AMANITA


 Josep M Carbonell
Guils de Cerdanya, Agost 2011

   El temps era bo i va dir-se “demà aniré al bosc a buscar bolets”. Havia plogut  feia tres setmanes, o sigui, com deien els vells de la contrada, vint-i-un dia després d'unes bones i generoses pluges, era temps d'anar-hi.
  Es va llevar ben d'hora . Era dimecres, el millor dia segons ell. Al mig entre un cap de setmana i l'altra que és quan hi va més gent. Enfilà la carretera de la muntanya. Tot just sortia el sol quan va arribar a un replà on podia aparcar. Es va calçar les botes, es posà l'anorac -feia fresca aquella hora – i amb el cistell a una ma i el bastó a l'altra emprengué la ruta cap a la pineda que coneixia d'altres anys i que li era molt propícia per a la seva recerca.
   S'hi trobava bé al bosc. Li agradava anar-hi sol. El lloc ideal per a pensar en tot i en no res. I a més en aquella primera hora hi regnava una solitud colpidora. Només els ocells primerencs es feien sentir i algun esquirol fugisser es deixava veure saltant d'un pi a un altre. Caminava lentament quan havent-se desviat del camí,  es va trobar al bell mig d'una clariana. La mateixa de seixanta anys abans però més petita. El bosc se n'havia menjat un bon tros. Una gran emoció el va trasbalsar. Es va asseure repenjat al roure, també més vell i allà evocà aquella altra estada al mateix lloc.

................

   Un dia, a l’estiu, l’oncle em va convidar a dormir. A l’endemà ens llevaríem d’hora i aniríem a la muntanya. Em va costar adormir-me tot excitat per l’aventura. De bon matí, tot just sortia el sol, em va despertar. Esmorzàrem una mica –en tornant ho acabaríem de fer- i vàrem iniciar el camí per la muntanya que puja a l’ermita de Sant Silvestre. Al cap d’una mitja hora arribàrem a una clariana al mig del bosc. Havíem caminat tota l’estona amb un silenci total. Amb gestos m’indicà de continuar també callats i que ens asseguéssim repenjats a un gros roure. Estava impressionat. Tota una aventura i encara no sabia per a què. Però  em sentia segur. Tenia l’oncle al costat.
   Al cap d’una bona estona d’estar completament immòbils, ja em feia mal l’esquena, començàrem a veure uns esquirols que jugant saltaven d’un arbre a l’altre. Durant tota la vida he tingut aquella visió. L’oncle m’havia portat a veure el millor espectacle que ens podia oferir el bosc. Després d’uns minuts d’observar aquell circ, ens vàrem aixecar i com que ja podíem parlar, encara que en veu baixa, m’anà explicant els diferents cants dels ocells que aquella hora saludaven el dia que arribava. Els gaigs, les aloses, els rossinyols...
   -Veus Jepó, com a vegades em deia, ara compartirem un secret tu i jo. Aquí és on pujo molts dies quan fa bo a contemplar aquesta meravella de la natura. Els esquirols i tots els animals  tenen  el bosc per a ells. Ningú els diu què han de fer ni on han d’anar. Són lliures.
   En aquell moment no vaig saber què volia dir. Més endavant ho entendria.

..............

    Però ara anava per bolets i és en això que tindria l'atenció posada. Es va aixecar i reprenent el camí de la soleia aviat va trobar el primer bolet. Un rovelló. I després un altre i un altre. I així va continuar una bona estona collint també algun rossinyol, llenegues, peus de rata...i un que no coneixia ben bé i que mirant-se'l ben aprop, tot d'una li va venir la temptació de posar-se'n a la boca un petit tros per a tastar-lo. Tampoc és que el vagi trobar molt dolent però en va llençar la resta.
    Desseguida va arribar a la font Freda i es disposà a esmorzar. Tragué la bóta de vi de la motxilla i en féu un bon trago. Tot d'una es va fixar en el cistell. De mig ple que l'havia deixat ara  estava curull. Qui els hi havia posat allà? Més espantat que sorprès  inicià la baixada cap on tenia l'auto. En arribar-hi obrí la porta del darrera. No n'hi cabien més. Va haver d'apartar-ne uns quants  per a poder seure i conduir. Sentia com unes pessigolles a l'orella i es mirà al retrovisor: uns rossinyols ben grocs, se li enfilaven com unes arracades. “Fes un cigarret que això son nervis”, però en obrir el cendrer començaren a sortir llenegues sense  parar. La tapa de la guantera esclatà vessant cents de carlets tot i que no n'era el temps. “He de trucar, no sé què passa”. Es posà la ma a la butxaca per agafar el mòbil i li en sortí un magnífic ou de reig. Els rovellons pujaven pel parabrisa i quasi ja no hi veia res. El nivell de les llenegues començava a pujar i ja li arribava a la cintura. Tornà a mirar-se al mirall : una enorme lepiota, altrament dit apagallums, li feia de barret, i a més a sobre se n'hi anaven posant més , ja eren un castell de vuit amb folre, només faltaven les manilles. A les llenegues se li van afegir els pebrassos i ja li arribaven al coll. Aviat li taparien la boca. Li costava respirar. Amb un  esforç colossal va aconseguir esquivar un camió. Un exèrcit de camagrocs li cobrien els braços.
   De mica en mica tots els personatges començaren a parlar però, ignorant-ne el seu nom en català es dirigien als col·legues amb el científic. Boletus edulis deixa'm passar! Cridava l'Higrophorus eburneus. Mentre els Cantharellus cibarius presumien davant els Cantharellus lutescens i els titllaven d'escanyolits. Uns Tricholoma terreum eren motiu de mofa per lo molt abrigats que anaven i es posaven a la sortida de la calefacció. Els molt incultes que se'n reien no sabien que eren fredolics.  Un enorme Lactarius deliciosus picava amb força el clàxon sense èxit aparent. I així es varen anar multiplicant fins a les prop de mil cinc-centes espècies de bolets existents al nostre país.
   No va saber com, va poder parar l'auto prement el peu per sobre les llenegues que es desfeien tot gemegant. Les sabates se li ompliren d'un suc llefiscós.
  
   I després el silenci.

