El mirall

Palmira Badell


- Vagi alerta siusplau! - deia la Rosa mentre els nois de l'empresa de mudances li feien el trasllat.
- Aquest mirall és molt important per a mi. Era de la meva àvia.
                                                                                           
   No havien passat dos minuts que des de l'altra punta de pis es va sentir un terrabastall que li va fer posar la pell de gallina.
   KATACRISSS! CRASSSS!

-  Ha estat el mirall? no m'ho diguin! -
-  Senyora, vol que li diguem o no? -
-  Sí, No, Sí -
-  Tranquila no ha estat el mirall -
-  Doncs què ha sigut aquest soroll de vidres? -
-  La cristalleria -
-  Què diu ara? era de la meva vesàvia -
-  Senyora vostè no té res seu - va dir el noi.
-  Escolti jove, tot el que tinc té un valor sentimental molt profond -
-  D'acord, però no s'han trencat totes les peces. Déu n'hi do del que s'ha salvat. Benbé dues copes i tres gots.
-  Només això? - va dir la Rosa.
-  Això no és res dona. Se'n va a IKEA i pot triar el que vulgui i més modern -
- Marxi de casa ara mateix. Quina poca sensibilitat. El denunciaré a l'empresa i faré que el despatxin.







ELS DEUTES


Nuri R. Marinel-lo


Ple de deutes com estava, va decidir tornar a escriure per resoldre el problema i, darrera de cada taca de tinta les paraules sorgien una rere l’altra, com si mai hagués deixat d’escriure. Era un sense parar. Les lletres s’ajuntaven i ajuntaven i les frases es succeïen en una rapidesa tal que, sense adonar-se, varen engolir-lo dintre del propi paper.

La ploma va caure a terra. Ja no podia sostenir-la. Ara era un punt negre més sobre aquella llisa i blanca superfície. Però sabia que estava viu, doncs sentia com la seva forma humana encara el posseïa. Aleshores? Què havia passat? Havia passat que la tinta li estava demanant que jugués més amb ella, que la visqués, que la palpés i sabés amb més exactitud el que ella representava per a ell i no ell per a ella. Per això, a través del dit petit amb el qual ella el tacava quan escrivia, va poder empetitir-lo i posar-lo damunt del full, per fer-li un bany autèntic. Que pogués tenir la consciència real del líquid amb què escrivia i així tingués present la importància plena del lligam que els unia. I, per sort, ell ho va entendre i, enlloc d’enfadar-se, es va llençar de cap sobre la gota del punt de la «i» que tenia més a prop. «Fantàstic! Quina textura! Quina olor!».

A mesura que canviava de lletra o de signe de puntuació va anar captant l’essència de tots i cadascun d’ells, mes, quan ja els va haver provat tots és quan es va preguntar com caram podia tornar al seu estat primitiu, amb la seva veritable alçada per intentar reescriure la història que havia començat i que, a la seva manera, el líquid negre li havia demanat que escrigués el que escrigués ho fes amb tots els sentits i no només amb el de la rauxa, que és el que havia estat fent fins ara.

Mort de gana. Ple de deutes. Dormint al carrer i, per tant, sobrevivint com podia, després de deu anys, va acabar la novel·la. No tenia un format molt presentable, doncs si va començar-la en fulls blancs, va acabar-la entre trossos de capces de cartró, de cigarrets, de paper higiènic, de... però, tant se val, perquè ja l’havia acabada. I amb tota la il·lusió va dirigir-se a la seva antiga editorial.

Al principi, en veure’l no el van reconèixer i gairebé l’expulsaven de l’edifici, però, per sort, no va ser així i el llibre va ser editat amb tota mena d’elogis. I, després de pagar tetes les factures, va refer la seva vida i mai més va deixar a deure res més.





EN TON DE CAN TALLAFERRO


Josep M. Carbonell

La Carme de Can Tallaferro mira fixament cap al camí de Sant Pere. Com cada dia. Si fa bò i no plou se n’hi va un tros enllà. A pas molt lent, l’esquena corbada i amb un bastó a la mà dreta la mirada perduda.La Carme espera, sap que tornarà. Arriba fins al collet de La Creu, s’asseu una estona en aquella pedra sense deixar de mirar camí enllà.
En Martí, el seu marit, ve pacientment a buscar-la, sap que si no hi va potser no tornaria. La Carme ja no sap res, no coneix ningú, només espera el seu Ton.

Quatre anys abans, quan va esclatar la guerra i varen començar a cridar les lleves per anar a combatre al front el Ton es va negar a presentar-se. Com deia ell :”no se m’hi ha perdut res allà!”
Era el gran dels quatre germans. Era l'hereu.
Entre tots varen adaptar un amagatall,rera la volta del forn, on poder amagar-s’hi el Ton.
I així ho feia cada vegada que els semblava que s’acostava algú per el camí.
Però la Carme es va començar a anguniejar. Pensava que si el trobaven, els posaria en perill a tots.
I cada dia es va posar més i més neguitosa fins a esdevenir una obsessió : el Ton havia de marxar i així preservar la seguretat dels altres tres fills més joves.

