El bar

 Xavier Pueyo 

El so de les meves passes era l’únic que m’acompanyava. Descompassat i vacil·lant, això sí. El cap emboirat feia que les tasques de coordinació que el meu cervell intentava dur a terme tinguessin un resultat passable. Diguem que se n’anava sortint, amb alguna topada amb fanals, papereres o el cantell d’alguna rajola que sobresortia al bell mig de la vorera. La tonalitat blavosa de la llum afegia un to d’irrealitat a la successió de naus industrials tancades i fredes que limitaven el carrer a banda i banda. No sabia on era ni per on tornar a casa, estava ben perdut. En tombar una cantonada, em van sobtar uns llums intermitents. Aturant-me per poder fixar la vista, vaig llegir “BAR” en les lletres rosades d’un cartell de neó, envoltat de bombetes de colors que feien pampallugues. Entre la boira que omplia la meva ment, va sorgir una sensació de sequedat a la boca, i la necessitat d’apaivagar-la. “Què bé!”, em vaig dir, “l’últim bar obert”.

Fent tentines, vaig travessar el carrer desert, no sense ensopegar amb la vorada i anar a petar de nassos contra la paret. Em vaig aixecar de terra com vaig poder i, a la gola eixuta, s’hi va afegir un incomprensible mal de cap. Vaig arribar al davant del local, i vaig empènyer la porta amb força, però aquesta no s’obrí.

- Merda, està tancat! -, vaig dir, mentre intentava recuperar l’equilibri agafat a la maneta. Llavors va ser quan el pany va cedir i la porta va aprofitar el moment per, en un elegant moviment de la fulla, obrir-se cap enfora de bat a bat. Això em va agafar desprevingut, i vaig caure un altre cop, ara de cul, sobre un bassal que hi havia a prop. Jo no recordava que hagués plogut, i ho va confirmar la olor que, de sobte, em va impregnar.

Al segon intent vaig aconseguir entrar. Era un tuguri petit, amb només tres taules rodones i una barra no gaire llarga, d’un color vermellós. A l’escassa llum que proporcionaven quatre bombetes mal comptades, vaig poder distingir una cambrera. De fet, era “la” cambrera, perquè no hi havia ningú més. Tret de mi, es clar. Articulant el millor que vaig poder, vaig demanar:

- Un cubata de rom, sis flau.

La noia, de pell molt blanca i cabells negres com el carbó, recollits en dues trenes, va moure’s amb precisió i silenci. En un tres i no res, tenia al meu davant un got llarg amb dos glaçons i un líquid daurat, que el meu olfacte va identificar, sense cap dubte, com a rom cubà.  Al seu costat, va posar una Coca-Cola, ja oberta. A l’altra banda del taulell, les formes rotundes de la noia, revestides d’una arrapada samarreta negra, donaven un fons entretingut a l’espurneig del gel que surava sobre el rom. Vaig anar per agafar l’ampolla, però aquesta no parava de moure’s i em resultava difícil atrapar-la. La cambrera, però, va ser més ràpida, la va entomar i va abocar el seu contingut dins el got. En aixecar la vista, vaig topar amb un somriure d’un carmí viu i, després, amb la càlida mirada d’uns ulls de color de mel. Li vaig tornar el somriure, mentre agarrava el got abans no comencés a bellugar-se. Vaig fer una glopada llarga i concentrada al combinat, assaborint-lo amb delectació

- No troba que ja va una mica carregat, aquesta nit? – em va dir amb una cantarella.

- Potser fi, tenia la soca beca. Ara ja està llumada – li vaig respondre, sense deixar anar la beguda, no fos cas que es llencés a córrer per la barra. – No sabia que hi hagués un far per aquí. De fet, no sé on és “aquí”, perr que fa una pona esstrona  que no ché on shoc. Com esh diu?

- El bar?. “Vermell”.

- Protsher s’hauria de dir “Buit”. No nyà ningú, ji, ji.- en va agafar un riure tonto, no sé de què.

- Es que no fem gaire publicitat. És més aviat un entreteniment que un negoci. Alguna cosa hem de fer mentre esperem.

- Eshperem? – Vaig fer un altre glop, per dissipar el núvol que tot d’una em passava pel mig del cap – Xo no eshpero ningú. I vostè?

- El llop.

Em va semblar que no ho havia sentit bé. La boira no s’aclaria, més aviat al contrari. Així que vaig mormolar:

- El llop.

