El text Eric Clapton viatja en tramvia, de Xavier Pueyo, és el guanyador del Premi Sant Just de Narrativa, 2011.


Felicitats Xavi!

Eric Clapton viatja en tramvia

Xavier Pueyo 


Ja és de nit a la ciutat, i els llums dels fanals, els cotxes i les botigues es reflecteixen sobre el paviment, mullat per la pluja recent. El Jaume camina, amb pas feixuc, cap a la parada del tramvia que l’ha de dur cap a casa. Les onze tocades és molt tard, per sortir de la feina, però avui no ha plegat fins que ha tingut el projecte revisat i ficat en un CD, que l’endemà anirà a la copisteria.

El Jaume, ara, sent aquesta mena de buit que l’acompanya sempre en el moment en que, per fi, un projecte es tanca definitivament. Sembla mentida l’entusiasme que sempre li desperten els inicis, quan tot està per fer i tot és possible, citant en Martí i Pol. És l’enamorament de la febrada creativa, d’imaginar, d’esbossar. Després, però, s’arriba a la fase de desenvolupament i de detall, on l’encant desapareix, però no l’amor. I toca dimensionar, calcular, redactar tota mena de memòries i plecs i annexes, i amidar i pressupostar, i corregir-ho de dalt a baix per que tot quadri. I, quan el document sembla acabat, llavors comença el moment del desamor i la infidelitat, en que client, els auditors, l’Administració, els polítics, tothom hi fot ma i comença a marejar-se el projecte, a modificar i corregir allò que ja s’havia corregit i modificat altres vegades, fins que s’arriba a la fi d’aquest calvari i s’aconsegueix, com avui, no se sap si per esgotament de totes les parts, tancar. I el Jaume ja no sabria dir exactament quant de fill propi té el projecte i quant és bastard. I per això acabar-lo és una mica com la fi d’una relació amorosa, en la que el buit i la decepció d’allò que podia ser i no ha estat volen per sobre de l’alegria i la satisfacció per la feina feta. El Jaume, que només porta cinc anys a la professió, ja sap que això és la norma de tots els projectes i que ningú t’ho explica quan comences, potser per que tampoc no t’ho creuries.

Quan puja al tramvia, com que està a l’origen de línia i és tard, a penes hi ha mitja dotzena de persones, ben allunyades les unes de les altres per preservar la distància de seguretat, que a aquestes hores sembla que s’eixampla. Seu al davant de tot, d’esquena al sentit de la marxa. En aquestes ocasions, prefereix veure com el mon passa sota els seus peus i s’allunya, més que no pensar que avança cap a qui sap on. Ara no vol anar enlloc que no sigui casa seva, vol descansar, vol deixar de pensar. Es col·loca els auriculars del MP3 i escull Eric Clapton per fer el viatge. El tramvia es posa en marxa.

Tres parades més endavant, puja una noia jove. Mentre s’inicien els acords de guitarra de “Wonderful Tonight”, el Jaume la mira, i la mirada li queda enganxada en la bellesa de la noia. El seu rostre l’atrau com el Pol Nord a l’agulla de la brúixola, i li desperta alhora tendresa i sensualitat. Li sembla que ara hi ha més llum al tramvia i que el seu dia té sentit només per aquesta trobada. “Estàs meravellosa aquesta nit”, canta en Clapton, i la noia està ocupada en buscar la targeta de transport per validar-la. Quan enllesteix, creua la mirada amb el Jaume, que es fa el dissimulat, i seu a la filera del davant d’ell, a l’altra banda del passadís, de cara al conductor. Recolza el cap a la finestra i deixa anar la vista sobre els cotxes que passen per la Diagonal, i els reflexos enlluernadors dels llums sobre l’asfalt. Per que ara, a la Laura, això és el que li ve de gust, o més aviat li cal, enlluernar-se amb la llum i no tancar els ulls, fent que amb el plor se li formin estrelletes i ja no vegi més els cotxes ni les motos, sinó un univers estelat. No vol tancar els ulls per que no li vinguin les imatges de l’Oscar, el seu amic, que ara es debat entre la vida i la mort en un llit de l’UCI de l’hospital, ple de tubs que entren en el seu cos amb tota mena de bosses i aparells connectats, amb pantalletes que fan línies de llum verda, hipnòtiques i ondulants, i sorollets de ventiladors i petits bips. El cap embenat, les parpelles closes, inflades i d’un morat com groguenc,... Sacseja el cap, prefereix recordar l’Óscar alegre, l’animador del grup, xerraire compulsiu, guitarrer infatigable a la recerca dels acords del seu idolatrat Eric Clapton. Ara que tot just havia trobat la feina que volia, en una productora audiovisual, fent anar la càmera i ajudant a la producció... Maleïda moto! Tots els amics li deien, que corria massa, que no calia. Però la seva vitalitat l’empenyia a anar ràpid, a esmunyir-se entre els cotxes, a passar els semàfors abans que ningú o quan el vermell ja s’hi posava. Era com una cursa contra sí mateix, per viure la vida contra rellotge. I ara, allà estava, i ja veuríem si se’n sortiria. Sentia les llàgrimes regalimar galta avall, i va buscar a la bossa algun mocador oblidat, per que el paquet se li havia acabat a la sala d’espera de l’UCI, amb tota la colla agrupada sota els llums massa blancs, ara abraçats, ara sols en un racó. Treu un últim mocador rebregat, i mentre ho fa, creua la mirada amb el noi de l’altra banda del passadís. En els seus ulls llegeix l’admiració que sap que desperta en els homes i que tan poc li agrada, però també, això és nou, un interrogant amorosit i compassiu. De cop, sent que li agradaria refugiar-se en aquests ulls i sentir-se acompanyada. Bada una mica i torna a refugiar-se en el carrer, que passa front a la seva vista. L’espera el seu pis buit, el seu llit buit, que avui necessitaria ple d’una presència amiga en la que poder vessar la seva tristor i el seu desconsol. Potser podria fer algun gest de complicitat al noi del tramvia, que potser s’aproparia i l’ajudaria. Però no fa res, per que té por que el que ha vist a la mirada del noi sigui el que ella vol veure ara i llavors trobar-se amb el de sempre: desig, masclisme, manca de compromís.