El pare s’hi oposava, també els altres germans, però la mare no cedia  fins que el Ton va prendre la decissió : demà a trenc d’alba marxaria i així l’alliberaria d’aquell neguit.

Al cap d’un any de no rebre’n notícies els va arribar la notificació del Ministerio de la Guerra : “Sentimos profundamente comunicarle que el Soldado Antono Gelabert Ferreres murió heroicament en defensa de la Patria y de la libertat en el frente de Teruel.”
Així de breu. Cap referència ni d’on el varen enterrar.

La Carme mai s’ho va creure i va començar a perdre el coneixement. L’esperaria cada dia. Sempre :
el Ton tornaria.
El Ventura, el segon, va quedar com a hereu. Havia anat a l’escola i li agradava escriure.A més de menar les terres i el bestiar, algun vespre es tancava, agafava el llàpis i obria una llibreta.









EL VOL


Nuri R. Marinel-lo


S’esperava al seient més amagat de la «gueit» d’embarcament que li havien dit, tot i que encara en tenia per tres quarts d’hora, però com que era el seu primer viatge no volia fer tard, si més no això era el que ell pensava. Feia masses anys que treballava de cambrer allà i, mica en mica, havia après a destriar els tipus de passatgers.

Transcorreguts els quaranta cinc minuts, no va aparèixer ningú més. La pantalla restava apagada i les hostesses que havien d’esquinçar els bitlles no s’havien presentat. Què estrany! Què passava amb el vol de les 23:10? Tot i així, aquella dona gran, amb cara de novella continuava allà, tranquil·la, passiva, complint les ordres rebudes.

–«Squiusmi»– va interpel·lar-la amb un lleu cop al braç per tal de mirar d’esbrinar que no li haguessin canviat la «gueit». Però, de l’ensurt que va patir en veure com l’extremitat es despenjava inerta, una mica més i cau de cul sobre la superfície marmòria, dura i negra. Estava morta. I el bitllet que li havia relliscat de la mà li deia que, com a mínim, feia sis hores: Barcelona – 17:10 – B31.

Així que va poder recuperar l’alè va arribar-se al telèfon que hi havia sota el taulell del bar i va telefonar a la policia de l’aeroport.

Després de trenta minuts d’espera en van aparèixer dos. Van comprovar el que ell ja feia estona que sabia. També li van dir que no toqués res referent al cadàver i que no es mogués d’allà. Que, sentint-ho molt, hauria de prendre-s’ho amb paciència perquè fins que no aparegués el forense pertinent per fer l’alçament no podria marxar-se cap a casa i que, a més, s’hauria d’esperar sol, perquè a l’aeroport, a aquelles hores, anaven curts d’efectiu i tenien ordres de tornar al seu lloc si veien que allà no hi havia massa a fer. Per tant, va tornar a quedar-se sol, vetllant la morta.

El cafè que s’havia preparat després de tornar a engegar la cafetera un cop va haver finalitzat la jornada, no li va resultar prou fort, per la qual cosa el va millorar amb unes gotes de conyac. Semblava que la nit seria llarga i, tot i que no acostumava a veure, aquella situació el superava.

Amb la tassa entre els dits, assegut a un dels tamborets, d’esquena al cadàver, de sobte un calfred li va recórrer tota l’espatlla. Es va girar per contemplar-lo. I el mal rotllo que li van transmetre els ulls foscos i vidriosos del rostre el van obligar a alçar-se, agafar el drap d’eixugar les taules més net que hi havia i anar a cobrir-li. «Aquells dos guripes podien haver-li abaixat les parpelles!» Estava bé que no toquessin l’escenari, però cloure-li els ulls no creia que hagués afectat en res.

Dues hores i allà encara no havia aparegut ningú més. Ni tan sols una telefonada per dir-li quan trigarien. Res. Només silenci interromput per algun dels seus estossecs crònics acompanyats d’alguns corrents d’aire sense identificar. Aleshores va recordar que al calaix de les culleretes guardava un joc de cartes oblidades i es va posar a jugar al solitari.

A la jugada tres-centes mil encara no hi havia senyals de vida i ja començava a estar-ne tip. «Quina sort que tens, el caminar del rellotge ja no t’és cap molèstia!», li digué mentalment a la morta. Aleshores, a aquesta, com si l’hagués pogut sentir, li va lliscar el drap deixant-li els ulls altra vegada a la vista. «La puta d’oros! Ben bé sembla que em vulguis dir alguna cosa, tu. Però què?». I es va tornar a alçar per anar a cobrir-la altra vegada quan, de sobte, li va aparèixer una imatge mig borrosa a la ment: aquell rostre l’havia vist alguna altra vegada. Segur. Però on? Quan?

