El Padrí Ventura

 Josep Maria Carbonell.

Feia temps que hi volia pujar, però no gosava. Al novembre, quan a les primeres neus el Padrí Ventura ens va deixar, vaig prometre a la seva filla que un dia hi tornaria  per ajudar-la a revisar i endreçar les coses, sobretot els papers. Ella m’ho va demanar encara a peu de la tomba amb una llosa per capçalera encarada al sol ponent del Cadí. Jo que havia passat tantes hores parlant amb ell durant tants anys, sabria potser perquè el padrí de tant en tant es posava a escriure en una llibreta i després l’amagava. El Ventura no era ordenat i ho tenia tot en calaixos i en alguna carpeta que vessava.

A la fi m’he decidit.. Era una promesa a la filla del Ventura, he reunit el suficient coratge i he fet el viatge amb el cor encongit i la imatge del padrí durant tot el camí fins al poble.

Entrem a la cambra tancada des de fa quasi tres mesos. Demano estar sol i després de donar una fugaç ullada, m’assec a la taula plena de papers, diaris i uns quants llibres.

Separo papers, factures de la llum, notificacions de l’Ajuntament, retalls de diari. Cap llibreta.

Al segon calaix en un doble fons per fi apareix. Amb una gran emoció l’obro: el diari del Ventura.

Comença el 13 de Juny del 1943.

“Avui els soldats alemanys s’han arribat fins el poble. Fèien impressió amb els seus gossos. Com és que ells sí que poden passar la frontera? Han donat un vol i han tornat a marxar cap a Enveig.”

Passo uns fulls.

“29 Octubre 1944: 

Quina llauna! Ja ha començat a nevar i he estat molta estona per anar a peu  a l’escola de la Tor de Carol ja que feia torb, al migdia com que empitjorava ens han dit que tornéssim a casa. A mig camí ens hem trobat els homes del poble que ens venien a buscar”

Les dates dels escits es van espaiant cada vegada més. No m’en puc estar i passo a l’últim full de la llibreta.

“Novembre, 2010

Sento que això s’acaba. Miro per la finestra. A fora fa molt fred però encara no ha començat a nevar. He viscut feliç al voltant de la meva família i els meus amics. He caminat per tota la muntanya i n’he transmès els noms de cada lloc: torrent, pleta, gespetar, serrat,  font, cases, sobretot al meu amic que pacientment, ho ha anat  escrivint ens les nostres llargues xerrades de capvespre.. Els noms dels llocs s’estan perdent. I de les coses ! D’una ficela en diuen cordill, d’una socissa botifarra, i de les trumfes patates! Diuen que la gent que està venint de terra enllà portarà riquesa a la vall. Potser sí, però de moment el que veig és que estem perdent la parla i els nostres costums.

Si és que existeix un altre barri els ensenyaré la parla cerdana com he fet als meus fillols. Espero que hi hagin moltes muntanyes i una gran vall com aquesta. I si potser, no faci gaire fred.

M’emporto el secret del meu germà Ton. Queda escrit i ben explicat el que va passar. Si  algú troba aquesta llibreta, jo ja no hi seré.” 

Tanco la llibreta i miro a fora. De la barbacana cauen unes gotes. Comença a ploure. Em quedaré fins demà.