En Jaume està a punt d’apropar-se a la noia que plora, però no gosa. La mira d’esbiaixada, per que tem una reacció irada si bada massa amb la mirada directa. No se sent amb ganes ni prou valent per afrontar una porta tancada, una altra de l’historial. A més, li falta poc per baixar i es diu a si mateix que té més ganes de trobar el llit que cap altra cosa. Alhora, sent que li agradaria apropar-se i brindar-li la seva presència, només escoltar i prou, per que ell sap quant val sentir-se escoltat en algunes ocasions. I oferir-li un mocador, que sembla que en va escassa. Sap, però, que és covard i que tot això són excuses, i que, encara que estigués fresc com un enciam o anés fins a París en aquell tramvia, no s’atreviria a dir-li res. I no ho fa, i només mira, mentre Clapton va sonant.

Quan arriba  a la seva estació, baixa, tot just quan s’enceta una nova cançó al MP3, “Next time you see her”. I, mentre veu com el tramvia s’allunya com una cuca lluminosa, sent amb una esgarrifança les paraules de la cançó, maleint la seva covardia:

Ella té tot el que un home podria desitjar.

Ella és encantadora, més brillant que una estrella del matí.

Ella és tan bonica, retrat d'una posta de sol.

Ella ho té tot, inclòs el meu vell cotxe.

La propera vegada que la vegis, digues-li que la vull.

La propera vegada que la vegis, digues-li que m'importa.

La propera vegada que la vegis, digues-li que la vull...

DEMÀ

Xavier Pueyo

- No en vull saber res, d’ell.

- Però, Tina, és el teu pare, i està espantat. Veu la mort a prop i, per si de cas, li agradaria arreglar la vostra relació.

- Hi ha coses que no es poden arreglar. Per mi, ja es pot morir. Li va donar molt mala vida a la mama, fins i tot després de separar-se’n.

- Sobre això només tens la versió de la teva mare. No voldries tenir-ne l’altra, de versió?

- No. Passo. No me’l creuré, digui el que digui.

- Llàstima que t’entestis en viure odiant el teu pare. Només et fa mal a tu. Però, si així ho vols, ningú et pot obligar a res. Ja ets prou gran. Si canvies d’opinió, ja saps on és, o tens el meu telèfon. Espero que no t’hagis de penedir quan ja sigui massa tard. Adéu.

- Te’l podies estalviar, el discurset moralitzant. Adéu.

La Tina ha penjat, i m’he quedat amb el mòbil a la mà, sense saber massa que fer. El dia rúfol no ajuda a pensar bé, en aquests jardinets sense ni un banc on seure i on la bardissa, curosament retallada, no té prou alçada per resguardar-me de l’aire fred que bufa del nord. Uns jardinets esquerps on no es pot fer altra cosa que passar-hi sense aturar-se.

 No entenc aquesta animadversió. Recordo la última vegada que els vaig veure junts a la casa del Pere davant del Canadell, ja fa dotze anys, en que la relació entre ells era força estreta, malgrat la limitació que suposava el règim de visites. El Pere ja es queixava llavors, quan la Tina no el sentia, de les dificultats de tota mena que la Rosalia li posava per acomplir-lo, des de excuses de malaltia fins viatges imprevistos. Es clar que la Tina només tenia deu anys. No sé que devia haver canviat des de llavors: l’adolescència, la influència de la mare...

M’he quedat amb mal gust de boca. Entenc per què el Pere m’ha demanat que truques jo, en comptes de fer-ho ell. Sentir aquestes paraules és la última cosa que li convé, en aquest moment. Li diré només que no vindrà, però li estalviaré els comentaris: el Pere no s´ho mereix pas, això.

- Andreu, necessito que vinguis. És urgent.

- Tinc molta feina, Pere. Estic acabant un informe que hauria d’haver enllestit fa dies. Quan acabi ja serà tard. Si et va bé, demà a la tarda pujo a Calella i m’hi puc quedar a dormir i així tindrem temps per endavant.

- No, tio, va de debò. Estic molt fotut. Estic a Teknon. Ets el meu millor amic i no tinc ningú més a qui recórrer.

- A Teknon, dius?. Què et passa?

- Estic ingressat. M’han d’operar. Si us plau, afanyat a venir. Tinc por.

- D’acord, de seguida pujo. M’organitzo i vinc. A quina habitació estàs?

- A la 235.

- En un tres i no res em tens aquí. Tranquil,tot anirà bé.

- Gràcies, Andreu.

