AUTOSECUESTRO

Hola amics,

Hace días que os quería contactar. Muy difícil, realmente imposible.

Estoy autosecuestrada. Lucho por salir de mi misma. Un evento azaroso y trágico  me ha llevado a esta situación.

Como en “el ángel exterminador”, la  vieja película de Buñuel,  no hay nada que me lo impida. Mis brazos se mueven, también las piernas;  la puertas de mi casa se abren, también  las ventanas.  La piel no transpira. Salir de la propia piel es ponerse en el lugar del otro.

Quiero ponerme en vuestro lugar, junto a vosotros, volver a escribir sobre algo exterior a mi.

Aquí estoy para escucharos, para saber cómo habéis salido cada uno de un secuestro ficticio.

En el momento en que os escuche, habré encontrado la solución a mi  misterio.

Gracies companys.

Juana Teresa Betancourt

EL DIA QUE VA MORIR CAIM

Malgrat com n'era de complicada la situació, jo només tenia ulls per l’ampolla de whisky que hi havia a sobre de l’aparador; necessitava més que mai una copa, no aconseguia pensar en res més que no fos prendre un glop d’aquell elixir que dia rere dia m’havia sotmès i enfonsat la meva vida.

Em veia reflectit al mirall, ja no quedava res d’aquell home atractiu que estava disposat a menjar-se el món. Només restava l'espectre d’un ésser patètic, despullat i de genolls a terra, amb una panxa prominent que amagava un membre que feia temps que no li responia.  Talment, semblava un eunuc vell i decrèpit que cridava implorant en brams al seu germà  perquè el perdonés. La resposta eren cops de puny que l’anaven macant tot el cos.  Fins on volia arribar? Quant de temps duraria aquella tortura?

-Mata'm d’una vegada, fa temps que ho estic esperant. Posa fi a aquesta fastigosa vida.

-Estimat germà, és evident que estem escrivint l’últim capítol, ja no hi ha res a perdre, tu has acabat amb la teva existència i amb la meva. Per a mi també ha arribat el moment tan esperat. Si Déu et perdona i t’obre les portes del cel, serà gràcies a mi, per aquests instants de sofriment i d'angoixa que t’estic regalant, sóc el teu boixí i em vull condemnar per no retrobar-me amb tu a la vida eterna.

-Ignasi t’ho suplico, abans de morir concedeix-me el plaer d'una última copa.

-No, Lluís, vull que tinguis el cap clar i que siguis conscient del teu ocàs, has de ser conscient de cada minut de la teva agonia, sense cap resta d’alcohol a la venes. Però ben pensat tinc el poder de la benevolència i a canvi del relat d’aquella nit, puc ser generós amb tu. Vull que m’ho expliquis en detall, com a mi m’agrada, com aquells contes de terror que em relataves  quan érem nens, que no em deixaven dormir i em feien mullar el llit cada nit. Una història a canvi d’una copa.

-He recordat tantes versions diferents que no sé quina és la certa; he volgut oblidar allunyant tant aquell dia, que no sé si el que t’explicaré és de veritat el que va succeir.

-Una història a canvi d’una copa, tu decideixes.

