Josep M. Carbonell
La Carme de Can Tallaferro mira fixament cap al camí de Sant Pere. Com cada dia. Si fa bò i no plou se n’hi va un tros enllà. A pas molt lent, l’esquena corbada i amb un bastó a la mà dreta la mirada perduda.La Carme espera, sap que tornarà. Arriba fins al collet de La Creu, s’asseu una estona en aquella pedra sense deixar de mirar camí enllà.
En Martí, el seu marit, ve pacientment a buscar-la, sap que si no hi va potser no tornaria. La Carme ja no sap res, no coneix ningú, només espera el seu Ton.
Quatre anys abans, quan va esclatar la guerra i varen començar a cridar les lleves per anar a combatre al front el Ton es va negar a presentar-se. Com deia ell :”no se m’hi ha perdut res allà!”
Era el gran dels quatre germans. Era l'hereu.
Entre tots varen adaptar un amagatall,rera la volta del forn, on poder amagar-s’hi el Ton.
I així ho feia cada vegada que els semblava que s’acostava algú per el camí.
Però la Carme es va començar a anguniejar. Pensava que si el trobaven, els posaria en perill a tots.
I cada dia es va posar més i més neguitosa fins a esdevenir una obsessió : el Ton havia de marxar i així preservar la seguretat dels altres tres fills més joves.
El pare s’hi oposava, també els altres germans, però la mare no cedia fins que el Ton va prendre la decissió : demà a trenc d’alba marxaria i així l’alliberaria d’aquell neguit.
Al cap d’un any de no rebre’n notícies els va arribar la notificació del Ministerio de la Guerra : “Sentimos profundamente comunicarle que el Soldado Antono Gelabert Ferreres murió heroicament en defensa de la Patria y de la libertat en el frente de Teruel.”
Així de breu. Cap referència ni d’on el varen enterrar.
La Carme mai s’ho va creure i va començar a perdre el coneixement. L’esperaria cada dia. Sempre :
el Ton tornaria.
El Ventura, el segon, va quedar com a hereu. Havia anat a l’escola i li agradava escriure.A més de menar les terres i el bestiar, algun vespre es tancava, agafava el llàpis i obria una llibreta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario