Al meu estimat Chard

Nuri R. Marinel-lo

Al meu molt estimat Chard, no sé pas si ets capaç de fer memòria de l'última vegada que vam treballar plegats. Jo sí. Va ser el nadal de 2050, data en què el darrer descendent de la família va decidir tancar la fàbrica. Era ja molt gran. No tenia cap hereu. I deixar-nos a tu i a mi en mans de desconeguts no li feia cap mena de gràcia. Sempre deia que els nostres cacaus i altres menjars amb què ens barrejaven només podien entendre’ls i conèixe’ls aquells que ens portaven a la sang. Te’n recordes? Jo sí. En aquests moments tan sols queda una porció petita de mi mateixa en un vell prestatge mig arraconat d’una antiga adrogueria que, d’aquí a poc, tancarà i em temo que, en el temps que li queda, ningú s’adonarà de la meva presència i moriré allà, sola, oblidada per sempre més.

Recordes quan vam sorgir el 1825 de la mà d’en Philippe? Jo sí. Vàrem arribar a poca gent, però erem tan bons que en un any ja vàrem a tenir germans i gairebé tothom ja ens conieixia. En Philippe ens estimava tant que sempre ens va tractar amb tota cura i estimació. Era un bon home. Em va saber molt greu quan va morir el 1844. Però haig de reconèixer que tots els que el van succeir també ens van saber continuar tractant. Oi? Però bé, què més t’haig de recordar si estàvem tots dos junts?

Chard, estimat meu, segons m’han dit el Sr. Sitos i la Sra. Laca que no fa gaire que han arribat amb la darrera comanda, a tu, actualment, no et va gaire millor que a mi. I és per aquesta raó que t’escric. Penso que hauríem d’intentar reunir-nos i intentar refer-nos, com sigui i quan més aviat millor. Què et sembla? Què et semblaria tornar a néixer i continuar formant part del món?

Si us plau, no et demoris en la teva resposta. Recorda que gairebé no em queda temps i que, encara que d’aquí a uns dies serà Nadal, els miracles, avui dia, malauradament, no són tants.

Sempre teva.

Su,

Desembre de 3000

El Padrí Ventura

 Josep Maria Carbonell.

Feia temps que hi volia pujar, però no gosava. Al novembre, quan a les primeres neus el Padrí Ventura ens va deixar, vaig prometre a la seva filla que un dia hi tornaria  per ajudar-la a revisar i endreçar les coses, sobretot els papers. Ella m’ho va demanar encara a peu de la tomba amb una llosa per capçalera encarada al sol ponent del Cadí. Jo que havia passat tantes hores parlant amb ell durant tants anys, sabria potser perquè el padrí de tant en tant es posava a escriure en una llibreta i després l’amagava. El Ventura no era ordenat i ho tenia tot en calaixos i en alguna carpeta que vessava.

A la fi m’he decidit.. Era una promesa a la filla del Ventura, he reunit el suficient coratge i he fet el viatge amb el cor encongit i la imatge del padrí durant tot el camí fins al poble.

Entrem a la cambra tancada des de fa quasi tres mesos. Demano estar sol i després de donar una fugaç ullada, m’assec a la taula plena de papers, diaris i uns quants llibres.

Separo papers, factures de la llum, notificacions de l’Ajuntament, retalls de diari. Cap llibreta.

Al segon calaix en un doble fons per fi apareix. Amb una gran emoció l’obro: el diari del Ventura.

Comença el 13 de Juny del 1943.

“Avui els soldats alemanys s’han arribat fins el poble. Fèien impressió amb els seus gossos. Com és que ells sí que poden passar la frontera? Han donat un vol i han tornat a marxar cap a Enveig.”

Passo uns fulls.

“29 Octubre 1944: 

Quina llauna! Ja ha començat a nevar i he estat molta estona per anar a peu  a l’escola de la Tor de Carol ja que feia torb, al migdia com que empitjorava ens han dit que tornéssim a casa. A mig camí ens hem trobat els homes del poble que ens venien a buscar”

Les dates dels escits es van espaiant cada vegada més. No m’en puc estar i passo a l’últim full de la llibreta.