-Estic d’acord si això és el  que tu vols. Jo no volia fer-te mal, el destí ens va jugar una mala passada. Ja saps que aquest conte té títol i nom de dona. El primer dia que vas portar la Rosa a casa vaig quedar estranyament encisat. No era el meu estil de dona, a mi m’agradaven les noies vistoses, ja saps, més sofisticades. Ella era una nena natural, amb la cara rentada, sense cap tipus d’afegit, talment no ho necessitava. Fèieu bona parella, us havíeu ben trobat. Tots dos mestres de suburbis, implicats en reivindicacions i en projectes socials, ben al contrari que jo, un competitiu i prometedor financer que havia de recórrer al consum d’alcohol i cocaïna per mantenir aquell ritme frenètic. La Rosa m’havia captivat, era un àngel, ingènua, alegre i summament bondadosa. T’estimava,  i molt, però Ignasi, jo la vaig voler per a mi, des del primer dia i ningú em podia parar. El fet que tu fossis el meu germà no era un obstacle,  ara crec que més aviat era un al·licient. Primerament la vaig perseguir, li enviava constantment missatges al mòbil, alguns de tendres i  d'altres obscens. Mai en va contestar cap, fugia de les meves mirades, ignorava la meva existència, la seva actitud displicent va alimentar encara més aquella obsessió en la qual estava immers, havia de posseir-la encara que només fos un cop. Vaig  decidir canviar de tàctica, estava segur que si m’acostava més a tu la podria aconseguir. M’havia d'agermanar, donar-te confiança i fer paleses les teves debilitats i la teva mancança de personalitat. Recordes aquelles llargues tardes de confidències i xerrades intel·lectuals? Recordes aquell dia que em vas abraçar i em vas dir que finalment ens havíem retrobat? Mentida. Tot era una farsa, una comèdia cruel i programada, amb un sol objectiu. La Rosa. Mica en mica ella es va relaxar i va oblidar les meves badades anteriors,  fins i tot va participar en la nostra complicitat fraternal. A tu t’agradava que ella s’impliqués amb nosaltres, et feia sentir feliç i complet. Tots dos vau caure en el meu parany. Us assessorava en totes les vostres decisions, el meu consell se us va fer imprescindible. Vaig negociar la compra del vostre pis, vaig revisar els vostres contractes de treball, vaig recomanar el millor lloc per al casament; no fèieu cap pas sense el meu assentiment. Les meves encertades indicacions van ser fonamentals per guanyar la seva estima, la meva opinió prevalia sobre els teus comentaris. Cada vegada la tenia més a prop, el moment estava a punt d’arribar. Aquella nit la Rosa em va trucar molt amoïnada, no sabia on eres. Vas marxar  amb els teus amics i no contestaves les seves trucades, no ho havies fet mai. Tenia un mal presagi, un pressentiment  que t’havia succeït quelcom. Vaig anar diligentment a casa vostra, estava molt enfadada, estava segur que  el meu moment havia arribat. M’havia  d’arriscar, vam prendre moltes copes, massa. Rèiem, l’ambient és va distendre, vaig posar una música suau i provocadora.  No sé en quin moment ni com, però sense cap esforç, es va deixar seduir, vam fer l’amor amb una passió descontrolada, amb un neguit adolescent.  Enxauta i conscient de la seva traïció, em va mirar amb els ulls plens de llàgrimes de penediment que invocaven al meu silenci i a l'oblit. Cruelment la vaig despreciar, la vaig fer sentir bruta, deslleial, capriciosa, una vulgar dona de la vida. Va marxar desesperada, culpable d'haver propiciat el moment. Jo vaig restar immòbil, sense ni tan sols tapar-me amb el llençol, victoriós de jeure al vostre tàlem nupcial i amb la satisfacció del caçador que ha aconseguit una peça amb premi, orgullós d’haver fet el cim. Crec que em vaig adormir, anava molt begut. Del que va succeir després només en resta una vaga imatge. Et recordo a tu, plorant, somicaves. Em vas dir que la Rosa era morta, que havia tingut un accident i que el seu cotxe havia caigut per un penya-segat. Et senties culpable, estaves en estat de xoc, no em vas ni preguntar perquè dormia al teu llit. Vaig marxar i vaig desaparèixer durant molt temps. Anys. La beguda  ha estat el meu company, el meu aliat per aconseguir esvair els records, però fa temps que estic mort . A tu, Ignasi, la teva ànsia de venjança t’ha donat vida. Necessitaves una història, només tenies un final i ara ja pots fer el teu dol. Et prego estimat que siguis diligent i expeditiu, mata’m, acaba amb aquest cos que em té lligat a la vida.

