L’ÚLTIM VIATGE DEL PAQUIDERM

Xavier Pueyo.

Primera part - Càmera: acció

El despatx està buit. Pel finestral es divisa la façana de l’edifici del davant, en un continu brillant de miralls que reflecteixen, alhora, els finestrals d’aquest edifici. La taula, de color gris clar, igual que el de las parets, suporta diverses piles de carpetes de colors, fulls de paper i dossiers transparentes, alineats amb la vora. A un costat, a la banda de la única mampara de vidre, una pantalla plana, un teclat i un ratolí informàtic, els cables dels quals es perden sota el taulell. Sobre el ala annexa, més papers i carpetes i un telèfon negre ple de tecles i amb una pantalleta de cristall líquid. Darrera la taula, una butaca giratòria d’alt respatller, també negre, espera.

- Bon dia, Susan – se sent un segon abans que entri un home ros, corpulent, que du un vestit gris desendreçat i ple d’arrugues. D’esquena, sembla un gran paquiderm amb un casc daurat. Deixa sobre la taula una cartera rígida, i seu amb desgana a la butaca. Els seus ulls blau cel contrasten amb la corbata d’un color vermell sang, que porta sobre una camisa blanca, també arrugada i amb alguna petita llàntia seca. Obre la cartera, treu una petita pistola, que deixa a la seva falda, i la torna a tancar amb parsimònia. S’afluixa el nus de la corbata i contempla llargament l’arma, que en les seves manasses és com una petita joguina. Deixa anar un sospir profund.

- Hola Bob, com estàs? Alguna noticia?

- Tot segueix igual, Susan, cap noticia… - diu alhora que dissimuladament introdueix la ma amb la pistola a la butxaca dreta de l’americana - I estic fotut, molt fotut… Enfonsat… En això, tampoc no hi ha res de nou.

La Susan roman al llindar de la porta, amb una ma recolzada al marc.

- Si necessites parlar, estar amb algú,… be, el que vulguis, només m’ho has de dir. A qualsevol hora. Ja ho saps.

- Gràcies… Però no sé el que necessito… Desaparèixer, pot ser… Alguna novetat?

- Han trucat del despatx del gran papau. Et vol veure de seguida. Em sembla que nostre petit dictador està amb ell.

- Anem malament, doncs – diu en Bob, alhora que bufa – A veure que voldran ara.

S’aixeca amb les mans a les butxaques de l’americana i va cap a la porta, on la Susan encara hi és. Aquesta li ajusta amb cura el nus de la corbata i simula arreglar-li el cabell, per després passar-li el tou dels dits per la galta, en una subtil carícia, amb la mirada brillant. S’enretira i deixa passar en Bob.

- Sort! – li diu, mentre ell s’allunya pel passadís amb el pas pesat i fatigós i les espatlles caigudes. Es creua amb homes i dones que s’afanyen amb papers a la ma o amb el telèfon mòbil enganxat a l’orella. Ningú saluda ningú.

Bob obre una fulla de la doble porta, que té un rètol al costat, on s’hi llegeix “General Manager”, i entra en una sala en la que el linòleum deixa el lloc a una tova moqueta verda, como la gespa d’un camp de golf. Allà, dues dones amb la vista fixa a les pantalles d’ordinador teclegen a tota velocitat.

- Sr. Smith, el Sr. Marshall i el Sr. Lackey l’estan esperant – diu la més veterana sense girar la mirada.

Bob tusta lleument la porta amb la ma esquerra, i l’obre.

- Puc passar?

- Entri i tanqui, Sr. Smith.

Bob entra a un enorme i sumptuós despatx, decorat amb mobiliari de disseny fred i, alhora, luxós. Darrera la enorme taula de vidre sobre la que reposen diversos telèfons i un ordinador portàtil platejat, seu un home de rostre bronzejat i cabell gris plata.

- M’ha dit la meva secretària que volia veure’m, Sr. Marshall.

- Efectivament. Segui.

En Bob es deixa caure a la butaqueta de cortesia que queda lliure. L’altra està ocupada por un home menut i rabassut, amb el cabell i la barba curulls de cabells blancs. Bob el saluda fredament:

- Hola, John.

