AMANITA

 Josep M Carbonell

Guils de Cerdanya, Agost 2011

   El temps era bo i va dir-se “demà aniré al bosc a buscar bolets”. Havia plogut  feia tres setmanes, o sigui, com deien els vells de la contrada, vint-i-un dia després d'unes bones i generoses pluges, era temps d'anar-hi.

  Es va llevar ben d'hora . Era dimecres, el millor dia segons ell. Al mig entre un cap de setmana i l'altra que és quan hi va més gent. Enfilà la carretera de la muntanya. Tot just sortia el sol quan va arribar a un replà on podia aparcar. Es va calçar les botes, es posà l'anorac -feia fresca aquella hora – i amb el cistell a una ma i el bastó a l'altra emprengué la ruta cap a la pineda que coneixia d'altres anys i que li era molt propícia per a la seva recerca.

   S'hi trobava bé al bosc. Li agradava anar-hi sol. El lloc ideal per a pensar en tot i en no res. I a més en aquella primera hora hi regnava una solitud colpidora. Només els ocells primerencs es feien sentir i algun esquirol fugisser es deixava veure saltant d'un pi a un altre. Caminava lentament quan havent-se desviat del camí,  es va trobar al bell mig d'una clariana. La mateixa de seixanta anys abans però més petita. El bosc se n'havia menjat un bon tros. Una gran emoció el va trasbalsar. Es va asseure repenjat al roure, també més vell i allà evocà aquella altra estada al mateix lloc.

................

   Un dia, a l’estiu, l’oncle em va convidar a dormir. A l’endemà ens llevaríem d’hora i aniríem a la muntanya. Em va costar adormir-me tot excitat per l’aventura. De bon matí, tot just sortia el sol, em va despertar. Esmorzàrem una mica –en tornant ho acabaríem de fer- i vàrem iniciar el camí per la muntanya que puja a l’ermita de Sant Silvestre. Al cap d’una mitja hora arribàrem a una clariana al mig del bosc. Havíem caminat tota l’estona amb un silenci total. Amb gestos m’indicà de continuar també callats i que ens asseguéssim repenjats a un gros roure. Estava impressionat. Tota una aventura i encara no sabia per a què. Però  em sentia segur. Tenia l’oncle al costat.

   Al cap d’una bona estona d’estar completament immòbils, ja em feia mal l’esquena, començàrem a veure uns esquirols que jugant saltaven d’un arbre a l’altre. Durant tota la vida he tingut aquella visió. L’oncle m’havia portat a veure el millor espectacle que ens podia oferir el bosc. Després d’uns minuts d’observar aquell circ, ens vàrem aixecar i com que ja podíem parlar, encara que en veu baixa, m’anà explicant els diferents cants dels ocells que aquella hora saludaven el dia que arribava. Els gaigs, les aloses, els rossinyols...

   -Veus Jepó, com a vegades em deia, ara compartirem un secret tu i jo. Aquí és on pujo molts dies quan fa bo a contemplar aquesta meravella de la natura. Els esquirols i tots els animals  tenen  el bosc per a ells. Ningú els diu què han de fer ni on han d’anar. Són lliures.

   En aquell moment no vaig saber què volia dir. Més endavant ho entendria.

..............

    Però ara anava per bolets i és en això que tindria l'atenció posada. Es va aixecar i reprenent el camí de la soleia aviat va trobar el primer bolet. Un rovelló. I després un altre i un altre. I així va continuar una bona estona collint també algun rossinyol, llenegues, peus de rata...i un que no coneixia ben bé i que mirant-se'l ben aprop, tot d'una li va venir la temptació de posar-se'n a la boca un petit tros per a tastar-lo. Tampoc és que el vagi trobar molt dolent però en va llençar la resta.

    Desseguida va arribar a la font Freda i es disposà a esmorzar. Tragué la bóta de vi de la motxilla i en féu un bon trago. Tot d'una es va fixar en el cistell. De mig ple que l'havia deixat ara  estava curull. Qui els hi havia posat allà? Més espantat que sorprès  inicià la baixada cap on tenia l'auto. En arribar-hi obrí la porta del darrera. No n'hi cabien més. Va haver d'apartar-ne uns quants  per a poder seure i conduir. Sentia com unes pessigolles a l'orella i es mirà al retrovisor: uns rossinyols ben grocs, se li enfilaven com unes arracades. “Fes un cigarret que això son nervis”, però en obrir el cendrer començaren a sortir llenegues sense  parar. La tapa de la guantera esclatà vessant cents de carlets tot i que no n'era el temps. “He de trucar, no sé què passa”. Es posà la ma a la butxaca per agafar el mòbil i li en sortí un magnífic ou de reig. Els rovellons pujaven pel parabrisa i quasi ja no hi veia res. El nivell de les llenegues començava a pujar i ja li arribava a la cintura. Tornà a mirar-se al mirall : una enorme lepiota, altrament dit apagallums, li feia de barret, i a més a sobre se n'hi anaven posant més , ja eren un castell de vuit amb folre, només faltaven les manilles. A les llenegues se li van afegir els pebrassos i ja li arribaven al coll. Aviat li taparien la boca. Li costava respirar. Amb un  esforç colossal va aconseguir esquivar un camió. Un exèrcit de camagrocs li cobrien els braços.

   De mica en mica tots els personatges començaren a parlar però, ignorant-ne el seu nom en català es dirigien als col·legues amb el científic. Boletus edulis deixa'm passar! Cridava l'Higrophorus eburneus. Mentre els Cantharellus cibarius presumien davant els Cantharellus lutescens i els titllaven d'escanyolits. Uns Tricholoma terreum eren motiu de mofa per lo molt abrigats que anaven i es posaven a la sortida de la calefacció. Els molt incultes que se'n reien no sabien que eren fredolics.  Un enorme Lactarius deliciosus picava amb força el clàxon sense èxit aparent. I així es varen anar multiplicant fins a les prop de mil cinc-centes espècies de bolets existents al nostre país.

   No va saber com, va poder parar l'auto prement el peu per sobre les llenegues que es desfeien tot gemegant. Les sabates se li ompliren d'un suc llefiscós.

  

   I després el silenci.

   Començava a aclarir-se-li  la vista, encara borrosa. Semblaven un home i una dona vestits de blanc. 

Aconseguí sentir:

   -Ai, els boletaires ! Aquest encara se'n sortirà.