L’ Ignasi es va acostar al moble, va agafar un vas llarg i va tirar tres glaçons, com acostumava a fer  el seu germà. El va omplir fins a dalt de Johnny Walker i li'n va oferir.  En Lluís tremolava sense control, va prendre una manta, el va abrigar i el va ajudar a acomodar-se al sofà.

-Germà, no t’ajudaré a acabar amb la teva vida; aquest cop no seré la teva titella. Tens raó, fa temps que et vas morir. Tot s’ha acabat, aquest conte no l'havies d’haver escrit mai, només tu ets el responsable de les teves lletres.

Quan l’Ignasi va pujar al cotxe sabia que per fi havia enterrat els dimonis. Va obrir la cartera i va mirar la foto de la Rosa. Era una noia preciosa. Recordava l’instant en què va fer el clic a la càmera i va aconseguir guardar la seva ànima en un negatiu. Va acostar els seus llavis i llargament va besar aquell paper.

María Antonia Costa

AMÈLIA

    El cirerer està florint.  L'Amèlia des de la finestra de la seva habitació, pensa que aquest any pot haver-hi una bona collita. Recorda quan l'avi el va plantar i li va dir: Mèlia -sempre l'havia anomenat així-  quan ja siguis una dona, em recordaràs a l'arribada de l'estiu, collint les cireres que et donarà aquest arbre. S'havien avingut molt amb l'avi, el cirerer havia estat el millor regal. Ara, encara se'n allunyaria més del record. Marxava terra enllà.

    Per la paret escrostonada de la façana del mas, un roser enfiladís no trigarà a poncellar. Davant l'entrada, l'àvia es gronxa al balancí, tot fent mitja, atenta la mirada als dos menuts que juguen a l'era. El Tro els empaita, prenent-los la pilota. Estan  al seu càrrec des de que es va morir la mare, quan encara era molt jove, i el pare en to seriós, sense una llàgrima, li va dir, Amèlia, d'ara en endavant tu portaràs la casa. 

    Se'n va. Ho deixa tot. No pot més. En Roger la va convèncer. És enginyer amb feina a Alemanya. Ja fa uns mesos que hi  treballa, on hi té un piset llogat en el que hi viuran els dos. Casats. Li ha promés que es casaran només arribar allà. Com havia desitjat, ser una senyora! Ella, tot el dia feinejant al mas, cuinant, rentant la roba, tenint cura dels petits, de l'àvia i sobretot, patint del despotisme del pare, que mai va suportar la mort de la mare. El seu caràcter es va agrir. Tot ho troba malament, i la recrimina  constantment: que si la despesa excessiva, que si la mare sí que cuinava bé... Tot això ha anat corsecant l'ànima de l'Amèlia. I va aparèixer en Roger. Un bon noi que li oferia estimació, seguretat, tracte dolç, i per damunt de tot, deixar de ser la pobra noia, la ventafocs de Mas Torner, per ser la senyora de Montmay. Lluny d'aquesta terra aspre, eixuta, de males collites i menyspreus. 

    La tarda va caient, la llum serena es va esmorteint i uns núvols amenaçadors entren a la vall penetrant pel Coll de Jou. Sent l'àvia com crida els petits que entrin a casa. El Tro arriba el primer.

    Podrà viure sense els seus germans petits? Els fa de mare. Mèlia -també li diuen- que repassarem els deures? Mèlia, em vindràs a dir bona nit? Els enyorarà. Però ha de fer la seva vida. Una vida nova. Els escriurà, els telefonarà.