De matinada, una veu llunyana el va despertar. S’havia adormit sobre el taulell. Arribaven un parell de polis nous acompanyats d’un home baixet. «Deu ser el forense» va pensar desemperesint-se.

Els nouvinguts em prou feines van dir-li res. Van anar directament cap on restava el cos i van començar la seva tasca: l’un va començar a treure’n fotografies; el forense tornava a prendre-li el pols que no tenia; i l’altra va anar a escorcollar l’equipatge: una mena de bossa antiga de la qual, així que va ser oberta, el centelleig que va desprendre l’objecte que retenia li va fer tenir un flashback sobtat, però, alhora, d’allò més nítid sobre quan i on havia conegut la morta: A la llacuna Estígia, en la darrera vida que va gaudir feia ja prop de tres-cents anys. Allà, per tal de poder assegurar-se una altra reencarnació, sabent que anar-la a veure era un camí de «irás, pero no volverás» se li va acudir retar-la per comprovar realment el poder que Ella, la Mort, tenia. I com que li havien dit que li agradava jugar amb les ànimes, no va ser difícil convèncer-la.

La juguesca va ser la següent: Veure si era capaç de retrobar-lo en menys de cinquanta anys així que pogués reencarnar-se en humà i, si ho aconseguia, la seva ànima restaria per sempre més amb Ella. Però, si no ho aconseguia, deixaria que aquesta, la seva ànima, es tornés immortal i, per tant, hauria de deixar d’empaitar-lo per sempre més. I, als seus quaranta nou anys i tres-cents seixanta quatre dies, l’havia vençuda. La Mort s’havia mort. Quan s’ho va jugar tot, ell ho sabia, sabia que Ella era excessivament vella.

Tot just acabar d’obrir la porta i veure-la allà, ajaguda al sofà, esperant-lo amb la dalla, un sudari nou de trinca i la mirada intensa i buida, va caure de cop a terra. No sabia que tingués descendència.






LA CARTA


Belén Garí


            Surto de casa cap a la facultat amb poc temps. Vaig ben carregat, amb els cabells mullats de la dutxa i amb les claus de la moto a la mà. Passant per les bústies de la porteria, veig la carta. Intento no mirar ara el correu, però no puc evitar-ho. Hi ha un sobre que no és cap factura ni correu comercial. Tinc curiositat. Qui queda en aquest món que encara escriu cartes?

            Em tremolen les mans. Veig la seva lletra, no ha canviat amb els anys, la mateixa que feia a l'escola. Remitent: Pere Rubió. Carta del Pere? Fent un esforç, decideixo deixar-la a la bustia. Al vespre l'obriré. Arribo tard.

            Baixo de la moto i camino pels passadissos de la facultat. Pere Rubió. El Cesc i el Pere. Els millors amics de l'escola. Jo, el Cesc, el seguia arreu i ell, el Pere, m'ho ensenyava tot. No anava a la meva classe, era més gran que jo, dos anys mes. El vaig conèixer a l'equip de voleibol. Tots dos érem bons. L'entrenador ens posava sempre. Un dia em va preguntar si m'agradava patinar. Es clar que m'agradava. Així que vam començar a quedar per anar a patinar per l'asfalt. Fins i tot de nit quan aconseguia que els pares em deixessin sortir.

            Torno a casa cap a dos quarts de nou. Agafo el correu i poso la carta sobre una tauleta al rebedor. Sento com si la meva intimitat fos allà exposada als meus companys de pis. I si em pregunten qui és aquest Pere? Millor desar la carta a l'habitació. Al pis tenim el costum de fer el sopar un dia cadascú. Avui em toca. A la tauleta hi ha una bomba mentre tallo els tomàquets per l'amanida.

            Engego la ràdio. En Pere era expert en música. Aquesta cançó li agradaria. Coneixia tots els grups i aconseguia els discos o els copiava en cassetes. Anàvem els caps de setmana a festes on va introduir-me al rock, a la música alternativa que només el Pere i els seus amics sentien. Els amics del Pere eren més grans que ell, per a mi veritables coneixedors de la vida. Em presentava gent molt interessant, gent diferent. El Pere sabia ser divertit i atractiu per tots ells. També era el més atrevit amb les coses prohibides. M'explicava com fer l'amor a les noies i les coses que els agradaven en les relacions sexuals. Vaig provar els primers porros liats per ell i, a poc a poc, vam començar a beure alcohol en aquelles festes de dissabte al vespre. Jo després era massa tímid per fer-li res a les noies i no m'hauria atrevit a apropar-me a un camell. El màxim que bevia era una cerveseta d'aperitiu entre setmana. Només en aquelles festes i amb aquella gent que jo tant admirava, es podia fer de tot.

