En un univers en expansió

1.     El diari

Dimarts, 13 de març

Avui m’ha trucat el Martí. Fa molts anys que no ens veiem, potser set o vuit. Des que vam acabar la carrera, de fet. M’ha proposat celebrar el desè aniversari del treball de botànica, que ens va valdre un excel·lent. Per fer-ho, ha muntat una estada d’un cap de setmana en una casa rural de Begues, per rememorar els vells temps. «Es que, ara, a La Clota no deixen acampar». A mi, la veritat, no m’atrau gens la perspectiva de trobar-me amb aquella colla, que vaig deixar fa temps. Li he dit que no m’anava be, per l’embaràs de la Maria, que està molt avançada, però ell m’ha insistit: «va, home, que fa molt temps que no ens veiem i vam fer un bon equip. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa. Em faria il·lusió que hi vinguessis. La resta ha dit que sí». La resta: la seva dona, la Trini; l’Ignasi i la Dolors, i la Carlota.

Dijous, 15 de març

La Maria m’ha insistit que hi vagi i, a més, m’ha fet un discurs sobre la meva manca de sociabilitat i sobre allò de recuperar el contacte amb els antics companys. I, per més que li he dit que no m’interessen gens, aquests companys, ella anava a pinyó fix. «Així aprofitaré per anar amb la Pili (amiga seva de l’ànima) a comprar robeta per a la Paula, que només falten quatre setmanes per sortir de comptes i llavors només faltaran dues i després ja ni hi seré a temps. I descansaré de tu, que et poses molt pesat, amb tant tenir cura de mi. Un cap de setmana fora t’anirà molt be». I jo: «D’acord, però si em promets que si passa qualsevol cosa em trucaràs de seguida. Total, Begues està aquí mateix». Potser és cert que soc una mica patidor, però m’agrada tenir-ho tot ben endreçat: fa dies que vaig pintar l’habitació; tinc feta la llista dels mobles que calen i on s’han de comprar; he fet el recorregut fins a la clínica, per calcular el temps... Ho tinc tot apamat. Aquest cap de setmana serà d’aquí a quinze dies. I si s’avança el part? Be, ja no cal que hi pensis: li has dit que sí.

Divendres, 30 de març

Fins a última hora he anat rondinant, dient que millor em quedava, per si passava qualsevol cosa. Al final, m’ha engegat: «Marxa d’una vegada! Em ve de gust un cap de setmana tranquil i, amb tu al costat, és impossible. Va, ves-hi tranquil. Si hi ha qualsevol cosa, et truco. T’ho prometo». I, ja en el cotxe, m’he anat relaxant. En passar per l’ermita de Brugués, m’ha vingut un flaix: tots sis pujant des de Gavà en un autobús, disposats a passar set dies d’inventari botànic al massís del Garraf, excitats com si anéssim a l’Àfrica. Es clar que anar amb la Carlota també hi contribuïa. Mira que estava bona! La va fitxar l’Ignasi, pel nostre grup. Li anava al darrera. I, al final, es va acabant casant amb la Dolors, que era la pija. La Carlota sabia l’efecte que causava, i ho dosificava. Era com una sauna finlandesa: podies passar de la calor extrema al fred hivernal en un segon.

La casa rural ha resultat ser una antiga masia reconvertida amb gust i diners. A l’antic cobert per a la palla han fet un parell d’apartaments per a sis persones, i en Martí n’ha reservat un. Des del finestral hi ha una vista magnífica del Puig de les Agulles. Hem arribat tots: el Martí i la Trini, que fan pinta de ecoprogres; l’Ignasi i la Dolors, que semblen una pijos que assisteixen a una festa rural; i la Carlota, que encara impressiona, potser més que abans. Amb ella compartiré habitació, que no llit. I això encara no sé si és bo o dolent. L’habitació, vull dir.

Dissabte, 31 de març

Hem fet la caminada fins a la creu que hi ha dalt del Puig de les Agulles. Quan la vam fer per primera vegada, anàvem carregats amb els equips fotogràfics, els llibres d’identificació, bosses de mides diverses per a les mostres, les llibretes de camp i altres estris. Ens havíem aixecat molt d’hora, perquè la feina s’esperava dura. Anàvem, però, il·lusionats i esperançats per fer un treball que valgués la pena. Avui ja no hem matinat tant, ni anàvem carregats, ni tampoc amb esperança ni il·lusió. Caminàvem una mica cadascú per la seva banda, sumits en pensaments divergents. De tant en tant, algú, principalment el Martí, deia: «Us recordeu de...», i llavors comentàvem l’anècdota, amb millor o pitjor disposició. Tot eren referències a aquell passat de fa deu anys, tres mil sis-cents cinquanta-dos dies, però no parlàvem del que estava passant en aquell moment. He percebut la tibantor entre l’Ignasi i la Dolors, amb algun comentari mordaç per part d’ella, amb alguna resposta tallant per part d’ell. I distància. Un abisme. En canvi, el Martí i la Trini semblaven dues tórtores en un permanent ball nupcial, aliens a tot allò que pogués pertorbar-lo. Per la seva banda, la Carlota anava immersa en les seves meditacions, i l’he sorprès mirant-me diverses vegades, en girar el cap, amb una expressió que no he pogut desxifrar.

Havent passat les parets enrunades de La Clota, la pista s’ha enfilat i jo esbufegava de valent. Aquells cent metres i escaig de desnivell m’han fet adonar-me del meu sedentarisme. No faig exercici, per més que pagui religiosament la quota d’un gimnàs al que només hi vaig anar uns dies, al principi, i del que ja no recordo ni el color del terra. Sembla que l’esforç ha baixat les defenses, perquè, un pic a dalt, han començat les explicacions. El Martí i la Trini segueixen a la universitat, ara com a docents. En canvi, l’Ignasi va deixar la biologia, va aconseguir un MBA i es va llençar als negocis. Fins no fa gaire, li havia anat be, a base d’una barreja d’audàcia i ambició. Però sembla que ara les coses no acaben de rutllar, encara que no ens ho ha explicat gaire, i la parella comença a anar de mal borràs. Quant a la Carlota, sembla que és un cul de mal seient. A mi em sembla que no troba el seu lloc, ni amb la feina ni amb els homes. Hi ha quelcom en el seu tracte que no veig clar. Tan aviat està a mil milles de tot com vol ser el seu centre.

Quan baixàvem, m’he adonat que ja no tenim res en comú, més enllà d’un passat universitari. El temps allunya inexorablement a les persones, sotmeses a forces centrífugues que només l’atracció emocional de l’amor pot compensar. I ens convertim en un univers en expansió.

Diumenge, 1 d’abril

Ja està, ha passat allò que es veia a venir. Havent sopat, hem fet una sobretaula plena de banalitats de tota mena i de llocs comuns. Del Barça i de la independència. Tot plegat amanit amb una mica de lluita de sexes, especialment sarcàstica per part de la Dolors. La màgia de les confidències s’ha quedat al Puig. Hem anat a dormir. Quan he sortit de la dutxa m’he trobat, al bell mig de l’habitació, la Carlota amb un tanga que mostrava més que tapava. Insinuant, plena de fam d’home, era una fantasia sexual feta realitat, amb uns pits turgents i uns malucs suaus i rodons. La meva fisiologia va respondre d’immediat, i el meu membre erecte traïa la meva reculada. Per un instant, vaig estar a punt de submergir-me en aquell plaer que se m’oferia, imaginant la pell suau i la llengua àvida. Però, tot d’una, m’ha vingut al cap la Maria, i la Paula, i vaig tenir clar que aquell acte que estava a punt de fer posaria la primera pedra d’un mur entre elles i jo. Perquè el risc era que m’agradés i volgués repetir, com una droga. I, encara que això no passés, seria un fet inconfessable per sempre.

I l’he rebutjat, amb bastant poca traça, malgrat la seva insistència i el meu desig. Ha estat la meva elecció. Sempre hem d’escollir, i cada tria obre una nova porta i un nou camí que, quan l’emprenem, no té marxa enrere. Tot canvia. A cada instant. I, a aquelles hores de la nit, m’he vestit, he ficat les meves coses a la bossa i he sortit d’aquella casa. Mentre baixava per la cinta fosca, que els llums del cotxe amb prou feines perforava, he sabut que remoure el passat no acostuma a ser una bona idea.

Xavier Pueyo 

Lletania

   Avui he anat al poble on vaig néixer i viure els primers anys de la meva vida, per a un tràmit, i només en arribar i sentir el toc de la campana, la vella Saturnina, m'evoca els anys de la meva infantesa; aquells en que  tant sols als primers intents del sagristà, ja sabies si tocaven de dol, d'alegria o simplement a missa.

   He deixat l'auto a fora, per a poder caminar pels carrers pregons i vaig trepitjant les lloses poc a poc per a sentir-ne el passat. El primer a la dreta veig el forner, -encara hi és- amb aquella inconfusible olor de pa acabat de fer. El dissabte al matí la mare ens hi comprava un tall de coca de pinyons, no gaire gros, que menjàvem  amb fruició, el meu germà. L'acompanyàvem amb una mica de xocolata molt fosca i un got de llet acabada de bullir. L'havíem  i joanat a buscar cal vaquer.

    Arribo a la plaça major, on hi han col·locat uns bancs a cada costat a l'ombra de les moreres.

Les mateixes moreres a les que anàvem a arrencar fulles per als cucs de seda. El meu pare les embolcallava en un tros de roba humit i ho posava a la nevera de gel: així duraven més. Recordo aquella vegada en que tenia la capsa dels cucs ja bastant crescudets a l'habitació, i no sé com, em vaig deixar la tapa oberta. L'endemà al matí vàrem haver de buscar-los per tota la cambra. Podria haver estat un gran perjudici econòmic ja que els veníem a 10 cèntims cada un. El meu germà feia les transaccions, i jo guardava els diners en una capsa de galetes, que en aquell temps eren de llauna. Els cucs que havíem emparaulat al cole, els portàvem d'amagat en una capseta de pastilles Valda, amb uns petits forats per a que respiressin, que el pare comprava de tant en tant, quan anava a ciutat.  

    Entro al bar -abans no hi era- que veig al costat de l'Ajuntament. No coneixo el cambrer, i a la meva pregunta, em respon que és el fill dels Bernades i que va obrir aquest establiment fa cosa d'un any, després de molt temps d'intentar, en va, trobar una feia adient als seus estudis d'enginyeria. El seus pares? Molt bé. Varen anar a viure a ciutat on s'hi troben acompanyats, amb el seu club d'avis, el centre mèdic a prop i els amics que han anat fent. 

    El fill Bernades va narrant històries del poble, i d'aquesta manera em vaig assabentant dels nouvinguts i dels que ja no hi són. I el mestre, el Sr. Castelló? Quan es va jubilar va marxar al seu poble. No en varen saber res mes. 

    Tinc temps, i vull passar per l'escola. Pels carrers poca gent, i no coneixo ningú, però em miren encuriosits. 

    Pujo pel carrer Malet, una costa pronunciada i m'adono que les lloses gastades per les cavalleries, han estat substituïdes per un asfalt rugós. Suposo que és per a les gelades. Al poble hi fa molt fred a l'hivern. Recordo les relliscades dels animals tibant els carros i els renecs, els cops de les xurriaques que els etzibaven els carreters fins que no assolien el Pla de la Font, dalt de tot del poble. És aquí on arribo i m'encaro a l'escola. El que queda de l'escola. El noi del bar ja m'ho ha explicat: quan va marxar el Sr. Castelló, varen decidir tancar-la i posar un transport per als pocs alumnes, reunint-los en un altre poble més habitat.

    Hi ha un banc de pedra davant l'edifici amb el rètol encara visible: Escola Municipal Garbí. 

    No sé ni quanta estona fa que sóc aquí assegut rememorant les trapelleries d'aquell temps. I em ve aquella que li vàrem fer al rector: amb en Marto -Quim Martorell, però era el Marto per a tots nosaltres- pujàrem d'amagat dalt del campanar on lligàrem la corda de la Saturnina, de manera que no es podés accionar des de baix. Aquell vespre totes les iaiones del poble varen fer tard a rosari. L'endemà al matí, el rector irrompé a la classe exigint que sortís el culpable. El Sr. Castelló, que malgrat el nom era  aragonès, ens va esbroncar molt fort. No sortiríem de l'escola fins que sabés l'autor de la fechoría. A l'hora de dinar va venir l'alcalde acompanyat del sargento de la guàrdia civil, alertats per les famílies, ja que no havíem arribat a casa. En Marto i jo com unes tombes. Hi va haver un moment, que en Colotites, -Miquel Colomer i Marsal, que en quedi constància, un tites, confident del mestre- semblava que volia dir alguna cosa. La mirada d'en Marto el va deixar clavat.

     Però el rector, que estava a l'aguait de la cara que fèiem tots, ens va calar. Varen ser quatre setmanes de rosari cada dia amb les iaiones.

    El que havia de ser un càstig, es convertí en divertiment. Ens varen assignar la lectura de les lletanies, des de dalt de la trona, un dia cada un. En Marto, com li deu anar a en Marto?, al cap de dos o tres dies, comprovant que aquelles dones grans sordejaven bastant, va començar a recitar pel seu compte:

─ Turris eburnea.

─ Ora pro nobis, contestaven les iaiones.

─ Rosa mystica.

─ Ora pro nobis.

    Tot d'una, un dia comença:

─ Kyrie eleison.

─ Perry Mason.

─ Sosa càustica.

─ Carlos Gardelis.

─ Colo titorum.

─ Boletus edulis.

─ A Gràcia amb òmnibus. 

    I totes, amb aquella devoció, a cada lletania: 

─ Ora pro nobis!

    Jo no em podia aguantar. Em girava d'esquena. 

    Uns vespres gloriosos. Quan acabàrem de complir la penitència, les iaies, en agraïment, ens varen convidar a una xocolata desfeta amb melindros.

     En Marto era tant genial, que un diumenge a missa, el rector sense voler, va fer caure un canelobre d'alabastre, trencant-se a terra estrepitosament. El meu amic, que feia d'escolà, digué en veu alta:

─  Alabastro sea Dios!

    El rebombori que es va ocasionar! Però la gent va riure molt.

    Uns dies després,  banyant-nos a pèl al riu, algú va pispar la roba del Colotites. Ni les espardenyes li va deixar. La tornada fins al poble va ser de les que fan història. Misteriosament es va posar a tocar la Saturnina, però aquesta vegada era d'alarma.Tota la gent del poble va sortir a veure què passava. Una entrada tant triomfal, que el Colotites va estar-se quinze dies tancat a casa.

