- Bé, d’acord. Ho intentaré.

El Pere es va casar molt jove amb la Rosalia, i de seguida van tenir la Tina. Al cap de poc, es van traslladar a Calella de Palafrugell, a una caseta modernista davant de la platja del  Canadell, que el Pere va heretar d’un oncle solter que li tenia molta estima, a banda de prou diners per viure-hi sense gaires luxes. Allà va muntar el seu estudi, on pintava quadres a dojo, primer d’un expressionisme un tant histriònic, passant-se de pressa a l’abstracció conceptual. Com que tenia talent i la seva família tenia diners i relacions, es va anar obrint camí em el mon de les galeries i els marxants. Però el que es va ressentir va ser el seu matrimoni. La Rosalia, que necessitava ocupar el temps en que el seu home no estava més que pel seu art, va fracassar en tots els seus intents per muntar un centre de massatges, teràpies alternatives, naturopatia. Ara està més de moda, però, quan ella ho va intentar a Palafrugell, ja era difícil fer funcionar un centre d’aquesta mena a Barcelona, quant més a l’Empordà, i essent “canfanguina”. I aquest fracàs la va portar finalment a anar-se’n d’allà amb la Tina, i el Pere no la va acompanyar. I en aquell punt va començar a covar el ressentiment, que va créixer quan, un temps després, ell es va fer famós, exposant a les grans capitals de l’art d’Europa i Amèrica, fins i tot a Tokio, i ella ja no podia compartir la seva fama. A més, la Tina estava fascinada pel seu pare, artista, famós i poc convencional, i la Rosalia va afegir la gelosia a la seva llista de greuges. Per això, les relacions entre els dos ex havien estat sempre molt difícils. I, en un punt del camí, la Tina va tallar la relació amb el seu pare, sense explicacions. I el Pere va quedar perplex i devastat. Tot això, es clar, segons m’havia explicat el mateix Pere.

- Be, ja m’ho imaginava, però tenia la minsa esperança que digués que sí.

- Em sap greu

- No és pas cosa teva, Andreu. Has fet el que has pogut. I, a partir d’ara, tampoc és cosa meva. Sento que jo també he fet el que he pogut. Ja és major d’edat. Em fot, però és el que hi ha. Jo vaig contribuir a portar-la a aquesta vida, però la vida és seva, i fa amb ella el que vol. És allò del Gibran: “els vostres fills no són els vostres fills, són els  fils de la vida, desitjosa de si mateixa”. Jo he llençat la fletxa, i ara vola qui sap on... Que hi farem!. M’hagués agradat dir-li que l’estimo, com a mínim, però... Si no me’n surto, al menys me’n aniré amb la consciència tranquil·la.

- No t’amoïnis, te’n sortiràs. Vols que em quedi, aquesta nit?

- No, ja ve el meu germà, el Francesc. Acaba de trucar des de l’aeroport que ja ve cap aquí. Treballa a una productora de Los Angeles en alguna cosa relacionada amb els ordinadors i l’animació. És un tio molt estrany, no l’entenc en absolut, i ell a mi tampoc. És com un extraterrestre, sempre amb els seus ginys electrònics a sobre. Segur que ve amb el portàtil, com fa sempre. Però és la única família que em queda. Em farà companyia. Suposo... Ja falta poc... Andreu, estic molt acollonit.

Quan surto de la clínica són més de les nou. Al Pere l’han dut a la UCI, inconscient, però viu. En veure la nostra inquietud a les cares, el metge ha dit que és el protocol, en les intervencions de recessió de fetge, tenir el pacient en observació intensiva vint-i-quatre hores. Que tot havia anat molt bé, i s’ha mostrat optimista, tot i que cal esperar la biòpsia. El Francesc, es clar, s’ha portat el portàtil i uns quans trastos més. És un home callat, una mica absent, però em sembla que s’estima al seu germà. Ve de molt lluny per estar amb el Pere, sense data fixa de tornada, perquè pot fer la feina “on line”, com diu ell. Avui dormirà en un hotel, a prop de la clínica, per estar a primera hora al seu costat.

Estic cansat, amb l’ànim decaigut. Ara em cau a sobre tota la soledat que arrossego des que em va deixar la Marta, i en la que m’he anat incrustant, fonent, amagant. Sento que aquesta presumpta independència de fill únic, i orfe d’un temps ençà, ha quedat desemmascarada, mostrant tota la sordidesa d’un espai buit i fosc de covardia i egoisme. Potser hauré de canviar alguna cosa, i trucar la Laia, per si la seva invitació a sopar encara no ha caducat. Abaixar les defenses i veure què sorgeix, si és que alguna cosa pot sorgir encara dins meu. Potser hauré d’atrevir-me a arriscar el cor en una altra aventura amorosa. Potser sí. Demà.