Amb el Pere, fa molt de temps que no ens veiem. Som amics des que érem a escola i resistim els matrimonis, les separacions, el viure a llocs distants, les activitats laborals totalment diferents i en mons socials molt llunyans entre si (jo soc enginyer, ell és un artista plàstic reconegut). Ja no és el mateix, es clar. No és el mateix ara que quan varem anar al Canet Rock, quan ell em va caure a sobre en plena dansa d’un Tiru-Tiru-Ritu allargadíssim de la Dharma, col·locats els dos amb cervesa, vodka de garrafa i maria, i que em va suposar un esquinç al turmell. Ni quan ens vàrem fondre en una abraçada quan va sortir de la Model, on l’havia portat una pedreta de haixix que no va ser a temps d’amagar a la policia, en una batuda pel Raval, i en la que només s’hi va estar una nit, gràcies a les influències del pare. Ni tampoc quan vèiem al cinema Galerias Condal, sessió darrera sessió, la pel·lícula “Hermano sol, hermana luna”, del Zeffirelli, i sortíem levitant, Passeig de Gràcia amunt, i enamoradíssims d’aquella Clara que representava que era santa. No és el mateix, però sempre ha quedat una brasa al foc de l’amistat que fa que, a poques branquetes que hi poses mentre bufes, torna a haver-hi flama. Mentre ell vivia a Barcelona i al principi d’estar a Calella, ens vèiem amb certa assiduïtat. Però va arribar un moment en que la cosa es va anar espaiant. Com a artista cotitzat, va començar a viatjar tot sovint. O es tanca al seu estudi en les fases creatives, sense voler saber res de ningú. Ara ens veiem esporàdicament, en inauguracions d’exposicions, després d’alguna conferència, però són trobades breus, perquè sempre està rodejat de gent. De totes maneres, encara mantenim l’estima. Són molts anys d’amistat profunda i antiga.

- Hola, Pere

- Salut, tio. Gràcies per venir tan aviat. Uff!, necessito una ànima amiga que m’acompanyi.

- M’ho he pogut muntar amb un company, ell acabarà la feina. Què et passa? Què tens?

- M’han d’operar. Del fetge. Van trobar-hi un tumor, en la eco d’una revisió. Me la van fer per allò de les transaminases altes. I aquí em tens, cagat de por. Els metges diuen que no és res, però jo estic cagat, Andreu. A més, m’ho van dir abans d’ahir, i m’operen aquesta tarda. Ja m’han afaitat la panxa i tot. Tanta urgència em fa mala espina.

- Però, els metges, què t’han dit?

- Res. Bé, sí... Això..., que tinc un tumor al fetge, que no saben si és benigne o maligne, que ho sabran després d’operar, quan facin la biòpsia. I que cal fer-ho tan aviat com sigui possible. Avui tenien un forat als quiròfans per un que ha fallat. I també que és una mica gros i... Jo què sé. Tampoc me n’he assabentat gaire. Quan m’han dit això del tumor, m’he atabalat molt. Ja saps que sempre he estat bastant covard, per aquestes coses. Em marejo només que em punxin per treure’m sang. I ja en porto un tip en dos dies!

- Estigues tranquil, segur que els metges ho tenen tot controlat. No posen a la gent al quiròfan així com així.

- Si, ja... Escolta, et vull demanar un favor. Vull que parlis amb la Tina. En aquest paper hi ha el telèfon. No sé com  anirà, però... Si em passés el pitjor, voldria tenir aquest tema net. No vull emportar-m’ho a la propera vida, saps? Demana-li que em vingui a veure. M’agradaria parlar amb ella, no sé... Resoldre el tema.

- Vols dir que és el millor moment?

- No ho sé, però no en tinc cap altre.

- No seria millor que la truquessis tu?

- No agafarà el telèfon. Ja ho vaig intentar. I li vaig enviar un missatge al Facebook, però res de res. No ha contestat. Si parles amb ella, al menys hi haurà una resposta activa, ni que sigui per persona interposada. És millor que el silenci.

- Bé, d’acord. Ho intentaré.

El Pere es va casar molt jove amb la Rosalia, i de seguida van tenir la Tina. Al cap de poc, es van traslladar a Calella de Palafrugell, a una caseta modernista davant de la platja del  Canadell, que el Pere va heretar d’un oncle solter que li tenia molta estima, a banda de prou diners per viure-hi sense gaires luxes. Allà va muntar el seu estudi, on pintava quadres a dojo, primer d’un expressionisme un tant histriònic, passant-se de pressa a l’abstracció conceptual. Com que tenia talent i la seva família tenia diners i relacions, es va anar obrint camí em el mon de les galeries i els marxants. Però el que es va ressentir va ser el seu matrimoni. La Rosalia, que necessitava ocupar el temps en que el seu home no estava més que pel seu art, va fracassar en tots els seus intents per muntar un centre de massatges, teràpies alternatives, naturopatia. Ara està més de moda, però, quan ella ho va intentar a Palafrugell, ja era difícil fer funcionar un centre d’aquesta mena a Barcelona, quant més a l’Empordà, i essent “canfanguina”. I aquest fracàs la va portar finalment a anar-se’n d’allà amb la Tina, i el Pere no la va acompanyar. I en aquell punt va començar a covar el ressentiment, que va créixer quan, un temps després, ell es va fer famós, exposant a les grans capitals de l’art d’Europa i Amèrica, fins i tot a Tokio, i ella ja no podia compartir la seva fama. A més, la Tina estava fascinada pel seu pare, artista, famós i poc convencional, i la Rosalia va afegir la gelosia a la seva llista de greuges. Per això, les relacions entre els dos ex havien estat sempre molt difícils. I, en un punt del camí, la Tina va tallar la relació amb el seu pare, sense explicacions. I el Pere va quedar perplex i devastat. Tot això, es clar, segons m’havia explicat el mateix Pere.

- Be, ja m’ho imaginava, però tenia la minsa esperança que digués que sí.

- Em sap greu

- No és pas cosa teva, Andreu. Has fet el que has pogut. I, a partir d’ara, tampoc és cosa meva. Sento que jo també he fet el que he pogut. Ja és major d’edat. Em fot, però és el que hi ha. Jo vaig contribuir a portar-la a aquesta vida, però la vida és seva, i fa amb ella el que vol. És allò del Gibran: “els vostres fills no són els vostres fills, són els  fils de la vida, desitjosa de si mateixa”. Jo he llençat la fletxa, i ara vola qui sap on... Que hi farem!. M’hagués agradat dir-li que l’estimo, com a mínim, però... Si no me’n surto, al menys me’n aniré amb la consciència tranquil·la.