“Novembre, 2010

Sento que això s’acaba. Miro per la finestra. A fora fa molt fred però encara no ha començat a nevar. He viscut feliç al voltant de la meva família i els meus amics. He caminat per tota la muntanya i n’he transmès els noms de cada lloc: torrent, pleta, gespetar, serrat,  font, cases, sobretot al meu amic que pacientment, ho ha anat  escrivint ens les nostres llargues xerrades de capvespre.. Els noms dels llocs s’estan perdent. I de les coses ! D’una ficela en diuen cordill, d’una socissa botifarra, i de les trumfes patates! Diuen que la gent que està venint de terra enllà portarà riquesa a la vall. Potser sí, però de moment el que veig és que estem perdent la parla i els nostres costums.

Si és que existeix un altre barri els ensenyaré la parla cerdana com he fet als meus fillols. Espero que hi hagin moltes muntanyes i una gran vall com aquesta. I si potser, no faci gaire fred.

M’emporto el secret del meu germà Ton. Queda escrit i ben explicat el que va passar. Si  algú troba aquesta llibreta, jo ja no hi seré.” 

Tanco la llibreta i miro a fora. De la barbacana cauen unes gotes. Comença a ploure. Em quedaré fins demà.

Tramuntana a Menorca

Josep Maria Carbonell

-Tramuntana, tramuntana, francament Quim, quan et poses una cosa al cap no hi ha qui te la tregui.

-Idò Jan, és que amb tu no es pot rallar. Valtros així que arribau de sa Península us pensau que ja ho sabeu tot d'aquí, i quan diem, no es pot sortir amb sa tramuntana, doncs no es pot sortir. I prou. No ens estarem rallant tot es matí, jo tenc sa faena a ‘s port amb sa barca.

-Total per anar fins a Pregonda...! Ets tant  tossut. I si esperem havent dinat

per a arribar-nos-hi.

-Recoi Jan ! Es veu ben bé que no hi enteneu res. Al capvespre segurament girarà a garbí, però encara fort. Calmarà potser a s'horabaixa, però llavors ja no tindrem llum. Caldrà esperar a demà a veure si ha calmat.

-Quin disgust tindran els nens, ho esperaven tant...

-Ets al·lots prest els portes a Binigaus amb es cotxu. A veure si ho aprens, quan fa tramuntana s'ha d'anar al sud.

En Jan no podia entendre que veient el mar tant pla dins la badia hi hagués problema fora la bocana.

-Escolta Quim, i si donéssim una volta per la badia? Ens podríem banyar a la platgeta

de s'Arenalet i almenys els nens estarien contents.

-D'acord, si hi insisteixes d'ací una hora tots a sa Martina, però quedi clar que a sa bocana ni ens hi acostarem. Ah! I es cà el deixau a ca vostra,  no vull que m'esbulli res de sa barca.

-Portem alguna cosa per picar a la platja?

-Valtros portau només es bòtil amb s'aigo fresca  per als nins, des ranxo ja me

n’ocuparé jo. Portaré uns pastissets, amargos i crespells, que als al·lots els agradarà molt.

En Quim se’n va cap a casa depressa per a donar la notícia. Només entrar pregunta :

-Maria  ! on son els nens ? prepareu-vos tot seguit que anem a donar tomb amb la barca del Quim.

-Els nens? Han marxat en bicicleta amb els veïns, com que han dit que feia tramuntana....

L'envelop

Nuri Marinel·lo

– Perdó, jove, que podria llençar a la paperera l’envelop que li ha caigut a terra?

– Òstia la iaia! I a tú què et va i què et ve que jo tiri el paper a terra? No és meu? Doncs bé puc fotre’n el que vulgui!

– Té raó, no és que em vingui o no el que sigui seu, però sí que em ve el fet que l’hagi intentat canestar i no hagi aconseguit els dos punts. Podria tornar a intentar-ho?

– Deixi’m en pau, senyora! Si tant li molesta faciu vostè!

– Que potser et fa mal l’espinada?

– La què? Si tindrà collons la tia! Es pot saber què diu?