    

    Amb els meus records de cole, quasi que m'ha passat el temps i me'n vaig a pas ràpid cap a l'ajuntament. Una noia molt amable comprova a l'ordinador, l'hora convinguda amb l'alcalde, i em fa passar a una saleta.

    Un xic neguitós, obro la cartera i repasso la proposta urbanística que vull presentar, una bona oportunitat si tot em surt bé. Estic molt preocupat per la situació econòmica. Si no agafo aquest projecte potser haurem de tancar el taller d'arquitectura, vaig meditant, quan l'alcalde m'obre la porta del seu despatx. Amb unes salutacions cordials, ens asseiem en un taula on començo o obrir el projecte. 

     ─ Un moment. Ara crido el nostre regidor d'urbanisme,  -diu el batlle- és ell qui ha d'avaluar la proposta.

    Quan entra per la porta, em quedo palplantat, i blanc com el paper, només em surt de dir:

    ─ Hosti Colo..! Quant de temps!

    

Josep Maria Carbonell

CAMP DE MINES

El David fa la última repassada al pis, per veure si es deixa alguna cosa. Observa l’equip de música, creat a peces a partir de l’amplificador Akai que li va vendre aquell capità quan estava a punt d’acabar les milícies, al llunyà Càdis. Els altaveus, Vieta; el plat, Garrard; la pletina, Sony; buscant el millor de cada casa. Tant és, tampoc li porta tants bons records. Ja en comprarà un altre. Torna a revisar els discos que no s’endu, tots vinils. Encara no ha entrat en l’era del CD. Sosté entre els dits el Mind Games, de Lennon. Dubta, i el desa. Com el disc de Renaissance. Li agraden, però els deixa. Com si fossin petites mines emocionals que poden esclatar en ser percebudes.

Recorda quan, plens d’inexperiència, innocents i maldestres, feien quelcom semblant al sexe a casa de la Isabel. Col·locaven la clau al pany, per tal que ningú no els pogués sorprendre. Posaven el disc de Renaissance i assajaven com podia ser fer l’amor, que els agradava dir. Un cop, de poc no els enganxa el seu pare en plena feina. Es van oblidar del truc de la clau, a saber perquè, i van haver de vestir-se a corre cuita. Van dissimular, però ell va copsar la veritat pels rostres agitats. Tot i així, va fer-se l’orni, però mai més van tornar a magrejar-se en aquella cambra. Anaven, quan podien, a casa d’algun amic. Un any i escaig més tard, un pic casats, tornarien a posar aquell disc per follar, ara sí, a la seva pròpia cambra, però mai va sonar igual. Això, abans que les coses es comencessin a torçar, i el sexe esdevingués esporàdic i sec.

Va cap a la sala d’estudi. Observa les prestatgeries, sòlides i ara amb molts buits, i la gran taula que havia de servir pels dos. Els va costar trobar uns mobles adients, prou sòlids i fondos per encabir dues fileres de llibres al mateix prestatge. I més mines emocionals: els volums del centenari de La Vanguardia, l’Atlas Històric d’en Duby, l’Enciclopèdia Larousse, en colors. Passa els dits pels lloms, i fa una carícia lleu a la taula.

La Isabel estava amb els seus pares, de vacances en un poble prop de Roses, mentre ell s’estava a Barcelona durant la setmana, treballant. Des que havien tingut la Mireia havien deixat de fer càmping, amb la cosa que la criatura era molt petita. D’això en feia tres anys. Tres anys en que la relació s’havia anat degradant, en els quals tots dos havien anat a parar al psiquiatre i en que, amb gran inconsciència, en un moment una mica millor, havien decidit tenir un altre fill. Que esperaven pel desembre. De manera que aquest estiuejar amb els sogres portava pinta d’allargar-se uns quants anys més. I ell ja ho entenia, però no podia evitar enyorar-se de la remor de la pluja sobre la tela de la tenda, del vent agitant les fulles dels arbres, de l’aroma de la herba i de la terra mullada després de l’aiguat. De la llibertat d’anar on els plagués, ara aquí, ara allà, sense planificar. Només de pensar en l’equipatge que portaven per a la seva filla, sabia que era una opció impossible: llit plegadís, joguines, trona, cotxet, canviador. Un embalum tres vegades més gran que el que duien els dos adults. Això havia quedat enrere, molt enrere. I, aquell final d’estiu, per treure’s una mica l’espina d’aquella relació ambivalent que havia tingut amb els Jocs d’aquella Barcelona olímpica, va anar a veure l’entrada dels atletes paralímpics a l’Estadi,. Els va observar dirigir-se cap a la porta des del Palau Sant Jordi, en un grup heterogeni i anàrquic, per formar els grups nacionals. Gent jove, tots amb alguna minusvàlua i, tanmateix, contents, cofois, amb una companyonia que no entenia de banderes ni de pàtries. Els va envejar, ell, que estava sencer i ho tenia tot, o li ho semblava. I l’emoció intensa d’aquell moment li va fer saltar les llàgrimes. Després, a l’esplanada, quan ja es retirava, va topar amb una caseta on venien enciclopèdies. Amb el cor tendre, no va poder resistir l’embat del venedor, que li va encolomar la Larousse i la Història de Barcelona, les quals van arribar quinze dies més tard perfectament embalades. La segona se la queda, en record d’aquell moment. Però la primera la deixa. Una altra peça per al camp de mines que va sembrant.