   Començava a aclarir-se-li  la vista, encara borrosa. Semblaven un home i una dona vestits de blanc. 
Aconseguí sentir:
   -Ai, els boletaires ! Aquest encara se'n sortirà.



Amor de madre



Xavier Pueyo 

Bueno, ¡vamos ya!
El enfermero me ayuda a pasar a la camilla de quirófanos y me pone un gorro verde.
¡Hasta pronto! Dentro de un rato se lo subo. 
Miro a Paula y sonrío.
¡Hasta luego!
La camilla se pone en marcha. El techo blanco se va interrumpiendo con las luces de los fluorescentes. Circulamos por pasillos llenos de puertas, todas iguales. El rumor de la rodadura llena mis oídos.
Michel, el kinesiólogo, me lo aseguró.
Esto tiene que ver con tu madre. El intestino simboliza el alimento. El abandono de tu hija te ha rememorado el abandono de tu madre.
Mi madre no me abandonó.
No, supongo que no lo hizo. Pero he percibido que algo ocurrió, nada más nacer, que te creó ese sentimiento.
¡Qué feo es! ¡Es más feo que Pifio!
Sí, nací feo, ella lo dijo. Me lo repitió más adelante, ya un hombre.
Si fuese ahora, no te tendría.
Y yo lo creí.
La camilla se detiene ante el ascensor.
¿Tienes fiesta pasado mañana?
Sí, le cambio el turno a Félix, y tengo tres días seguidos. Me voy a buscar setas. Tres días, tío.
¡Enhorabuena! Ya me traerás algunas.
Entramos en el ascensor.
¿Cómo pudo saber Michel eso, sólo pasando las manos per encima de mí?
Siento el movimiento de bajada de la cabina de acero inoxidable.
Un tumor en el colon. Está en el ascendente y no es grande. Hay que operar.
El ascensor se detiene suavemente. Se abre la puerta.
Tranquilo, ya casi llegamos.
Otro ascensor. Otra puerta. El enfermero saca una llave del bolsillo. La introduce en la botonera de llamada.
Paula, tengo miedo.
No pasa nada. Lo superarás. Te quiero.
Yo también.
Las ruedas traquetean al pasar sobre las guías.
¿A usted le gusta buscar setas?
Conozco pocas, y no me gusta madrugar.
La cabina se detiene. Se abre la corredera. Entramos en un pasillo corto. El enfermero habla por un interfono.
Traigo el de la quinientos veinte.
¡Muy bien!
Ruido de apertura.
¡Adelante!
La manta que me cubre desaparece. Entro por una compuerta. Hace frio. Uniformes verdes.
No se preocupe, ahora le taparé.
Nos detenemos. Por el rabillo del ojo veo la mesa de operaciones.
Le vamos a pasar. ¿Preparado?
Sin casi moverme, me encuentro sobre la dura y helada superficie.
Ya está. Ahora le tapo.
¿Qué posibilidades hay de curación, doctor?
Altas. En parte, depende de usted, de sus ganas de vivir. La media es de un setenta por ciento.
Muy buenas, soy el anestesista. A continuación le pondremos la epidural. Vamos a sentarle.
Échese para adelante. Así. Notará una cosa fría en la espalda.
Doy un respingo cuando el espray me rocía.
Paula, Berta se ha ido y no volverá. Pero yo aún la quiero. Mi amor depende de mí.
Tiempo al tiempo. Su madre le ha llenado la cabeza de injurias. Ya crecerá. Y entonces, quizás se dé cuenta.
Solo un pinchazo. Dóblese un poco más y quédese quieto.
Un dolor breve, cerca de la columna.
Cuando veamos el resultado del informe del laboratorio, veremos si hay que hacer tratamiento o no. Cada cosa en su momento.
Muy bien.
Esparadrapo en la espalda.
Ya lo podéis tumbar ¿Está bien?
Frio. Tengo frio.
Frio de abandono. Frio de soledad. No sé si mi madre me amaba. Ni siquiera pude despedirme de ella, antes de su muerte.
Me cubre una manta.
¿Ya tenemos aquí el colon?
Sí, doctor.
Bueno, empecemos. ¿Cómo estamos?
Aquí me tiene. A ver si me arregla.
Eso, seguro.
Una mascarilla me cubre la nariz y la boca.
Respire normal. ¿Cómo se encuentra?
Bien, me encuen…

