L'última carta

Carme Navarra

  Estimada Mariacarme:
              Suposo que ja t’has adonat que les meves ratlles d’ara, ja molt allunyades d’il·lusions i de rialles, duen amagatzemades només tristes raons i, com es  diu vulgarment i és ben cert, el calendari no perdona. Posant els vells al seu lloc, va esborrant-los-hi sense deturar-se la claror i la il·lusió de belles hores viscudes, cregudes inoblidables, deixant cada vegada buits més llargs i espais on s’hi entaforen en silenci, les més tristes i dolorosament insuportables esllavissades.

Així comença  l’última carta que vaig rebre de l’oncle Pere des de Xile. Tenia ja més de noranta anys i, amb aquest curt comentari, s’endevina com havia canviat la seva vida. Havia estat un home fora de sèrie, em refereixo a intel·ligència, sensibilitat  i encant.  Era un seductor: grans i petits quedaven enbaladits només de sentir-lo parlar. Jo l’admirava. Des de molt joveneta  ja em cartejava amb ell, primer explicant-li les meves trifulques de nena i, amb els anys, les confidències van ser les d’una dona que parla amb un home que la comprèn.

Va emigrar a Xile per qüestions polítiques i, potser també, perquè es va separar de la seva dona  i dels seus fills.

Jo era molt petita, no entenia el que passava, només trobava a faltar a aquell oncle que m’amanyagava tant, que em tirava enlaire i em recollia amb aquelles mans fermes i fortes.

S’havia casat amb la noia més maca de Sant Just, la relació amorosa va ser dramàtica, els sogres no el volien de cap manera: era poc per a la seva filla. Però, com més entrebancs tenien, més apassionat era el seu amor.

Llavors el poble era petit, tothom coneixia la història, tothom els feia costat així que, quan finalment i contra tots els obstacles es van casar, crec que tot Sant Just  va estar de festa.

Eren la parella ideal, bells tots dos, la gent es girava a admirar-los quan passejaven la seva felicitat. Van tenir dos fills, una nena i un nen, però ni els néts van fer canviar el tarannà dels sogres amb els que vivien: els hi  van fer la vida impossible!

Van venir a viure a casa, que era la casa de la iaia Mercè  i la vam compartir tots junts fins que va venir el desastre.

Portaven cinc o sis anys de casats quan tot aquell amor que semblava que havia de ser etern, es va enfonsar com un castell de cartes. No em pregunteu de qui va ser la culpa,  segurament de tots dos, l’oncle es va enamorar d’una altra dona  i aquest motiu afegit a la qüestió política de la  guerra, on ell estava molt involucrat i perseguit, va ajudar al daltabaix.

La seva amant era una dona francesa gens maca, però  molt intel·ligent,  i amb una gran cultura i personalitat. El va embruixar. Ell ho va deixar tot  i va emigrar amb ella a Xile. Tot el que va passar llavors jo només ho puc imaginar, era molt petita, no copsava el desconsol de la meva àvia que feia poc havia perdut l’altre fill a la guerra, ni la desesperació de la meva tia ni els plors dels meus cosins, ni la pena dels meus pares.

A Sant Just, l’oncle havia estat un líder. Tothom el coneixia i estimava. Va fundar  el centre   excursionista, va iniciar les sortides a la neu quan encara no hi  havia ni estacions d’esquí, ni  remuntadors que pugessin als cims dels Pirineus. Va ser president de l’Ateneu durant un grapat d’anys.  Era un enamorat de la natura i sobretot, del seu país. Poeta, escriptor, dibuixant, catalanista, jo crec que se sabia el diccionari de Pompeu Fabra, de memòria! Polític, idealista i sobretot, somniatruites.

La seva fugida precipitada,  deixant dona i criatures, va tenir un ressò al poble, com pocs n’hi ha  hagut.

La Maria, la seva dona, va ser una mare exemplar. Va cuidar dels fills el millor que va poder, sempre ajudada per l’àvia Mercè, que la va  tractar i estimar  com a una filla i li va donar tot el que  no va rebre dels seus propis pares. Va morir molt jove, amb prou feines amb cinquanta anys. Sé que poc abans, havia escrit al meu oncle  i que ell li va respondre, d’alguna manera es van reconciliar, però ja no es van veure mai més.

En Peret, a Xile, les va passar de tots colors. Li va costar obrir-se camí i guanyar-se la vida. Això sí, va fundar el Centre Català  on si reunien tots els exilats amb les seves families i  d’on en va ser president quasi fins a la mort.

Tenia amistats indissolubles amb polítics i intel.lectuals de la nostra terra  i es va convertir en l’ambaixador  de Catalunya al sud de les Amèriques. Va emprendre diversos negocis, però va tardar anys  en triomfar en aquests afers. També allà va fundar un centre excursionista i va  iniciar als xilens a la pràctica de l’esquí, fins llavors desconeguda al país, tot i tenint muntanyes impressionants i neu a dojo.

