El Pere ja era vell. Ell havia format una família. Ho recordava quan tenia flaixos que li portaven imatges difícils de precisar. Tenia demència i no podia dominar el passat. I menys escara el present.
Recordava els esmorzars amb la seva esposa. Els agradava llevar-se d’hora i prendre’s un cafè amb llet mentre llegien el diari... o una novel·la? Ell li posava un coixí a l’esquena i, tot llegint quedava adormida. Portaven molts anys junts amb la Rosa. No podia dir quants. Havien tingut fills i envellit junts. Repetia el seu nom totes les nits.
Aquelles parets fredes de la residència eren la seva llar. Hi havia més gent, molta. Les relacions es feien difícils. No entenia els companys. Res del què li deien tenia cap sentit. La Rosa no venia a esmorzar els matins, però ell li preparava el coixí cada dia.
Els fills el visitaven i no els reconeixia. En la seva memòria s’havien tornat petits. I a la filla li preparava el coixí per l’esquena. I l’anomenava Rosa. Repetia el seu nom totes les nits.
Aquella tarda el Pere tenia febre alta. Mal de cap fort i suava.
El metge va manar enllitar-lo i vigilar-lo per precaució. Estava alterat i cridava demanant un coixí per la Rosa. Repetia el seu nom dia i nit. Ja millorat, esperava la seva dona per a esmorzar. I ella no venia. No venia mai i el Pere tenia el coixí a punt perquè descansés.
Era evident que els anys acumulats i la malaltia el tenien aclaparat. Quan tenia un moment de flaix no li era possible retenir res viscut. Recordava que la mare tenia un coixí molt bonic. Ell hi jugava. I la Rosa hi descansava. Però no anava a esmorzar mai.
No entenia perquè. Repetia el seu nom cada nit.
La manca de memòria li feia males passades. No podia endreçar el que recordava. Era un galimaties. I la Rosa no venia cap matí. No vindria mai. Repetia el seu nom dia i nit.
La Rosa era morta. Havia estat ofegada amb un coixí. La van trobar sola, a casa seva, a mig matí. Al davant de dues tasses buides de cafè amb llet i amb un llibre obert a terra.
No hay comentarios:
Publicar un comentario