Blanc

Nuri R. Marinel·lo


Sempre havia dit que volia pintar però que mai trobava el moment, per això mai havia volgut que li regalessin cap estri per dur a terme aquell somni. Emperò, així que va complir els seixanta-cinc, la dona i els fills, per tal de no tornar-lo a sentir, van regalar-li una bona capsa de pintures acompanyada d’un llenç força gran, un cavallet i pinzells de tota mena. I allí estava ell, a les cinc de la matinada d’un dilluns de juliol, carregant-ho tot al cotxe per traslladar-ho a un dels paratges que més li colpien l’ànima.

Va arribar. Va aturar el cotxe. Va respirar fons i va sortir del cotxe. Tot seguit va començar a treure tots els estris amb aquella cura característica que es té quan s’obre una cosa per primera vegada. Per últim, el llenç al cavallet, mirant-lo a ell i d’esquena a aquella sortida roja, malva, salmó violeta del naixement del dia, emmarcada per un parell de penya-segats que flanquejaven la cataracta que queia sobre la llacuna que donava al riu que fluïa per la terra vermella, envaïda per uns quants pams d’herba fresca.

Davant d’ell el blanc del llenç. Al costat, la capsa oberta de pintures. Entre el dits de la mà esquerra la paleta plena amb una petita proporció de pintura de tots i cadascun dels tubs d’oli i, a la dreta, el pinzell. I ara què? Per on començar? Tenia un problema. Li feia por no aconseguir transmetre la sensació que aquell lloc li transmetia i, estava convençut que, si no ho aconseguia, restaria tota la màgia que hi havia. Però, va tenir sort. Una diminuta i gràcil volva de la flor dels àngels va fregar el blau i va posar-se sobre el llenç. Era un senyal. Havia de començar pel cel. I així ho va fer.

–    Perfecte, ara sí! Firmaré aquí i ja està! M’ha quedat de... Ai la mare! Però què ha passat? On està?

Havia pintat amb un estat tan adrenolític que no s’havia adonat que, pinzellada que donava, tros de paisatge que desapareixia. I, és clar, quan va alçar el cap, allà no quedava res. Fins on arribava la seva pintura, s’havia fet el buit. L’havia pintat tan exacte que el de debò, ara, estava a la tela.

–    Ostres, no! Això no pot ser! I ara com ho arreglo jo?

...

–    Ja està, ja ho tinc! –I, abans que arribés un aire més fort que el que es notava, va mullar amb avidesa un pinzell net amb força aigua per aigualir el color blanc i va donar una capa emblanquinada a tot el quadre, com si li hagués aparegut boira de cop i volta.

Acabada la capa. Va seure a esperar.

El vent no va trigar a arribar i la boira es va anar esvaint donant pas al cel, els penya-segats, la cataracta, la llacuna, el riu, la terra vermella i els pams d’herba. I ell, davant del llenç, altra vegada blanc, va respirar. Ara entenia perquè mai havia trobat el moment.