-Aniré directe al gra, perquè tinc poc temps – diu en Marshall alhora que s’aboca endavant, tot recolzant-se sobre la taula – Sabem que la marxa de la seva esposa amb la seva filla fa tres setmanes l’ha trasbalsat, i ja m’ha explicat en John que no n’ha rebut cap noticia des d’aleshores. Entenc que estigui alterat, però això no justifica que tots els comptes de clients que vostè porta vagin a la deriva. John Lackey el va avisar la setmana passada de que això no podia seguir així, però aquest advertiment no ha produït cap canvi en la seva actitud. Aquesta empresa no es una ONG, Sr. Smith, i no es pot permetre el luxe que els problemes personals dels seus col·laboradors interfereixin en el compte de resultats. En conseqüència, li comunico que ens veiem en l’obligació de prescindir dels seus serveis. Està vostè acomiadat des d’avui mateix.

Bob es queda mirant els ulls acerats de James Marshall, como esperant alguna cosa més, amb las mans sempre ficades a les butxaques de l’americana, en silenci. Els segons s’escolen sense que faci cap gest. Marshall, amb la veu carregada d’impaciència, li etziba:

- Reculli les seves coses i deixi lliure el despatx en mitja hora. Hem acabat.- i es recolza al respatller de la seva butaca, en un gest displicent.

En Bob s’aixeca, es dirigeix cap a la porta i, abans d’arribar-hi, es gira. Treu la pistola de la butxaca, la munta i es posa la boca del canó sota la barbeta. En Lackey s’aixeca de cop, amb la mirada desorbitada, en tant que en Marhall, que no ha variat la seva postura, diu fredament:

- No ens munti un numeret, ara. La decisió està presa i és irrevocable.

Bob roman en esta postura uns llargs segons. De sobte, estira el braç i dispara una, dues, tres vegades. Marshall queda desplomat a la butaca amb un parell de forats en seu vestit Armani, mentre en Lackey ha caigut al terra mirant el sostre, amb un tercer ull del que surt un cuc vermellós.

Bob es tomba, obre la porta i surt. Les dues dones continuen assegudes, però ara el miren fixament, sense bellugar-se. D’una segona porta surt un home:

- Que ha estat aquest soroll…?

Calla de sobte en mig del terrabastall, enfonsant-se cap al seu despatx amb dues taques vermelles creixent-li sobre la camisa. Las secretàries criden i es llencen al terra, sota les seves taules.

En Bob surt al linòleum i es dirigeix cap a la sortida de l’oficina, amb el mateix pas fatigós i la pistola a la ma dreta, a la vista. Pels despatxos se aboquen breuement homes i dones que, en veure’l, desapareixen ràpidament. D’una porta, sorgeix picant talons una dona que parla pel telèfon mòbil, amb un vestit de jaqueta verd poma i amb molts diners invertits en una ondulada i rossa cabellera. Sonen dos trons i sobre el vestit de la dona, ara caiguda como un titella trencat, creixen dues roselles.

Bob continua el seu camí cap a la sortida. Abans d’arribar al final del passadís, apareix un guàrdia de seguretat amb la ma sobre la culata del revòlver encara enfundat, que exclama:

- Què…?!

Una flor vermella brota del seu cap amb una explosió, en tant la gorra vola un parell de metres i ell es desploma sobre las cadires del vestíbul d’entrada.

Bob arriba a la recepció amb el pas parsimoniós i la mirada tranquil·la de gran paquiderm. Quan està a tres passes de la sortida, apareixen por la porta dos nous guàrdies de seguretat, subjectant els seus revòlvers amb els dos braços al front, en posició de tir.

- Alto, deixi anar l’arma, les mans al cap!

En Bob aixeca el braç dret, i cinc detonacions retronen quasi a l’uníson a la sala. Un dels guàrdies cau, amb una ma sobre la cuixa esquerra.

En Bob, però, ja no el pot veure, perquè jau immòbil, estès sobre el linòleum amb els braços en creu i les cames separades. Y, en tant que la  seva camisa es tenyeix ràpidament amb el mateix color vermell de la corbata, els ulls li queden fixes, amb la mirada blava perduda en l’infinit

La Susan, asseguda al terra, abraça les seves cames al llindar de la porta del despatx i plora en silenci.

