EL VOL

Nuri R. Marinel-lo

S’esperava al seient més amagat de la «gueit» d’embarcament que li havien dit, tot i que encara en tenia per tres quarts d’hora, però com que era el seu primer viatge no volia fer tard, si més no això era el que ell pensava. Feia masses anys que treballava de cambrer allà i, mica en mica, havia après a destriar els tipus de passatgers.

Transcorreguts els quaranta cinc minuts, no va aparèixer ningú més. La pantalla restava apagada i les hostesses que havien d’esquinçar els bitlles no s’havien presentat. Què estrany! Què passava amb el vol de les 23:10? Tot i així, aquella dona gran, amb cara de novella continuava allà, tranquil·la, passiva, complint les ordres rebudes.

–«Squiusmi»– va interpel·lar-la amb un lleu cop al braç per tal de mirar d’esbrinar que no li haguessin canviat la «gueit». Però, de l’ensurt que va patir en veure com l’extremitat es despenjava inerta, una mica més i cau de cul sobre la superfície marmòria, dura i negra. Estava morta. I el bitllet que li havia relliscat de la mà li deia que, com a mínim, feia sis hores: Barcelona – 17:10 – B31.

Així que va poder recuperar l’alè va arribar-se al telèfon que hi havia sota el taulell del bar i va telefonar a la policia de l’aeroport.

Després de trenta minuts d’espera en van aparèixer dos. Van comprovar el que ell ja feia estona que sabia. També li van dir que no toqués res referent al cadàver i que no es mogués d’allà. Que, sentint-ho molt, hauria de prendre-s’ho amb paciència perquè fins que no aparegués el forense pertinent per fer l’alçament no podria marxar-se cap a casa i que, a més, s’hauria d’esperar sol, perquè a l’aeroport, a aquelles hores, anaven curts d’efectiu i tenien ordres de tornar al seu lloc si veien que allà no hi havia massa a fer. Per tant, va tornar a quedar-se sol, vetllant la morta.

El cafè que s’havia preparat després de tornar a engegar la cafetera un cop va haver finalitzat la jornada, no li va resultar prou fort, per la qual cosa el va millorar amb unes gotes de conyac. Semblava que la nit seria llarga i, tot i que no acostumava a veure, aquella situació el superava.

Amb la tassa entre els dits, assegut a un dels tamborets, d’esquena al cadàver, de sobte un calfred li va recórrer tota l’espatlla. Es va girar per contemplar-lo. I el mal rotllo que li van transmetre els ulls foscos i vidriosos del rostre el van obligar a alçar-se, agafar el drap d’eixugar les taules més net que hi havia i anar a cobrir-li. «Aquells dos guripes podien haver-li abaixat les parpelles!» Estava bé que no toquessin l’escenari, però cloure-li els ulls no creia que hagués afectat en res.

Dues hores i allà encara no havia aparegut ningú més. Ni tan sols una telefonada per dir-li quan trigarien. Res. Només silenci interromput per algun dels seus estossecs crònics acompanyats d’alguns corrents d’aire sense identificar. Aleshores va recordar que al calaix de les culleretes guardava un joc de cartes oblidades i es va posar a jugar al solitari.

A la jugada tres-centes mil encara no hi havia senyals de vida i ja començava a estar-ne tip. «Quina sort que tens, el caminar del rellotge ja no t’és cap molèstia!», li digué mentalment a la morta. Aleshores, a aquesta, com si l’hagués pogut sentir, li va lliscar el drap deixant-li els ulls altra vegada a la vista. «La puta d’oros! Ben bé sembla que em vulguis dir alguna cosa, tu. Però què?». I es va tornar a alçar per anar a cobrir-la altra vegada quan, de sobte, li va aparèixer una imatge mig borrosa a la ment: aquell rostre l’havia vist alguna altra vegada. Segur. Però on? Quan?

De matinada, una veu llunyana el va despertar. S’havia adormit sobre el taulell. Arribaven un parell de polis nous acompanyats d’un home baixet. «Deu ser el forense» va pensar desemperesint-se.

Els nouvinguts em prou feines van dir-li res. Van anar directament cap on restava el cos i van començar la seva tasca: l’un va començar a treure’n fotografies; el forense tornava a prendre-li el pols que no tenia; i l’altra va anar a escorcollar l’equipatge: una mena de bossa antiga de la qual, així que va ser oberta, el centelleig que va desprendre l’objecte que retenia li va fer tenir un flashback sobtat, però, alhora, d’allò més nítid sobre quan i on havia conegut la morta: A la llacuna Estígia, en la darrera vida que va gaudir feia ja prop de tres-cents anys. Allà, per tal de poder assegurar-se una altra reencarnació, sabent que anar-la a veure era un camí de «irás, pero no volverás» se li va acudir retar-la per comprovar realment el poder que Ella, la Mort, tenia. I com que li havien dit que li agradava jugar amb les ànimes, no va ser difícil convèncer-la.

La juguesca va ser la següent: Veure si era capaç de retrobar-lo en menys de cinquanta anys així que pogués reencarnar-se en humà i, si ho aconseguia, la seva ànima restaria per sempre més amb Ella. Però, si no ho aconseguia, deixaria que aquesta, la seva ànima, es tornés immortal i, per tant, hauria de deixar d’empaitar-lo per sempre més. I, als seus quaranta nou anys i tres-cents seixanta quatre dies, l’havia vençuda. La Mort s’havia mort. Quan s’ho va jugar tot, ell ho sabia, sabia que Ella era excessivament vella.

Tot just acabar d’obrir la porta i veure-la allà, ajaguda al sofà, esperant-lo amb la dalla, un sudari nou de trinca i la mirada intensa i buida, va caure de cop a terra. No sabia que tingués descendència.