    Ja té la motxila preparada. S'emporta el més just. El Roger li va dir que ja ho compraran tot allà. Quan es faci fosc, anirà fins a la carretera, on ell l'esperarà per anar a ciutat a agafar el tren. Una fugida en l'obscuritat de la nit, cap un futur esperençador, però també incert. Han estat uns dies plens de dubtes, de no dormir, pensant en el que deixa i el que es trobarà, i en en Robert, el dia que li va proposar, anem-nos-en Amèlia, tu no pots viure d'aquesta manera, vine amb mi. I ella, amb uns ulls espantats, i la cara encesa li va contestar, però què dius Roger, jo no puc deixar això. És la meva casa, la meva família. I així varen començar aquells dies i nits d'angoixa i de turment. Com dissabte passat, quan a la nit, tard, el seu pare va entrar a casa, havia baixat a la Vila, va començar a cridar no ho suporto més. Amb evidències d'ebrietat, amenaçà de cremar-ho tot. I quan l'Amèlia li digué, pare no us amoineu, aneu al llit que demà ja en parlarem, ell li va clavar una plantofada que li deixà la cara marcada. Aquella marca que el temps mai ja no l'esborraria. El cop decisiu. 

    Es toca la cara tot mirant-se al mirall gastat. Ja falta poc. Està impacient i el cor li batega amb ànsia. L'ànsia de la incertesa, de la il·lusió, de la inquietud, del ja s'ha acabat. Torna a mirar per la finestra abans no s'apagui el paisatge, intentant retenir-lo per a aquell futur somiat lluny d'aquests turons.

    Turons, que tantes vegades havien recorregut amb l'avi. A tothora els acompanyava la Perla. Feia el camí quatre vegades, corria al davant i tornava per veure si seguien. Era la constant companya de l'avi. Mai es va apartar del seu costat. Quan ell va morir, la Perla es va quedar al costat de la tomba, trista, sense menjar, fins que el pare la va lligar i la portà a casa deixant-la estacada per que no es tornés a escapar. Va morir de tristesa. L'Amèlia la va enterrar junt al regal de l'avi, el cirerer, que aviat faria cireres.

    Avui el pare torna a ser a la Vila. Tornarà tard. L'Amèlia agafa la motxilla i surt  plorosa, si em veiessin, per la banda de darrera on hi ha el bosquet a prop, que la protegirà. Una última mirada enrera per a la casa, l'àvia i els petits que ja no es veuen i pel Tro que ha deixat tancat a dins, no la seguís. No li cal llum per al camí. El podria fer amb els ulls clucs. El camí que més enllà dels arbres baixa en un no res cap al poble. El poble on tot sovint ha anat a comprar el que faltava al mas. Sobretot els diumenges, on hi ha mercat, i ha gaudit de l'enrenou de la gent de tota la contrada. Aquell mercat on, en aquella festivitat que estava ple de rams i palmons, va voler participar en la benedicció i aixecant les branques de llorer i olivera que havia baixat del mas, va deixar els sacs de la compra a terra i aquell noi li va dir, et puc ajudar?

    Ja ha arribat a la carretera i s'asseu a aquella pedra, sota el roure del camí de Mas Torner. En Roger no triga a aparèixer, en un auto que ha llogat a ciutat, es besen sense dir-se res, i en silenci emprenen el camí del cel.

    Ella va acceptar l'ajuda, i aquell noi l'acompanyà fins a prop del mas. Em dic Roger, li va dir, i jo Amèlia. I amb un quin nom tant bonic, ella es va enrojolar. 

    Arriben a l'estació, ell ja amb els bitllets, passen a l'andana, el tren és a punt de sortir. En Roger puja al vagó, creient que ella el segueix, quan tot d'una per la finestra del seient que té assignat la veu dreta a fora. Va Amèlia, corre, que el tren ja marxa. Amèlia, Amèlia. I mirant-li els ulls, només hi veu una il·lusió, que de cop s'ha esvanit.

    Dempeus, ella veu com el tren es va allunyant cap al futur passat. Mèlia, sent que li diu l'avi, aviat estaran a punt les cireres.

