Al meu estimat Chard

Nuri R. Marinel-lo

Al meu molt estimat Chard, no sé pas si ets capaç de fer memòria de l'última vegada que vam treballar plegats. Jo sí. Va ser el nadal de 2050, data en què el darrer descendent de la família va decidir tancar la fàbrica. Era ja molt gran. No tenia cap hereu. I deixar-nos a tu i a mi en mans de desconeguts no li feia cap mena de gràcia. Sempre deia que els nostres cacaus i altres menjars amb què ens barrejaven només podien entendre’ls i conèixe’ls aquells que ens portaven a la sang. Te’n recordes? Jo sí. En aquests moments tan sols queda una porció petita de mi mateixa en un vell prestatge mig arraconat d’una antiga adrogueria que, d’aquí a poc, tancarà i em temo que, en el temps que li queda, ningú s’adonarà de la meva presència i moriré allà, sola, oblidada per sempre més.

Recordes quan vam sorgir el 1825 de la mà d’en Philippe? Jo sí. Vàrem arribar a poca gent, però erem tan bons que en un any ja vàrem a tenir germans i gairebé tothom ja ens conieixia. En Philippe ens estimava tant que sempre ens va tractar amb tota cura i estimació. Era un bon home. Em va saber molt greu quan va morir el 1844. Però haig de reconèixer que tots els que el van succeir també ens van saber continuar tractant. Oi? Però bé, què més t’haig de recordar si estàvem tots dos junts?

Chard, estimat meu, segons m’han dit el Sr. Sitos i la Sra. Laca que no fa gaire que han arribat amb la darrera comanda, a tu, actualment, no et va gaire millor que a mi. I és per aquesta raó que t’escric. Penso que hauríem d’intentar reunir-nos i intentar refer-nos, com sigui i quan més aviat millor. Què et sembla? Què et semblaria tornar a néixer i continuar formant part del món?

Si us plau, no et demoris en la teva resposta. Recorda que gairebé no em queda temps i que, encara que d’aquí a uns dies serà Nadal, els miracles, avui dia, malauradament, no són tants.

Sempre teva.

Su,

Desembre de 3000