Segona part - Aquell dia

Mai havia estat un home divertit. Ni tampoc li semblava que tingués cap talent especial, si no és el d’evitar que l’aigua s’agités. Però sentia que no es mereixia que la June l’hagués deixat sense cap paraula. Només aquella nota breu, esmolada com un punyal: “Adéu. No ens busquis. June”. Cap explicació. I tampoc es mereixia que s’endugués amb ella a la seva petita Charlotte. Perquè, amb aquest abandonament, la roca sobre la que es recolzava el mon s’havia enfonsat sota els seus peus com una muntanya de sorra seca. I Bob queia amb ella. Avall, avall, avall...

Aquell dia, com tots els dies des de feia tres setmanes, provava d’entendre què havia passat, què havia fallat en aquella història. Ell buscava l’harmonia, la tranquil·litat, la pau. Ja tenia prou guerra en aquella feina de bojos a l’agència d’inversions i, quan arribava a casa, quasi sempre molt tard, volia un espai de serenor on poder respirar. La Charlotte feia esforços per esperar-lo desperta al llit, per rebre l’últim petó del dia i, sovint, el conte inventat. Després, gairebé no tenia esma per sopar amb la June, sentint els seus freqüents retrets sobre “l’hora que arribava” i si “treballava massa”. Però be que li agradaven els diners que guanyava!. Els caps de setmana, en Bob preferia romandre a la llar, feinejant al jardí, arreglant alguna cosa espatllada, llegint o, sobre tot, jugant amb la infatigable Charlotte. La June, en canvi, només pensava a sortir, anar a exposicions, al teatre, al cinema, allà on fos, per tal de no quedar-se a casa. Tenien una cangur molt disponible, una noia hispana de disset anys que tenia molta ma amb la Charlotte, que l’adorava. I aquest era part del problema. El divendres arribava a casa rebentat després d’una setmana esgotadora, tractant d’esbrinar la marxa dels mercats financers, intentant avançar-se a ella per obtenir els màxims beneficis per als seus clients i, de propina, havent passat al menys una hora entre el trànsit sempre bloquejat de Nova York. La disponibilitat de la cangur feia que no tingués gaires excuses per negar-se a les propostes de la June que no fossin “estic esgotat”, a la que seguia la inevitable i odiosa discussió sobre si “sempre estava cansat” i “estava massa temps a la feina”, amb un estrany to de sospita. Per això, normalment havia d’accedir a les demandes de la seva dona, per desprès adormir-se a mitja sessió o estar gairebé mut, amb l’encefalograma pla. I, com a conseqüència de tot plegat, ja feia molt que no hi havia sexe entre ells, i que la fredor d’ella s’accentuava fins a extrems dolorosos per en Bob. Fins que tot se n’havia anat en orris quan la June havia fotut el camp.

Aquell dia, al matí, havia esmorzat quatre flocs de cereal amb la llet, perquè ja no tenia esma per preparar-se el cafè i les torrades i, encara menys, el suc de taronja i l’ou al plat. Després, va desar a la cartera el diari, que recollia sempre de la porta de casa, i la Beretta. Feia un any que l’havia comprada, i el venedor li havia cantat les excel·lències d’aquell model, la Px4 Storm Subcompact Type F, com si estigués explicant les meravelles d’un ordinador portàtil, una càmera de fotos o una rentadora. La June havia volgut que la comprés, perquè havien ocorregut alguns robatoris a la zona on vivien i li havia agafat por. Ell s’havia resistit, pensava que no podia sortir res de bo d’una arma de foc, però ara li agradava anar cada migdia a la galeria de tir pròxima a l’oficina, per buidar un únic carregador, a poc a poc, bala a bala, deu trets. Així, descarregava la seva ira contra aquest mon que el pressionava fins al límit, i després podia recuperar la calma, o  el que ell anomenava així, per més que sabia que només era transitòria. Li agradava sentir el retruny del calibre 40 i la sotragada del retrocés sobre el seu canell dret. També gaudia de la concentració que necessitava per fixar la vista en l’objectiu i prémer suaument el gallet. Com a efecte col·lateral, havia acabat aconseguint una notable punteria amb aquell petit enginy.

