DE L’U AL DEU


  PALMIRA B.

    Ja veurem què en sortirà d’això. Sóc un dels interessats. Fa dos dies he rebut la convocatòria del senyor notari Baldiri Treserres i Quatrecases on ens cita als cinc cosins al carrer Sis d’Oros número set al vuitè pis. És un despatx nou i ens hem de veure a les deu del matí.
No ens hem vist mai plegats. Només en l’ocasió de l’enterrament de l’oncleavi. Ara sabrem què ha fet amb la seva fortuna. Segons la meva mare tenia molts cales perquè era molt garrepa i no gastava. Segons el meu pare, que era el seu nebot,  va ser un home intel·ligent i treballador i per això es va fer ric. En tinc un record llunyà. Si l’home és tradicional hauria de considerar que sóc el més gran. Per tant em pertoca la major part de les seves propietats. 

  
    Ara digues quina cabronada, aguantar una altra vegada els plastes dels meus cosins. Són patètics. Si per alguna cosa se’m va fer pesat el funeral de l’oncle, va ser per haver de com partir el dol amb ells. Quin pal anar al comiat d’una persona que no coneixes. No sé ni perquè ens vol el notari. Que jo sàpiga, el vell no tenia res. Bé, potser algun casalot al poble on va néixer, allà on Déu va perdre les espardenyes. Amb mi que no hi comptin. No posaré ni un euro en una propietat compartida. I si això s’allarga me’n vaig. A les dotze tinc una reunió molt important.


     La mare ja m’ho deia “el dia que falti l’oncle tindrem una sorpresa”. Sempre he pensat que es referia a l’herència. Ella no ho ha vist. Va morir abans. L’oncle ha arribat tan gran que ha enterrat tots els seus nebots directes.  Per això es pot dir que no l’hem tractat. Si no per a fer-nos saber què ens toca, perquè ens han fet venir? Quan estiguem tots junts no sé quina cara fer. Aquesta faldilla em va estreta i em queda curta i quan sec ensenyo massa. Potser hagués quedat millor amb un vestit. Si més no, se’m veu més esvelta. De fet estic prima. L’oncle també ho era. Es veu que m’hi assemblo molt. Segons la mare era un home elegant. Si fos una tieta podria heretar joies, però essent un tiet no crec que en tingués cap.

    L’oncleavi sempre va ser un misteri per a mi. Recordo que va venir convidat a la meva Primera Comunió. No l’havia vist mai, ni tampoc  en aquella ocasió el vaig tractar gaire. Aquell dia estava per altres qüestions. Era la meva festa. Després els més grans parlaven de l’oncle; que si és un solteró, que si és usurer, que si és un fatxenda. No em van agradar gens aquells comentaris. Jo en tinc un bon record. Em va dir “estàs molt bonica amb aquest vestit llarg”, li vaig donar una estampa i ell em va donar un duro. Un duro era molt. Encara el guardo. Més de quatre vegades he estat temptada  de demanar-li diners quan he estat apurada. Si no ho he fet és perquè no he sabut on parava. Amb això sí que ha estat un home estrany. Potser tenia por d’això; que li pidoléssim algun préstec. Ara sabrem si es tracte d’un dineral o d’una misèria. Per aquesta raó ens han cridat a casa del notari. Tant és, al cap i a la fi  el que ens caigui serà ben arribat. Estic contenta perquè veuré els meus cosins,  però dubto si ells ho estaran de veure’m a mi.


    Aquell vellot era un murri. Ves a saber què es va inventar en vida. M’imagino el tip de riure que es devia fer redactant el testament. Es veu que tenia un munt de coses rares. Era un excèntric i col·leccionava tota mena de rampoines que trobava arreu del món. Viatjava molt el bandarra. Com que era solter el punyetero. Ep! Així ho tinc entès. A veure si ara tindrem un ensurt. Oh! Qui ens diu que no se’ns presenta un fill o una filla. En part, m’agradaria veure la cara que posarien els meus cosins. És clar que jo tampoc la posaria gaire bona. Si al final de tot, el molt cabronàs, ens gasta una broma pesada, sóc capaç... sóc capaç de matar-lo.












     

No hay comentarios:

Publicar un comentario