Trànsits


Xavier Pueyo

L’Agustí vol ser escriptor.
Totes els seus actes s’aboquen a aquesta obsessió: escriure. És inseparable del seu bloc i del seu bolígraf. Sempre n’escull que corrin bé; vol anotar ràpid tot allò que se li acudeix, perquè algun dia ho podrà aprofitar. Fa un parell d’anys que ho va començar, des que a l’insti li van posar un treball de narrativa. Sempre li havia agradat escriure. I llegir; sobretot, llegir. Però en aquella ocasió, com que no sabia que inventar i anava just de temps, es va posar a escriure el que veia per la finestra de casa. I va treure un excel·lent.
Sempre viatja en transport públic, quan va sol. Li agrada observar la gent, inventar-se històries amb ells, les seves biografies. Ara, al tramvia, observa un home jove, com d’uns vint-i-cinc anys. Té el cabell bru i la fesomia àrab. Es diu Alí, i és de família marroquina, tot i que nascut aquí. Els pares van arribar a Catalunya fa molts anys, quan encara hi venien pocs. Al Marroc només ha anat alguns estius, i no li agrada. Va estudiar amb força, com si li anés la vida. I va acabar la carrera d’informàtica. Amb la crisi, però, no ha trobat feina. Quan presenta el currículum a qualsevol oferta, sempre li diuen que ja li diran alguna cosa. Mai ho fan. Va estar de pràctiques en una empresa de venda per Internet, però no li van renovar el contracte. Encara viu a casa els pares. Per guanyar-se uns calerons, fa algun encàrrec de muntar un web o un reportatge de casament, i fa de manobre per a un veí seu que és paleta, en Hassan. Ara va a veure la seva xicota, la Patrícia, que te el dia lliure a la sabateria on despatxa. Ningú no sap del seu amor, i ningú ho aprovaria. Ni els seus pares ni els d’ella. Es veuen d’amagat, en territoris llunyans, on no poden trobar algú que els conegui. Somnia que, potser un dia, es casaran i aniran a viure a l’estranger, en un país on el cognom i color de pell no siguin un estigma. Entre tant, cal anar trampejant, fent la puta i la ramoneta i treure’s uns diners allà on sigui. I aguantar, que la cosa està difícil. El que no sap, però, es que el final no serà feliç. No es casarà amb la Patricia, perquè ella el deixarà, pressionada per la família. I ell se n’anirà al Marroc, que no li agrada, per poder fer del que va estudiar. Tindrà èxit, però no trobarà cap més Patrícia
Quan l’Alí baixa, l’Agustí fixa la seva atenció en la Mònica. Segurament, és una mica més gran que ell, potser divuit. Porta la carpeta de la UB i escolta Manel pels auriculars del seu IPhone, mentre tecleja febrilment amb els polzes sobre la pantalleta. El seu posat rialler delata que està fent-li un missatge al seu xicot, en Jordi, que ja és a classe. Es veuran al migdia, per dinar, al bar d’Econòmiques. Fa poc que es coneixen, però procuren estar junts tot el temps que poden. Ja fan plans que, a l’estiu, aniran de viatge  a Paris, i passejaran pels parcs i pels carrers, i faran l’amor a l’hotel fins a quedar extenuats, fins a amarar-se l’un de l’altre. Quan acabin les estudis i puguin treballar, es casaran i tindran nens. No gaire d’hora, més aviat cap als trenta-cinc, que abans cal viure, i viatjar, i gaudir de la vida. Després, això sí, un parell de criatures, nen i nena, la parelleta. Però tot al seu temps, que primer s’ha de treure els estudis d’empresarials. No vol fer com aquella companya seva, la Patrícia, que ho va deixar per posar-se en una botiga. Ella vol arribar lluny, és ambiciosa. La Mònica no sap que aquesta passió no arribarà al juny, ni que a la seva vida apareixerà el Santi, enlluernador i juganer. El Jordi esdevindrà un passat sense futur en la seva vida, i també ho serà el Santi. I molts altres homes. Fins que conegui la Sandra i li canviï la vida.