En Bob es va mirar la pistola com ho venia fent els últims dies, amb un esguard diferent, potser més fosc i concentrat. Havia caigut en un pou profund i obscur, on quedava a mercè de tots els sentiments d’autocompassió i de desesperació. No havia anat al psiquiatre, malgrat que se sentia defallir cada matí, amb les nits mal dormides, per que, de totes maneres, res no li podia tornar el que havia perdut. I també sentia un estrany plaer en aquest arrebossar-se en la seva tristor. Plorava, plorava molt. Cada capvespre, així que arribava a casa, començava a plorar, i ho feia a estones, durant tota la nit. Anava per les estances esmaperdut. Es passava hores davant el televisor encès, sense que hagués pogut explicar què era el que estava veient. Menjava qualsevol cosa que trobés per la cuina. Les existències de menjar s’estaven exhaurint, i no es veia amb esma d’anar a comprar-ne. La roba bruta envaïa la cambra de dormir, i cada dia que passava n’hi quedava menys, de neta, que mirava d’estirar al màxim. Tot i que tant se li en fotia, el seu aspecte. Era un derrotat, i com a tal vestia. A la feina, es passava hores davant la pantalla de l’ordinador, observant la desfilada de lletres i números que en algun moment havien tingut algun sentit, però als quals ja no trobava cap significat. Si algú trucava, o no s’hi posava o procurava esmunyir-se de respondre amb excuses de salut o d’atrafegament. En Bob estava tocat i enfonsat. I la seva mirada sobre la Beretta era la d’haver trobat la solució als seus problemes, sense decidir-se a dur-la a terme.

Aquell dia, en Bob va engegar el cotxe, disposat a endinsar-se, com cada dia, en el tràfec de Nova York. I, en els seus ulls, es podia percebre que havia tocat fons, que l’últim acte del seu particular drama estava proper.

Aquell dia, en Bob sentí que s’acostava al final.

Tercera part - L’amor sempre deixa empremta

A l’habitació il·luminada per la claror del matí, el detectiu del Departament de Policia de Nova York, Mike Williams, contempla el cos de la dona estirada sobre el llit. El seu rostre està maquillat amb cura, el cabell pentinat. El vestit blanc d’estiu la fa semblar una donzella adormida, esperant per rebre el petó del seu príncep blau per despertar-se. Només que aquesta no es despertarà mai més. Aferrat a la seva ma esquerra, el pot d’ansiolítics buit indica a les clares el que ha passat. Serà feina del forense, que està a punt d’arribar, determinar les causes exactes de la mort. Les causes mèdiques. Perquè les que l’han portat a aquest punt de no retorn estan explicades en la carta que hi ha sobre la tauleta de nit, escrita amb lletra menuda i clara, correguda la tinta en els llocs on han caigut les seves pròpies llàgrimes. El detectiu, amb guants de làtex per no alterar les empremtes que hi pugui haver, i que els companys de la científica s’encarregaran de posar en evidència, torna a llegir la missiva, com si volgués aprendre-se-la de memòria:

Estimat Bob,

A hores d’ara escric una carta que ja no llegiràs. Mai podria haver arribat a imaginar que la nostra història acabés d’aquesta manera. Si se m’hagués ocorregut, t’hauria fet saber amb claredat els sentiments que em brollaven per dins, des de fa tant de temps. Ho faig ara, quan ja és massa tard.

Recordo el primer dia que vaig començar a treballar per tu. Jo venia rebotada d’altres llocs, on m’havia trobat caps per als quals jo no era més que una màquina que contestava les trucades, portava la seva agenda, transcrivia les seves cartes i mecanografiava els seus informes. En el cas que algun d’ells veiés una persona, encara era pitjor. Perquè llavors veia brillar el desig a les seves pupiles i tractaven, de moltes maneres, de grapejar-me, com a mínim. De vegades, el seu alè brut i fastigós era tan a prop, que em venien basques.

Amb tu, tot va ser diferent. La teva mirada càlida em va reconèixer i em vas tractar com a una igual, des del primer dia. La teva amabilitat et feia tan humà, que semblaves, paradoxalment, un extraterrestre perdut en aquest mon de guillats per la feina, pel sexe o per la coca. De seguida em va agradar la teva mirada blava i transparent, el teu rostre franc, el teu cabell de color del blat just abans de collir i el teu cos enorme, necessari per acollir aquest immens cor que s’endevinava al teu interior.