No. No quería tenerte. No te busqué, viniste. Si hubiese sido ahora, habría sabido cómo evitarlo. Pero entonces no supe. Apenas el método de Ogino, que entre las amigas comentábamos entre cuchicheos. Y ya está. Y nunca descubrí como hubiera podido ser una vida sin ti, porque un hijo lo cambia todo. Absolutamente todo.
Conocí a tu padre en una sala de fiestas. Me gustaba bailar. Él me guiñó un ojo desde una mesa cercana. Estaba con otros jóvenes que yo conocía; por eso le dije que sí. Era simpático. Y tenía un nombre de novela: Gerardo. Yo pasaba entonces por un mal momento, porque hacía poco que había roto un noviazgo de tres años. Si vas al fútbol, no me vuelvas a ver. Y fue. Y no le quise volver a ver. Me dolió mucho. Pero no quería que nada pasase por delante de mí, ni el fútbol. Nadie lo entendió. Él era el mejor partido de Bilbao. Lo pasé mal. Tu padre llegó en el momento justo. Y nos hicimos novios. Y eso que yo tenía más pretendientes. Aunque, con el asunto del noviazgo frustrado, todos me miraban de una manera diferente. Él era forastero, de un pueblo de León. No me trataba de manera extraña, como los otros. Me pareció un hombre amable y atento. Trabajaba en las obras del puerto de Bilbao, como topógrafo. Era muy galante. Y, me di cuenta más adelante, honrado y trabajador.  Estuvimos festejando un año, hasta que la empresa le trasladó a Barcelona.
Seguimos por carta, pero sentí que él no tenía prisa, que la situación ya le estaba bien. De hecho, él ejercía de cabeza de la familia que componía con sus padres y sus tres hermanos, de los que sólo uno trabajaba. Temí estar perdiendo el tiempo. Yo ya tenía veintisiete años, y no tenía edad para otra ruptura. Así que le escribí. Me la jugué. O fijamos la fecha para la boda, o lo dejamos. Así no podemos seguir. Y fijamos la fecha de la boda, para tres meses después.
Cuando nos casamos, me vine con él. Me había imaginado una ciudad animada, llena de bailes, teatros. Tenía fama por el Paralelo, las Ramblas. Una ciudad cosmopolita. Pensaba visitarlo todo, ir a todas partes. Pero no era para tanto. En verano, la humedad no te dejaba pegar un ojo por las noches. De día, la canícula se hacía insoportable. La ciudad era sucia y agitada. Una inmensidad gris donde todo me era desconocido, hasta el idioma.
Él trabajaba muchas horas, y yo estaba en el piso de su familia, con mis suegros y mis dos cuñados más pequeños, que estudiaban secretariado. Sometida a su animadversión manifiesta. Yo era la chiquita vasca que había seducido al puntal de la casa, y no me lo perdonaban. Al poco de llegar me di cuenta que estaba embarazada. Las comidas con cordero grasiento, pucheros de alubias con tocino o caracoles con pisto me revolvían el estómago con sólo olerlos. Y la madre de mi marido me llamaba remilgada y señoritinga, entre mofas.
Él me decía que no sería para tanto, que su madre no me quería mal, que eran imaginaciones mías. Y, cuando yo le insistía que no, que todo era la pura verdad, me besaba y me prometía que ya estaba buscando un sitio donde mudarnos, que había dado voces por si algún compañero se enteraba de alguna promoción o de algún piso que estuviese bien, y que pronto nos iríamos.
Los días pasaban, interminables. El embarazo transcurría atroz, insoportable. Siempre esa náusea en el estómago, esa fatiga permanente. Y, lo peor de todo, su familia. Más de una vez estuve a punto de volver a Bilbao, pero no podía hacerle eso a Gerardo. Busqué la manera de estar lo menos posible en aquella casa, aprovechando que el incipiente y benigno otoño barcelonés permitía estar tiempo en la calle. Salía con cualquier excusa, a pasear, a respirar aire fresco, a ver gente. A intentar pasar lo mejor posible mi desdicha, para no acabar maldiciendo la hora en que me casé con tu padre, para no acabar maldiciéndote a ti.
 Y un día me encontré con una amiga de la infancia en la Rambla de Cataluña. Hacía unos años que vivía en esta ciudad. Se había casado con un abogado que iba para notario, ya lo verás, porque mi Antonio es muy listo y tiene buenos contactos. Pues nosotros necesitamos encontrar un piso, vivimos con mis suegros y eso no puede ser, que ya sabes que el casado, casa quiere. Pero parece que está muy difícil, sin conocer a nadie, sin ninguna influencia… No te preocupes, se lo diré a Antonio, y ya verás como en seguida lo arreglaremos.

Ya está. Ya se puede cerrar. Sutura. ¿Están  bien las constantes?
Todo bien, doctor. Está estable.
Venga, ya es nuestro.

Y me continué viendo con María África. Un buen día me dijo ya os he encontrado un piso. Los están construyendo en Las Corts. Están un poco aislados, pero la zona es estupenda, con mucho futuro. Fuimos juntas a reservarlo. De entrada, el hombre gordo del bigotillo que estaba al cargo de la promoción nos dijo que ya no quedaban. Después de que un duro pasara de mi monedero a su bolsillo, dijo que quizás sí, que ahora me acuerdo que había uno reservado que se habían echado para atrás. Vamos a mi despacho, señoras. Vean, es un tercero con ascensor, pero este bloque no lo acabamos hasta dentro de un año. La tarjeta de visita de Antonio Aguirre le cambió la perspectiva. Dentro de tres meses acabamos el primer bloque. Ya le procuraremos un piso en él, provisional, eso sí, hasta que acaben el suyo. Y yo no me lo podía creer. Reía y lloraba a la vez y, cuando llegué a aquella casa donde apenas malvivía, casi no podía disimular, porque no quería que la bruja de mi suegra se diese cuenta de mi alegría. Me encontraba mejor, renovada. Aquel día, hasta el potaje de garbanzos me sentó bien.
En la cama, aquella noche, se lo conté a Gerardo. Percibí una leve sombra en su mirada, y qué alquiler piden. Y yo me había olvidado de preguntarlo. Y él percibió en mis ojos la muda súplica no digas que no, por favor. No te preocupes, nos mudaremos, trabajaré más si es preciso. Y me tocaba la barriga, que empezaba a notarse, en cuyo interior estabas tú.
El tiempo hasta la mudanza se hizo interminable. Contaba los días que faltaban, iba en el trolebús a ver si ya estaban acabados, si faltaba mucho. Procuré no reaccionar a la hostilidad de aquella gente que, enterada del futuro traslado, la hizo más encarnizada. Pensaba en como viviríamos juntos en nuestro reducto, sin injerencias, solos.
A los seis meses de embarazo nos trasladamos a aquel piso. Era provisional, pero era nuestro, sólo nuestro. Aún no tenía la instalación de gas acabada y había que cocinar con un hornillo eléctrico. Cuando funcionaba teníamos que apagar el radiador de resistencias que llevábamos de un sitio a otro, porque no había suficiente potencia para todo. Las sillas eran cajas, una puerta vieja con dos caballetes la mesa. No había dinero para muebles, había que ahorrar para ti. La cama no, la cama era de verdad, era nuestro nido de amor. Las mesillas, otras cajas de cartón, que conseguimos en el estanquero. Y un listón de madera colgado las paredes, un armario siempre abierto. Era poca cosa, pero era sólo nuestro.
Sin embargo, pese a las visitas de mi amiga María África, yo me sentía muy sola, sin conocer a nadie en aquel barrio desangelado. Aquella ilusión inicial se fue desvaneciendo, y quedó el frío y la soledad. Tenía frio, porque el radiador no calentaba lo bastante. La barriga pesaba, pese a no ser muy prominente. Yo estaba cada vez más torpe, más pesada. Tu padre se esforzaba por complacerme. Procuraba no hacer horas extraordinarias para poder estar el mayor tiempo posible conmigo; pero, de todas maneras, llegaba siempre más tarde de lo que yo hubiese deseado. En la parte antigua de Las Corts, la dificultad del idioma aún se hizo más notable. Todos me hablaban en catalán, y ponían cara de no entender cuando les hablaba en español. Yo no les entendía, y ellos no me lo pusieron fácil. Llegué a odiar esa lengua, que me parecía una jerigonza parecida a los ladridos de los perros, au, au, au. Me negué a quererles entender. Estábamos en España, que hablasen en español. Gerardo era más conciliador, y se esforzó en entenderlo y hasta hablarlo, con el tiempo. Intentó, sin éxito, reconciliarme con ese idioma que después tú adoptaste como propio, para ti y tú familia, y eso nunca lo llegué a aceptar. Perdóname, porque sé que lo hice mal.

Buenas tardes. Hemos acabado y está en reanimación. Lo subirán dentro de un rato. Todo ha ido perfectamente; el tumor era localizado y lo hemos extirpado por completo. No tendrá que llevar bolsa…

Cuando faltaba un mes para que nacieras, decidí ir a parir a Bilbao, a casa de mis padres. Tu padre entendió que necesitaba un soporte que él no me podía dar. Que yo ya no podía más. Compramos el billete de avión, porque no era cosa de recorrer aquella distancia en un interminable viaje en tren. Cuando estaba a punto de embarcar, las azafatas se negaron a dejarme subir al aparato, alegando mi avanzado estado de gestación. Necesitaba subirme a ese avión, así que mentí. Dije que estoy sólo de seis meses, y mi médico no ha puesto ningún impedimento para este viaje. No, no tengo ningún certificado, porque ni a él ni a mí nos pareció necesario. Después de batallar durante unos minutos, cedieron a mi empeño, y pude tomar el vuelo. El Dc3 de Aviaco se bamboleaba sobre el valle del Ebro como una barca en una tormenta. Aterrizamos en Sondika en medio de una llovizna fina, el chirimiri, que sentí que me daba la bienvenida a casa.
Cuando llegó el momento del parto, el dolor me hizo maldecirte por dentro, porque venías sin yo quererlo. Al verte, lo primero que me llamó la atención fue tu piel enrojecida y el rostro desencajado por el llanto. Exclamé ¡qué feo es! ¡es más feo que Pifio! Y la comadrona, todos los recién nacidos lo son, sucios, congestionados, pero luego son lo más hermoso, ya lo verás. Y, pese a todo, mi siguiente sentimiento fue de amor hacia ti. Aún cuando deseara no haberte tenido, te amé.
Siempre quise aquello que no tuve. Siempre me fijé en aquello que me faltaba. Sin reparar en que eso me hacía perder muchas cosas buenas y muchas ocasiones de ser feliz. No hagas lo mismo. Ama a los que tienes cerca, porque eso es lo real. Y no te hieras, creyendo en lo más profundo que yo no te quise, porque no es cierto. Te he amado siempre, pese a aquel embarazo, pese a nuestros desencuentros, pese a los disgustos que pasé contigo. Me alegré con tus éxitos, me apené con tus penas.
Vive.
Vive con este amor.

Estoy recuperando la consciencia. Me siento sumamente débil. Alguien me toma la mano.
Hola, te quiero.
Sonrío.
Yo también.
Descansa.
Cierro los ojos. Siento que una lágrima furtiva se desliza por mi sien.
Paula, mi madre me amó.
Sí, claro. Descansa.
Mi madre me amó.
Y esta certeza lo cambia todo.


El retorn


El retorn
 Xavier Pueyo

Feia molt que esperava, en aquella petita sala sense finestres, on només una lleu claror que brollava d’enlloc  permetia trencar la negror. Feia molt que esperava, molt. En la penombra, passejava els ulls per les parets escrostonades i envellides. El silenci fosc de la cambra s’ensenyoria de tot, de les quatre cadires, del terra, del sostre invisible. Allí estava jo, submergit en aquella boira que cap remor no alterava. Neguitós, vaig iniciar un repicar de dits contra el seient de la cadira. El so va semblar-me eixordador. Em vaig espantar. Vaig mirar al meu voltant per por que algú altre l’hagués pogut sentir. No hi havia ningú més, però, en aquell espai. Només hi era jo, acovardit i un punt irritat per aquella dilació. Encara que, d’altra banda, no tenia res més que fer en aquell instant que estar-me allà, esperant. Res no pertorbava aquella calma densa. El temps passava lentament, arrossegant-se per la grisor de les parets. Resignat, no gosava ni pensar, tement que el soroll dels pensaments trenqués aquell silenci infinit.
Sobtadament, es va obrir la porta:
- Ja pot passar.
Em vaig aixecar d’un bot, com empès per una molla. Vaig passar-me la ma pels cabells, em vaig allisar les arrugues imaginàries de l’americana i vaig ajustar-me el nus de la corbata. El cor em bategava insistentment, com intentant sortir del pit que l’acollia. En travessar l’ampit, vaig trobar-me en un immens espai, amb una foscor més intensa que la de la sala on havia estat fins llavors. Quan els ulls es van anar acostumant a aquella tenebra, vaig percebre un petit resplendor en la llunyania. Mentre iniciava el camí cap allí, vaig sentir el clac de la porta en tancar-se a la meva esquena. Les meves passes em resultaven inaudibles, com si trepitgés una gruixuda catifa. Vaig estar caminant una estona i, a poc a poc, molt a poc a poc, la lluïssor es va anar fent més i més remarcable, i va arribar un moment en que vaig poder distingir les formes inequívoques d’una cadira, una taula i un llum a sobre d’ella, que s’anaven concretant a mesura que m’apropava. Quan vaig estar a unes passes, em vaig adonar que, mig amagat per la pantalla, a l’altra banda de la taula, hi havia un homenet assegut, de cabell llarg i blanc. Em vaig aturar al seu davant, esperant una altra vegada. Uns segons després, l’home va obrir els ulls, enfonsats dins unes òrbites profundes, però vius i espurnejants, i va fixar-los en mi.
- Segui, si us plau.
Quan em vaig haver acomodat a la cadira, va continuar:
- Hem estudiat el seu cas amb atenció. Ho fem sempre, tots són importants per a nosaltres.
Es va aturar, i sentia que la seva mirada em travessava com un estilet esmolat. Va continuar:
- Havent analitzat detalladament els arguments de la seva sol·licitud, hem convingut en rebutjar-la de manera unànime.
Em vaig quedar assegut, mirant l’homenet, esperant que continués. El cert és que jo no recordava haver fet cap sol·licitud per a res, així que esperava esbrinar-ho, si ell continuava parlant. Ni tan sols sabia qui era, aquell home, qui eren aquells “nosaltres” ni què hi feia jo, en aquell lloc.
L’home, però, no tan sols no va dir res, sinó que va tancar els ulls un altre cop. I a continuació, d’una manera suau, el llum es va anar extingint. Abans que s’apagués, però, va dir:
- Que vagi bé la tornada.
I tot va quedar a les fosques, negra nit sense estrelles.
 - Sembla que torna en si. Crida a les infermeres, de pressa!. Joan, Joan, que em coneixes?