JOSEP MARIA CARBONELL

   

En un univers en expansió

1.     El diari

Dimarts, 13 de març

Avui m’ha trucat el Martí. Fa molts anys que no ens veiem, potser set o vuit. Des que vam acabar la carrera, de fet. M’ha proposat celebrar el desè aniversari del treball de botànica, que ens va valdre un excel·lent. Per fer-ho, ha muntat una estada d’un cap de setmana en una casa rural de Begues, per rememorar els vells temps. «Es que, ara, a La Clota no deixen acampar». A mi, la veritat, no m’atrau gens la perspectiva de trobar-me amb aquella colla, que vaig deixar fa temps. Li he dit que no m’anava be, per l’embaràs de la Maria, que està molt avançada, però ell m’ha insistit: «va, home, que fa molt temps que no ens veiem i vam fer un bon equip. Pensa-t’ho i em dius alguna cosa. Em faria il·lusió que hi vinguessis. La resta ha dit que sí». La resta: la seva dona, la Trini; l’Ignasi i la Dolors, i la Carlota.

Dijous, 15 de març

La Maria m’ha insistit que hi vagi i, a més, m’ha fet un discurs sobre la meva manca de sociabilitat i sobre allò de recuperar el contacte amb els antics companys. I, per més que li he dit que no m’interessen gens, aquests companys, ella anava a pinyó fix. «Així aprofitaré per anar amb la Pili (amiga seva de l’ànima) a comprar robeta per a la Paula, que només falten quatre setmanes per sortir de comptes i llavors només faltaran dues i després ja ni hi seré a temps. I descansaré de tu, que et poses molt pesat, amb tant tenir cura de mi. Un cap de setmana fora t’anirà molt be». I jo: «D’acord, però si em promets que si passa qualsevol cosa em trucaràs de seguida. Total, Begues està aquí mateix». Potser és cert que soc una mica patidor, però m’agrada tenir-ho tot ben endreçat: fa dies que vaig pintar l’habitació; tinc feta la llista dels mobles que calen i on s’han de comprar; he fet el recorregut fins a la clínica, per calcular el temps... Ho tinc tot apamat. Aquest cap de setmana serà d’aquí a quinze dies. I si s’avança el part? Be, ja no cal que hi pensis: li has dit que sí.

Divendres, 30 de març

Fins a última hora he anat rondinant, dient que millor em quedava, per si passava qualsevol cosa. Al final, m’ha engegat: «Marxa d’una vegada! Em ve de gust un cap de setmana tranquil i, amb tu al costat, és impossible. Va, ves-hi tranquil. Si hi ha qualsevol cosa, et truco. T’ho prometo». I, ja en el cotxe, m’he anat relaxant. En passar per l’ermita de Brugués, m’ha vingut un flaix: tots sis pujant des de Gavà en un autobús, disposats a passar set dies d’inventari botànic al massís del Garraf, excitats com si anéssim a l’Àfrica. Es clar que anar amb la Carlota també hi contribuïa. Mira que estava bona! La va fitxar l’Ignasi, pel nostre grup. Li anava al darrera. I, al final, es va acabant casant amb la Dolors, que era la pija. La Carlota sabia l’efecte que causava, i ho dosificava. Era com una sauna finlandesa: podies passar de la calor extrema al fred hivernal en un segon.

La casa rural ha resultat ser una antiga masia reconvertida amb gust i diners. A l’antic cobert per a la palla han fet un parell d’apartaments per a sis persones, i en Martí n’ha reservat un. Des del finestral hi ha una vista magnífica del Puig de les Agulles. Hem arribat tots: el Martí i la Trini, que fan pinta de ecoprogres; l’Ignasi i la Dolors, que semblen una pijos que assisteixen a una festa rural; i la Carlota, que encara impressiona, potser més que abans. Amb ella compartiré habitació, que no llit. I això encara no sé si és bo o dolent. L’habitació, vull dir.

