LA CARTA

Belén Garí

            Surto de casa cap a la facultat amb poc temps. Vaig ben carregat, amb els cabells mullats de la dutxa i amb les claus de la moto a la mà. Passant per les bústies de la porteria, veig la carta. Intento no mirar ara el correu, però no puc evitar-ho. Hi ha un sobre que no és cap factura ni correu comercial. Tinc curiositat. Qui queda en aquest món que encara escriu cartes?

            Em tremolen les mans. Veig la seva lletra, no ha canviat amb els anys, la mateixa que feia a l'escola. Remitent: Pere Rubió. Carta del Pere? Fent un esforç, decideixo deixar-la a la bustia. Al vespre l'obriré. Arribo tard.

            Baixo de la moto i camino pels passadissos de la facultat. Pere Rubió. El Cesc i el Pere. Els millors amics de l'escola. Jo, el Cesc, el seguia arreu i ell, el Pere, m'ho ensenyava tot. No anava a la meva classe, era més gran que jo, dos anys mes. El vaig conèixer a l'equip de voleibol. Tots dos érem bons. L'entrenador ens posava sempre. Un dia em va preguntar si m'agradava patinar. Es clar que m'agradava. Així que vam començar a quedar per anar a patinar per l'asfalt. Fins i tot de nit quan aconseguia que els pares em deixessin sortir.

            Torno a casa cap a dos quarts de nou. Agafo el correu i poso la carta sobre una tauleta al rebedor. Sento com si la meva intimitat fos allà exposada als meus companys de pis. I si em pregunten qui és aquest Pere? Millor desar la carta a l'habitació. Al pis tenim el costum de fer el sopar un dia cadascú. Avui em toca. A la tauleta hi ha una bomba mentre tallo els tomàquets per l'amanida.

            Engego la ràdio. En Pere era expert en música. Aquesta cançó li agradaria. Coneixia tots els grups i aconseguia els discos o els copiava en cassetes. Anàvem els caps de setmana a festes on va introduir-me al rock, a la música alternativa que només el Pere i els seus amics sentien. Els amics del Pere eren més grans que ell, per a mi veritables coneixedors de la vida. Em presentava gent molt interessant, gent diferent. El Pere sabia ser divertit i atractiu per tots ells. També era el més atrevit amb les coses prohibides. M'explicava com fer l'amor a les noies i les coses que els agradaven en les relacions sexuals. Vaig provar els primers porros liats per ell i, a poc a poc, vam començar a beure alcohol en aquelles festes de dissabte al vespre. Jo després era massa tímid per fer-li res a les noies i no m'hauria atrevit a apropar-me a un camell. El màxim que bevia era una cerveseta d'aperitiu entre setmana. Només en aquelles festes i amb aquella gent que jo tant admirava, es podia fer de tot.

            Havent sopat em tanco a la cambra. Miro la carta. Em sap tan de greu tot el que va passar! Imagino que m'ha escrit per retreure'm la meva actitud, la meva covardia. Estarà plena d'insults. Ja no som amics. Fa temps que no el visito quan torno al poble per veure els meus pares. Sento que he de cercar bé el moment per obrir-la. Ara no puc. Potser demà dissabte. Quan sigui ben sol, al parc o en un petit cafè.

            Quan vam acabar l'institut no sabíem ben bé que fer. El Pere volia quedar-se al poble. Això em va sorprendre molt, ja que era un lloc avorrit, sense possibilitats per als joves. Jo, en canvi, volia volar. Estudiar a una universitat que es trobés a una gran ciutat o, fins i tot, a l'estranger. Viatjar, conèixer món. Vaig tractar de convèncer-lo de fer alguna cosa semblant. No reaccionava. Per fi em va confessar que entraria a l'escola de policia. Que romandria a casa dels seus pares. Em va quedar un regust amarg de separar-me d'ell així, però els plans ja estaven fets i al cap de poc vaig venir aquí a Barcelona a estudiar.

            Me'n vaig al llit neguitós. Intento dormir. Un costat. Giro. L'altre. Tinc calor. Em trec els llençols. Tinc fred. Em torno a tapar.

            Ell no va venir mai a veure'm a Barcelona, ni molt menys quan vaig passar aquell mig any d'Erasmus a Berlin. Jo he anat tornant al poble sovint, per veure la família. Al principi quedàvem. Anàvem als llocs que havien estat escenari de les nostres vides adolescents. Ell, però, havia canviat molt. Era conservador i un punt racista, tot i que solia parlar amb correcció dels immigrants, sense insults. Però es veia que li feien nosa. Parlava de la seva nòvia, de la gent del poble, de coses properes... El que més em molestava era que a ell, segons semblava, no li interessava el que jo feia. No em preguntava res sobre la meva vida. Si jo començava a dir alguna cosa, ell em tallava, tornava als seus problemes, al poble, a la xicota. El justificava pensant que no ho feia amb mala intenció. Estava tan immers en el petit món del poble que ni podia imaginar-se que hi hagués una altra cosa fora. En el fons, tots eren iguals, mirant-se sempre el melic. Si et quedaves allà, no t'interessava res més.

