ELS DEUTES

Nuri R. Marinel-lo

Ple de deutes com estava, va decidir tornar a escriure per resoldre el problema i, darrera de cada taca de tinta les paraules sorgien una rere l’altra, com si mai hagués deixat d’escriure. Era un sense parar. Les lletres s’ajuntaven i ajuntaven i les frases es succeïen en una rapidesa tal que, sense adonar-se, varen engolir-lo dintre del propi paper.

La ploma va caure a terra. Ja no podia sostenir-la. Ara era un punt negre més sobre aquella llisa i blanca superfície. Però sabia que estava viu, doncs sentia com la seva forma humana encara el posseïa. Aleshores? Què havia passat? Havia passat que la tinta li estava demanant que jugués més amb ella, que la visqués, que la palpés i sabés amb més exactitud el que ella representava per a ell i no ell per a ella. Per això, a través del dit petit amb el qual ella el tacava quan escrivia, va poder empetitir-lo i posar-lo damunt del full, per fer-li un bany autèntic. Que pogués tenir la consciència real del líquid amb què escrivia i així tingués present la importància plena del lligam que els unia. I, per sort, ell ho va entendre i, enlloc d’enfadar-se, es va llençar de cap sobre la gota del punt de la «i» que tenia més a prop. «Fantàstic! Quina textura! Quina olor!».

A mesura que canviava de lletra o de signe de puntuació va anar captant l’essència de tots i cadascun d’ells, mes, quan ja els va haver provat tots és quan es va preguntar com caram podia tornar al seu estat primitiu, amb la seva veritable alçada per intentar reescriure la història que havia començat i que, a la seva manera, el líquid negre li havia demanat que escrigués el que escrigués ho fes amb tots els sentits i no només amb el de la rauxa, que és el que havia estat fent fins ara.

Mort de gana. Ple de deutes. Dormint al carrer i, per tant, sobrevivint com podia, després de deu anys, va acabar la novel·la. No tenia un format molt presentable, doncs si va començar-la en fulls blancs, va acabar-la entre trossos de capces de cartró, de cigarrets, de paper higiènic, de... però, tant se val, perquè ja l’havia acabada. I amb tota la il·lusió va dirigir-se a la seva antiga editorial.

Al principi, en veure’l no el van reconèixer i gairebé l’expulsaven de l’edifici, però, per sort, no va ser així i el llibre va ser editat amb tota mena d’elogis. I, després de pagar tetes les factures, va refer la seva vida i mai més va deixar a deure res més.