MIRAR PER LA FINESTRA

Nuri R. Marinel·lo

Li agrada mirar per la finestra. Li ha agradat sempre. Però, més que mirar, es queda abstreta i, alhora, interrompuda per qualsevol soroll desprès per tot allò que passa per davant d’ella. Crec que ja ho feia des de ben petita, ja que recorda molt bé les paraules de l’àvia quan s’adonava de la seva presència: «Aquesta nena no hi és tota! Un dia es quedarà cega de tant mirar fixament!». I a continuació un clatellot suau la tornava a la realitat. Mes ara, que ja és gran com ho era ella, a casa seva no té ningú que la interrompi i pot quedar-se al seu davant hores i hores o, potser no tant, perquè quan li ve la pixera... El metge ja l’havia avisada: «A certes edats tot va fallant i aquesta és una d’elles». ¿No en podia ser una altra? «Miri, provarem aquestes píndoles. Començarem amb dues al dia. Una al matí, cap allà les nou hores i l’altra cap a les vint-i-una hores. ¿D’acord?». I així va ser com va tornar a començar l’aventura pastillera.

«Pobre senyora! Ja em fa llàstima, ja! Tota sola. Sense ni un parent viu. I mira que se la veu bona dona! Tant de bo li vagi bé la medicina. Perquè sinó ja em veig fent-li la visita a casa seva! En fi...».

–El següent si us plau!

«Vaja, el gat del quint ja vol tornar a saltar al canaló. Que no ho veu que se la fotrà? Per més que diguin que tenen set vides, jo mai ho he tingut massa clar! Manoi, doncs sí, ha saltat i se n’ha sortit. És clar. És gat vell aquest... potser diria que té tants anys com jo. Però què, què està passant al tercer? Què fan ell i ella? Ja tornen a discutir? Ai mare que em sembla que aquesta vegada la cosa està força malament! ...Què? Té un ganivet a la mà? No pot ser! Duc les ulleres? Sí, sí, les duc... Sí sí, que és un ganivet! Però què vol fer-li? Ai que li clavarà! Potser que telefoni a la policia!».

INTENT D’ASSASSINAT DE GÈNERE Ahir, cap al vespre, al barri sud de la ciutat un marit gelós va intentar matar la seva dona amb un ganivet per creure que aquesta l’enganyava. Una veïna del bloc de pisos del davant que estava mirant per la finestra en aquells moments va poder evitar el fet telefonant la policia. El presumpte homicida es troba a la presó esperant el dia del judici.

«Mi-te-la! Ja torna a estar xafardejant la vella aquella! Tot i que, si no arriba a ser per ella... Potser no està malament tenir algun veí una mica voyeur, amb els temps que corren. Clar que, ben bé, no es pot dir que sembli que ens espií. Jo diria que, al contrari que jo, ella acostuma a mirar però no a veure. De totes maneres ja pot estar-li agraïda la del quint!».

«Ostres, no pot ser! Una altra vegada la pixera! Més val que m’espavili si no vull haver-ho de recollir tot! Una setmana amb les pastilles i no noto cap canvi! Maleït metge!».

–Fa temps que no veig la senyora... mmm... la senyora... si home sí, la senyora aquella tan agradable, molt gran, que viu sola i que acostuma a venir els dijous!

–Ah, sí, ja sé qui vol dir, doctor! Però que no ho sap?

–Què haig de saber?

–Que és morta! La van enterrar fa cosa de dues setmanes. Sembla ser que se la van trobar a tocar de la finestra, xopa de pipí. Segurament devia relliscar amb ell.

–Pobra dona!

–Sí, pobra dona!