– Res, no dic. Tan sols he pensat que m’havia creuat amb un futur jugador de bàsquet i resulta que, en realitat, m’he trobat amb un marrà.

La dona, sense perdre la compostura, s’ajup, agafa l’envelop, el llença a les escombraries i marxa tranquil·lament deixant el noi amb la boca oberta i sense paraules.

Una mirada

Lola Castañ

Tens una mirada tranquil·la, plàcida, sense temors, emana il·lusió i ganes de viure. Mires el teu cafè del matí asseguda a la confortable sala de casa, tot és serè, però mai no deixaràs que ningú penetri als teus dimonis interns, que obren la teva caixa negra, tampoc la teva filla vols que entrevegi en els teus ulls la teva vida passada, tot l’esforç i la negror que has hagut de suportar per arribar a trobar aquesta pau i aquesta vida sense sobresalts, com si les coses rodessin per si mateixes.

La duresa de la teva vida vols que quedi enterrada i que solament surti algun pensament, de nit, en la foscor i la solitud de la teva cambra.

¿Quién eres tú?

María Luisa García Cánovas

Cuando naces, si pudieras pensar y expresarte dirías que eres un apéndice de tu madre, que formas parte de ella. Pero pronto llega un día que empiezas a experimentar el tú y te das cuenta de que estás sola y que entre tú y los demás se abre un abismo. Te sientes apartada y terriblemente vulnerable. Tienes mucho miedo.

Instintivamente, buscando seguridad, comienzas a repartirte. Y empiezas a verte como la hija de, la hermana de, la nieta de… Y a medida que creces sigues dividiéndote. La amiga de, la alumna de, la amante de, la esposa de… Te llegas a partir tanto que te difuminas en tus roles. La madre de, la colega de, la directora de… Estás completamente perdida y ni siquiera eres consciente. Entonces la vida te da un golpe de muerte. Ahora eres la viuda de. Y te paras.

Por primera vez te detienes a pensar en ti… Y surge la gran pregunta ¿quién eres tú? Vuelves a sentir el mismo miedo que a los dos años. Te ves sola, al borde del precipicio que te separa del resto del mundo, preguntando como en el chiste… ¿Hay alguien más?

Buscas respuesta en la filosofía y te das cuenta que desde siempre, todos se plantean la misma cuestión y aún te surgen más preguntas.  Investigas en la religión y descubres que ellos sí tienen todas las respuestas, pero no te convence ninguna porque pretenden convertirte en siervo, sin voz ni voto. Se te abre el camino de la ciencia, acudes a un psicoanalista y empiezas a buscarte a ti misma. Y un día -en un momento de pura esquizofrenia-, te encuentras con la otra frente a frente. Tienes un susto terrible. ¡Eres tu peor enemiga!

Comprendes que va a ser difícil y doloroso, pero has encontrado un hilo del que tirar y ahora ya no puedes detenerte. Eres como un pitbull que no suelta presa.

Por tu cuenta y con la ayuda de otros que también buscan la misma respuesta, sigues investigando y profundizando en ti.  Descubres que tu encuentro no fue contigo misma sino con el ego que te fabricaste, un tú falso y esclavizante.  Y continúas ahondando.  Atraviesas las corazas de protección que construiste con tu mente para protegerte. Algunas de hormigón armado, otras sutiles y transparentes, las más difíciles de descubrir porque parecen formar parte de ti, quienquiera que tú seas. Con decisión, aunque temblando, te enfrentas a las tinieblas del miedo, a las garras  del sufrimiento, a las agujas del dolor, al peso de la culpa, a la explosiva rabia… Todas las emociones que has ido reprimiendo e ignorando. Cuando consigues eliminar, llorar, gritar y expresar  todo eso, y por fin te vacías por dentro, es cuando, allá en el fondo empiezas a ver algo, a sentir algo, a reconocer algo… Una corriente cálida, dulce, amorosa y cada vez más potente comienza a llenarte. Y te sientes reconfortada, te sientes plena, te sientes en paz,  te sientes alegre, te sientes amada... Y sabes que esa eres tú.