            M'he llevat tot amarat de suor. El somni que he tingut és un malson i és un record. No puc esbiaixar el que he viscut del que he imaginat. Em sento fatal. Voldria que aquella conversa mai no s'hagués produït.

            Va ser en aquella corba del camí que amaga la vista del poble, on sempre comencen les confidències. Passejavem:

-Mira, no t'ho prenguis malament, però volia dir-te una cosa-. El Pere no em va mirar, no semblava sorprès, mirava les pedretes del camí mentre les empaitava, no va dir res.

            -Em sembla que el fet d'estar-te sempre aquí, encara vivint amb els teus pares, ..., t'ha fet perdre molta visió del món. Jo sé que no ho fas a posta, però estàs quedant-te molt tancat.

            -No és cert.

            La gola se'm quedava seca. No trobava la manera de dir-li-ho millor.

- Mai no vols saber res de mi, de Barcelona, de la facultat, de si tinc o no nòvia, de com em va.

-Sembla que et va bé, és el que volies.- Les seves paraules tallaven com ganivets.

-Però no t'interessa saber-ne els detalls.

-És la teva vida.- Va respondre esquerp.- No, no m'interessa.

-T'has enfadat?- El vaig encarar espantat. Va aturar-se en sec.

-Deixa'm cabró!!

-Pere...

- Et sorpèn? El progre-pijo que juga a estudiantet comprensiu a can Fanga! Aquí vivim la vida real, la vida dels que ens l'hem de guanyar. Jo vull ser policia.

-Perquè?

-Perquè m'agrada i perquè vull i tu no n'has de fer res, gallina, jo vull ser un home de debò-. Amb els ulls injectats de sang, va afegir.- I ara no vagis dient pel poble que ens hem enfadat. Pira't i no em tornis a trucar. Ves-te'n!

-No et preocupis per això, no ho diré. Sou tots un poble de merda, no sabeu que habiteu el Planeta Terra!

-I si em tornes a trucar o preguntes per mi, et mato, fill de puta!

-Tranquil que de tu no vull ni la pols de la sabata.- Vaig respondre descompost.

Tenia por perquè el Pere semblava que volia pegar-me. Va fer una mena de gest agressiu. Jo no vaig saber reaccionar i vaig començar a córrer camí del poble.

El dolor d'aquell moment s'ha fet tinta i viu dins d'aquest sobre. Obrir-ho és per a mi, com deixar anar una pus que infecta la ferida. És necessari, però he de trobar un lloc discret, un recer per la meva ànima. Pujo a la Carretera de les Aigües en moto. Camino fins al Mirador dels Xiprers. La pujada i els nervis m'han fet pantejar. Em miro el dit i la ungla que trenquen el paper del sobre. Tanco els ulls mentre trec el plec de dins.

Estimat Cesc,

            sí, estimat, perquè sempre t'he estimat. Mai ho has entès, ni t'ho podies imaginar. Des del primer moment que vas aparéixer en aquell camp de voleibol. Vaig rebre el "fletxasso". Eres tan bell! Els moviments harmònics, el somriure, la mirada, els teus cabells rossos, llargs i despentinats. Eres el meu ideal d'home.

Al principi no vaig insinuar-me per no espantar-te abans d'hora. Vaig presentar-te els meus amics gays pensant que ho notaries. Però tu no vas assabentar-te de res. Aquelles reunions amb tant d'alcohol i porros no et sorprenien a un poblet tancat i conservador com el nostre? Tu les gaudies moltíssim, ho recordo, però mai et va estranyar.

Després vaig decidir que ja no et diria res. Vaig simular ser heterosexual per no perdre't. Et veia tan interessat en dones que no vaig tenir més remei que explicar-t'ho tot sobre elles.

El meu pare m'observava amb preocupació. Em cap cas volia permetre'm viure fora de casa, volia controlar-me. Va inscriure'm a l'escola de policia amb l'esperança que em fessin un home allà. Jo també ho esperava. T'havia perdut a tu, ja no volia cap altre noi. Vaig començar a sortir amb l'Ester per provar de consolar els meus pares. Però, és clar, no funcionava. Per això te'n parlava d'ella. Perquè tot eren discussions.

No saps com pensava en tu cada minut de la meva vida. Com volia que vinguessis al poble.Quan venies no volia escoltar-te, era la por que aqulla vida teva en llibertat fos massa bonica per a mi.

Llavors va arribar el dia de la nostra discussió. Perdona'm Cesc, vaig ser un idiota. Aquesta carta te la vaig començar a escriure aquella mateixa nit, però no vaig ser capaç de dir-te la veritat.

Avui he parlat amb els meus pares. Ja no estudio a l'escola de policia ni surto amb l'Ester. Vull venir a Barcelona. Vull començar una vida nova. Puc comptar amb tu?

T'estimo

Pere