- No t’amoïnis, te’n sortiràs. Vols que em quedi, aquesta nit?

- No, ja ve el meu germà, el Francesc. Acaba de trucar des de l’aeroport que ja ve cap aquí. Treballa a una productora de Los Angeles en alguna cosa relacionada amb els ordinadors i l’animació. És un tio molt estrany, no l’entenc en absolut, i ell a mi tampoc. És com un extraterrestre, sempre amb els seus ginys electrònics a sobre. Segur que ve amb el portàtil, com fa sempre. Però és la única família que em queda. Em farà companyia. Suposo... Ja falta poc... Andreu, estic molt acollonit.

Quan surto de la clínica són més de les nou. Al Pere l’han dut a la UCI, inconscient, però viu. En veure la nostra inquietud a les cares, el metge ha dit que és el protocol, en les intervencions de recessió de fetge, tenir el pacient en observació intensiva vint-i-quatre hores. Que tot havia anat molt bé, i s’ha mostrat optimista, tot i que cal esperar la biòpsia. El Francesc, es clar, s’ha portat el portàtil i uns quans trastos més. És un home callat, una mica absent, però em sembla que s’estima al seu germà. Ve de molt lluny per estar amb el Pere, sense data fixa de tornada, perquè pot fer la feina “on line”, com diu ell. Avui dormirà en un hotel, a prop de la clínica, per estar a primera hora al seu costat.

Estic cansat, amb l’ànim decaigut. Ara em cau a sobre tota la soledat que arrossego des que em va deixar la Marta, i en la que m’he anat incrustant, fonent, amagant. Sento que aquesta presumpta independència de fill únic, i orfe d’un temps ençà, ha quedat desemmascarada, mostrant tota la sordidesa d’un espai buit i fosc de covardia i egoisme. Potser hauré de canviar alguna cosa, i trucar la Laia, per si la seva invitació a sopar encara no ha caducat. Abaixar les defenses i veure què sorgeix, si és que alguna cosa pot sorgir encara dins meu. Potser hauré d’atrevir-me a arriscar el cor en una altra aventura amorosa. Potser sí. Demà.