  

El bar



 Xavier Pueyo 

El so de les meves passes era l’únic que m’acompanyava. Descompassat i vacil·lant, això sí. El cap emboirat feia que les tasques de coordinació que el meu cervell intentava dur a terme tinguessin un resultat passable. Diguem que se n’anava sortint, amb alguna topada amb fanals, papereres o el cantell d’alguna rajola que sobresortia al bell mig de la vorera. La tonalitat blavosa de la llum afegia un to d’irrealitat a la successió de naus industrials tancades i fredes que limitaven el carrer a banda i banda. No sabia on era ni per on tornar a casa, estava ben perdut. En tombar una cantonada, em van sobtar uns llums intermitents. Aturant-me per poder fixar la vista, vaig llegir “BAR” en les lletres rosades d’un cartell de neó, envoltat de bombetes de colors que feien pampallugues. Entre la boira que omplia la meva ment, va sorgir una sensació de sequedat a la boca, i la necessitat d’apaivagar-la. “Què bé!”, em vaig dir, “l’últim bar obert”.
Fent tentines, vaig travessar el carrer desert, no sense ensopegar amb la vorada i anar a petar de nassos contra la paret. Em vaig aixecar de terra com vaig poder i, a la gola eixuta, s’hi va afegir un incomprensible mal de cap. Vaig arribar al davant del local, i vaig empènyer la porta amb força, però aquesta no s’obrí.
- Merda, està tancat! -, vaig dir, mentre intentava recuperar l’equilibri agafat a la maneta. Llavors va ser quan el pany va cedir i la porta va aprofitar el moment per, en un elegant moviment de la fulla, obrir-se cap enfora de bat a bat. Això em va agafar desprevingut, i vaig caure un altre cop, ara de cul, sobre un bassal que hi havia a prop. Jo no recordava que hagués plogut, i ho va confirmar la olor que, de sobte, em va impregnar.
Al segon intent vaig aconseguir entrar. Era un tuguri petit, amb només tres taules rodones i una barra no gaire llarga, d’un color vermellós. A l’escassa llum que proporcionaven quatre bombetes mal comptades, vaig poder distingir una cambrera. De fet, era “la” cambrera, perquè no hi havia ningú més. Tret de mi, es clar. Articulant el millor que vaig poder, vaig demanar:
- Un cubata de rom, sis flau.
La noia, de pell molt blanca i cabells negres com el carbó, recollits en dues trenes, va moure’s amb precisió i silenci. En un tres i no res, tenia al meu davant un got llarg amb dos glaçons i un líquid daurat, que el meu olfacte va identificar, sense cap dubte, com a rom cubà.  Al seu costat, va posar una Coca-Cola, ja oberta. A l’altra banda del taulell, les formes rotundes de la noia, revestides d’una arrapada samarreta negra, donaven un fons entretingut a l’espurneig del gel que surava sobre el rom. Vaig anar per agafar l’ampolla, però aquesta no parava de moure’s i em resultava difícil atrapar-la. La cambrera, però, va ser més ràpida, la va entomar i va abocar el seu contingut dins el got. En aixecar la vista, vaig topar amb un somriure d’un carmí viu i, després, amb la càlida mirada d’uns ulls de color de mel. Li vaig tornar el somriure, mentre agarrava el got abans no comencés a bellugar-se. Vaig fer una glopada llarga i concentrada al combinat, assaborint-lo amb delectació
- No troba que ja va una mica carregat, aquesta nit? – em va dir amb una cantarella.
- Potser fi, tenia la soca beca. Ara ja està llumada – li vaig respondre, sense deixar anar la beguda, no fos cas que es llencés a córrer per la barra. – No sabia que hi hagués un far per aquí. De fet, no sé on és “aquí”, perr que fa una pona esstrona  que no ché on shoc. Com esh diu?
- El bar?. “Vermell”.
- Protsher s’hauria de dir “Buit”. No nyà ningú, ji, ji.- en va agafar un riure tonto, no sé de què.
- Es que no fem gaire publicitat. És més aviat un entreteniment que un negoci. Alguna cosa hem de fer mentre esperem.
- Eshperem? – Vaig fer un altre glop, per dissipar el núvol que tot d’una em passava pel mig del cap – Xo no eshpero ningú. I vostè?
- El llop.
Em va semblar que no ho havia sentit bé. La boira no s’aclaria, més aviat al contrari. Així que vaig mormolar:
- El llop.
- Sí, el llop. Fa molt que ens busca i ens acabarà trobant. Llavors serà el duel final.
Vaig intentar mirar la mel del seus ulls, provant d’esbrinar si se’n fotia. Cosa difícil, perquè fixar la vista era una  altra de les moltes tasques que en aquell moment em costava d’aconseguir. De fet, vaig desistir, i em vaig entretenir en la vermellor dels seus llavis, sense rastre de cap somriure burleta.
- A qui trobarà? Jo no en sé res, d’un llop.
- A la meva àvia i a mi. La meva àvia és la mestressa del bar, però a aquestes hores descansa una mica, ja té molts anys. Jo faig el torn de nit. No tanquem mai.
La perplexitat es devia reflectir en el meu rostre, per que va afegir:
- Però no s’amoïni. Com sempre, tenim el caçador preparat.
Vaig apurar el contingut del got, al qual només van quedar els glaçons. Així que el vaig deixar anar, va començar a ballar una mena de vals amb uns companys i unes ampolles buides. Em va sorprendre que hi hagués tantes, de cop. Vaig anar per agafar la cartera en algun lloc de la meva roba pudenta, però era molt difícil encertar les butxaques.
- No cal, convida la casa.
- Bràfies – vaig murmurar mentre intentava posar-me dret per sortir. Però tot es bellugava massa per poder encertar, així que em vaig quedar com estava, engrapat a la barra del bar, que semblava la única cosa ferma en aquell caos. Bé, ferma del tot, no, perquè també es movia, però al menys la tenia ben enganxada amb les mans.
Vaig decidir que el millor que podia fer era quedar-me on estava, de manera que vaig tornar a reposar les natges a sobre del tamboret, no sense esforç, i vaig recolzar el cap entre les mans.
- M’ho pppot eshplicar, tot aissò? – vaig dir, per dir alguna cosa.
- És una mica llarg. Segur que ho vol sentir?.
- Brrrb – vaig fer, sense saber massa si volia o no; ella ho va interpretar com una acceptació.