A l’Ofèlia no la vaig conèixer  fins que després de la mort d’en Franco, van venir per primera vegada a Catalunya. Uns anys abans havien estat a Perpinyà on es van retrobar amb la iaia Mercè i amb els meus pares, els fills van desistir a l’últim moment. El meu oncle no havia estat precisament un bon pare i ells li van tenir en compte.

Així és que jo, la primera vegada que vaig parlar personalment amb l’oncle era ja una dona de més de quaranta anys, capaç d’entendre’l  i de que ell m’entenguès. Les nostres cartes de tots aquells anys, van servir per a que la relació s’enfortís sense cap recel.

Vaig ser una bona oïdora i ell un bon cofident. Coneixen’s perssonalment i expessar amb paraules i mirant-nos als ulls, va fer creixer enormement la confiança. L’atracciò era mútua, ell em va confessar coses molt íntimes que no he explicat mai, ni aquí explicarè.  Jo també vaig sincerar-me amb ell com no ho he fet amb ningú més. La nostre complicitat va ser total fins a la fí de la nostre correspondència.

Evidentment, de la seva relació amb l’Ofèlia és del que més vam parlar. Ella no em va caure mai bé. Era  -com ja he comentat- una persona  molt intel·ligent, dura i autoritària que dominava al meu oncle d’una forma brutal. Ella va ser la que aportava més diners i s’ho feia valdre! Poc després de la seva arribada a Xile es va presentar a unas oposicions per a taquimecanògrafa del Parlament i va guanyar amb una diferència abismal sobre els seus contrincants. Tant és així, que es va crear una nova llei al pais per poder accedir a aquet lloc de privilegi,  ja que en principi només hi tenien opció els xilens. Fins a la seva jubilació va mantenir aquest càrrec, tenia amistat amb tots els polítics  que passaven pel Parlament  i estava al corrent dels assumptes que només els homes més influents del país coneixien. Així que el meu oncle, que tenia un carisma tan especial i que era admirat  per tantes persones, era un no-res per a la seva dona que el feia anar per on ella volia , el dominava per complet.

Aparentment eren una parella normal, però aviat van dormir en cambres separades, ella tenia els seus amants  que canviaven quan canviaven els politics. L’oncle va tenir una amiga fins a la seva mort.

Durant un grapat de temps, des que es van  obrir les fronteres, cada dos anys venien i es passaven un mes a Sant Just. Per l’oncle va ser com una renaixença, la seva mare ja era morta, pero es va reconciliar amb els fills i va gaudir de tants amics  com tenia  a Catalunya que l’estimaven i admiraven. A l’Ateneu feien festa grossa i, a la Generalitat, també. En les seves estades, vam comprovar  com realment  la seva dona el dominava despòticament, ningú de la familia  li teníem ni simpatia ni afecte.

I  l’oncle s’anava fent vell , però seguia amb una vitalitat i una claredat de pensament, que seduia a qui tenia la sort d’escoltar-lo. Recordo  com quedaven embadalits els seus néts i també els meus, quan el sentien explicar les seves històries.  Però va arribar el dia que ja no es va veure capaç de fer tan llarg viatge  i, les seves visites a Sant Just, es varen acabar.

L’Ofèlia va tenir un ictus, va quedar impossibilitada i sense parla  i l’oncle la va cuidar amb una abnegació i una delicadesa  total. Els meus cosins van fer un grapat de viatges a Xile durant aquests anys de decrepitud  i vellesa. L’oncle va tenir els últims anys de la seva vida tot l’amor d’uns fills que ell no s’havia guanyat.

Quan va enviudar  el seu desconsol  va ser molt gran  i també molt difícil d’entendre. Ell es va anar apagant poc a poc, una minyona fidel des de feia molts anys el va cuidar, els seus fills el visitaven tant com podien.

Va morir als cent-un anys, igual que la seva germana, la meva mare. Somniant només amb retornar al seu país, a Sant Just,  al seu carrer Monistrol del que fins als últims moments recordava a tot el veïnat, i a l’Ateneu,  a retrobar els seus amics.

Tots havien mort abans que ell!

Va ser l’ùltim exilat polític català mort  a Xile. La seva tomba resta allà, a l’altre punta de mòn. La María, la seva fidel cuidadora, molt velleta tambè, de tant en tant encara li porta unes flors.

Adéu Mariacarme. Escriu-me ben llarg, si pots. Les teves i vostres ratlles són actualment per mi, l’únic lligam que em resta a tots uns amors i hores passades. Estic cansat de repetir-te que estic sol del tot, i que els dies d’ara no són altra cosa que records llunyans d’estones envejables que avui gairebé ja no em diuen res, i que, malauradament, ja no aporten esperances. Adéu estimada Mariacarme.

Santiago de Xile, 18-9-2004