No n’hi ha prou amb sobreviure

Xavier Pueyo

Hi ha dies que les aparences semblen voler posar a prova allò que ens diu el cor. Quan el vaig veure davant meu per primera vegada, vaig pensar que no estava segura de si el meu primer pressentiment havia estat correcte, de si la il·lusió que havia posat en aquella cita es veuria recompensada. Havia anat a la perruqueria, però el resultat no em satisfeia, no semblava jo mateixa. La perruquera havia insistit en aquell canvi d’imatge, que m’aniria molt bé i, ara, jo no ho veia clar. Després de milers de proves, m’havia acabat vestint amb la faldilla recta negra i la brusa crema, i duia a sobre l’abric de pell girada de color vi, i em semblava que tot plegat no combinava gens i em donava un aspecte massa clàssic. Amb aquella llarga gavardina que duia com si fos un guardapols dels genets de l’oest americà, les ulleres de muntura de pasta gruixuda i un nas prominent, feia una fila molt allunyada del model que la seva veu al telèfon m’havia suggerit. Quan el vaig veure, vaig haver de contenir-me per no tornar a casa cames ajudeu-me. No ho vaig fer, perquè recordava que la meva amiga m’havia parlat de la seva galanteria, de la seva amabilitat, d’un cert aire bohemi. Malgrat que trobava que, d’entrada, semblava més aviat excèntric. Vàrem anar fins al seu cotxe, i em vaig sentir afalagada quan, en arribar-hi, va obrir primer la porta de l’acompanyant i, després d’haver-me acomodat al seient, va tancar-la amb suavitat per donar la volta al automòbil i posar-se al lloc de conducció. Aquest gest, fet amb total naturalitat, era diferent del que fins ara m’havien brindat els diferents homes que havien passat per la meva vida, i això em va fer pensar que potser si, que el pressentiment seria bo. Tot i això, em sentia nerviosa, insegura, sense tenir clar si aquella aposta arriscada de trucar jo per demanar-li una cita no li hauria semblat massa agosarada, si no em jutjaria una dona “fàcil”. La presentació i les primeres frases, abans d’iniciar la marxa, havien estat de tempteig, i m’havia semblat curiós, alhora que plaent, que en cap moment em va preguntar l’edat i sí, en canvi, el signe del zodíac, cosa ben estranya en un home. Això em va fer pensar que potser la meva amiga tenia certa raó, en allò de l’aire bohemi. No vàrem xerrar gaire fins arribar al restaurant que ell havia escollit, petit, amb un disseny acurat, més aviat clàssic, amb una il·luminació íntima, que es concentrava sobre les taules i deixava la resta en una certa penombra suggerent. En arribar a la taula, que estava en un racó una mica apartat i entranyable, no vaig esperar altre gest que, efectivament, m’ajudés a treure’m l’abric i enretirés la cadira per facilitar-me que pogués seure. Mentre anàvem picant dels primers plats, un pica-pica variat d’especialitats de la casa, la seva conversa va sortir dels llocs habituals per entrar amb facilitat en els espais privats i compromesos, d’una manera natural i sense afectació, en tant que la seva mirada directa, sovint tendra, m’anava mostrava el seu interior tímidament. Acompanyats pels glops de “Viña Esmeralda”, em va anar donant informació sobre si mateix, el seu periple d’home divorciat, sense lamentacions ni ràbia, com quelcom que havia passat i prou, i el lloc on havia arribat després de moltes voltes i giragonses emocionals. En un moment donat, va treure uns papers rebregats de la butxaca, i em va llegir un poema intens, un cant a l’amor que  acabava en un “No n’hi ha prou amb sobreviure. No és prou”. I allò em va portar a les meves pròpies històries d’amor truncades, i a la meva vida solitària, en que m’era ja difícil esperar trobar “l’home”, l’home de la meva vida, que potser ara era davant meu. I vaig sentir que la porta del meu cor s’obria tota sola, mostrant el seu interior tou i acollidor, necessitat de ser estimat, en tant les llàgrimes brollaven dels meus ulls, regalimant suaument galtes avall. I ell, visiblement emocionat, m’oferia un mocador de paper. El seu plor em va sacsejar i em va commoure, i de cop em vaig adonar que aquella dona que tenia al davant podia ser “la dona”. I la cuirassa que protegia els meus sentiments, que havia entreobert per arriscar en aquella cita a cegues, va caure del tot, donant entrada a nous aires en aquell espai tant de temps tancat, tant de temps resclosit. La seva veu càlida al telèfon m’havia evocat una imatge que, en veure-la al portal de casa seva, va haver de fer un reset per captar-ne la real, amb aquell cabell ros una mica escarolat, el seu aspecte una mica carrincló, amb aquella roba clàssica i un somriure exagerat, neguitós. Em va inquietar que fos Àries, com la meva ex dona, i vaig pensar que no sabia si m’agradaria. Però, ja que hi era, vaig tirar endavant, disposat a seguir amb aquella juguesca al destí i veure què en sortia. En el cotxe, mentre ens dirigíem al restaurant, em va costar captar gaires coses de la seva, cal dir-ho, escassa conversa, perquè sempre necessito concentrar-me en la conducció per no equivocar-me en el trànsit espès de Barcelona. Un cop allà, vaig decidir obrir el meu joc, mostrar les meves cartes d’entrada, sense subterfugis ni trampes, perquè ja tinc una edat en la que em sembla inútil jugar el joc de la seducció, de semblar atractiu i actuar en un paper, joc en el que sempre m’he sentit incòmode i que, a aquestes alçades, em sembla ben estúpid. Al cap i a la fi, jo cercava una dona per compartir la resta de la meva vida, o una bona part, i no una rebolcada d’una nit. Per això, li vaig explicat el meu viatge personal, la meva vivència i, al final, li vaig mostrar el meu últim poema, “No n’hi ha prou amb sobreviure”. I ella el va entendre. I el seu plor em van fer saber del cert que el risc havia valgut la pena. I llavors, just en aquell moment d’impasse, el cambrer va servir els segons plats que, essent peix, demanaven més atenció. La conversa va decaure, enfeinats en destriar la carn de les espines de les daurades a la sal. Però, quan aixecava la vista del plat i trobava els seus ulls, percebia un canvi, com si, de cop i volta, s’haguessin obert totes les portes i pogués entrar a dins seu i observar allò que volgués, sense limitacions ni reserves. I, amb les postres, les nostres mans es van trobar per sobre de les estovalles, iniciant-se una dansa de carícies subtils que transmetien informació de velles coneixences de vides anteriors, com el reconeixement de vells coneguts que feia molt que no sabien res l’un de l’altre i, per fi, es trobaven. No calia dir res, les mirades creuant missatges en clau que arribaven directament a l’inconscient. Ja no importava l’aspecte físic, ni el signe del zodíac, res més importava que la seva presència. De cop, allà hi érem, submergits en un estadi del mon apartat de l’entorn. Al qual em va fer tornar el cambrer, que ens va servir el que quedava del “Viña Esmeralda”, preguntant si volíem els cafès.  Em van contestar distrets que no, però tampoc no em vaig apressar a portar-los el compte, perquè ja m’havia adonat que en aquella taula s’estava jugant una partida molt important amb l’amor. Tampoc calia, per que tenia el restaurant mig buit, i hi havia taules per atendre. M’agrada observar els clients, sobre tot quan són parelles. Percebre la evolució de la relació a través dels gests, del mirar, de les atencions mútues. I aquella taula estava resultant fascinant, des d’aquells inicis de cortesia entre desconeguts fins a aquelles mirades d’una intensitat tal, que foradarien una planxa de ferro si la interposessin entre ells. I havia succeït en una evolució contínua, sense sobresalts. Ell havia parlat molt, sobre tot al principi, fins que es va treure uns papers rebregats de la butxaca dels pantalons i li va llegir el que hi duia escrit. Llavors ella va començar a plorar silenciosament, amb un somriure als llavis, i ell li va oferir un mocador, amb els ulls brillants. En aquell moment, els he volgut portar el segon, per salvar el lapse emocional en que es trobaven. La conversa s’ha esvaït per donar pas a les mirades intermitents, mentre anaven menjant el peix. I, amb les postres, a les carícies entre les mans lliures del cobert. L’expressió dels comensals era tan absent de l’entorn, que tenia la sensació que aquí només hi seien els seus cossos, mentre els seus esperits vagarejaven junts qui sap per on. I, com que ja m’agrada que al meu restaurant passin coses importants, els he deixat estar fins que, quan m’he adonat que ja havien tornat, o quasi bé, els he ofert el cafè i m’han demanat el compte. Quan els hi he portat, m’he adonat que la foguerada estava encesa i escalfava de valent. S’han aixecat, primer ell, per enretirar-li la cadira quan ella s’aixequés i oferir-li l’abric obert, en un gest de galanteria que, cal dir-ho, no es veu sovint, i se’n han anat agafats per la cintura, amb els ulls espurnejant i un somriure de felicitat a la boca que no admetia dubtes. Aquesta nit incendiaran el llit, i només seria el pròleg de l’etern relat dels amants, d’aquells afortunats que troben l’amor que la vida els té reservat. I ha succeït al meu restaurant.