I, a poc a poc, em vaig enamorar de tu. Perdudament. Hi havia, però, un problema: eres casat. I no semblava que hi estiguessis incòmode. Després va néixer la teva filla Charlotte, i et veia cofoi i exultant. Per això mai et vaig dir res dels meus sentiments, encara que les companyes més properes, que sí que ho percebien, m’empaitaven perquè t’ho fes saber. Tanmateix, jo valorava les meves possibilitats i cap de les alternatives m’agradava. Podia passar que, en saber-ho, haguessis posat més distància, i això no ho hagués suportat. O també que, si haguessis tirat la relació endavant, em convertís en plat de segona taula i, amb el temps, una càrrega. O que, finalment, haguessis trencat el teu matrimoni per causa meva, i haguessis estat presoner de la teva ex dona per les visites a la Charlotte, i sé que això t’hauria fet mal, i no em semblava lícit. Vaig ser lleial, o covarda, no ho sé, i vaig callar. I vaig callar també quan la June et va deixar , enduent-se la nena, perquè no volia que prenguessis les meves atencions per compassió i no pel que era, un amor profund. I vaig esperar,  tot pensant que, tard o d’hora t’adonaries de les meves mirades, de les meves carícies casuals, de les meves paraules. I t’he acabat perdent. I em sento immensament culpable. Tant de bo m’hagués adonat que allò que havies amagat a la butxaca era una pistola!. No t’hagués deixar sortir amb ella del despatx.

D’aquell dia, conservo el record de la por, en sentir els trets que retrunyien per tota l’oficina com a emissaris de la mort. Jo em vaig amagar darrera la taula, a terra, com molts altres companys, i patia per tu, perquè la teva enorme corpora era un blanc molt fàcil per a qualsevol. Tot va passar en un quart d’hora, un llarg quart d’hora. Després, el silenci estava trencat per plors, crits d’histèria i, encara més tard, per les corredisses dels policies i dels sanitaris, amb el rodolar de les rodetes de les lliteres. I tu no tornaves. I va ser llavors quan una companya em va dir que havies estat tu, que havies mort cinc persones abans de caure cosit a trets pels guardes de seguretat al vestíbul de l’oficina. I, en aquell moment, ja no vaig tenir força per res més.  Em vaig asseure al llindar de la porta del teu despatx, allà on et vaig veure per última vegada, i vaig plorar sense contenció per tu i per mi, per allò que hagués pogut ser i que mai va poder néixer.

Des d’aquell dia, Nova York em sembla una ciutat gris i fosca. No puc treballar i m’haig de medicar per que, segons el psiquiatra, pateixo una síndrome depressiva aguda. Però jo sé que, allò que fa que estigui com anada i sense forces per llevar-me del llit, és el dolor de la trencadissa del meu cor. I ja no sé què esperar de la vida, que s’ha transformat en un oceà vast, infinit, fosc, intransitable. La meva força de viure se’n va anar amb tu.

Encara conservo al balb dels dits el record del tacte del teu cabell daurat i de la teva pell clara, i els teus ulls blaus em miren des dels ulls de tota la gent que em trobo. I, quan tanco les parpelles, el teu somriure amorós m’acompanya al mon, ara difícil i sincopat, del son. Et trobo molt a faltar, i ja no vull viure una vida sense tu.

T’estimaré sempre.

Susan

Ara caldrà esperar el jutge, per aixecar el cadàver. Embolicat en una bossa negra, el cos desapareixerà darrera les portes del furgó fosc i anirà a parar al dipòsit, on mans expertes li faran l’autòpsia i serà objecte d’un asèptic informe que conclourà la mort per suïcidi. I serà un cas més en una immensa ciutat, que acabarà arraconat en un expedient. Per en Mike, tanmateix, malgrat estar acostumat a veure les coses més inversemblants en aquesta ciutat de deliri, li costarà oblidar-ho. L’amor, encara que sigui en el suprem acte de la mort, sempre deixa empremta.