Mil papallones



Xavier Pueyo 




Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
(Miquel Martí i Pol: “Estimada Marta”)

Estic asseguda a la terrassa de la meva habitació, sola una altra vegada. La soledat d’avui, però, és diferent de la d’ahir, i de la de tots els dies abans d’ahir. La soledat d’avui és lleugera, sense pes, amb una aroma perfumada desconeguda fins ara.
El sol del matí encara no toca on soc. Quatre plantes per sota, la piscina de l’hotel, amb trampolins, tobogans, cascades i sortidors repartits pel seu perímetre, es va omplint de nens que xipollegen, criden i es llencen a l’aigua fent xivarri en múltiples idiomes. Avui, tanmateix, no em molesta aquesta música estrident que esmicola el silenci matinal. Porto una pamela blanca i un vestit de platja de cotó, una mena de samarreta llarga d’un blau elèctric, que em deixa les cuixes a l’aire, i em veig preciosa. Em sento serena i plena, i em faig el propòsit de cuidar el meu cos, que aquesta nit s’ha convertit en el temple de la deessa.

Fa una setmana que m’allotjo en aquest hotel de Costa Teguise, a Lanzarote. Mai havia vingut a aquesta illa, tot esperant a fer-ho en el viatge de noces, quan trobés un home amb qui compartir la meva vida. A les  vacances, feia viatges cada cop més exòtics, al principi amb una colla d’amigues i, finalment, sola, perquè amb algunes havia acabat perdent la relació entre els viaranys del temps i altres havien trobat parella i ara, si viatjaven, ho feien en família. A mi també m’hagués agradat trobar un home, i per això reservava Lanzarote per a l’ocasió. Però aquest any, havent complert cinquanta anys, he decidit que ja no calia la reserva, i que havia d’enfrontar la realitat de la meva soledat, que potser a mi no em toca compartir la vida i que havia d’esborrar aquest anhel de la meva ment. Perquè sento que, essent sincera, darrera de tots els meus viatges no hi havia només el desig de conèixer mon, que també, sinó també la secreta esperança de trobar “l’home”, que m’havia de salvar del meu mon unívoc i transportar-me a un estatus de felicitat. Prou que he sabut sempre que aquest somni en un príncep blau només és això, un somni romàntic i prou. Ja m’adono com les meves antigues companyes aparellades tenen els seus ets i uts amb els seus parteners, i com moltes acaben divorciades o malvivint en una relació infeliç que no acaben de trencar. Jo també he tingut breus experiències amb individus que, sota una aparença amable, buscaven la seva pròpia satisfacció, disfressats amb paraules apelagoses, i he sortit frustrada en cada ocasió. La imatge romàntica però, sempre s’imposa, perquè la potència del somni està, precisament, en la seva qualitat immarcescible i ideal.
Durant aquesta setmana he anat a fer totes les visites de rigor: m’he balancejat sobre els camells per les vores de Timanfaya; m’he esglaiat davant l’espectacle natural del Parc, entrevist a través de les finestres de l’autocar en que t’entaforen per visitar-lo; he somiat unes vacances ideals a l’antiga casa de César Manrique; he gaudit de les vistes i els vents al Mirador del Rio; m’he meravellat davant del paisatge minuciós de les vinyes de La Geria; m’he banyat a les aigües clares de la idíl·lica platja del Papagayo; he menjat peixos de nom impossible de recordar i de gust inoblidable a Arrieta... En resum, he fet tot allò que ha de fer un turista en aquesta illa. I ahir vaig fer allò que no havia pogut fer mai abans d’ara.