Horizontes

Xavier Pueyo 

La luz del atardecer teñía de añiles, violetas, rojos y dorados los brillos ondulantes del mar, oscuro y profundo. Las fachadas de Calella enrojecían en una sinfonía de tonos rosados imposible, en tanto se oscurecían los acantilados rocosos y las colinas cubiertas de pinos. Paladeaba el silencio, sentado en aquel banco junto a mi tío Emilio, extasiado ante el espectáculo que libremente se me ofrecía, como tantas tardes, en aquella hora fronteriza. Mi tío me sacó de la ensoñación con sus palabras:

“He pasado tiempos muy felices aquí. Fue un amor a primera vista. Los paseos, el buceo a pulmón libre, el tenis, la vela… Siempre he tenido algo que hacer, algo que disfrutar. Recuerdo especialmente cuando empecé a hacer windsurf, a mis sesenta años. Ya había hecho vela y, cuando vi a aquellos alemanes en el Port Pelegrí que daban clases de vela sobre las tablas, decidí probarlo. ¡Cuánto me costó mantenerme sobre la plancha! ¡Y, aún más, enderezar el mástil y la vela hasta conseguir atrapar la botavara sin caer al agua! Pero me había propuesto hacerlo, y lo conseguí. Todos los esfuerzos tuvieron un premio mejor que el que había imaginado. Navegar sobre la tabla, deslizándome sobre el agua, era una sensación de libertad como nunca la había sentido ni la he sentido después. Sujetando la botavara, ceñido al viento, con los pies firmes sobre la fibra y la vista fija en un punto del horizonte, tenía la sensación de volar. El silencio solo se quebraba por el leve golpeteo del agua contra la plancha, el suave silbido del viento en la vela y el graznido de alguna gaviota. El mundo pasaba bajo mis pies mientras sentía la caricia del aire a mi alrededor. Era un estado de dicha extrema, de felicidad embriagadora. Nunca más la he vuelto a sentir.”

Y se calló, con un brillo acuoso en los ojos. Y yo no dije nada, porque nada podía replicar ante aquella manifestación surgida de las profundidades del recuerdo, avivado por la puesta de sol.

Años más tarde, cuando Emilio murió, me propuse enviarle luz durante los cuarenta y nueve días que dicen que dura el tránsito. Y durante aquel periodo siempre visualicé a mi tío en una silla de enea de espaldas al mar del Port Pelegrí. Hasta que el último día, el que hacia cuarenta y nueve, se me representó, luminoso, sobre una tabla de windsurf con la vela blanca, alzando una mano en un gesto de despedida  mientras sujetaba firmemente la botavara con la otra, ceñido al viento, rumbo al horizonte brillante donde se encuentra la morada los dioses, a la que estoy seguro que llegó.

El Sello

Nuri R. Marinel·lo

Hacía ya largo tiempo que corría la leyenda de que si se te quedaba pegado en la lengua un sello podías acudir a la estafeta y solicitar que te mandaran con el primer envío que saliera en esos momentos. Claro está que, como ocurre con las leyendas, nadie se creía esa explicación, pues es imposible que semejante suceso pueda llegar a acontecer. Sin embargo, ¡oh, Diós mío!, a Carter Stamp –hijo de… en fin ya os lo podéis imaginar–, justo el 24 de marzo, día de San Gabriel Arcángel, patrono de los carteros, va y se le queda uno pegado en la lengua. Sin pensárselo dos veces, anduvo raudo hacia la oficina de correos. «¿Dónde iré a parar?», se preguntaba a medida que se iba acercando.

–   ¡Proto! ¡Mádeme co el iguiente evío!

–   Perdón, ¿cómo dice? –le respondió la empleada terminando de distribuir unos sobres en los buzones de los apartados de correos.

–   ¡Faquéme, proto, que quiedo ved onde oy a padad!

Esta vez la empleada sí prestó más atención a Carter y entonces fue cuando se dio cuenta del por qué éste no acababa de pronunciar bien las palabras.

–   ¡Hombre, Sr. Stamp, usted también ha sido elegido! ¡Hacía mucho que nadie quedaba pegado a un sello… o éste a él, según se mire! –añadió ella al mismo tiempo que le guiñaba con complicidad el ojo izquierdo– Pues bien, ¿dónde quiere ir?

–   ¿Acazo pueo eleir?

–   ¡Por supuesto! Si llega a pegársele en cualquier otra parte del cuerpo entonces yo sería quien mandaría en esa decisión, pero siendo en la lengua eso ya son, como se suele decir, palabras mayores. Y bien, ¿dónde nos vamos?

–   ¿amos? ¡El que iene el ello en la oca zoy o!

–   Ya lo sé. Pero la cartera soy yo. Y no hay ningún tipo de trámite postal que no sea entregado por mí. ¿Entonces?

–   Es erdad. ¿Y hay alún ipo de atáogo ara oder eleir?

–   ¡Por supuesto que tenemos algún tipo de catálogo! Me había olvidado de ello. ¡Hace tantos siglos, ya!... Mmmm… Sí aquí, aquí mismo. Déjeme un momento que le sacaré un poco el polvo…. Buuff, buuff, buff, plas, plas, plas… Sí, ahora sí, aquí tiene. Como recién sacado de la imprenta.

–   acias!

Mientras Carter Stamp se decidía porqué destino elegir, la señora Postali empezó a llenar de paquetes y sobres la saca con la que acostumbraba a hacer los repartos.

–   Y ómo pueo eleí ente antoz eztinoz?

–   Lo sé, hay demasiadas opciones, pero si se ha fijado bien, el más interesante y divertido es el que conocemos por «Gratificación total». Se lo recomiendo.

–   Y de é ze drada?

–   Lamentándolo mucho no puedo decírselo. Lo ordena la única ley por la que se rige el catálogo. Ésta dice: «Ley del Catálogo de envíos de correos excepcionales. Artículo Único: Cualesquiera que cuenten con antelación el destino y resultado final de alguno de los envíos de este catálogo, pasará el resto de la vida arrastrando las sacas llenas de palabras ajenas». Y, como bien puede imaginarse, una tiene una edad y no estoy dispuesta a cargar con semejante peso.