- Doncs bé, jo soc la Caputxeta, que deien aquells babaus. La història és més sòrdida que el que expliquen. És cert que jo anava pel bosc a casa de la meva àvia. Però el llop no era un animal pelut, sinó un individu sinistre i tèrbol que s’estava al bosc. No se sap massa de què vivia, però, quan entrava al poble, els amos de les botigues no li treien l’ull de sobre. Com que tenia la cara afilada, els ulls groguencs i un somriure famolenc, que deixava veure uns grans ullals, li deien el malnom de “el llop”. La seva obsessió permanent era jo. Sempre que me’l trobava, si estava sola, s’apropava, m’agafava amb les seves urpes llardoses i, ofegant-me amb el seu alè pudent, em deia que anés amb ell, que m’ensenyaria una cosa,. Jo no el podia suportar, així que m’apartava bruscament.
“Com ja he dit, aquell dia, anava a veure la meva àvia i vaig passar pel bosc. Mala pensada: ell va aparèixer. Jo duia una capa llarga vermella, amb caputxa, perquè feia un fred intens. Començava la tardor i havia plogut. La olor d’humitat era penetrant, olor de bolets, densa i afruitada. Jo no anava de pressa, mirava el terra i regirava la fullaraca amb un bastó. Concentrada com estava, no el vaig sentir arribar. Em va engrapar el braç esquerre.
“- Hola, Caputxeta! On vas, tan d’hora?
“D’una estrebada em vaig deslliurar.
“- Poc que t’importa, gamarús! Deixa’m estar si no vols rebre! – li vaig dir, aferrant el bastó amb força.
“- Val, val! No n’hi ha per posar-se d’aquesta manera! Ves allà on vulguis, però ves amb compte, que el bosc està mullat i pots relliscar.
“Es va allunyar, amb aquell somriure de fera afamada. No semblava gaire fort, “el llop”; feia servir la sorpresa i l’astúcia per atacar. Més aviat li haurien d’haver dit “la guineu”.
“La seva presència, però, em va esguerrar el plaer de gaudir del bosc, i vaig anar a casa de l’àvia sense entretenir-me més.”
En aquest punt, jo ja havia entrellucat els ulls, i una mena de sopor em començava a bressolar, sentint la veu vellutada de la cambrera. Malgrat que jo no feia cap signe de seguir-la, ella va continuar:
- Vaig entrar a la casa sense tustar la porta, sempre ho feia. I, de cop, algú em va atacar per darrera i em va posar un ganivet a la gola. Vaig intentar resistir, però vaig sentir una punxada al coll i la veu rogallosa del llop que em deia:
“- Serà ràpid. Si et resisteixes, t’anirà pitjor.
“I em va abocar contra una taula bocaterrosa. Em va ventar unes quantes plantofades, per tal que restés callada i destruir la meva resistència. Tanmateix, jo no vaig deixar de cridar, insultant-lo, amenaçant-lo, més per treure la tensió que per que algú em pugues sentir, en aquella casa aïllada. No cessava de espeternegar, mentre ell lluitava per treure’m la roba. Finalment, em va forçar.
“Els meus xiscles, però, els va sentir un caçador. I va aconseguir enxampar “el llop” quan encara estava enfeinat. El van engarjolar.
“Tot hauria acabat així si no hagués estat perquè aquells dos germans, els Grimm, van escriure-ho tot en aquell conte, maquillat per a nens, que es va fer immortal. I nosaltres amb ell, per algun estrany encanteri. Ja he perdut el compte del nombre de vegades que “el llop” m’ataca, i el caçador l’enxampa i el fa empresonar. Quan surt de la presó, torna a empaitar-me. Per això la meva àvia i jo anem canviant de ciutat, de país, per allargar el període entre les visites d’aquell fastigós. Sempre hi ha el caçador a prop, i així la història continuï pels segles dels segles.
“Fins ara, m’he resignat a aquest destí, però aquesta vegada serà diferent. Jo moriré, i el mataré “el llop”. I, amb nosaltres, també moriran el caçador i la meva àvia. I tot s’haurà acabat.”
I mentre em deia això, s’aixecava la samarreta i em mostrava un cinturó gruixut ple de paquets de tabac lligats entre si per uns cables.
- Això és un cinturó explosiu. Quan “el llop” estigui ben enganxat, com fa sempre, volarem els dos i tot s’haurà acabat. El caçador no ho sap, perquè no ho aprovaria. S’ha erigit en guardià de la maledicció i vigila perquè tot continuï igual. Però és que ell té el millor paper: apareix al final i s’emporta les medalles sense fer gaire cosa. Ja estic farta de fer de víctima, jo. Estic esperant el moment en que “el llop” arribi i posar fi a aquesta comèdia.”
Amb aquesta xerrameca, havia acabat d’endormiscar-me. Anava pesant figues recolzat a la barra, sense adormir-me del tot. La boira s’havia esvaït una mica, i ara començava a pesar-me tot el cos com si fos de plom.
Vaig sentir la campaneta de la porta just en el moment en que un gat enorme estava a punt de saltar sobre meu per devorar-me. Salvat per la campana. Em vaig despertar d’aquell breu son inadvertit. Vaig sentir una pudor d’halitosi que no es corresponia amb les meves olors familiars. Em vaig girar. Al meu costat hi havia un individu pelut i malgirbat, brut, amb un somriure caní que mostrava uns ullals de mida exagerada.
Em vaig adonar que mirava la cambrera amb un posat cobdiciós i procaç. Em vaig desvetllar de cop, quan les imatges de la xerrada de la noia es van encreuar amb el que estava veient. Ella el fitava tensa i lívida. La tensió de l’aire m’electritzava els pels del clatell. Sense dir un mot, el meu veí de barra s’hi va enfilar a sobre per saltar a l’altra banda. Sobtadament serè, vaig engegar a córrer cap a la porta.
Tot just havia fet un parell de passes pel carrer, quan una força enorme em va empènyer, acompanyada d’un enorme brogit i una calor abrasadora. Recordo que vaig caure al terra de cap i, després, el silenci i la foscor.
M’he despertat en aquest llit, el sèrum enganxat al braç amb aquest tubet, el cap embenat, però sense que em faci mal res. Be, sí; la closca, una mica. És estrany, tot plegat, oi?
- Palau, deixa-ho ja! Em sembla que no en traurem res, d’aquest borratxo. Deixa-li una citació, perquè signi la seva declaració a la comissaria. També és mala sort! Volen pels aires un edifici sencer, i l’únic testimoni anava tan torrat, que ens explica el conte de la Caputxeta.


