L’ESPERANÇA

L’ESPERANÇA

Nuri R. Marinel-lo

M’acaben d’escolar pel forat d’una de les regateres diverses que té la casa. Estic emocionat. El camí que haig de seguir fins al meu destí final és d’allò més tortuós. Mes, amb els copets que em donen al darrera per poder introduir tota la meva longitud, vaig serpentejant, poc a poc.

Tinc sort. El recorregut resulta ser força llarg, fet que em permet gaudir d’alguna què altra aventura com ara topar amb algun escarabat que em fa pessigolles o bé un ratolí intentant queixalar-me. «Ves a saber quina menja creu que sóc!». De totes maneres, just abans que em clavi les seves dents fines i esmolades, torno a rebre una nova empenta que el fa fugir «potetes ajudeu-me!».

Encara que la superfície estigui rugosa, freda i empolsegada, l’excursió m’agrada. «Tant de bo em costi de trobar la sortida!».

Avanço a batzegades, segons el ritme d’aquell que em va introduint. De vegades em topo amb un recolze que m’impedeix continuar amb facilitat. Però, amb la insistència de qui m’empeny, aconsegueixo anar tirant fins a notar una petita escalfor. Crec que és el que anomenen «sol» que es deu estar escolant per la cavitat que un dels altres éssers ha fet per tal de poder enxampar-me.

–Ep, ep! Lluís, ja el veig!

–Què?

–Que no estiris més que ja el tinc!

–D’acord, ara empalma’l i quan acabis m’avises!

–Lluís!

–Què!

–Aquí ja he acabat!

–Va bé! Ara faré jo la part que em toca!

«Ui, ui! Què és aquesta escalforeta que recorre tot el meu coure!».

–Manu!

–Sí?

–S’ha encès?

–Sí! Tot està bé!

–Perfecte. Apaga que marxem!

«No sé què passa. Després d’unir-me al corrent pel darrera i a la bombeta pel davant que no he notat més el pessigolleig que fa que aquesta última fulgoregi i la veritat és que, per estar-me quiet sense fer res preferiria estar arrossegant-me i conèixer altres llocs. A veure si tinc sort i el meu amic ratolí torna a passar per aquí i m’allibera! ».