–   e auerdo. Ues lléeme a de la “radificació dodal”.

–   Perfecto, muy buena elección. Y antes que nada acérquese un momento que tengo que estamparle el tampón correspondiente al franqueo elegido.

STAMP!

De este modo, franqueado en la frente, Carter Stamp acompañó a la señora Postali hasta su destino. Resultó ser una casa enorme de color rojo. Sin embargo, como el buzón no era del mismo tamaño, tuvo que esperar al lado de éste hasta la llegada de la propietaria. «¡Y menuda propietaria! ¡La tía estaba de lo más buena y macizorra!» –Y perdón por hacer uso de esta tópica y típica expresión, pero sólo transcribo fielmente el pensar de Carter, que, como bien podéis apreciar, no es que fuera un chico muy dado a las letras–.

–   ¡Y tú! ¿De dónde sales y quién eres?

–   ¡oy ate ztam! –le contestó él.

–   ¡Ah¡ Se te ha quedado un sello pegado en la lengua y has elegido mi dirección, por lo que veo.

–   oz zí!

–   A ver, espera que esto lo arreglo yo en un momento –y tras decir eso, la chica le dio tal beso de tornillo a Carter que, al terminar, casi consigue robarle el alma.

–   ¡Glups, eso sí que ha sido un beso! ¿Y eso?

–   ¿Acaso ahora no hablas mejor?

–   Pues sí, tienes razón. Y ahora ¿qué?

–   Ahora te quedas conmigo para siempre o hasta que yo te eche. Pues la culpa de todo esto la tiene ese sello. O sea que vente, entra y vive conmigo.

–   De acuerdo.

En un pueblo, la cartera, que hace su reparto diario, al llegar a una casa grande, roja, y un poco apartada, oye gritos, como si se estuviera matando a alguien. Muy nerviosa y no sabiendo exactamente qué hacer, decide acudir al alcalde y a la gendarmería para avisarles de lo que está sucediendo. Vuelven con ella y se acercan a una ventana cerrada. Efectivamente, se oyen gritos, pero son gritos de placer.

La Duana

Belén Garí

Quan una gota cau sobre la pell de l'aigua, es desencadena un raig incontinent de desesperació que ja no es pot parar. En Lluís Padrós es toca el nas quasi al punt del plor. Se li entenlen les ulleres. Porta la pitjor setmana de la seva vida. Primer intentant trobar la millor combinació per viatjar de Barcelona a Buenos Aires portant menjar per més de 200 comensals, després la discusió amb la seva dona que l'ha tocat dins el més profund, el tema que més li costa de païr, i ara aquí, a Rio de Janeiro, a la zona de trànsit, amb el menjar fora de l'avió, essent revisat per la policia duanera. Aquesta és la gota.

La Marta mira nerviosa els seus genolls. Seguda a una cadira incòmoda esperant que torni a venir aquell policia seriós i sec. Això si que ha estat un bon enrenou. Ha d'arribar com sigui a Buenos Aires. El més aviat possible. Treu l'ordinador de la motxilla i es conecta. Busca algú a qui avisar. Algú del casting. Si arriba tard igual no li deixen fer-lo. Potser no és prou, de prima, ella. Amb sort donarà per sota els 40 kg i si no menja doncs millor. El que no suporta és no haver fet la rutina al fitness. Quan no la fa, s'estressa.

Que no saben distingir el menjar de la droga? Quin error anar via Rio, havia d'haver escollit un vol directe o, com deia en Joan, comprar allà. La sala d'espera és d'allò més vulgar. No té res. Ni un mal póster amb una vista amazònica. Cadires recolzades a la paret bruta. Hi ha una noia. Déu meu quins braços que té! Tot músculs, deu fer peses. No li sobra ni un gram. És com l'Ester, la seva filla, si fa no fa, aquesta noia. Enganxada a la màquina teclejant i... parlant?. Sembla que té problemes. El Lluís s'imagina els pares, deuen estar buscant-la. No la trobaran pas aquí. Aquí no hi aniria a buscar l'Ester, ell. No hi pensaria.

Segur que estan trucant els seus pares. Els pares! No els sembla bé que faci esport ni que mengi lleuger. Sempre s'estan ficant amb ella. A més no volen que sigui model. Es clar que no tenen ni idea de les hores i hores de converses a facebook preparant aquest viatge. No vol anar-s'en per sempre. Ja tornarà a Barcelona. Només vol presentar-se al càsting. Després ja veurà. Si l'agafen, quin contracte li proposen, quan de temps ha d'estar-s'hi. Llavors decidirà. Estudiar no. L'institut és un pal. Treballar depèn. Si li agrada, sí, però del que vulgui. De model.

Les noies joves no tenen cap. Fan el que volen. És un desastre! No venen a dir-li res del seu menjar. Segurament estan buscant els pares d'aquesta nena consentida. El seu menjar ja ni l'inspeccionen, es deu estar podrint a un magatzem calent allà oblidat.

Aquest paio deu ser català. L'ha vist a l'avió. Podria haver-se enganxat a ell. Ja és un iaio. Perquè el tindran aquí? Sembla molt enfadat. La Marta té ganes de plorar, té por... Aquell policia ha de tornar, hostia, i vol plorar, però si ho fa, ja l'ha cagada, perquè encara semblarà més cria. És una dona, ella. Una dona.

Mira la taca de la paret, mira el buit, mira dissimuladament la noia. Es toca el nas. Es neteja les ulleres entelades. Té gana, està cansat. Si portés rellotge! Imagina l'hora que deu ser a Barcelona, ni la sap, no sap quantes hores de diferència hi ha. El temps passa molt lent.

-Hola, parles català?

