ACEITUNEROS

Josep Maria Carbonell

Andaluces de Jaén aceituneros altivos decidme  en el alma quién, quién levantó los olivos. Andaluces de Jaén No los levantó la nada ni el dinero ni el señor, sino la tierra callada, el trabajo y el sudor. Unidos al agua pura, y a los planetas unidos, los tres dieron la hermosura de sus troncos retorcidos

Andaluces de Jaén, aceituneros altivos, decidme en el alma quién, quién levantó los olivos. Andaluces de Jaén Cuántos siglos de aceituna... Los pies y las manos presos... Sol a sol y luna a luna pesan sobre nuestros huesos.

   Era capvespre quan Julián Segura pujava feixugament la costa del poble. Abans d' arribar a les  primeres cases, aturant-se una estona per a refer l' alè es girà cap avall com feia cada dia. A banda i banda per tot el que li allargava la vista contemplà les immenses fileres dels olivars. Encara que hi

estava avesat des de sempre, pensà com n'eren de bonics els turons amb les línies encreuades d' oliveres. Eren la seva vida, no s' havia mogut mai d' allà. Hi havia altres terres diferents d’ aquelles, però en Julián Segura tenia por.

    Aquell era el seu paisatge. Moltes vegades des d’ allà mateix lloc intentava comptar, però al cap d’ una estona ja se li barrejaven els olius amb el temps que hi havia conviscut. A més ara, a la llum de l’ horabaixa, les ombres projectades barrejaven i confonien les fileres més llunyanes.

    Sovint se li feia fosc. Mai entrava al poble sense aquella aturada. Mirava els camps fins a l’ infinit. Estimava aquella terra.

    Feia més de cinquanta anys que treballava a l’ oliva, com deien allà. Segons l’ època de l’ any, tenint cura de la terra, la poda, la collita, el transports en carros cap a l’ “almazara”, on procedirien a l‘elaboració de l’oli. Era un treball dur. De sol a sol com deia el cant. Més endavant hagué d’ instal·lar els tubs de reg. D’ oliveres no sabia ni quantes n’ havia plantat. Cada vegada més lluny del poble. De tres en tres –oliveres de tres peus es diuen- aprofitant el màxim el terreny. Les coronava per dalt deixant les branques arran de terra per a facilitar-ne la recollida.

    Però ara, noves tecnologies estaven canviant els mètodes i també el paisatge. Les noves plantacions eren d’ un sol arbre –d’ un peu- amb les branques lluny de terra per a la recollida amb les màquines. Una sola feia el treball de varis homes. Molta gent havia emigrat cap a altres llocs il·lusionats amb un món millor. Alguns tornaven per les seves vacances amb narracions fantàstiques de com els havia anat. Mai explicaven, pensava en Julián Segura, la veritat. Coneixia la realitat. El Jesús, el seu fill, no va aguantar la rudesa d’ aquella terra sense futur i ja de molt jove va marxar amb la creença de trobar un nou benestar. Mai li va explicar les dificultats dels primers anys vivint en una cova quan havia deixat una casa al poble. Però el seu pare, amb quietud i patiment no va dir res.

   Sabia que mai, mai podria deixar la terra amb aquelles formes geomètriques que ell havia ajudat a construir. Havia viscut humilment però conformat i amb resignació. Simplement havia nascut allà.

   En Julián Segura deixà els seus pensaments i fent una última mirada als olivars continuà la pujada al poble i lentament, arrossegant els peus entrà al carrer que menava a casa seva.

    Aquell també era el seu carrer, la seva gent. Sortint de la tenda la Chelo, con Dios Julián!, El Martín i el Cosme al banc de pedra, mañana al mus Julián! Abans d’ entrar a casa, els veïns Miguel i Susa, que tal tu hijo Julián? Sí, tots aquells formaven la seva família. Tenia el fill lluny, però no estava sol.

    Entrà cansat a la buidor de la llar, amb quatre fustes encengué el foc, obrí la finestra del carrer i la de l’ altre costat. La que donava cap a baix els camps. I també com cada dia s’ estigué una estona mirant a l’ horitzó, fins que la fosca el va apagar. I altra vegada el sotragà la temença.

    En Julián Segura s’ aixecà lentament i acostant-se a la cuina, s’ esbandí una mica les mans a l’ aigua del ribell.  Després d’ eixugar-se amb un drap rònec, obrí el calaix, i traient-ne el pa, en llescà un bon crostó i el sucà directament a la gerra d’ oli.

  

Jaén levántate brava

sobre tus piedras lunares,

no vayas a ser esclava

con todos tus olivares.

Andaluces de Jaén,

aceituneros altivos.

Pregunta mi alma de quién,

de quién son estos olivos.

Andaluces de Jaén.*

*Del poema ACEITUNEROS

de Miguel Hernández