Dissabte, 31 de març

Hem fet la caminada fins a la creu que hi ha dalt del Puig de les Agulles. Quan la vam fer per primera vegada, anàvem carregats amb els equips fotogràfics, els llibres d’identificació, bosses de mides diverses per a les mostres, les llibretes de camp i altres estris. Ens havíem aixecat molt d’hora, perquè la feina s’esperava dura. Anàvem, però, il·lusionats i esperançats per fer un treball que valgués la pena. Avui ja no hem matinat tant, ni anàvem carregats, ni tampoc amb esperança ni il·lusió. Caminàvem una mica cadascú per la seva banda, sumits en pensaments divergents. De tant en tant, algú, principalment el Martí, deia: «Us recordeu de...», i llavors comentàvem l’anècdota, amb millor o pitjor disposició. Tot eren referències a aquell passat de fa deu anys, tres mil sis-cents cinquanta-dos dies, però no parlàvem del que estava passant en aquell moment. He percebut la tibantor entre l’Ignasi i la Dolors, amb algun comentari mordaç per part d’ella, amb alguna resposta tallant per part d’ell. I distància. Un abisme. En canvi, el Martí i la Trini semblaven dues tórtores en un permanent ball nupcial, aliens a tot allò que pogués pertorbar-lo. Per la seva banda, la Carlota anava immersa en les seves meditacions, i l’he sorprès mirant-me diverses vegades, en girar el cap, amb una expressió que no he pogut desxifrar.

Havent passat les parets enrunades de La Clota, la pista s’ha enfilat i jo esbufegava de valent. Aquells cent metres i escaig de desnivell m’han fet adonar-me del meu sedentarisme. No faig exercici, per més que pagui religiosament la quota d’un gimnàs al que només hi vaig anar uns dies, al principi, i del que ja no recordo ni el color del terra. Sembla que l’esforç ha baixat les defenses, perquè, un pic a dalt, han començat les explicacions. El Martí i la Trini segueixen a la universitat, ara com a docents. En canvi, l’Ignasi va deixar la biologia, va aconseguir un MBA i es va llençar als negocis. Fins no fa gaire, li havia anat be, a base d’una barreja d’audàcia i ambició. Però sembla que ara les coses no acaben de rutllar, encara que no ens ho ha explicat gaire, i la parella comença a anar de mal borràs. Quant a la Carlota, sembla que és un cul de mal seient. A mi em sembla que no troba el seu lloc, ni amb la feina ni amb els homes. Hi ha quelcom en el seu tracte que no veig clar. Tan aviat està a mil milles de tot com vol ser el seu centre.

Quan baixàvem, m’he adonat que ja no tenim res en comú, més enllà d’un passat universitari. El temps allunya inexorablement a les persones, sotmeses a forces centrífugues que només l’atracció emocional de l’amor pot compensar. I ens convertim en un univers en expansió.

Diumenge, 1 d’abril

Ja està, ha passat allò que es veia a venir. Havent sopat, hem fet una sobretaula plena de banalitats de tota mena i de llocs comuns. Del Barça i de la independència. Tot plegat amanit amb una mica de lluita de sexes, especialment sarcàstica per part de la Dolors. La màgia de les confidències s’ha quedat al Puig. Hem anat a dormir. Quan he sortit de la dutxa m’he trobat, al bell mig de l’habitació, la Carlota amb un tanga que mostrava més que tapava. Insinuant, plena de fam d’home, era una fantasia sexual feta realitat, amb uns pits turgents i uns malucs suaus i rodons. La meva fisiologia va respondre d’immediat, i el meu membre erecte traïa la meva reculada. Per un instant, vaig estar a punt de submergir-me en aquell plaer que se m’oferia, imaginant la pell suau i la llengua àvida. Però, tot d’una, m’ha vingut al cap la Maria, i la Paula, i vaig tenir clar que aquell acte que estava a punt de fer posaria la primera pedra d’un mur entre elles i jo. Perquè el risc era que m’agradés i volgués repetir, com una droga. I, encara que això no passés, seria un fet inconfessable per sempre.