            Havent sopat em tanco a la cambra. Miro la carta. Em sap tan de greu tot el que va passar! Imagino que m'ha escrit per retreure'm la meva actitud, la meva covardia. Estarà plena d'insults. Ja no som amics. Fa temps que no el visito quan torno al poble per veure els meus pares. Sento que he de cercar bé el moment per obrir-la. Ara no puc. Potser demà dissabte. Quan sigui ben sol, al parc o en un petit cafè.

            Quan vam acabar l'institut no sabíem ben bé que fer. El Pere volia quedar-se al poble. Això em va sorprendre molt, ja que era un lloc avorrit, sense possibilitats per als joves. Jo, en canvi, volia volar. Estudiar a una universitat que es trobés a una gran ciutat o, fins i tot, a l'estranger. Viatjar, conèixer món. Vaig tractar de convèncer-lo de fer alguna cosa semblant. No reaccionava. Per fi em va confessar que entraria a l'escola de policia. Que romandria a casa dels seus pares. Em va quedar un regust amarg de separar-me d'ell així, però els plans ja estaven fets i al cap de poc vaig venir aquí a Barcelona a estudiar.

            Me'n vaig al llit neguitós. Intento dormir. Un costat. Giro. L'altre. Tinc calor. Em trec els llençols. Tinc fred. Em torno a tapar.

            Ell no va venir mai a veure'm a Barcelona, ni molt menys quan vaig passar aquell mig any d'Erasmus a Berlin. Jo he anat tornant al poble sovint, per veure la família. Al principi quedàvem. Anàvem als llocs que havien estat escenari de les nostres vides adolescents. Ell, però, havia canviat molt. Era conservador i un punt racista, tot i que solia parlar amb correcció dels immigrants, sense insults. Però es veia que li feien nosa. Parlava de la seva nòvia, de la gent del poble, de coses properes... El que més em molestava era que a ell, segons semblava, no li interessava el que jo feia. No em preguntava res sobre la meva vida. Si jo començava a dir alguna cosa, ell em tallava, tornava als seus problemes, al poble, a la xicota. El justificava pensant que no ho feia amb mala intenció. Estava tan immers en el petit món del poble que ni podia imaginar-se que hi hagués una altra cosa fora. En el fons, tots eren iguals, mirant-se sempre el melic. Si et quedaves allà, no t'interessava res més.

            M'he llevat tot amarat de suor. El somni que he tingut és un malson i és un record. No puc esbiaixar el que he viscut del que he imaginat. Em sento fatal. Voldria que aquella conversa mai no s'hagués produït.

            Va ser en aquella corba del camí que amaga la vista del poble, on sempre comencen les confidències. Passejavem:

-Mira, no t'ho prenguis malament, però volia dir-te una cosa-. El Pere no em va mirar, no semblava sorprès, mirava les pedretes del camí mentre les empaitava, no va dir res.

            -Em sembla que el fet d'estar-te sempre aquí, encara vivint amb els teus pares, ..., t'ha fet perdre molta visió del món. Jo sé que no ho fas a posta, però estàs quedant-te molt tancat.

            -No és cert.

            La gola se'm quedava seca. No trobava la manera de dir-li-ho millor.

- Mai no vols saber res de mi, de Barcelona, de la facultat, de si tinc o no nòvia, de com em va.
-Sembla que et va bé, és el que volies.- Les seves paraules tallaven com ganivets.
-Però no t'interessa saber-ne els detalls.
-És la teva vida.- Va respondre esquerp.- No, no m'interessa.
-T'has enfadat?- El vaig encarar espantat. Va aturar-se en sec.
-Deixa'm cabró!!
-Pere...
- Et sorpèn? El progre-pijo que juga a estudiantet comprensiu a can Fanga! Aquí vivim la vida real, la vida dels que ens l'hem de guanyar. Jo vull ser policia.
-Perquè?
-Perquè m'agrada i perquè vull i tu no n'has de fer res, gallina, jo vull ser un home de debò-. Amb els ulls injectats de sang, va afegir.- I ara no vagis dient pel poble que ens hem enfadat. Pira't i no em tornis a trucar. Ves-te'n!
-No et preocupis per això, no ho diré. Sou tots un poble de merda, no sabeu que habiteu el Planeta Terra!
-I si em tornes a trucar o preguntes per mi, et mato, fill de puta!
-Tranquil que de tu no vull ni la pols de la sabata.- Vaig respondre descompost.

Tenia por perquè el Pere semblava que volia pegar-me. Va fer una mena de gest agressiu. Jo no vaig saber reaccionar i vaig començar a córrer camí del poble.

El dolor d'aquell moment s'ha fet tinta i viu dins d'aquest sobre. Obrir-ho és per a mi, com deixar anar una pus que infecta la ferida. És necessari, però he de trobar un lloc discret, un recer per la meva ànima. Pujo a la Carretera de les Aigües en moto. Camino fins al Mirador dels Xiprers. La pujada i els nervis m'han fet pantejar. Em miro el dit i la ungla que trenquen el paper del sobre. Tanco els ulls mentre trec el plec de dins.