M’havia arreglat amb l’únic vestit que duia a la maleta, previst per a les ocasions especials, i vaig baixar als jardinets que envolten la piscina, on una petita orquestra havia començat a interpretar ritmes llatins a tocar del petit quiosc que feia de bar. Les seves taules s’havien disposat encerclant un ampli espai, a prop del petit escenari, que permetia als més agosarats moure el cos en uns simulacres de ball, amb més o menys gràcia. Vaig anar directament a la barra, i estava gaudint de la música tot assaborint un mojito, quan es va apropar un home de rostre colrat i el cabell a mig canusir.
- És una llàstima malbaratar aquesta música sense aprofitar-ne l’energia de la deessa. Em permet ballar amb vostè?
El seu accent era suau i dolç, sense que en pogués precisar l’origen, i la seva veu greu, però no rogallosa, amb una textura vellutada, em va agradar. No obstant, d’una manera purament defensiva, el vaig mirar amb un posat indiferent. Ell va insistir:
- Si us plau.
Aquestes paraules, pronunciades amb una mirada d’un blau intens, em van convèncer d’acceptar.
Era un ballarí excel·lent. Val a dir que a mi m’agraden molt, els ball de saló. N’he fet uns quants cursets, que vaig començar a la caça d’un baró lliure, però que em van engrescar més enllà d’això, com una manera ordenada, però lliure, d’expressar-me amb la música. Per això vaig valorar la seva manera de moure’s, de dur-me, d’insinuar-me les figures amb breus pressions amb la mà. Vàrem començar amb un merengue, i després es van succeir cha-cha-chas, cumbias, tangos,... Aviat em vaig sentir flotar sobre la pista, amb aquell acompanyant de rostre agradable, de passes delicades, de maneres suaus.
Van arribar els boleros i em sentia tan feliç i transportada, que em vaig arrambar al seu cos esvelt i lleugerament musculat sense tenir massa consciència del que estava fent. A poc a poc, vaig sentir-me defallir en aquell balanceig dolç, i vaig apropar la meva galta al seu coll, tot aspirant el seu aroma net. Vaig sentir que desitjava aquell home, que volia fer l’amor amb ell, i el llenguatge del meu cos m’ho indicava a les clares. Sentia la seva mà sobre l’esquena amb un calfred que m’eriçava la pell. I, en acabar els compassos de “Esta tarde vi llover”, els nostres llavis es van trobar, amb lleugeresa, prolongant el ball que havia terminat, amb petites pessigades i tocs molt lleus.
- Em sembla que haurem de seguir la dansa en un altre lloc, no et sembla? – em va dir en to amorós.
Jo amb prou feines vaig emetre un “si” mig ofegat, i vàrem pujar a la meva habitació entrellaçats, no recordo gairebé ni com, amb els nostres cossos buscant-se pertot.
En arribar, pel balcó entreobert es filtrava la música, esmorteïda per la distància. I vàrem continuar ballant lentament, amb la única llum del resplendor de la lluna, sense fer cas dels ritmes que s’anaven esdevenint en una mena de boira sonora que ens envoltava.
Les seves mans es movien al llarg del meu cos, des del clatell fins als malucs, amb el tou dels seus dits despertant la meva pell amb estremiments subtils.
Sense pressa, entre carícies i petons, em va treure les calces i els sostenidors, que en un breu lapse de consciència vaig lamentar que fossin de cotó, còmodes, però poc atraients. Va ser només un moment, perquè va deixar d’importar-me un segon més tard, quan els seus dits em van resseguir els llavis de la vulva, a aquestes alçades absolutament xopa, entretenint-se amb el tou d’un d’ells, el més hàbil, al voltant del petit botó del clítoris.
La meva boca s’havia quedat enganxada a la seva, les nostres llengües enllaçant-se en una dansa que només elles semblaven conèixer. La seva ma lliure m’acariciava l’esquena, en un moviment llarg i tendre. Jo ja no podia fer altra cosa que bleixar, abandonada al plaer que m’anava envaint, a poc a poc, pujant per la meva columna com un corrent d’aigua, cada cop amb més força, cada instant amb més intensitat, en tant que la calor em baixava per les cames, avall, avall.
Fins que el sortidor va esclatar en espurnes de colors, i canviava d’alçada i de textura, i les cames no m’aguantaven mentre volava per espais incommensurables, entre solcs de llum multicolor i aromes de totes les fragàncies, i tota jo m’obria com una immensa orquídia que rebés mil papallones daurades. Vaig perdre la consciència de mi mateixa, i era alhora les papallones, l’orquídia, la llum, el sortidor. Finalment, en una vall d’aquell remolí de sensacions, vaig aconseguir articular un “para un moment, t’ho prego”. Em vaig acabar de treure el vestit amb mans tremoloses i em vaig estirar al llit. Ell també es va llevar la roba, i es va estirar al meu costat i, en aquell moment, el seu cos em va semblar d’una bellesa inenarrable.
Llavors ell va tornar a acariciar-me, cobrint el meu cos de petons, i va continuar el seu joc amb el meu petit apèndix sensitiu. I jo vaig tornar a viatjar a espais onírics inconeguts entre onades de plaer que pujaven i baixaven, fins que vaig perdre el sentit del temps, de l’espai, de mi.
Finalment, esgotada, vaig necessitar sentir-lo dintre meu, i li vaig mussitar “penetra’m ara, ara”. I ell hi va entrar, fent que les meves cames s’obrissin tant com mai hagués pensat que fos possible. El meu cos havia esdevingut flexible com un jonc, i em sembla que hagués pogut regirar-me com una gata sobre si mateixa. Percebre’l a dins em va fer sentir una enorme energia amorosa, i abraçava en seu penis amb la meva vulva càlida i humida volent-li tornar tot el gaudi que m’havia proporcionat.
Quan ell va arribar a l’orgasme, en un prolongat espasme acompanyat d’un gemec sord, ens vàrem quedar abraçats una llarga estona, sentint-nos mútuament els batecs del cor, les palpitacions de les venes, els estremiments de la pell, en un silenci còmplice i tendre.

Quan m’he despertat aquest matí, ell ja no hi era. A sobre del coixí, m’havia deixat una nota: “Estimada Marta: T’estic molt agraït per haver-te lliurat a l’energia de la música i de l’amor i haver-te concedit el plaer de la deessa. Que ella et doni la felicitat. Per sempre el teu serf, Robert.”
Durant uns minuts, m’he quedat atònita, sense reaccionar. Al cap de poc, va emergir amb força l’agraïment pel que m’havia estat donat, per aquell immens regal, i els ulls se m’enterbolien en un plor joiós. I vaig pensar que aquell home potser havia estat enviat per aquella deessa que ell invocava com a regal pel meu cinquantè aniversari.

Sento que ja res no serà com ha estat fins ara, que alguna cosa dins meu s’ha alliberat, i que mai més podrà ser engabiada. I, per sempre més, persistirà dins la meva memòria la sensació de mil papallones daurades al voltant d’una orquídia oberta a l’amor.


No hay comentarios:

Publicar un comentario