La Mònica baixa del tramvia, demanant pas a la dona que s’asseu al costat del passadís. És una veïna del carrer, que coneix la seva mare. L’Àngela també la coneix, a la Mònica; però amb els joves no hi ha gaire tracte, sempre enganxats als aparells electrònics. De totes maneres, ara no hi pensa, en això. La seva vida és un cúmul d’accions condicionades i establertes, una darrera l’altra, com els barrots d’una gàbia on ella hi és. Sent una apatia que tot ho omple. No hi pot fer més. No és feliç. Ara, com cada dimarts, va a casa de la senyora Matilde, per fer la neteja general. Quan acabi, agafarà l’autobús per anar a casa de la senyora Amèlia, i s’hi menjarà l’entrepà i la poma que porta a la bossa. Després tornarà a casa, i de camí comprarà el peix al súper. En arribar, farà el sopar, una verdura i el peix. Després veurà una mica de televisió i cap al llit, a dormir. Amb el seu marit intercanviaran algunes frases. Poques. Les necessàries per funcionar. L’Ambrosio és un bon home. Reservat, rondinaire, una mica geniüt. Però, en el fons, és un tros de pa. Ara, amb aquest ERO temporal, passa molt de temps a casa. Bé, o al bar, arreglant el país, com ell diu. L’Àngela considera que, de totes maners, encara té sort. El marit no beu, i no la pega. De tant en tant l’esbronca, si no té el menjar com a ell li agrada o si fa tard perquè perd l’autobús; però no li té en compte, perquè li sembla que va angoixat amb això de la feina. A més a més, és com és. Ja fa anys que la casa es buida de crits i de xivarri. I també de tibantors i esbroncades. Els seus dos fills ja han volat del niu, tots dos molt ben casats, gràcies a Déu, i el marit ja no la pren amb ells. El més gran va estudiar i treballa a La Caixa, una bona feina, sí senyor, que el meu Jose és molt formal. I amb la dona es van comprar un pis a Montcada, a prop dels pares d’ella. Ja se sap, pels nens que volen tenir, que les noies sempre tiren cap a la mare. A més, ara la joventut va molt escopetejada i els avis han de fer un cop de ma. El que la té amoïnada és el petit, que no va voler estudiar. Es va posar a la construcció, de manobre, i de seguida va començar a guanyar molts diners. Es va casar amb la seva xicota de tota la vida i va comprar una casa adossada a Sant Andreu de la Barca. Amb tot posat, com toca. Fa un any que s’ha quedat sense feina, perquè l’empresa va tancar. Entre l’atur, alguna coseta de paleta i el sou de la noia, anaven tirant. Justet, però tiraven. Però ara la seva jove té l’ai al cor: la perruqueria on treballa fa poca caixa, i la mestressa ja li ha dit que, o s’arregla la cosa, o haurà de fer-la fora. I, amb la hipoteca a sobre, no sap com se’n sortiran. I l’Àngela tampoc pot ajudar gaire. Per sort, encara conserva la feina a totes les cases que hi va des de fa temps, perquè són de la zona alta i aquests mai cauen. I, si ho fan, cauen drets, com els gats. Ella encara no sap que d’aquí uns mesos tindrà el fill petit a casa, desnonat, i que ella relliscarà netejant el bany de la Sra. Bruniquer i es trencarà el turmell. I deixarà de treballar i moltes cases la canviaran per una altra dona, que ara n’hi ha molta, de gent per fer neteja. I, a poc a poc, la misèria entrarà a casa seva per quedar-s’hi molt de temps.