Estimat Cesc,

            sí, estimat, perquè sempre t'he estimat. Mai ho has entès, ni t'ho podies imaginar. Des del primer moment que vas aparéixer en aquell camp de voleibol. Vaig rebre el "fletxasso". Eres tan bell! Els moviments harmònics, el somriure, la mirada, els teus cabells rossos, llargs i despentinats. Eres el meu ideal d'home.
Al principi no vaig insinuar-me per no espantar-te abans d'hora. Vaig presentar-te els meus amics gays pensant que ho notaries. Però tu no vas assabentar-te de res. Aquelles reunions amb tant d'alcohol i porros no et sorprenien a un poblet tancat i conservador com el nostre? Tu les gaudies moltíssim, ho recordo, però mai et va estranyar.
Després vaig decidir que ja no et diria res. Vaig simular ser heterosexual per no perdre't. Et veia tan interessat en dones que no vaig tenir més remei que explicar-t'ho tot sobre elles.
El meu pare m'observava amb preocupació. Em cap cas volia permetre'm viure fora de casa, volia controlar-me. Va inscriure'm a l'escola de policia amb l'esperança que em fessin un home allà. Jo també ho esperava. T'havia perdut a tu, ja no volia cap altre noi. Vaig començar a sortir amb l'Ester per provar de consolar els meus pares. Però, és clar, no funcionava. Per això te'n parlava d'ella. Perquè tot eren discussions.
No saps com pensava en tu cada minut de la meva vida. Com volia que vinguessis al poble.Quan venies no volia escoltar-te, era la por que aqulla vida teva en llibertat fos massa bonica per a mi.
Llavors va arribar el dia de la nostra discussió. Perdona'm Cesc, vaig ser un idiota. Aquesta carta te la vaig començar a escriure aquella mateixa nit, però no vaig ser capaç de dir-te la veritat.
Avui he parlat amb els meus pares. Ja no estudio a l'escola de policia ni surto amb l'Ester. Vull venir a Barcelona. Vull començar una vida nova. Puc comptar amb tu?
T'estimo
Pere






DÍA DE VENGANZA


Xavier Pueyo

En la ladera del cerro, entre retamas, espinos y olivos, Emeterio espera. Sabe que los demás hombres del pueblo están cerca, los oye, los siente. El chaquetón de lana basta no es capaz de contener el frío de la mañana escarchada que apenas apunta a su espalda. La boina calada, los bolsillos llenos con todos los cartuchos que ha podido traer, que no son muchos, los dedos agarrotados sujetando la escopeta, espera. Es una espera tensa, una espera turbia. Ya no tiene la ilusión de pillar a los fascistas por sorpresa, como la primera vez. Esta vez, los falangistas vendrán preparados, y no se dejarán amilanar tan fácilmente. Confía en que, como son una panda de gallinas, de niños bien metidos a pistoleros, todavía podrán con ellos. Sin embargo, no ciegamente, porque quizá hoy haya entre ellos auténticos malhechores e individuos que han visto en esta guerra la manera de hacerse ricos y poderosos, o de vengarse de sus paisanos por afrentas reales o imaginadas. Los odios ancestrales, de generaciones, surgen en esta sucia contienda entre hermanos como si las ofensas fuesen del día anterior.

El sol aún no despunta detrás del Saso, cuando algo se mueve por la carretera, recta como un tiro hasta Alburriente, y que solo se retuerce para remontar la meseta margosa en la que se encuentran, al otro lado de la cual está el pueblo que ellos pretenden defender. A ambos lados de la cinta polvorienta se extiende una tierra ocre, calcinada por el sol abrasador de los Monegros y arrasada por el cierzo, en el que apenas crece alguna viña u olivar, y donde predominan los yermos y secarrales para pasto de ovejas y cabras.

Poco a poco, se vislumbra el objeto, y aún más se escucha, con un estruendo cacofónico y ronco que va creciendo en volumen desde el rumor lejano inicial. Un coche blindado avanza sobre el pavimento blancuzco y, agazapada tras él, corre una veintena de individuos. A medida que va clareando el día se pueden ver los fusiles que se erizan tras el engendro, que avanza a paso de hombre.

Emeterio se da cuenta de que esta vez va a ser difícil, mucho más difícil. Porque el armatoste de acero brinda protección a los falangistillos que van detrás y no va a haber manera de pararlo con escopetas de caza, y ellos, en cambio, pueden disparar sus fusiles a cubierto.

Y todo por el tontaina del Merchán, el hijo del coronel retirado, que se cree que en el pueblo todos están deseando cortarles el cuello a sus padres y desvalijar su casa. Ese no entiende este pueblo, en el que hay demasiada complicidad, en lo bueno y en lo malo, para andar fastidiando al vecino, aunque sea un fascista. Pero el criajo ese ha estado mucho tiempo fuera, y tiene sus propios rencores, sus propios odios. Y también su propia ambición, su necesidad  de méritos, para llegar a capitán, a coronel, como su padre.