Mil papallones



Xavier Pueyo 




Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
(Miquel Martí i Pol: “Estimada Marta”)

Estic asseguda a la terrassa de la meva habitació, sola una altra vegada. La soledat d’avui, però, és diferent de la d’ahir, i de la de tots els dies abans d’ahir. La soledat d’avui és lleugera, sense pes, amb una aroma perfumada desconeguda fins ara.
El sol del matí encara no toca on soc. Quatre plantes per sota, la piscina de l’hotel, amb trampolins, tobogans, cascades i sortidors repartits pel seu perímetre, es va omplint de nens que xipollegen, criden i es llencen a l’aigua fent xivarri en múltiples idiomes. Avui, tanmateix, no em molesta aquesta música estrident que esmicola el silenci matinal. Porto una pamela blanca i un vestit de platja de cotó, una mena de samarreta llarga d’un blau elèctric, que em deixa les cuixes a l’aire, i em veig preciosa. Em sento serena i plena, i em faig el propòsit de cuidar el meu cos, que aquesta nit s’ha convertit en el temple de la deessa.

Fa una setmana que m’allotjo en aquest hotel de Costa Teguise, a Lanzarote. Mai havia vingut a aquesta illa, tot esperant a fer-ho en el viatge de noces, quan trobés un home amb qui compartir la meva vida. A les  vacances, feia viatges cada cop més exòtics, al principi amb una colla d’amigues i, finalment, sola, perquè amb algunes havia acabat perdent la relació entre els viaranys del temps i altres havien trobat parella i ara, si viatjaven, ho feien en família. A mi també m’hagués agradat trobar un home, i per això reservava Lanzarote per a l’ocasió. Però aquest any, havent complert cinquanta anys, he decidit que ja no calia la reserva, i que havia d’enfrontar la realitat de la meva soledat, que potser a mi no em toca compartir la vida i que havia d’esborrar aquest anhel de la meva ment. Perquè sento que, essent sincera, darrera de tots els meus viatges no hi havia només el desig de conèixer mon, que també, sinó també la secreta esperança de trobar “l’home”, que m’havia de salvar del meu mon unívoc i transportar-me a un estatus de felicitat. Prou que he sabut sempre que aquest somni en un príncep blau només és això, un somni romàntic i prou. Ja m’adono com les meves antigues companyes aparellades tenen els seus ets i uts amb els seus parteners, i com moltes acaben divorciades o malvivint en una relació infeliç que no acaben de trencar. Jo també he tingut breus experiències amb individus que, sota una aparença amable, buscaven la seva pròpia satisfacció, disfressats amb paraules apelagoses, i he sortit frustrada en cada ocasió. La imatge romàntica però, sempre s’imposa, perquè la potència del somni està, precisament, en la seva qualitat immarcescible i ideal.
Durant aquesta setmana he anat a fer totes les visites de rigor: m’he balancejat sobre els camells per les vores de Timanfaya; m’he esglaiat davant l’espectacle natural del Parc, entrevist a través de les finestres de l’autocar en que t’entaforen per visitar-lo; he somiat unes vacances ideals a l’antiga casa de César Manrique; he gaudit de les vistes i els vents al Mirador del Rio; m’he meravellat davant del paisatge minuciós de les vinyes de La Geria; m’he banyat a les aigües clares de la idíl·lica platja del Papagayo; he menjat peixos de nom impossible de recordar i de gust inoblidable a Arrieta... En resum, he fet tot allò que ha de fer un turista en aquesta illa. I ahir vaig fer allò que no havia pogut fer mai abans d’ara.