-Sí, sóc de Barcelona.

-Retingut també?

-Doncs ja em veus.

No li agrada aquest paio amb pinta de "culturetes" però no té altra sortida.

-Anava a Buenos Aires, i tú?

-Jo també.

La Marta no sap que dir

-Vols menjar alguna cosa? Puc cridar algú que ens deixi sortir a buscar un entrepà.

-No, passo...

- No menges?

- Pa, mai.

-No saps el que et perds!

-Sí que ho sé, el que m'he perdut és l'oportunitat de la meva vida de treballar en una agència de models argentina, la millor del món.

-Què et passa?

-Em tenen retinguda perquè no viatjo amb ningú i no tinc permís.

-Perquè ho has fet això?

-Hostia puta! t'ho explico i em fots bronca!

-Contesta'm com a mínim! No és cap bronca. Els joves sempre amb la cantinela de la bronca, la bronca. No se us pot dir res.

-I tu què? Si ets aquí no deu ser per res bo. Trafiques? Estàs evadint pasta? A veure qui té el delicte més gran!

-Res d'això. Estic passant menjar molt fresc i refrigerat tot tancat en caixes. Me l'estan inspeccionant i arribaré tard i amb tot fet malbé.

-Com et dius?

-Lluís.

-Jo Marta. Podem fer una cosa que ens beneficia als dos. Tu et fas passar pel meu tutor, solucionem lo meu i ja poden anar a controlar les teves caixes.

-Què?

-......

-Com vols que digui que sóc el teu tutor? Estàs boja?

-Perquè no?

-Primer perquè tinc un problema molt gran i molt urgent. Un problema de debó. I no tinc temps de cumplir capricis de nenes fugides de casa. Segon perquè el que a tu et convé és un policia que t'ensenyi una mica de la vida, que et penses que tot és volar i trobar feina. A part, per ser model has d'aprendre a menjar bé.Tercer perquè jo també sóc pare i no puc acceptar el tracte que estan rebent els teus fent-los patir d'aquesta manera.

- Tio, no siguis cabró, no saps com m'agòbia el poli aquest. No m'hi vull quedar sola a l'interrogatori. No sé si ha estat una fugida de nena consentida ni si tinc una merda de cos i val que els pares s'ho estan passant malament, però estic molt penjada, no tinc ningú. Si no m'has d'ajudar, com a mínim no em donis la brasa.

Tornen a quedar en silenci tots dos. La Marta es recull el cabell. Aquest paio era la seva darrera oportunitat. Ara sí que ho té negre. Hauria d'haver tingut paciència. Li recorda el pare. Pensen que ho saben tot. No t'escolten. Els seus problemes sempre són els de debó, però els d'ella, són xorrades.

Entra un policia. El Lluís s'hi apropa i li demana si pot sortir a menjar alguna cosa. Li deixen anar a la cafeteria. Veu com parla amb la Marta, com li tremolen les mans quan tanca el portàtil i recull el que porta. El seu cos fràgil sembla el d'una nina, com quan són tan petits que no goses ni agafar-los, que penses que se't cauran. Entren tots dos per una porta. La mirada del Lluís vol seguir-la, vol acompanyar-la. Tanmateix no es mou ni un mil·límetre.

A la cafeteria el Lluís no es pot treure la Marta del cap. Tampoc él seu marisc retingut. Va d'una idea a l'altra com si fossin enemigues. Truca al mòbil del Joan, sense resposta. La cara de la Marta va guanyant terreny, la veu cada cop més clara. És només una persona que no sap parlar amb educació, però que li ha dit clarament que el necessita. Li ho ha dit desesperada. Està desesperada. I ell no. El seu menjar no és més que això, menjar. No era la gota que feia desbordar la pell de l'aigua.

Li sona el mòbil.

-Joan, per fi, sí mira et volia dir una cosa que ara no entendràs. No vindré a Buenos Aires.

-....

-No, estic bé, pero tinc una cosa a fer. No hi comptis amb el menjar. No arribarà.

-...

- Crec que haig de fer una cosa molt important. Haig d'ajudar algú. Gràcies, Joan.

Es lleva de la cadira i va a buscar un policia de menors.

  

Van tots dos dins l'avió. Un home carregat d'esquenes i una noia anorèctica molt a prop l'un de l'altre.

-De veritat, Lluís, que no m'ho esperava que vinguessis a treure'm de les urpes d'aquell monstre. T'he jutjat malament.

El Lluís es toca el nas amb petits moviments tensos. Se la mira i no sap què dir.

-Has fet el paper de tutor a la perfecció, molt creïble. Tot seriós i coherent. Jo ja et donava per inútil. Moles, tio.

La Marta s'arregla el cabell, es fa una cua. Té un cabell molt bonic, una mica arrissat. Es treu la cua, se'l deixa solt. Mira el Lluís.

-Has pogut endur-te el menjar?

-No, l'he deixat a Rio.

-Ostres! Ho sento, no volia que acabés així. Volia que la nostra farsa fos bona per tots dos. Gràcies...

Pensa en l'Ester, la seva filla, com li diria a ella que l'està enganyant, com s'ho prendria... Agafa forces. Es treu les ulleres entelades. Ara la fúria i la desesperació vessaran el got. Un, dos, tres...

-Marta, els teus pares t'esperen a l'aeroport, no et renyaran. Estan molt contents de saber que estàs bé. Anem de tornada a Barcelona.

No hi ha resposta. La Marta plora, amb un plor de nena perduda al parc, amb un plany de bebé que té gana, amb llàgrimes de canalla quan la foscor de la nit la terroritza. Per fi els pares arriben per tranquil·litar-la, donar-li llet, cantar-li la cançó de bressol.

Entre llàgrimes la Marta beu un suc i menja a poc a poc un sanwich de pernill i formatge.