I l’he rebutjat, amb bastant poca traça, malgrat la seva insistència i el meu desig. Ha estat la meva elecció. Sempre hem d’escollir, i cada tria obre una nova porta i un nou camí que, quan l’emprenem, no té marxa enrere. Tot canvia. A cada instant. I, a aquelles hores de la nit, m’he vestit, he ficat les meves coses a la bossa i he sortit d’aquella casa. Mentre baixava per la cinta fosca, que els llums del cotxe amb prou feines perforava, he sabut que remoure el passat no acostuma a ser una bona idea.

Xavier Pueyo 

Lletania

   Avui he anat al poble on vaig néixer i viure els primers anys de la meva vida, per a un tràmit, i només en arribar i sentir el toc de la campana, la vella Saturnina, m'evoca els anys de la meva infantesa; aquells en que  tant sols als primers intents del sagristà, ja sabies si tocaven de dol, d'alegria o simplement a missa.

   He deixat l'auto a fora, per a poder caminar pels carrers pregons i vaig trepitjant les lloses poc a poc per a sentir-ne el passat. El primer a la dreta veig el forner, -encara hi és- amb aquella inconfusible olor de pa acabat de fer. El dissabte al matí la mare ens hi comprava un tall de coca de pinyons, no gaire gros, que menjàvem  amb fruició, el meu germà. L'acompanyàvem amb una mica de xocolata molt fosca i un got de llet acabada de bullir. L'havíem  i joanat a buscar cal vaquer.

    Arribo a la plaça major, on hi han col·locat uns bancs a cada costat a l'ombra de les moreres.

Les mateixes moreres a les que anàvem a arrencar fulles per als cucs de seda. El meu pare les embolcallava en un tros de roba humit i ho posava a la nevera de gel: així duraven més. Recordo aquella vegada en que tenia la capsa dels cucs ja bastant crescudets a l'habitació, i no sé com, em vaig deixar la tapa oberta. L'endemà al matí vàrem haver de buscar-los per tota la cambra. Podria haver estat un gran perjudici econòmic ja que els veníem a 10 cèntims cada un. El meu germà feia les transaccions, i jo guardava els diners en una capsa de galetes, que en aquell temps eren de llauna. Els cucs que havíem emparaulat al cole, els portàvem d'amagat en una capseta de pastilles Valda, amb uns petits forats per a que respiressin, que el pare comprava de tant en tant, quan anava a ciutat.  

    Entro al bar -abans no hi era- que veig al costat de l'Ajuntament. No coneixo el cambrer, i a la meva pregunta, em respon que és el fill dels Bernades i que va obrir aquest establiment fa cosa d'un any, després de molt temps d'intentar, en va, trobar una feia adient als seus estudis d'enginyeria. El seus pares? Molt bé. Varen anar a viure a ciutat on s'hi troben acompanyats, amb el seu club d'avis, el centre mèdic a prop i els amics que han anat fent. 

    El fill Bernades va narrant històries del poble, i d'aquesta manera em vaig assabentant dels nouvinguts i dels que ja no hi són. I el mestre, el Sr. Castelló? Quan es va jubilar va marxar al seu poble. No en varen saber res mes. 

    Tinc temps, i vull passar per l'escola. Pels carrers poca gent, i no coneixo ningú, però em miren encuriosits. 

    Pujo pel carrer Malet, una costa pronunciada i m'adono que les lloses gastades per les cavalleries, han estat substituïdes per un asfalt rugós. Suposo que és per a les gelades. Al poble hi fa molt fred a l'hivern. Recordo les relliscades dels animals tibant els carros i els renecs, els cops de les xurriaques que els etzibaven els carreters fins que no assolien el Pla de la Font, dalt de tot del poble. És aquí on arribo i m'encaro a l'escola. El que queda de l'escola. El noi del bar ja m'ho ha explicat: quan va marxar el Sr. Castelló, varen decidir tancar-la i posar un transport per als pocs alumnes, reunint-los en un altre poble més habitat.

    Hi ha un banc de pedra davant l'edifici amb el rètol encara visible: Escola Municipal Garbí. 