- Sí, el llop. Fa molt que ens busca i ens acabarà trobant. Llavors serà el duel final.

Vaig intentar mirar la mel del seus ulls, provant d’esbrinar si se’n fotia. Cosa difícil, perquè fixar la vista era una  altra de les moltes tasques que en aquell moment em costava d’aconseguir. De fet, vaig desistir, i em vaig entretenir en la vermellor dels seus llavis, sense rastre de cap somriure burleta.

- A qui trobarà? Jo no en sé res, d’un llop.

- A la meva àvia i a mi. La meva àvia és la mestressa del bar, però a aquestes hores descansa una mica, ja té molts anys. Jo faig el torn de nit. No tanquem mai.

La perplexitat es devia reflectir en el meu rostre, per que va afegir:

- Però no s’amoïni. Com sempre, tenim el caçador preparat.

Vaig apurar el contingut del got, al qual només van quedar els glaçons. Així que el vaig deixar anar, va començar a ballar una mena de vals amb uns companys i unes ampolles buides. Em va sorprendre que hi hagués tantes, de cop. Vaig anar per agafar la cartera en algun lloc de la meva roba pudenta, però era molt difícil encertar les butxaques.

- No cal, convida la casa.

- Bràfies – vaig murmurar mentre intentava posar-me dret per sortir. Però tot es bellugava massa per poder encertar, així que em vaig quedar com estava, engrapat a la barra del bar, que semblava la única cosa ferma en aquell caos. Bé, ferma del tot, no, perquè també es movia, però al menys la tenia ben enganxada amb les mans.

Vaig decidir que el millor que podia fer era quedar-me on estava, de manera que vaig tornar a reposar les natges a sobre del tamboret, no sense esforç, i vaig recolzar el cap entre les mans.

- M’ho pppot eshplicar, tot aissò? – vaig dir, per dir alguna cosa.

- És una mica llarg. Segur que ho vol sentir?.

- Brrrb – vaig fer, sense saber massa si volia o no; ella ho va interpretar com una acceptació.

- Doncs bé, jo soc la Caputxeta, que deien aquells babaus. La història és més sòrdida que el que expliquen. És cert que jo anava pel bosc a casa de la meva àvia. Però el llop no era un animal pelut, sinó un individu sinistre i tèrbol que s’estava al bosc. No se sap massa de què vivia, però, quan entrava al poble, els amos de les botigues no li treien l’ull de sobre. Com que tenia la cara afilada, els ulls groguencs i un somriure famolenc, que deixava veure uns grans ullals, li deien el malnom de “el llop”. La seva obsessió permanent era jo. Sempre que me’l trobava, si estava sola, s’apropava, m’agafava amb les seves urpes llardoses i, ofegant-me amb el seu alè pudent, em deia que anés amb ell, que m’ensenyaria una cosa,. Jo no el podia suportar, així que m’apartava bruscament.

“Com ja he dit, aquell dia, anava a veure la meva àvia i vaig passar pel bosc. Mala pensada: ell va aparèixer. Jo duia una capa llarga vermella, amb caputxa, perquè feia un fred intens. Començava la tardor i havia plogut. La olor d’humitat era penetrant, olor de bolets, densa i afruitada. Jo no anava de pressa, mirava el terra i regirava la fullaraca amb un bastó. Concentrada com estava, no el vaig sentir arribar. Em va engrapar el braç esquerre.

“- Hola, Caputxeta! On vas, tan d’hora?

“D’una estrebada em vaig deslliurar.

“- Poc que t’importa, gamarús! Deixa’m estar si no vols rebre! – li vaig dir, aferrant el bastó amb força.

“- Val, val! No n’hi ha per posar-se d’aquesta manera! Ves allà on vulguis, però ves amb compte, que el bosc està mullat i pots relliscar.

“Es va allunyar, amb aquell somriure de fera afamada. No semblava gaire fort, “el llop”; feia servir la sorpresa i l’astúcia per atacar. Més aviat li haurien d’haver dit “la guineu”.

“La seva presència, però, em va esguerrar el plaer de gaudir del bosc, i vaig anar a casa de l’àvia sense entretenir-me més.”