Emeterio sabe que esta vez no va a funcionar la defensa. Cuando se ponen a tiro, empieza el fuego graneado desde las matas, los roquedales, las zanjas, pero todo rebota en el armatoste metálico o pasa lejos, desviado por la mala puntería de los cazadores metidos a soldado.

Y enseguida se da cuenta que todo está perdido. Uno tras otro los hombres se van escurriendo hacia el este y toman el camino de Larribera, de donde tiene que venir el destacamento de guardias civiles armados con fusiles de guerra. Poco a poco, de matojo en matojo, se retiran  y salen del campo de visión de la carretera. Y echan a correr, porque saben que si les cogen no verán el anochecer.

Y, poco a poco, la calma se va adueñando del erial, sólo turbada por los ruidos agónicos del vehículo acorazado y por los gritos de jaleo de los falangistas, con sus fusiles, sus correales, sus camisas azules y el brillo de sus botas oculto por el polvo de la carretera. Ya están llegando a Labalsa, su destino, y en el pueblo todos corren a sus casas para no estar en un mal lugar en el momento en que aparezcan.

Escuchas el silencio, que empieza a quebrarse con un rumor sordo y ronco que llega desde el otro lado del collado por el que pasa la carretera. Y sabes que tu padre, ahora, huye, y que los fascistas, como él les llama, están al caer. Y te pones a correr con tus piernas de ocho años calzadas con alpargatas y con las rodillas llenas de costras y chorretones. Y tus amigos también, dispersándoos en direcciones diferentes como una bandada de palomas. Y corres calle abajo, como si en ello te fuera la vida, que quizás sí. Entras como una exhalación en la vieja y oscura casa de muros de adobe blanqueado, donde tu madre espera de pie, con el rostro tenso por la angustia y tus hermanos pequeños arremolinados en torno a sus sayas parduzcas. Y te lanzas apresurado a abrir el arcón de madera, rebuscas en su interior hasta encontrar las dos cajas de cartuchos allí guardadas y, sin pararte a pensar, vuelves a correr hacia el callejón de atrás de la casa, pasando por el corral y la puerta falsa, con el corazón saltándote en tu pecho de niño. Y llegas a la carrera hasta las cuadras que hay cinco casas más abajo, te detienes ante ellas y, siguiendo las instrucciones de tu padre, arrojas las cajas al tejado, primero una y después la otra, cerciorándote que permanecen en aquel lugar inaccesible. Y aún regresas corriendo a casa, donde, al llegar, cruzas una mirada de inteligencia con tu madre, mientras que en el exterior empiezan a resonar las voces ásperas y los culatazos sobre las puertas. Y te agarras de su mano callosa de campesina pobre, esperando. De un golpe, la puerta de la calle se abre, y en el umbral se recorta una figura oscura y vociferante, con el fusil terciado, contra la luz de la mañana. Y, al grito “Fuera, fuera todos, rojos de mierda”, sales con tus hermanos, arracimados en torno a tu madre, y apareces en medio de una pequeña multitud de ancianos, mujeres y niños en la calle polvorienta, empujada con rudeza  por unos individuos con camisas azules, fusiles y pistolas. Sabes que los pocos hombres que ayer estaban en el pueblo, demasiado mayores para ir al frente de batalla, pero también demasiado jóvenes para quedarse hoy en el pueblo, deben estar camino de Larribera de Alcanadre, y que tu padre está entre ellos. Aún así, procuras dejar de pensar en esto y caminas, cuidando que ninguno de los pequeños se despiste en el grupo de gente y así continuar juntos, donde quiera que sea que os conducen. Y llegas a la plaza, donde encuentras el resto de los vecinos, que va llegando en grupos conducidos por otros bruscos falangistas. En medio está, negro y polvoriento, el coche acorazado, un viejo Ford forrado con cuatro planchas de acero y, a su lado, un personaje delgado y un poco raquítico a tus ojos. Sin embargo, por la manera de poner las manos, colgando del correaje, y por su mirada a la vez altanera i rapaz, deduces que es el jefe. Observas la casaca caqui, la camisa azul oscuro, la gorra de plato y, sobre todo, la pistola que lleva en la mano, una negra amenaza de muerte. Y te quedas allí quieto y atento a todo aquello, que antes nunca habías visto, sin saber como continuará, observándolo todo con tu mirada de niño.

El teniente Fermín Merchán paladeaba su triunfo agridulce. Había conseguido entrar en el pueblo a la segunda, después del humillante revolcón de días atrás, cuando intentaron llegar por primera vez y hubieron de retirarse con varios heridos. Tuvo que dar muchas explicaciones a sus superiores y pedir refuerzos y mentir para conseguir el vehículo blindado, sin confesar que los que le habían rechazado eran una pandilla de campesinos armados con escopetas de caza.