Surt de la cambra d’estudi. A l’habitació de la Mireia, observa el buit al seu llitet, les joguines abandonades, els contes perduts. Ha portat el seu peluix preferit, un panda blanc i negre, a casa dels seus sogres, on ara s’ha refugiat la Isabel, amb els dos fills, per no haver de confrontar. Per no adonar-se de la desolació. Per covar l’odi.

S’ho havia de pensar, li va dir, en tornar a casa, després del part. I tant, que s’ho havia pensat! I ben ràpid! En quinze dies ja tenia a les seves mans una carta certificada d’un despatx d’advocats, on el citaven per iniciar el procés de separació matrimonial. Va anar de poc que no li agafés un cobriment de cor, en llegir aquelles línies pulcres, fredes, esmolades com fulles d’afaitar. I, tot i això, va anar-hi, per mirar de persuadir-se que allò no podia ser real, que era un error o un malson. El Gerard no tenia encara ni tres mesos. No ho podia fer. Però l’advocat li va confirmar allò que li notificava per escrit, i el va convidar a pactar els termes del conveni. Va sortir d’aquell despatx en estat de xoc. No entenia res. En arribar a casa, va trucar la Isabel, però només va poder parlar amb la sogra, que el va tractar amb fredor. Quan va haver penjat, de la part més fonda de l’ànima li va brollar un plor desconsolat. Sentí com el cor se li esquinçava, deixant un rastre d’amor que s’esvaí a l’aire. Aquella nit no pogué dormir. Va percebre com s’enfonsava en un pou fosc i estret, del que no veia la boca.

I ara, després d’una negociació dura i aspra, que havien dut els dos advocats, acabava d’arreplegar els últims bocins de les seves possessions en capses de cartró, per marxar d’aquell habitatge que havia estat comú. Palpa suaument la barana del llitet i fixa en la mirada aquella geografia de tendresa. Després, marxa cap al rebedor. No entra a la cambra de dormir. Ja no hi ha res, allí, que li interessi. Res que no fos el record àrid d’uns anys de silenci, de pidolar sexe, de sentir-se malament en ser-li concedit. I, tot i així, encara conserva l’esperança que, quan la Isabel topi amb els discos, amb els llibres, amb les cambres moblades en comú, amb cura, amb il·lusió, aquelles bombes emocionals esclatin i es faci enrere. I llavors podrien intentar construir una nova relació, bastida a partir de les ruïnes que, dia a dia, s’estenien per un escenari devastat. Entre tant, però, ell se’n duia tots els seus objectes, no fos cas que mai no es complís aquell anhel, i la seva estratègia fallés. Amb el convenciment que deixa enrere mitja vida, i que haurà de tirar endavant amb el que queda.

Al rebedor, el David agafa una bossa amb els últims objectes i surt al replà. Tanca la porta amb clau i baixa escales avall. I el pis es queda en silenci, retenint els últims retalls d’amor perdut en les seves estances buides i fosques.

Xavier Pueyo 

LLETANIA

   Avui he anat al poble on vaig néixer i viure els primers anys de la meva vida, per a un tràmit, i només en arribar i sentir el toc de la campana, la vella Saturnina, m'evoca els anys de la meva infantesa; aquells en que  tant sols als primers intents del sagristà, ja sabies si tocaven de dol, d'alegria o simplement a missa.

   He deixat l'auto a fora, per a poder caminar pels carrers pregons i vaig trepitjant les lloses poc a poc per a sentir-ne el passat. El primer a la dreta veig el forner, -encara hi és- amb aquella inconfusible olor de pa acabat de fer. El dissabte al matí la mare ens hi comprava un tall de coca de pinyons, no gaire gros, que menjàvem  amb fruició, el meu germà. L'acompanyàvem amb una mica de xocolata molt fosca i un got de llet acabada de bullir. L'havíem  i joanat a buscar cal vaquer.

    Arribo a la plaça major, on hi han col·locat uns bancs a cada costat a l'ombra de les moreres.

Les mateixes moreres a les que anàvem a arrencar fulles per als cucs de seda. El meu pare les embolcallava en un tros de roba humit i ho posava a la nevera de gel: així duraven més. Recordo aquella vegada en que tenia la capsa dels cucs ja bastant crescudets a l'habitació, i no sé com, em vaig deixar la tapa oberta. L'endemà al matí vàrem haver de buscar-los per tota la cambra. Podria haver estat un gran perjudici econòmic ja que els veníem a 10 cèntims cada un. El meu germà feia les transaccions, i jo guardava els diners en una capsa de galetes, que en aquell temps eren de llauna. Els cucs que havíem emparaulat al cole, els portàvem d'amagat en una capseta de pastilles Valda, amb uns petits forats per a que respiressin, que el pare comprava de tant en tant, quan anava a ciutat.  