    No sé ni quanta estona fa que sóc aquí assegut rememorant les trapelleries d'aquell temps. I em ve aquella que li vàrem fer al rector: amb en Marto -Quim Martorell, però era el Marto per a tots nosaltres- pujàrem d'amagat dalt del campanar on lligàrem la corda de la Saturnina, de manera que no es podés accionar des de baix. Aquell vespre totes les iaiones del poble varen fer tard a rosari. L'endemà al matí, el rector irrompé a la classe exigint que sortís el culpable. El Sr. Castelló, que malgrat el nom era  aragonès, ens va esbroncar molt fort. No sortiríem de l'escola fins que sabés l'autor de la fechoría. A l'hora de dinar va venir l'alcalde acompanyat del sargento de la guàrdia civil, alertats per les famílies, ja que no havíem arribat a casa. En Marto i jo com unes tombes. Hi va haver un moment, que en Colotites, -Miquel Colomer i Marsal, que en quedi constància, un tites, confident del mestre- semblava que volia dir alguna cosa. La mirada d'en Marto el va deixar clavat.

     Però el rector, que estava a l'aguait de la cara que fèiem tots, ens va calar. Varen ser quatre setmanes de rosari cada dia amb les iaiones.

    El que havia de ser un càstig, es convertí en divertiment. Ens varen assignar la lectura de les lletanies, des de dalt de la trona, un dia cada un. En Marto, com li deu anar a en Marto?, al cap de dos o tres dies, comprovant que aquelles dones grans sordejaven bastant, va començar a recitar pel seu compte:

─ Turris eburnea.

─ Ora pro nobis, contestaven les iaiones.

─ Rosa mystica.

─ Ora pro nobis.

    Tot d'una, un dia comença:

─ Kyrie eleison.

─ Perry Mason.

─ Sosa càustica.

─ Carlos Gardelis.

─ Colo titorum.

─ Boletus edulis.

─ A Gràcia amb òmnibus. 

    I totes, amb aquella devoció, a cada lletania: 

─ Ora pro nobis!

    Jo no em podia aguantar. Em girava d'esquena. 

    Uns vespres gloriosos. Quan acabàrem de complir la penitència, les iaies, en agraïment, ens varen convidar a una xocolata desfeta amb melindros.

     En Marto era tant genial, que un diumenge a missa, el rector sense voler, va fer caure un canelobre d'alabastre, trencant-se a terra estrepitosament. El meu amic, que feia d'escolà, digué en veu alta:

─  Alabastro sea Dios!

    El rebombori que es va ocasionar! Però la gent va riure molt.

    Uns dies després,  banyant-nos a pèl al riu, algú va pispar la roba del Colotites. Ni les espardenyes li va deixar. La tornada fins al poble va ser de les que fan història. Misteriosament es va posar a tocar la Saturnina, però aquesta vegada era d'alarma.Tota la gent del poble va sortir a veure què passava. Una entrada tant triomfal, que el Colotites va estar-se quinze dies tancat a casa.

    

    Amb els meus records de cole, quasi que m'ha passat el temps i me'n vaig a pas ràpid cap a l'ajuntament. Una noia molt amable comprova a l'ordinador, l'hora convinguda amb l'alcalde, i em fa passar a una saleta.

    Un xic neguitós, obro la cartera i repasso la proposta urbanística que vull presentar, una bona oportunitat si tot em surt bé. Estic molt preocupat per la situació econòmica. Si no agafo aquest projecte potser haurem de tancar el taller d'arquitectura, vaig meditant, quan l'alcalde m'obre la porta del seu despatx. Amb unes salutacions cordials, ens asseiem en un taula on començo o obrir el projecte. 

     ─ Un moment. Ara crido el nostre regidor d'urbanisme,  -diu el batlle- és ell qui ha d'avaluar la proposta.

    Quan entra per la porta, em quedo palplantat, i blanc com el paper, només em surt de dir:

    ─ Hosti Colo..! Quant de temps!

    

Josep Maria Carbonell