Contemplaba ahora aquella chusma de viejos, mujeres y niños con el desprecio del que ha tenido que compartir su infancia con esas ropas gastadas, esas rodillas peladas, esos rostros oscuros y resecos de campesinos pobres en un pueblo pobre en una comarca pobre. Todo aquello que rechazaba como una tara, como un pecado primigenio. Evidentemente, los hombres que le habían disparado no estaban allí, suponía que ya iban de camino a Larribera de Alcanadre para reunirse con el destacamento de guardias civiles bien armados que debían estar viniendo hacia Labalsa. De manera que tampoco podía perder el tiempo, y aunque de buena gana exterminaría a esa chusma exangüe de paletos, con su olor a sudor rancio i a gachas pasadas, desde los más viejos hasta a los niños de pecho, tampoco tenía tiempo ni autorización. La operación era sólo para rescatar a sus padres de las hordas rojas, el más noble de los anhelos, la demostración de su amor filial. Sin embargo, ahora sentía los ojos del coronel Romualdo Merchán clavados en la nuca, recriminación, ahora muda, de ese acto heroico.

Miró luego a sus padres, que estaban allí con el reproche pintado en el rostro, y sintió que nunca podría tener su aprobación, su reconocimiento, que nunca podría superar al fantasma de su hermano mayor, muerto de tifus a los quince años, aquel brillante adversario con el que se había visto obligado a competir a través de la muerte. Y confirmó aquella nueva derrota en los ojos de sus padres, en la recriminación de que su hermano nunca habría actuado así, nunca les habría dejado en evidencia delante de todos sus vecinos, con los que convivían todos los días, pese a las diferencias políticas, de las que nunca trataban. Se sentía profundamente herido en su orgullo, y el odio que profesaba hacia todos aquellos agricultores cobardes, aferrados a sus terrones de tierra estéril como las sanguijuelas a la piel, se hacía tan vivo que casi le dolía.

Fue en aquel momento cuando le trajeron aquellos cuatro hombres, que habían encontrado escondidos en las golfas de una casa. Ellos declaraban que eran una cuadrilla de temporeros, pero Fermín, con una cruel frialdad, les acusó de haberles disparado desde el Saso y de ser unos agitadores comunistas, sin conmoverse lo más mínimo por sus manifestaciones de inocencia. Y, justo antes de que diera la orden de fusilarles, aparecieron otros dos de sus subalternos arrastrando a un joven con el rostro bañado en la sangre que brotaba de su ceja izquierda, partida de un culatazo, y las manos atadas a la espalda. Sollozaba y balbuceaba palabras de clemencia y de inocencia, mientras de la multitud surgía el grito de “mi hijo, es mi hijo, no ha hecho nada, no le hagáis daño”. Le habían pillado cuando intentaba huir del pueblo armado con una pistola, y Fermín Merchán supo al instante que su venganza iba a ser colmada cuando reconoció en aquel personaje sanguinolento a Jesús Ibarz, uno de los que tanto le habían humillado cuando era pequeño. Pese a que tenía dos años menos que Fermín, en más de una ocasión había puesto en ridículo al hijo del coronel, provocándole hasta la pelea y ganándole luego siempre, entre la aclamación de sus amigos. Y decidió que él iba a pagar por todos. Ordenó ponerles a los cinco contra la única tapia que había en la plaza, a patadas y culatazos, designó a diez de entre su tropa para el pelotón de fusilamiento y, completada la liturgia, sin siquiera el previo y protocolario acto de la absolución del cura, que tampoco había, ordenó sin vacilar y con voz bien alta y clara la voz de “fuego “. Sin inmutarse, con una sonrisa en los labios, observó caer los cinco cuerpos como guiñapos, mientras la tierra blanquecina se ennegrecía con su sangre y el aullido de la madre de Jesús Ibarz rompía el repentino silencio que había sucedido al retumbar de los fusiles. Como un coro, el llanto de algunos de los niños más pequeños se sumó a aquel alarido, y el teniente paseó su mirada desdeñosa sobre la multitud allí reunida. Y supo que aquella revancha había sido estéril, porque su odio y su desprecio apenas habían menguado.

A grandes voces, ordenó disponer el automóvil de su familia tras el vehículo acorazado, hizo subir a sus padres, que le contemplaban con el rostro lleno de reproche y amargura, llorosos los ojos de su madre, y dispuso a sus huestes en orden de marcha. Y, tras dar las preceptivos y altaneros gritos de “viva Franco, viva José Antonio, arriba la Falange, arriba España”, la comitiva empezó a ascender por la calle que les llevaba a la carretera de Alburriente, con los ruidos cacofónicos de las máquinas mezclándose con los pasos rítmicos de los falangistas, que empezaron a cantar el “Cara al sol”.

Nadie se movió en la plaza. En todos los ojos se leía la misma sensación de impotencia y de rabia, y sólo el llanto de una madre, abrazada ahora al cuerpo inerte de su hijo, y el de algunos chiquillos asustados, rompía el silencio.