    Entro al bar -abans no hi era- que veig al costat de l'Ajuntament. No coneixo el cambrer, i a la meva pregunta, em respon que és el fill dels Bernades i que va obrir aquest establiment fa cosa d'un any, després de molt temps d'intentar, en va, trobar una feia adient als seus estudis d'enginyeria. El seus pares? Molt bé. Varen anar a viure a ciutat on s'hi troben acompanyats, amb el seu club d'avis, el centre mèdic a prop i els amics que han anat fent. 

    El fill Bernades va narrant històries del poble, i d'aquesta manera em vaig assabentant dels nouvinguts i dels que ja no hi són. I el mestre, el Sr. Castelló? Quan es va jubilar va marxar al seu poble. No en varen saber res mes. 

    Tinc temps, i vull passar per l'escola. Pels carrers poca gent, i no coneixo ningú, però em miren encuriosits. 

    Pujo pel carrer Malet, una costa pronunciada i m'adono que les lloses gastades per les cavalleries, han estat substituïdes per un asfalt rugós. Suposo que és per a les gelades. Al poble hi fa molt fred a l'hivern. Recordo les relliscades dels animals tibant els carros i els renecs, els cops de les xurriaques que els etzibaven els carreters fins que no assolien el Pla de la Font, dalt de tot del poble. És aquí on arribo i m'encaro a l'escola. El que queda de l'escola. El noi del bar ja m'ho ha explicat: quan va marxar el Sr. Castelló, varen decidir tancar-la i posar un transport per als pocs alumnes, reunint-los en un altre poble més habitat.

    Hi ha un banc de pedra davant l'edifici amb el rètol encara visible: Escola Municipal Garbí. 

    No sé ni quanta estona fa que sóc aquí assegut rememorant les trapelleries d'aquell temps. I em ve aquella que li vàrem fer al rector: amb en Marto -Quim Martorell, però era el Marto per a tots nosaltres- pujàrem d'amagat dalt del campanar on lligàrem la corda de la Saturnina, de manera que no es podés accionar des de baix. Aquell vespre totes les iaiones del poble varen fer tard a rosari. L'endemà al matí, el rector irrompé a la classe exigint que sortís el culpable. El Sr. Castelló, que malgrat el nom era  aragonès, ens va esbroncar molt fort. No sortiríem de l'escola fins que sabés l'autor de la fechoría. A l'hora de dinar va venir l'alcalde acompanyat del sargento de la guàrdia civil, alertats per les famílies, ja que no havíem arribat a casa. En Marto i jo com unes tombes. Hi va haver un moment, que en Colotites, -Miquel Colomer i Marsal, que en quedi constància, un tites, confident del mestre- semblava que volia dir alguna cosa. La mirada d'en Marto el va deixar clavat.

     Però el rector, que estava a l'aguait de la cara que fèiem tots, ens va calar. Varen ser quatre setmanes de rosari cada dia amb les iaiones.

    El que havia de ser un càstig, es convertí en divertiment. Ens varen assignar la lectura de les lletanies, des de dalt de la trona, un dia cada un. En Marto, com li deu anar a en Marto?, al cap de dos o tres dies, comprovant que aquelles dones grans sordejaven bastant, va començar a recitar pel seu compte:

─ Turris eburnea.

─ Ora pro nobis, contestaven les iaiones.

─ Rosa mystica.

─ Ora pro nobis.

    Tot d'una, un dia comença:

─ Kyrie eleison.

─ Perry Mason.

─ Sosa càustica.

─ Carlos Gardelis.

─ Colo titorum.

─ Boletus edulis.

─ A Gràcia amb òmnibus. 

    I totes, amb aquella devoció, a cada lletania: 

─ Ora pro nobis!

    Jo no em podia aguantar. Em girava d'esquena. 

    Uns vespres gloriosos. Quan acabàrem de complir la penitència, les iaies, en agraïment, ens varen convidar a una xocolata desfeta amb melindros.

     En Marto era tant genial, que un diumenge a missa, el rector sense voler, va fer caure un canelobre d'alabastre, trencant-se a terra estrepitosament. El meu amic, que feia d'escolà, digué en veu alta:

─  Alabastro sea Dios!

    El rebombori que es va ocasionar! Però la gent va riure molt.

    Uns dies després,  banyant-nos a pèl al riu, algú va pispar la roba del Colotites. Ni les espardenyes li va deixar. La tornada fins al poble va ser de les que fan història. Misteriosament es va posar a tocar la Saturnina, però aquesta vegada era d'alarma.Tota la gent del poble va sortir a veure què passava. Una entrada tant triomfal, que el Colotites va estar-se quinze dies tancat a casa.

    

    Amb els meus records de cole, quasi que m'ha passat el temps i me'n vaig a pas ràpid cap a l'ajuntament. Una noia molt amable comprova a l'ordinador, l'hora convinguda amb l'alcalde, i em fa passar a una saleta.