En aquest punt, jo ja havia entrellucat els ulls, i una mena de sopor em començava a bressolar, sentint la veu vellutada de la cambrera. Malgrat que jo no feia cap signe de seguir-la, ella va continuar:

- Vaig entrar a la casa sense tustar la porta, sempre ho feia. I, de cop, algú em va atacar per darrera i em va posar un ganivet a la gola. Vaig intentar resistir, però vaig sentir una punxada al coll i la veu rogallosa del llop que em deia:

“- Serà ràpid. Si et resisteixes, t’anirà pitjor.

“I em va abocar contra una taula bocaterrosa. Em va ventar unes quantes plantofades, per tal que restés callada i destruir la meva resistència. Tanmateix, jo no vaig deixar de cridar, insultant-lo, amenaçant-lo, més per treure la tensió que per que algú em pugues sentir, en aquella casa aïllada. No cessava de espeternegar, mentre ell lluitava per treure’m la roba. Finalment, em va forçar.

“Els meus xiscles, però, els va sentir un caçador. I va aconseguir enxampar “el llop” quan encara estava enfeinat. El van engarjolar.

“Tot hauria acabat així si no hagués estat perquè aquells dos germans, els Grimm, van escriure-ho tot en aquell conte, maquillat per a nens, que es va fer immortal. I nosaltres amb ell, per algun estrany encanteri. Ja he perdut el compte del nombre de vegades que “el llop” m’ataca, i el caçador l’enxampa i el fa empresonar. Quan surt de la presó, torna a empaitar-me. Per això la meva àvia i jo anem canviant de ciutat, de país, per allargar el període entre les visites d’aquell fastigós. Sempre hi ha el caçador a prop, i així la història continuï pels segles dels segles.

“Fins ara, m’he resignat a aquest destí, però aquesta vegada serà diferent. Jo moriré, i el mataré “el llop”. I, amb nosaltres, també moriran el caçador i la meva àvia. I tot s’haurà acabat.”

I mentre em deia això, s’aixecava la samarreta i em mostrava un cinturó gruixut ple de paquets de tabac lligats entre si per uns cables.

- Això és un cinturó explosiu. Quan “el llop” estigui ben enganxat, com fa sempre, volarem els dos i tot s’haurà acabat. El caçador no ho sap, perquè no ho aprovaria. S’ha erigit en guardià de la maledicció i vigila perquè tot continuï igual. Però és que ell té el millor paper: apareix al final i s’emporta les medalles sense fer gaire cosa. Ja estic farta de fer de víctima, jo. Estic esperant el moment en que “el llop” arribi i posar fi a aquesta comèdia.”

Amb aquesta xerrameca, havia acabat d’endormiscar-me. Anava pesant figues recolzat a la barra, sense adormir-me del tot. La boira s’havia esvaït una mica, i ara començava a pesar-me tot el cos com si fos de plom.

Vaig sentir la campaneta de la porta just en el moment en que un gat enorme estava a punt de saltar sobre meu per devorar-me. Salvat per la campana. Em vaig despertar d’aquell breu son inadvertit. Vaig sentir una pudor d’halitosi que no es corresponia amb les meves olors familiars. Em vaig girar. Al meu costat hi havia un individu pelut i malgirbat, brut, amb un somriure caní que mostrava uns ullals de mida exagerada.

Em vaig adonar que mirava la cambrera amb un posat cobdiciós i procaç. Em vaig desvetllar de cop, quan les imatges de la xerrada de la noia es van encreuar amb el que estava veient. Ella el fitava tensa i lívida. La tensió de l’aire m’electritzava els pels del clatell. Sense dir un mot, el meu veí de barra s’hi va enfilar a sobre per saltar a l’altra banda. Sobtadament serè, vaig engegar a córrer cap a la porta.

Tot just havia fet un parell de passes pel carrer, quan una força enorme em va empènyer, acompanyada d’un enorme brogit i una calor abrasadora. Recordo que vaig caure al terra de cap i, després, el silenci i la foscor.

M’he despertat en aquest llit, el sèrum enganxat al braç amb aquest tubet, el cap embenat, però sense que em faci mal res. Be, sí; la closca, una mica. És estrany, tot plegat, oi?

- Palau, deixa-ho ja! Em sembla que no en traurem res, d’aquest borratxo. Deixa-li una citació, perquè signi la seva declaració a la comissaria. També és mala sort! Volen pels aires un edifici sencer, i l’únic testimoni anava tan torrat, que ens explica el conte de la Caputxeta.