Más tarde, demasiado tarde, llegaría el destacamento de la Guardia Civil y, con él, los hombres que habían intentado, sin éxito, parar el disparate. Y enterrarían a los muertos. Y nunca, nunca olvidarían aquel día de venganza.




MIRAR PER LA FINESTRA


Nuri R. Marinel·lo

Li agrada mirar per la finestra. Li ha agradat sempre. Però, més que mirar, es queda abstreta i, alhora, interrompuda per qualsevol soroll desprès per tot allò que passa per davant d’ella. Crec que ja ho feia des de ben petita, ja que recorda molt bé les paraules de l’àvia quan s’adonava de la seva presència: «Aquesta nena no hi és tota! Un dia es quedarà cega de tant mirar fixament!». I a continuació un clatellot suau la tornava a la realitat. Mes ara, que ja és gran com ho era ella, a casa seva no té ningú que la interrompi i pot quedar-se al seu davant hores i hores o, potser no tant, perquè quan li ve la pixera... El metge ja l’havia avisada: «A certes edats tot va fallant i aquesta és una d’elles». ¿No en podia ser una altra? «Miri, provarem aquestes píndoles. Començarem amb dues al dia. Una al matí, cap allà les nou hores i l’altra cap a les vint-i-una hores. ¿D’acord?». I així va ser com va tornar a començar l’aventura pastillera.

«Pobre senyora! Ja em fa llàstima, ja! Tota sola. Sense ni un parent viu. I mira que se la veu bona dona! Tant de bo li vagi bé la medicina. Perquè sinó ja em veig fent-li la visita a casa seva! En fi...».
–El següent si us plau!

«Vaja, el gat del quint ja vol tornar a saltar al canaló. Que no ho veu que se la fotrà? Per més que diguin que tenen set vides, jo mai ho he tingut massa clar! Manoi, doncs sí, ha saltat i se n’ha sortit. És clar. És gat vell aquest... potser diria que té tants anys com jo. Però què, què està passant al tercer? Què fan ell i ella? Ja tornen a discutir? Ai mare que em sembla que aquesta vegada la cosa està força malament! ...Què? Té un ganivet a la mà? No pot ser! Duc les ulleres? Sí, sí, les duc... Sí sí, que és un ganivet! Però què vol fer-li? Ai que li clavarà! Potser que telefoni a la policia!».

INTENT D’ASSASSINAT DE GÈNERE

Ahir, cap al vespre, al barri sud de la ciutat un marit gelós va intentar matar la seva dona amb un ganivet per creure que aquesta l’enganyava. Una veïna del bloc de pisos del davant que estava mirant per la finestra en aquells moments va poder evitar el fet telefonant la policia. El presumpte homicida es troba a la presó esperant el dia del judici.

«Mi-te-la! Ja torna a estar xafardejant la vella aquella! Tot i que, si no arriba a ser per ella... Potser no està malament tenir algun veí una mica voyeur, amb els temps que corren. Clar que, ben bé, no es pot dir que sembli que ens espií. Jo diria que, al contrari que jo, ella acostuma a mirar però no a veure. De totes maneres ja pot estar-li agraïda la del quint!».


«Ostres, no pot ser! Una altra vegada la pixera! Més val que m’espavili si no vull haver-ho de recollir tot! Una setmana amb les pastilles i no noto cap canvi! Maleït metge!».

–Fa temps que no veig la senyora... mmm... la senyora... si home sí, la senyora aquella tan agradable, molt gran, que viu sola i que acostuma a venir els dijous!
–Ah, sí, ja sé qui vol dir, doctor! Però que no ho sap?
–Què haig de saber?
–Que és morta! La van enterrar fa cosa de dues setmanes. Sembla ser que se la van trobar a tocar de la finestra, xopa de pipí. Segurament devia relliscar amb ell.
–Pobra dona!
–Sí, pobra dona!






LES CLAUS


Nuri R. Marinel-lo
  
«Que no freno, que no freno!»
–Aaahhh!

«Ai mare que me la fotré!»
–Aaahhh!

«Pere, aquesta vegada és pitjor que el martiri que vas patir!»
–Aaahhh!

«El molt...! A qui se li acut llençar-me les claus?»
–Aaahhh!

–Animal! Però què fas? No t’havia dit que no les podies agafar? Ara hauré d’anar-les a buscar!
–Glups, ho sento!

–Mira que t’ho he dit!
–Però de debò que són les famoses claus?

«Tot va començar el dia que Ell em va venir a veure i em va comunicar que en poques hores arribaria l’ànima d’un adolescent que acabava de deixar el purgatori i que venia cap aquí dalt sense acabar d’aconseguir les referències adequades, però que, si jo li feia les preguntes d’examen per a aquests casos i les passava, aleshores podria entrar sense més.»