    Un xic neguitós, obro la cartera i repasso la proposta urbanística que vull presentar, una bona oportunitat si tot em surt bé. Estic molt preocupat per la situació econòmica. Si no agafo aquest projecte potser haurem de tancar el taller d'arquitectura, vaig meditant, quan l'alcalde m'obre la porta del seu despatx. Amb unes salutacions cordials, ens asseiem en un taula on començo o obrir el projecte. 

     ─ Un moment. Ara crido el nostre regidor d'urbanisme,  -diu el batlle- és ell qui ha d'avaluar la proposta.

    Quan entra per la porta, em quedo palplantat, i blanc com el paper, només em surt de dir:

    ─ Hosti Colo..! Quant de temps!

    

    Josep M Carbonell

MOMENTS

Estava molt nerviosa, el dia havia estat molt dur, res havia sortit segons el previst. El pla de màrqueting que havíem exposat a direcció, no els hi havia agradat gens, per demà a primera hora el tenia que presentar-ho  tot corregit. Em tocaria treballar tota la nit.

 La mainadera amb va dir que a les vuit marxaria, en Pau estava malalt de varicel·la. Tenia molta febre. Últimament en sentia que portava masses carregues i un munt de responsabilitats. No arribava a tot.  Abans podia contar amb en Jordi, sempre disposat a fer-me qualsevol favor al marge de la nostre situació i del conveni establert  per el jutge, però, en els últims mesos, la nostre relació va fer un gir. Ell tenia una nova parella. Em va comentar que necessitava posar ordre a la seva vida. No volia estar pendent de les meves urgències i del meu horari laboral. Havia estat clar i contundent, si no em podia organitzar i tenia massa feina, ell es faria càrrec de la custodia d’en Pau.

Conduïa molt esverada, havia quedat a les set en el concessionari per a recollir el cotxe nou. L’ Audi que jo portava era de rènting i l’empresa m’obligava a canviar-lo cada cinc anys per un altre de la mateixa gama. No m’havia trencat el cap, vaig escollir el mateix model i color. Era una eina de treball i  per a mi no significava cap fita

Finalment, vaig arribar. El venedor m’estava esperant, tenia moltes ganes de explicar-me les prestacions però jo no tenia temps. Vaig prendre els meus estris de l’antic i l’hi vaig dir que, si sorgia qualsevol dubte, ja el trucaria.

Conduïa esverada, en aquell noment només volia en arribar d’hora a casa, al entrar a  les rondes, els cotxes estaven parats, com es habitual a les hores  punta. El temps passava. Era evident que la retenció estava provocada per un accident. Anava per a llarg. Vaig trucar a casa i l’hi vaig prometre a la cangur que la compensaria. Sense pietat em va amenaçar que ja en parlaríem i que anés pensant en buscar una substituta.

No sabia com funcionava la radio. Una flama d’olor a nou omplia aquell petit espai. Aquell mateix flaire que, quant era petita, em marejava al mateix instant de pujar al cotxe.  La mare ens posava al meu germà i a mi una tovallola blanca al pit i ens donava dues bosses, per si havíem de vomitar.

Recordo el primer cotxe del pare, un Seat 124 vermell, amb tapisseria de skay de color cru. Vam tenir que anar fins a Granollers en tren per recollir-lo. Tots mudats. La mare al mati havia estat a la perruqueria. El pare s’havia posat l’americana i la corbata del diumenges, una ocasió tan  important s’ho mereixia.

Al entrar a la botiga ens van assenyalar quin era. El tenien amagat amb una funda gris, amb solemnitat el meu pare la va destapar. Per nosaltres era el més bonic i luxós, però, sobre tot, era un somni aconseguit. Estàvem molt emocionats. Va signar un munt de papers, no l’hi havia vist a fer mai, segurament no havia tingut masses ocasions d’estampar el seu nom. Seguidament va clavar els ulls a la mare, per a ella, aquella mirada va se un ordre. Va obrir la bossa de mà, que tota l’estona tenia fortament agafada i va treure un sobre ple de bitllets de 500 i 1000 pessetes. El venedor els va contar un a un. Els pares seguien l’ operació, estaven entrega’n el seu petit tresor: els estalvis de molts anys aconseguits a base de sacrificis i renuncies.

Les explicacions del funcionament, les recordo molt llargues.  La mare va sortir amb nosaltres al carrer, no volia que de cap de les maneres que es distragués i el féssim enfadar, havia d’estar molt concentrat.  Quan finalment l’hi van donar les claus, recordo perfectament la seva cara de satisfacció i felicitat al encaixar la mà del venedor. Vam pujar tots el cotxe, el pare l’hi va fer un petó a la mare, es va girar i ens va dir: Nens ja es nostre. Ara us prego que no féu sorolls, heu d’estar ven asseguts als seients i mirant el paisatge per la finestra en silenci. Prometo que, a la més mínima, us deixaré a l’ estació i tornareu en tren a casa”. No vam badar boca en tot el camí.