M’havia arreglat amb l’únic vestit que duia a la maleta, previst per a les ocasions especials, i vaig baixar als jardinets que envolten la piscina, on una petita orquestra havia començat a interpretar ritmes llatins a tocar del petit quiosc que feia de bar. Les seves taules s’havien disposat encerclant un ampli espai, a prop del petit escenari, que permetia als més agosarats moure el cos en uns simulacres de ball, amb més o menys gràcia. Vaig anar directament a la barra, i estava gaudint de la música tot assaborint un mojito, quan es va apropar un home de rostre colrat i el cabell a mig canusir.
- És una llàstima malbaratar aquesta música sense aprofitar-ne l’energia de la deessa. Em permet ballar amb vostè?
El seu accent era suau i dolç, sense que en pogués precisar l’origen, i la seva veu greu, però no rogallosa, amb una textura vellutada, em va agradar. No obstant, d’una manera purament defensiva, el vaig mirar amb un posat indiferent. Ell va insistir:
- Si us plau.
Aquestes paraules, pronunciades amb una mirada d’un blau intens, em van convèncer d’acceptar.
Era un ballarí excel·lent. Val a dir que a mi m’agraden molt, els ball de saló. N’he fet uns quants cursets, que vaig començar a la caça d’un baró lliure, però que em van engrescar més enllà d’això, com una manera ordenada, però lliure, d’expressar-me amb la música. Per això vaig valorar la seva manera de moure’s, de dur-me, d’insinuar-me les figures amb breus pressions amb la mà. Vàrem començar amb un merengue, i després es van succeir cha-cha-chas, cumbias, tangos,... Aviat em vaig sentir flotar sobre la pista, amb aquell acompanyant de rostre agradable, de passes delicades, de maneres suaus.
Van arribar els boleros i em sentia tan feliç i transportada, que em vaig arrambar al seu cos esvelt i lleugerament musculat sense tenir massa consciència del que estava fent. A poc a poc, vaig sentir-me defallir en aquell balanceig dolç, i vaig apropar la meva galta al seu coll, tot aspirant el seu aroma net. Vaig sentir que desitjava aquell home, que volia fer l’amor amb ell, i el llenguatge del meu cos m’ho indicava a les clares. Sentia la seva mà sobre l’esquena amb un calfred que m’eriçava la pell. I, en acabar els compassos de “Esta tarde vi llover”, els nostres llavis es van trobar, amb lleugeresa, prolongant el ball que havia terminat, amb petites pessigades i tocs molt lleus.
- Em sembla que haurem de seguir la dansa en un altre lloc, no et sembla? – em va dir en to amorós.
Jo amb prou feines vaig emetre un “si” mig ofegat, i vàrem pujar a la meva habitació entrellaçats, no recordo gairebé ni com, amb els nostres cossos buscant-se pertot.
En arribar, pel balcó entreobert es filtrava la música, esmorteïda per la distància. I vàrem continuar ballant lentament, amb la única llum del resplendor de la lluna, sense fer cas dels ritmes que s’anaven esdevenint en una mena de boira sonora que ens envoltava.
Les seves mans es movien al llarg del meu cos, des del clatell fins als malucs, amb el tou dels seus dits despertant la meva pell amb estremiments subtils.
Sense pressa, entre carícies i petons, em va treure les calces i els sostenidors, que en un breu lapse de consciència vaig lamentar que fossin de cotó, còmodes, però poc atraients. Va ser només un moment, perquè va deixar d’importar-me un segon més tard, quan els seus dits em van resseguir els llavis de la vulva, a aquestes alçades absolutament xopa, entretenint-se amb el tou d’un d’ells, el més hàbil, al voltant del petit botó del clítoris.
La meva boca s’havia quedat enganxada a la seva, les nostres llengües enllaçant-se en una dansa que només elles semblaven conèixer. La seva ma lliure m’acariciava l’esquena, en un moviment llarg i tendre. Jo ja no podia fer altra cosa que bleixar, abandonada al plaer que m’anava envaint, a poc a poc, pujant per la meva columna com un corrent d’aigua, cada cop amb més força, cada instant amb més intensitat, en tant que la calor em baixava per les cames, avall, avall.
Fins que el sortidor va esclatar en espurnes de colors, i canviava d’alçada i de textura, i les cames no m’aguantaven mentre volava per espais incommensurables, entre solcs de llum multicolor i aromes de totes les fragàncies, i tota jo m’obria com una immensa orquídia que rebés mil papallones daurades. Vaig perdre la consciència de mi mateixa, i era alhora les papallones, l’orquídia, la llum, el sortidor. Finalment, en una vall d’aquell remolí de sensacions, vaig aconseguir articular un “para un moment, t’ho prego”. Em vaig acabar de treure el vestit amb mans tremoloses i em vaig estirar al llit. Ell també es va llevar la roba, i es va estirar al meu costat i, en aquell moment, el seu cos em va semblar d’una bellesa inenarrable.
Llavors ell va tornar a acariciar-me, cobrint el meu cos de petons, i va continuar el seu joc amb el meu petit apèndix sensitiu. I jo vaig tornar a viatjar a espais onírics inconeguts entre onades de plaer que pujaven i baixaven, fins que vaig perdre el sentit del temps, de l’espai, de mi.
Finalment, esgotada, vaig necessitar sentir-lo dintre meu, i li vaig mussitar “penetra’m ara, ara”. I ell hi va entrar, fent que les meves cames s’obrissin tant com mai hagués pensat que fos possible. El meu cos havia esdevingut flexible com un jonc, i em sembla que hagués pogut regirar-me com una gata sobre si mateixa. Percebre’l a dins em va fer sentir una enorme energia amorosa, i abraçava en seu penis amb la meva vulva càlida i humida volent-li tornar tot el gaudi que m’havia proporcionat.
Quan ell va arribar a l’orgasme, en un prolongat espasme acompanyat d’un gemec sord, ens vàrem quedar abraçats una llarga estona, sentint-nos mútuament els batecs del cor, les palpitacions de les venes, els estremiments de la pell, en un silenci còmplice i tendre.

Quan m’he despertat aquest matí, ell ja no hi era. A sobre del coixí, m’havia deixat una nota: “Estimada Marta: T’estic molt agraït per haver-te lliurat a l’energia de la música i de l’amor i haver-te concedit el plaer de la deessa. Que ella et doni la felicitat. Per sempre el teu serf, Robert.”
Durant uns minuts, m’he quedat atònita, sense reaccionar. Al cap de poc, va emergir amb força l’agraïment pel que m’havia estat donat, per aquell immens regal, i els ulls se m’enterbolien en un plor joiós. I vaig pensar que aquell home potser havia estat enviat per aquella deessa que ell invocava com a regal pel meu cinquantè aniversari.

Sento que ja res no serà com ha estat fins ara, que alguna cosa dins meu s’ha alliberat, i que mai més podrà ser engabiada. I, per sempre més, persistirà dins la meva memòria la sensació de mil papallones daurades al voltant d’una orquídia oberta a l’amor.