Quan l’Àngela ja ha baixat, puja al tramvia el Josep Maria. L’Agustí hi para atenció. Vestit gris, camisa blau cel, corbata blava fosca, combinada, de ratlletes, discreta, per quedar bé. Però no li ha servit de res, avui. En un estat de perplexitat, amb la mirada perduda, li dóna voltes a la reunió amb el director i es pregunta com li pot haver passat a ell, això. Amb tot el que ha pencat per l’empresa, que s’hi ha deixat la pell, collons, i mira com li paguen. Sempre al peu del canó, sense mirar l’hora. Utilitzat, tractat com un drap brut, com un clínex. Va passant de la ràbia a la tristor, i d’aquesta a l’angoixa, i torna a començar. I ara, on trobarà feina? I com li explica a la Dolors, que l’han despatxat? Que sigui fruit d’un ERE encobert no el consola. Que ara alguns diguin que ja es veia a venir, més aviat l’emprenya. Profetes del passat. I sí, protestaran, aniran a Magistratura. De moment, però, a l’atur. Als seus cinquanta-sis anys. D’administratius n’hi ha a milers. De més joves, a més a més. Es veu a la ruïna, pidolant als semàfors. Afortunadament, no té deutes. Potser la filla els podrà ajudar un temps; encara que, la pobra, ja va prou justa. Mai hagués pensat que li pogués agafar la crisi, la maleïda crisi. L’empresa no anava malament, perquè la venda per Internet funciona. Però ja es veia que els socis volien tocar diners i fer altres coses. Van començar per no renovar els nois en pràctiques, com aquell Alí que valia un munt. I se la van acabar venent als americans. I aquests, per allò de l’economia d’escala, se’n desfan de la meitat de la plantilla. El sentiment de desolació l’ofega. L’atur. Aquesta trampa de la que, ho sap, és tan difícil sortir-ne. Un pou de penúria, la porta a la pobresa. Ara va a la seva oficina de La Caixa, a veure com està de diners i com ho té per recuperar els que va posar als fons d’inversió, que en mala hora s’hi va fotre. I espera que no l’agafi el xicot aquell, el de Montcada, que és un murri. Millor el director, a veure si li pot arreglar una mica les coses. I, sí, el Josep Maria ho passarà malament. Però no tant com ell creu ara mateix. S’enganxarà al projecte d’uns companys per muntar una empresa de màrqueting directe, que a hores d’ara encara no sap ni què és, i es muntarà en el vagó dels ocupats. Això sí, tornarà a fer més hores que un rellotge. Aquest cop de sort el tornarà a la vida.
El tramvia arriba al final del trajecte. El Josep Maria baixa, capcot, i també l’Agustí. Porta la llibreta plena d’històries per explicar. Hauria de pensar en el guió del treball que ha de fer amb el Mario i la Berta. El temps se’ls tira a sobre, i el més calent és a l’aigüera. Mentre camina distret cap al cafè on ha quedat amb els seus companys, fa una passa lateral per esquivar una tifa de gos (collons, que hi ha gent porca) just en el moment en que la Mercè arriba amb la seva bici, parlant pel mòbil, que ja fa tard. L’ensopegada és inevitable. La Mercè se’n surt amb algunes esgarrinxades, però l’Agustí cau malament i es trenca el canell. Tot d’una, el mon ha canviat. I, mentre la Mercè l’ajuda a aixecar-se, amb el mal que li fa el canell, casundena, l’Agustí s’enamora perdudament d’aquells ulls de color aiguamarina. Ignora que sortiran un temps junts, fins que ella se’n vagi a Finlàndia amb una beca Erasmus, i s’hi quedi. I que escriurà un primer llibre de narracions, que no llegirà ningú, tret dels amics i la família. I un dia, ni s’ho imagina ara, la seva primera novel·la guanyarà el Premi Llibreter i ell entrarà en el selecte club d’escriptors amb premi.

Tanco la llibreta i miro on soc. M’he passat de parada. Tant és, caminaré una mica. Quan baixo, l’aire fresc de la tarda, que ja fosqueja, em desenganxa de les meves obsessions. A la butxaca porto la llibreta, plena d’històries per explicar. Caminant a pas viu, esquivo una cagada de gos que hi ha a la vorera, i sento de cop el dringar urgent del timbre d’una bicicleta, molt a prop, darrera meu.


No hay comentarios:

Publicar un comentario