El viatge de tornada va ser molt tens, realment era un conductor novell, no ecertava quan havia de canviar de marxes, va fer mñes d’una accelerada i se l’hi va calar  el motor un parell de cops. La mare tenia por, però va dissimular i va proposar celebrar aquell moment tan important. Vam aturar-nos en un restaurant de l’Ametlla de molta nomenada. El pare va demanar una ampolla de cava, un xin xin, anunciava l’inici d’una nova època.

Talment, aquella compra va canviar les nostres vides i costums. Sempre havíem estat closos a casa. No recordo com passàvem el temps. Tot el que fèiem era anar el diumenge al mati a missa, quan sortíem anàvem corrents al partit de futbol i, després, al cafè del centre on compartiem el vermut  amb altres famílies de la ciutat.

 Aquella adquisició va ser el començament d’una nova vida. Per fi a l’estiu podíem anar a la platja. Era la gran il·lusió de la mare, crec que la va rejovenir. Duran molts anys, cada diumenge preparava la cistella i marxàvem d’excursió. No crec que ens queixéssim mai de la calor o de les caravanes, érem feliços amb aquella nova vida moderna que havíem aconseguit gracies aquell Seat color vermell.

Finalment vaig arribar a casa. La Lola ja tenia l’abric  posat, em va tornar a repetir que estava molt descontenta. Jo no tenia cap ganes de discutir. Tenia frissança per entrar a l’habitació del meu fill. Una llumeta d’emergència al capsal del llit il·luminava la cara d’en Pau, l’hi vaig tocar el front, no tenia febre. De cap de les maneres no volia que es despertes .

Per fi havia arribat a casa, estava molt cansada i encara tenia per un parell d’hores. Havia de treballar.  Vaig encendre una cigarreta. Feia temps que no fumava. No sé perquè en sentia melancònica i enyorada de temps millors. Potser era perquè  tenia un cotxe nou al garatge i la  seguritat de que la meva vida no canviaria.

—Dema portaré en Pau a l’escola en  un Audi nou amb tapisseria de pell gris.

MARIA ANTONIA COSTA

TOTS HI ÉREM

    Tot està per fer.

    Encara és molt d'hora i pel carrer baixen alegrement tota una colla de nois i noies en direcció cap a la plaça. Tenen tot el temps i tota una vida per davant, però en demanen una de millor. Utopía? Ells no ho creuen. 

    Una parella jove tibant el cotxet amb el nadó, els ulls clucs, adormit plàcidament, ignorant el que està passant, inclús el que es pot trobar, un cop els obri.

    Una colla està fent un castell. Un cop dalt, l'anxaneta desplega una senyera, davant l'emoció i aplaudiment de la gent que es comença a congregar.

    Un home en cadira de rodes, portat, amb tot el fervor, per la seva dona. Aniran fins el final.

    Un noi amb crosses que també ho intentarà.

    Un grup d'avis i àvies, aliens al seus dolors, dient-se que ara, potser sí.

    Una munió de gent expectant, baixa per l'avinguda principal, i encara falten dues hores.

    Un jove amb dos gossos llebrers, vigilants, asseguts amb el corresponent distintiu penjant al coll, prestos a iniciar la cursa quan se'ls ordeni.

    Una parada amb molts voluntaris, venent tot el material necessari per què tot el món vegi de què va la festa.

    Un helicòpter ho va enregistrant tot, cada vegada amb més concurrència. Aviat no s'hi cabrà. Quan es situa sobre un punt concret, tothom saluda agitant els braços enlairats, onejant la coloraina.

    Tothom crida amb veu ferma i ben alta per què se senti, fins i tot allà on cal que ho faci, el mot convingut per avui. Unànim. Només una paraula. Cap provocació. Algú no pot aixecar la veu pel nus a la gola.

    Un avi contempla l'espectacle amb els ulls plorosos: hi seré a temps?

    Fa un dia radiant, el sol acompanya sense calor, donant tota la llum als colors, que de tant en tant voleien amb la brisa.

    La gent gran contempla, amb sorpresa, la extraodinària quantitat de gent jove que assisteix a aquesta festivitat. Molts pensaven que darrera d'ells hi havia indiferència. I, ara, s'adonen que les llavors que ells van plantar, han arrelat. El sentiment va germinant. L'esdevenidor és d'ells.

    Ja no s'hi cap. Els carrers, principals i secundaris, vessen d'alegria, d'emoció, de festa, d'il·lusió, d'esperança.

    Una hora després del temps convingut, comença a haver-hi gent que, tímidament i amb recança, inicia el retorn cap a casa. Però encara n'hi ha que no han arribat. Es creuen: no s'hi cap, però ja us fem lloc.

    Ha estat la lliçó d'un poble adult, pacífic, amb ganes de dir prou, i que vol anar endavant. 

    Serà difícil.

    Però tot és possible.

JOSEP MARIA CARBONELL