El retorn

El retorn

 Xavier Pueyo

Feia molt que esperava, en aquella petita sala sense finestres, on només una lleu claror que brollava d’enlloc  permetia trencar la negror. Feia molt que esperava, molt. En la penombra, passejava els ulls per les parets escrostonades i envellides. El silenci fosc de la cambra s’ensenyoria de tot, de les quatre cadires, del terra, del sostre invisible. Allí estava jo, submergit en aquella boira que cap remor no alterava. Neguitós, vaig iniciar un repicar de dits contra el seient de la cadira. El so va semblar-me eixordador. Em vaig espantar. Vaig mirar al meu voltant per por que algú altre l’hagués pogut sentir. No hi havia ningú més, però, en aquell espai. Només hi era jo, acovardit i un punt irritat per aquella dilació. Encara que, d’altra banda, no tenia res més que fer en aquell instant que estar-me allà, esperant. Res no pertorbava aquella calma densa. El temps passava lentament, arrossegant-se per la grisor de les parets. Resignat, no gosava ni pensar, tement que el soroll dels pensaments trenqués aquell silenci infinit.

Sobtadament, es va obrir la porta:

- Ja pot passar.

Em vaig aixecar d’un bot, com empès per una molla. Vaig passar-me la ma pels cabells, em vaig allisar les arrugues imaginàries de l’americana i vaig ajustar-me el nus de la corbata. El cor em bategava insistentment, com intentant sortir del pit que l’acollia. En travessar l’ampit, vaig trobar-me en un immens espai, amb una foscor més intensa que la de la sala on havia estat fins llavors. Quan els ulls es van anar acostumant a aquella tenebra, vaig percebre un petit resplendor en la llunyania. Mentre iniciava el camí cap allí, vaig sentir el clac de la porta en tancar-se a la meva esquena. Les meves passes em resultaven inaudibles, com si trepitgés una gruixuda catifa. Vaig estar caminant una estona i, a poc a poc, molt a poc a poc, la lluïssor es va anar fent més i més remarcable, i va arribar un moment en que vaig poder distingir les formes inequívoques d’una cadira, una taula i un llum a sobre d’ella, que s’anaven concretant a mesura que m’apropava. Quan vaig estar a unes passes, em vaig adonar que, mig amagat per la pantalla, a l’altra banda de la taula, hi havia un homenet assegut, de cabell llarg i blanc. Em vaig aturar al seu davant, esperant una altra vegada. Uns segons després, l’home va obrir els ulls, enfonsats dins unes òrbites profundes, però vius i espurnejants, i va fixar-los en mi.

- Segui, si us plau.

Quan em vaig haver acomodat a la cadira, va continuar:

- Hem estudiat el seu cas amb atenció. Ho fem sempre, tots són importants per a nosaltres.

Es va aturar, i sentia que la seva mirada em travessava com un estilet esmolat. Va continuar:

- Havent analitzat detalladament els arguments de la seva sol·licitud, hem convingut en rebutjar-la de manera unànime.

Em vaig quedar assegut, mirant l’homenet, esperant que continués. El cert és que jo no recordava haver fet cap sol·licitud per a res, així que esperava esbrinar-ho, si ell continuava parlant. Ni tan sols sabia qui era, aquell home, qui eren aquells “nosaltres” ni què hi feia jo, en aquell lloc.

L’home, però, no tan sols no va dir res, sinó que va tancar els ulls un altre cop. I a continuació, d’una manera suau, el llum es va anar extingint. Abans que s’apagués, però, va dir:

- Que vagi bé la tornada.

I tot va quedar a les fosques, negra nit sense estrelles.

 - Sembla que torna en si. Crida a les infermeres, de pressa!. Joan, Joan, que em coneixes?