Pensament positiu

El mon està ple de possibilitats. Només cal trobar-les.

Quan l’Albert es va despertar, aquesta va ser la primera pensada que li va venir al cap. Va tornar a tancar els ulls, concentrant-se en ella i esperant que continués, però ja no hi va haver manera. Aquell enunciat havia estat com un estel fugaç en la foscor de la seva ment, i amb l’arribada de la consciència s’havia esvaït del tot. Ja l’assaltaven els “he de” de sempre: he d’aixecar-me, he de planxar la camisa, he de dutxar-me, he de tornar a llegir el currículum... Aquestes consignes obligatòries li feien basarda, però no sabia com aturar-les. Cada matí l’assetjaven sense treva. No aquestes en concret; sempre són diferents i sempre s’assemblen. Anaven acompanyades pel jutge, el que decidia si allò que feia o deixava de fer estava bé o malament. El que li repetia els retrets relatius a la seva inutilitat, el que no el deixava mandrejar mentre tingués alguna cosa pendent.

De cop, li va venir un record d’infància. Estava amb el seu pare a la Serra de l’Obac. El portava sovint, a la muntanya. Era una manera de contactar amb els seus orígens camperols. Aquell dia, amb un tros de cordill i un retall de cuiro, li havia construït una fona i li ensenyava a fer-la servir. A l’Albert li costava  molt. Primer, que el projectil s’aguantés al seu lloc en repòs. Després, aconseguit això, girar l’artefacte sense que caigués, sobre tot en el primer moment. I, al final, deixar anar el cap del fil en el moment adequat i llençar la pedra en la direcció desitjada. Era molt difícil per un marrec de set o vuit anys, i els renys del pare no contribuïen a asserenar-lo. El jutge, el refotut jutge. Tanmateix, a soles, amb pràctica i obstinació, se’n va sortir. De la mateixa manera, se’n sortiria ara.

L’Albert portava temps a l’atur, vora un any. L’empresa on treballava, dedicada a fer alçavidres per a automòbils, havia fet un ERO, i a ell li havia tocat el rebre, com a molts companys. Ser especialista en control de qualitat no li estava facilitant les coses, però el pitjor era l’edat: cinquanta-un anys. Massa vell per fer feina i massa jove per jubilar-se. En aquesta societat en que l’experiència sembla ser més una nosa que un mèrit, tenir-ne molta és com dur unes sabates de ferro en una prova de natació.

Ell havia intentat no defallir. Havia aprofitat per perfeccionar el seu anglès i aprendre una mica d’alemany, i havia fet algun curs per ampliar els coneixements en altres gremis. No podia evitar, però, que cada dia se li fes més feixuc consultar les demandes a Internet, tot comprovant com, la majoria, demanaven anar-se’n a l’estranger. I ell no se sentia en condicions, amb un fill a punt d’acabar el BUP i la dona treballant en una empresa de la Generalitat. No volia anar-hi tot sol. Per a algunes coses, ja se li havia passat l’arròs.

Moltes vegades s’havia desanimat i, fins i tot, estava segur que anava vorejant la depressió, en un equilibri difícil. Aquesta manca de ganes d’aixecar-se, una certa apatia, el desencís... Coneixia els símptomes: n’havia patit una, als vint-i-cinc anys, quan no trobava la primera feina després d’haver acabat la universitat i, tot d’una, la seva xicota des de feia cinc anys el va deixar. Per viure la vida, li va dir. Va sentir llavors aquesta mateixa apatia, el desencís que ara sent. El fet que ara estigués més viscut, més rodat, li permetia distanciar-se una mica, però el xuclador que estava en marxa dins la seva ment era hipnòtic, absorbent, i temia que, tard o d’hora, l’acabaria engolint.

No obstant, avui s’havia despertat amb un pensament positiu, i això era un gran què. L’entrevista aniria bé, segur.

En llevar-se, es va dutxar amb l’aigua ben calenta i, amb el barnús posat, s’afaità acuradament. Una mica de colònia, però no massa, per no embafar. A  continuació, es va cruspir un bon esmorzar: un kiwi, un suc de préssec, pa de llinassa amb un bon tall de pernil, un te amb una mica de llet i unes galetes, per omplir l’últim forat. Tot seguit, prengué la camisa de l’armari i es va posar a planxar-la sobre la post. El sol entrava per la finestra i, a contrallum, va veure les partícules que dansaven la seva coreografia aleatòria. Moviment brownià, va pensar, sense adonar-se de la seva apreciació científica. Després de repassar bé els punys i el coll, allisà les mànigues, sense ratlla: l’esforç bé s’ho valia.

Mentre es cordava la camisa, li va venir al cap el dia del seu casament amb la Glòria, en com es va vestir a poc a poc, assaborint cada botó, cada llaçada de les sabates. I ho va fer igual, amb atenció als petits detalls. Avui era un dia important. Necessitava aquesta feina, i pensava aconseguir-la. N’estava convençut.

Quan va disposar al voltant del coll la corbata de seda blau plom amb els puntets grocs, es va sentir un triomfador. Amb tot detall, es va fer un nus simètric, dels de doble volta, i el va ajustar bé.

Es va vestir amb l’americana. Va enganxar amb el clip, a la butxaca interior, l’estilogràfica i el llapis portamines. I, finalment, hi desà una còpia del currículum, la història de la seva vida professional en tan sols dues pàgines, per no atabalar al lector. Per més que la seva història eren tots aquells minuts treballats, aquelles decisions difícils, aquelles comprovacions minucioses, aquells informes exhaustius. Tot allò, però, no hi cap en dues pàgines, ni en cinc-centes. Mai el paper pot contenir una vida.

Abans de sortir de casa, es va observar al mirall. El seu esguard li va transmetre confiança i fermesa. Avui tornaria victoriós.

Quan va tancar la porta amb clau, en sortir  al carrer va sentir-se com si fos la primera vegada.

Sí, el mon està ple de possibilitats. I, avui, l’esperava la seva.

Xavier Pueyo